DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS AL PORT DE SALAU

Amics occitans i catalans,

Hem arribat aquí dalt amb esforç i amb alegria. Hem  coronat el cim i ens hem retrobat un cop més occitans i catalans. La Pujada costa, costa de pujar, costa un esforç per arribar-hi,  com sempre ens diu Jordi Carrera, l'inventor de la Pujada. Però també costa de perseverar i continuar. Tots plegats hem perseverat, hem continuat i hem arribat al X aniversari amb la mateixa fe i entusiasme  de la primera Pujada. Aquesta és la festa i la manifestació de més altura que el CAOC fa per reivindicar la nostra cultura comuna  i el dret de viure en dignitat i igualtat, tant pel català com per l'occità.

Reclamem drets iguals pel català i l'occità. No som ciutadans de segona categoria. Som ciutadans europeus amb els mateixos drets que tots els altres. Si els polítics espanyols o francesos no ho entenen, és que no s'han adonat encara que el temps dels imperialismes i dels centralismes estan, inexorablement, en vies de liquidació. Però el mal que ens han fet també s'ha de reparar. No valen els arguments d'un pretès trencament social per a mantenir les nostres llengües respectives en una situació de subordinació, submissió i inferioritat. Quan el francès i el castellà ens eren imposats a la força, aquests demòcrates d'ara callaven com uns morts. Ara, quan els catalans volem, no la imposició de la nostra llengua als altres, sinó el seu coneixement social en àmbits concrets per  poder viure totalment en català  a la nostra terra catalana , se'ns nega un dret que tenen o haurien  de tenir tots els pobles del món.

Per dignitat, us he parlat en català. Per justícia i equitat vers Occitània continuaré en la llengua occitana.

Amics occitans. Totes los òmes avèm besonh de causas materialas, la casa/ l'ostal, lo trabalh, la santat , los sòus/ la moneda, lo dreit a l'educacion, la qualitat de vida (ço que se sona l'ecologia), la veitura, las comunicacions (per exemple las comunicacions entre Catalonha e Occitània pel tunel de Salau), las vacanças, lo léser, l'amor, l'amistat, l'espòrt, etc. Tot aquò, e mai encara, son los dreits individuals, materials e necessaris per l'òme, mas s'acaban pas aicí los dreits.

Avèm los dreits a la cultura, a la lenga del país e lo dreit de viure al país amb la seuna lenga. En aquesta Pojada sempre avèm fait la defensa de la nòstra cultura comuna e de las nòstras lengas bessonas. Aqueste és l'objectiu principal de la Pojada, sèm pas contra los autres dreits, tot lo contrari. Mas los autres dreits son defensats per força institucions e gropes e per las constitucions dels estats e per los dreits universals. Si ongan, uei,  i a qualqu'un aicí que ven per causas diferentas de la frairetat entre los pobles catalan e occitan e la defensa de las nòstras lengas, de la nòstra cultura, del nòstre folklore..., vos podi assegurar que s'a enganat, que s'a trompat de camin e de luòc.   

Aquò dich, repeti, un cop de mai, que la França es la vergonha d'Europa e del mond entier, per aver pas signat e voler pas signar la Carta de las lengas regionalas, que d'autra part balha força mens de dreits que las autonomias de l'estat espanhòl.

A tota l'Europa se revelhan los regionalismes e las ancianas e vertadièras nacions. Es un procés que s'acaba pas e que contunha. Ara son Escòcia e Galas los païses que recuperan los sieus dreits nacionals. Avèm l'esperança, la fe e l'ideal, mas tanben trabalharem amassa per obtenir ensems los nostres dreits. França aurà de canviar, pode pas restar diferenta de tot lo mond e, alara,  quand aquò serà arribat, la nostrafèsta al Pòrt de  Salau serà la festa de la frairetat de dos pòbles liures que s'aiman e que vòlen viure liures, dedins una Europa de pòbles liures.

