Benvolguts amics i amigues,
Parlar d’una persona com Josep Maria Batista i Roca no és gens fàcil perquè durant els seus 83 anys de vida portà a terme nombroses activitats i fundà importants entitats culturals i patriòtiques.
D’altra banda no he tingut temps per preparar una visió més detallada de la vida de Josep M. Batista i Roca ja que se’m féu l’encàrrec d’aquesta conferència tot just la setmana passada.
Dins la meva cronologia inèdita de les relacions catalano-occitanes tinc suficient documentació per avorrir-vos o cansar-vos amb una tirallonga de dates i activitats de J.M. Batista i Roca, però no sé si això és el que correspon a aquesta convocatòria.
En la meva intervenció voldria insistir especialment a remarcar que la seva occitanitat o occitanisme no estava en contradicció amb el seu provat i indiscutible catalanisme. Tenia un catalanisme profundament arrelat, que demostrà en obres de gran transcendència cultural i política. Tot això crec que ha quedat ben palès, demostrat i acceptat.
En canvi, del seu occitanisme se’n sap poca cosa, malgrat que està molt ben documentat en els diferents llibres que el seu biògraf, Víctor Castells, ha publicat.
Malgrat que la fundació del Cercle d’Agermanament Occitano-Català la féu tres anys abans de morir i que a algú li podria semblar una actitud extemporània, marginal, excèntrica o de caràcter senil, podem afirmar tot el contrari, que és una conducta permanent i constant en la seva vida.
A la dècada dels anys 20, quan ell tenia entre 25 i 35 anys, ja col•laborava en temes occitans amb els seus amics occitanistes catalans: Josep Vicenç Foix i Josep Carbonell i Gener, director de l’Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat republicana, organisme que la Generalitat actual encara no ha restablert.
El 1933, a la celebració del Centenari de la Renaixença