Visca Occitània, visca Catalonha
Enric Garriga Trullols
Secretari General del CAOC

DISCORS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A MONTSEGUR

Amics occitans e catalans,

Sem aicí un autre còp per renovelar l'amistat occitano-catalana e tanben per rendre omenatge a los omes e las femmas qu'an mort en aquest luòc, qu'an estat tuats per pensar, per creire de diferenta faiçon.

Los que sèm aicí pensam força diferent dels franceses e dels espanhòls e per elis sèm tanben eretges. Sèm eretges per que cresèm amb los dreits dels pobles, amb la libertat de las nacions naturalas, istoricas, ligadas per una cultura e lengua comunas.

Es possible assassinar milièrats de personas, de los rendre esclaus d'un altre poble e de los assimilar a la cultura e lenga dels envasidors. Mas se pot pas tuar l'arma d'un pòble. Los morts demoran encara entre nosautres, son pas enterrats, son pas sebelits. Son presents en la istòria comuna dels occitans e dels catalans. Son presents dins los dreits dels pobles. Son presents dins los vilatges, dins las carrièras, dins los ostals, dedins los armaris e, com ditz lo poeta occitan, s'assetan cada jorn a taula. Son presents dins nòstra consciéncia e dins la consciència dels nòstres enemics.

La vòstra lenga es força malauta perque l'escòla francesa a assajat de la faire morir e per nosautres, los catalans, es força important que vosautres los occitans luchatz per l'occitan. Per dignitat, per onor, per la glòria de la lenga occitana, ieu, catalan, vos parli en la lenga vòstra. Autres catalans sabon parlar tanben la vòstra lenga e si aqueste moviment s'espandís par dessús de las frontieras, los catalans e occitans serem salvats. Cal rendre a l'occitan l'utilitat de son usatge. Es aquò tanben un problema actual dels catalans. Un pacte d'ajuda mutuala seriá important pels dos pobles. Lo CAOC fa çò que pòt. Son dinou ans de trabalh. Avèm gaire mejans, mas la nòstra voluntat d'afrairament es la mai granda realitat qu'existís ara.

Passan los reis, passan las revolucions, las republicas, los govèrns, los partits de dreita o d'esquèrra mas demora Occitania esclava de França. Es la vergonha d'Europa e del mond entier.

Amics, nos demora l'amistat occitano-catalana e si nos ajudam mutualament arribarem a èstre pobles liures, en una Europa de pobles liures.

Visca Occitania. Visca Catalunya.

Enric Garriga Trullols    
Montsegur, 21/06/1997

DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A SITGES

Amigues i amics:

Érem reunits en aquest mateix restaurant per sopar ara fa cinc anys, el 13 de juny del 1992, en ocasió de la presentació oficial del llibre "Correspondència entre Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener" del Dr. Manuel Alquézar i editat per l'Institut d'Estudis Catalans. La presentació també s'havia fet al saló gòtic del Palau Maricel. L'acte fou aleshores presidit pel regidor de Cultura de l'Ajuntament de Sitges; el Dr. Josep Roca Pons, per l'Institut d'Estudis Catalans;  la senyora Vinyet Panyella, aleshores gerent de la Biblioteca de Catalunya; Enric Garriga Trullols, secretari del CAOC i Manuel Alquézar, autor del llibre. Fou un acte molt brillant i els discursos de tots ells, molt interessants.

Cinc anys després tornem a repetir els llocs i l'homenatge al preclar patriota sitgetà, Josep Carbonell i Gener, amb motiu de la inauguració oficial de l'any Carbonell. Serà un any en què Occitània serà una mica recuperada per la memòria col•lectiva del nostre poble, per mitjà d'aquest seguit d'actes programats. Els organitzadors volem que tinguin continuïtat i per això hi ha la voluntat de crear un Fòrum permanent d'activitats catalano-occitanes.

Però el record d'Occitània també ens vindrà  enguany per mitjà d'un altre aniversari, el del 125 aniversari de la naixença del compositor occità Deodat de Severac. D'un costat, doncs, commemorarem la memòria d'un català enamorat d'Occitània i de l'altre d'un occità enamorat de Catalunya, que volgué morir en terra catalana, a Ceret.

Tot és útil per enfortir el coneixement i l'amistat entre els dos pobles. El CAOC s'adhereix i participa en els dos homenatges, sense abandonar ni negligir tot el programa específic d'enguany. L'any vinent celebrarem el XX aniversari del CAOC i també el XX Aplec dels Focs de Sant Joan a Montsegur. Tindrem,doncs, unes altres ocasions per continuar les activitats occitano-catalanes.

Aquest matí mateix m'ha telefonat el nostre amic del Carladès, Felix Daval, d'Orlhac, per adherir-se a l'acte acabat de celebrar i m'ha transmès també l'adhesió de les següents entitats: Institut d'Estudis Occitans del Cantal; Felibritge d'Alvèrnia; Associació Carladès, d'Orlhac i de la nova Calandreta del Vernhat, d'Orlhac. Igualment m'ha informat que va per bon camí la celebració catalano-occitana del mil•lenari del monjo occità Gerbert, que vingué a Vic a estudiar matemàtiques i que després fou papa, amb el nom de Silvestre II.

Un altre aniversari que ajudarà a despertar la consciència dels catalans vers les relacions mil•lenàries amb Occitània.

Per acabar, vull regraciar la vostra assistència que dóna suport i relleu als actes del CAOC.

Gràcies a tothom

Enric Garriga Trullols
Secretari del CAOC

DISCURS D'ENRIC GARRIGA A LANGÒNHA (EN CATALÀ)

Senyor alcalde de Langònha, consellers municipals, amics occitans i catalans.

Un altre cop els catalans i occitans ens hem posat d'acord per aplegar-nos durant les tres jornades de Pentacosta i continuar d'aquesta forma les relacions fraternals que han existit sempre entre els dos pobles, Catalunya i Occitània, des de fa mil anys. La història ens lligà primer, després ens separà i finalment sembla que arriba un nou temps per agermanar-nos políticament, dins una nova Europa de les regions i d'aquesta forma poder conservar i enfortir la nostra nacionalitat catalana i occitana.

No és pas per atzar que som en aquest moment a la Comuna de Langònha. Les coses vénen de lluny. La nostra associació del Cercle d'Agermanament Occitano-Català fou creada farà aviat 20 anys a Barcelona, i la seva finalitat és fer conèixer la cultura, la llengua, la cançó, el folklore i també la cuina i el territori occitans als catalans. I fem això mateix per als occitans: fer-los conèixer Catalunya en la seva globalitat cultural.

Però hi ha encara quelcom de més important per explicar o comprendre millor el perquè de la presència catalana d'avui a Langònha. I aquesta cosa important, que ha fet possible de retrobar-nos aquí, té un nom important, força important, que és a l'encop el nom del nostre Sant Patró de Catalunya, Sant Jordi. Us he donat força detalls o pistes d'aquesta endevinalla per saber que el nostre organitzador, conductor i director occità és el nostre gran amic Jòrdi Peladan, de Nimes. Aquest és el sisè viatge que ens ha organitzat, a part dels cops que hem anat a València, el 1990 i el 1996. De la mà de Jòrdi Peladan, la seva dona i els amics de la MARPOC, hem fet una coneixença profunda i simpàtica de tot el país occità a l'entorn de Nimes.

Cada cop, per poder complaure els catalans, li cal pensar força per trobar nous llocs interessants que encara no hagin vist els catalans en els viatges precedents.

És per això que a cops a Jòrdi Peladan li surt fum del cap i possiblement els catalans són els responsables que els seus cabells s'hagin tornat blancs.

Però aquest viatge es presentava un poc més fàcil i tranquil per a Jòrdi, perquè comptava amb la col.laboració especial de la senyora Abelha Sèrra, que havia preparat un programa molt interessant. Aprofito aquesta oportunitat per regraciar la nostra amiga Abelha Sèrra pel seu treball de preparació del nostre viatge a Langònha i al Gavaldà. Ella sempre ha estat present als viatges del CAOC i abans amb el seu marit vingueren a Barcelona, el febrer del 1989, en ocasió de la III Setmana Occitana i el IV Premi Rei en Pere i també els havíem trobat a Nimes el 1990. La senyora Abelha vingué també a València l'any passat. Dit això, cal dir que alguns cops els programes presenten sorpreses inesperades. Sembla que era previst tocar les campanes per festejar la vinguda dels catalans. Però en lloc de les campanes sonaren les sirenes d'alarma a mitjanit. Jo faig d'aquest fet una interpretació un poc diferent. Les sirenes d'alarma sonaven perquè els catalans havien arribat a Langònha amb la intenció de tornar a recuperar el seu vescomtat de Gavaldà, de l'edat mitjana.

Com ens deia suara en català l'alcalde de Langònha, la vila conserva la bandera catalana en el seu escut actual. Això ja ve de lluny. El 1112, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, es casà amb la comtessa de Provença i vescomtessa de Milhau i Gavaldà, Dolça de Provença. Tots aquests territoris i el Carladès passaren a poder dels catalans. Us asseguro que, malgrat les sirenes d'alarma d'anit, els catalans són vinguts al Gavaldà en so de pau i d'amistat entre els pobles de Catalunya i Occitània.

Moltes gràcies pel vostre acolliment i deixo la paraula a l'amic Jòrdi Peladan, que ens dirà si som nosaltres la causa dels seus cabells blancs.

Enric Garriga Trullols

Langònha, 18 de maig de 1997

Nota: Versió en català del discurs fet en occità.

DISCORS D'ENRIC GARRIGA A LANGÒNHA (EN OCCITA)

Sénher cònse de Langònha, conselhièrs, amics occitans e catalans.

Un còp de mai los catalans e occitans se son botats d’acòrdi per s’amassar pendent las tres jornadas de Pentacosta e contunhar d’aqueste biais las relacions frairalas qu’an existit sempre entre los dos pòbles, Catalonha e Occitania, desempuèi mil ans. L' istòria nos liguèt primièr, après nos separèt e fin finala sembla qu’arriba un novèl temps per nos afrairar politicament, dins una novèla Euròpa de las regions, e d’aqueste biais poder conservar e afortir la nòstra nacionalitat catalana e occitana.

Es pas per asard que sèm en aqueste moment a la Comuna de Langònha. Las causas venon de luènh. La nòstra  associacion del Comitat d’Afrairament Occitanò-Catalan foguèt espelida farà lèu 20 ans a Barcelona e la siá tòca es faire conéisser la cultura, la lenga, la cançon, lo folklore e tanben la cosina e lo territòri occitan als catalans. E fasèm aquò meteis pels occitans: lor faire conéisser Catalonha en la siá globalitat culturala.

Mas i a encara quicòm de mai important per explicar o per comprendre milhor la preséncia catalana d'uèi a Langònha. E aquesta causa importanta, qu’a fait possible de nos retrobar aicí, a un nom important, fòrça important, qu’es al meteis temps lo nom del nòstre Sant Patron de Catalonha, Sant Jòrdi. Vos ai balhat força entresenhas d’aquesta devinalha per saber que lo nòstre organisador, menaire e director occitan es lo nòstre grand amic Jòrdi Peladan, de Nimes. Aqueste es lo sisen viatge que nos a organisat, en despart dels dos còps que sèm anats a Valéncia, en 1990 e 1996. De la man de Jòrdi Peladan, sa femna e los amics de la MARPOC, avèm fait una coneissença prigonda e simpatica de tot lo país occitan a l’entorn de Nimes.

Cada còp, per poder complaire los catalans, li cal soscar, pensar fòrça, per encontrar de novèls luòcs interessants qu’ajan pas vistalhat encara los catalans en los viatges precedents.

Es per aquò que de còps Jòrdi Peladan espelís fum de sa clòsca, e possiblement son los catalans los responsables que los pels de sa tèsta sián devenguts blancs.

Mas aqueste viatge se presentava un pauc mai facil e tranquille per Jòrdi, per que comptava amb la col.laboracion especiala de la dòna Abelha Sèrra,  qu’avià preparat un programa fòrça interessant. Profiti d'aquesta escasença per regraciar la nòstra amiga Abelha Sèrra, per son trabalh de preparacion del nòstre viatge a Langònha e al Gavaudan. Ela sempre a estat present en los viatges del CAOC e abans amb son marit tanben venguèron a Barcelona, lo febrièr de 1989, per la III Setmana Occitana e lo IV Premi Rei en Pèire, e tanben los aviam rescontrat a Nimes l’an 1990. Abelha venguèt tanben a Valéncia l’an passat. Aquò dich i a de còps que los programas presentan de suspresas inesperadas. Sembla qu’èra previst de sonar las campanas per festejar la venguda dels catalans.Mas al lòc de sonar las campanas,  anuèit sonèron las serenas d’alarma a mièjanuèit, sense s’arrestar pendent una ora e mièja. Ieu fau d' aqueste fait una interpretacion un pauc diferenta. Las serenas d’alarma sonavan per que los catalans eran arribats a Langònha amb l’intencion de tornar recuperar son vescomtat del Gavaudan de l’edat mejana.

Lo cònse de Langònha nos a dich totara en catalan que  la vila consèrva lo drapèu catalan en son escudet actual. Aquò ven de luènh. En 1112, lo comte de Barcelona, Ramon Berenguer III,  se maridèt amb la comtessa de Provença e vescomtessa de Milhau  e del Gavaudan, Dolça de Provença. Totes aquestes territòris e lo Carladés passèron al  poder dels catalans. Vos asseguri que, malgrat las serenas d’alarma d’anuèit,  los catalans sèm venguts al Gavaudan
 en son  de patz e d’amistat entre los pòbles de Catalonha e Occitania.

Grand-mercès per la vòstra acollença. E daissi la paraula al nòstre amic Jòrdi Peladan per nos dire si sèm nosautres, los catalans,  la causa dels  sieus pels blancs.

Enric Garriga Trullols                   
Langònha 18 de mai de 1997

DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A L'AJUNTAMENT DE SANT MAMET-LA SALVETAT (CANTAL)

Sénher cònse, amics occitans, amics catalans

Soi fòrça content de nos tornar rescontrar en Occitania, al Cantal, al Carladés o al Castanhal, amb los amics occitans, que mena lo nòstre comun amic Fèlix Daval. Aqueste es lo tresen còp e gardam los catalans un bon remembre dels autres encontres passats al Carladés.

La nòstra associacion a per tòca promòure las relacions culturalas occitanò-catalanas. Aquò comencèt farà proche de vint ans, quand la dictadura de Franco foguèt acabada. Mas malurosament los occitans an pas seguit las meteissas avançadas de los catalans dins la lenga, dins l'usatge public, dins l'ensenhament obligatòri a l'escòla, dins la radiò e a la television e a l'administracion publica, amb la declaracion de lenga pròpria e oficiala de Catalonha per la Constitucion espanhola e per l'Estatut d'Autonomia de Catalonha.

Vos vai contar una pichona istòria, es una istòria corteta,  qu'es passada a Barcelona l'an passat. Lo cònsol de França a Barcelona interdiguèt de parlar lo catalan dins lo consolat per dos còps al factor, la portaire de las letras, qu'èra una femna. Foguèt encara mai grèu per que la femna, fonccionària de l'Estat,  restèt tampada dins una cambra per identificacion, car cal pensar en la possibilitat que sian terroristas los que parlan catalan. Aquò foguèt una grèva contradiccion amb la legalitat actuala, que deurià respectar lo cònsol, e qu'acòrda a la lenga catalana lo caractèr de lenga oficiala e pròpria de Catalonha. Fin finala lo cònsol partiguèt  cap a d'autres endreits encara colonisables. Après venguèt un novèl cònsol, mas aqueste successor es fòrça diferent del d'abans, car çò primièr qu'a fait es aprendre lo catalan. E mai encara, a fait sanccionar, punir, un fonccionàri de l'ambaissada de França a Madrid per aver refusat una letra escrita en catalan e tanben per dire que lo catalan era un dialècte que comprenià pas.

França possiblament comprendrà, pauc a pauc, lentament, la situacion legala de las lengas minoritàrias en defòra de França, en defòra de l'estat francés. Mas me demandi si arribarà lo jorn que França balharà tanben a las lengas regionalas francesas los meteisses dreits qu'an las lengas en Espanha, en Soïssa, en Belgica e en tota l'Euròpa?

Aicí, al Cantal, avèm l'exemple mai deplorable de l'Occitania tota, car i a pas res, ges d'occitan a la television e vos cal tornar manifestar, un autre còp, per las carrièras d'Orlhac e de Clarmont. E mai grèu encara, per aprendre l'occitan a l'escòla vos cal faire d'escòlas mairalas, aquestas escòlas qu'apelatz calandretas. Per nosautres catalans, es una causa evidenta que lo trabalh dels occitanistas es fòrça mai dur que lo trabalh dels catalans catalanistas. En Catalonha la lei balha proteccion al catalan. En França la lei unicament reconeis lo francés. Lo malastre del jacobinisme francés priva lo govèrn de signar la Carta de las Lengas Minoritàrias d'Euròpa, qu'an signat gaireben totes los estats de l'Euròpa comunitària.

Mas encara i a una causa que sembla impossibla, mas es vertat. França es un dels paucs païses que refusa de signar las convencions internacionalas dels dreits dels enfants, dels pichons, per que establissan, ordenan e obligan de far l'ensenhament dins la lenga mairala de los enfants, dels pichons. Aquò voldrià dire reconèisser, a l'escòla, lo catalan, lo còrs, l'occitan, lo basc, lo breton, l'alsacian e las lengas de las colonias francesas d'otramar.

Coma totas las lengas regionalas de França, lo catalan de Catalonha del Nord, a Perpinhan, se troba dins una situacion semblaba, parièra, a l'occitan. La diferéncia principala es que sèm pas gaires los catalans en França, si fasèm la comparacion amb los 13 milions d'occitans. Mas los catalans recebon la television catalana del Sud e totes los catalans e lo govèrn catalan poirem jamai acceptar, ni èstre contents, de çò que se passa a Perpinhan en relacion a la lenga catalana. Es per aquò que lo nòstre president, Jordi Pujol, lo 10 de genièr, a París, parlèt amb Jacques Chirac, president de la Republica francesa subre la situacion de la lenga catalana a Perpinhan. Si avança lo catalan, deurià tanben avançar l'occitan. Lo jacobinisme francés es fòrt encara, mas pot pas durar sempre. S'acabarà un jorn,  per que l'Euròpa novèla que se farga es una Euròpa de libertat on i a pas luoc pel jacobinisme.

E ara, per acabar, vos vòli rapelar, remembrar, que i a lo projècte de festejar lo millenari del monge Gerbert, que passèt d'Orlhac a Vic, mas es pas lo Vic d'aicí, es lo Vic de Catalonha, per estudiar las matematicas. Las comunas de Vic e de Ripoll son interessadas en aqueste projecte per l'any 1999. En 999 lo monge Gerbert és elegit papa amb lo nom de Silvestre II. Es per aquò que cal profitar aquesta ocasion per far tornar reviure las bonas relacions passadas entre occitans e catalans, entre lo Carladés e Catalonha. Cal que las comunas, los conselhs generals e regionals concernits prengan en carga aqueste projècte. Aquò poirià èstre lo melhor resultat d'aquesta venguda dels catalans al Cantal.

Grands mercès a totes e a reveire.

Visca Occitania. Visca Catalonha.
Enric Garriga Trullols.
Secretari del CAOC

DISCORS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A ORTÈS

Sénher lo consol d’Ortès, amics occitans, amics catalans,

Veni d’un país que coneissètz. Veni d’un país que participa de la vòstra cultura, de la vòstra lenga e de la vòstra istòria.

Un país qu’aima la libertat coma lo vòstre Biarn, coma la vòstra Bigorra, coma la vòstra Navarra e coma totes las valadas d’aqueste canton dels Pirenèus Atlantics. Catalonha a aimat sempre la libertat e a luchat per la manténer totjorn, tostemps. Avèm perdut qualques guèrras, mas avèm ganhat de batalhas e contunham lo nòstre trabalh de cada dia per ganhar d’altras batalhas per la lenga, per la cultura e per la libertat del nòstre poble, de la nòstra nacion: Catalonha.

Arser avèm visitat la calandreta de Pau e Ràdio País e vos pòdi assegurar que per nosautres los catalans son las visitas mai interessantas, perqué vesèm lo vòstre trabalh, la vòstra voluntat de ganhar tanben de batalhas pel vòstre país, per la vòstra cultura e pel vòstre dreit d’èstre occitans en Occitània.

Si aquò es aplicable e vertat per tot l’ensemble, per tot l’espaci d’Occitània, tanben es vertat que lo darrièr refugi, lo darrièr reducte de la resistència a l’assimilacion francesa foguèt lo Biarn e totes los païses amassats a l’entorn d’aqueste vescomtat qu’an encara una fòrta influència catalana, que ven de l’edat mejana ambe los Montcada catalans.

La sang occitano-bearnesa e la sang aragonesa foguèt mesclada amb la sang catalana.

Lo vescomte Gaston VI del Bearn participèt en 1170 e 1128 en la conquèsta de Saragossa e de la val de l’Ebre e moriguèt en batalha.

Son filh Centul VI moriguèt en Fraga en luchant au costat del rei Alfons lo Batalhièr en 1134. (Aici avèm entre nosautres una jove femna que ven de Fraga, un territòri aragonès on se parla lo catalan).

En 1154, lo nòstre comte-rei catalan Ramon Berenguer IV foguèt causit governador dau Bearn.

En 1170, la vescomtessa Maria del Bearn se marida amb Guilhèm de Montcada, filh del senescal de Catalonha Guilhèm Ramon de Montcada.

Amb los Montcadas, lo Bearn foguèt lo bastion de la politica occitana dels comtes-reis catalans.

Gaston VI luchèt au costat del nòstre rei en Pèire contra los crosats franceses.

Guilhèm II moriguèt en la conquèsta de Malhòrca.
Vesèts coma son mescladas las nòstras sangs en l’istòria comuna, en los escambis de populacions, en los maridatges e en las batalhas.

Mas i a quicom que demòra de tota aquesta istòria de frairetat catalano-biarnesa. En primièr la politica de la supervivencia, qu’a fait del Bearn e de tota la Navarra un centre de resistència contra l’assimilacion francesa, quand a l’epoca totes las autras partidas, parçans o païses de l’Occitània èran assimiladas per França culturalament e politicament.

E en segond luòc cal remarcar l’esperit de libertat qu’encara demòra dins lo vòstre èime, dins la vòstra amma bearnesa. Las enquistas recentas donan, nos balhan, uns resultats força interessants al Bearn de la permanència de la lenga gascona, occitana.

Si aquò es a causa de la presència catalana en l’Edat Mejana, soi pas jo lo mai indicat per lo remarcar, mas los estudis istorics an balhat coma explicacion de la rason de la permanència d’aquesta independència reala del vòstre país, en fàcia dels franceses, los angleses e los castelhans, a la bona e intelligenta politica catalana que los Montcadas bastiguèron en plaça, en usatge, al Bearn.

Vòli acabar en parlant del present, per vos dire que los catalans sèm al vòstre costat, com abans ambe los Montcadas, e que units bastirem un autre còp un país de libertat dins los Pirenèus e dins l’Euròpa dels pòbles liures.

Per aquò nos caldrà nos amassar un autre còp per fargar accions simultanèas o a l’encòp. Si ganham en Catalonha, ganharem tanben la libertat de totes los pòbles qu’aiman d’èstre liures, per salvar sa lenga, sa cultura e son èime.

Visca lo Bearn, visca Occitània, visca Catalonha.


Enric Garriga Trullols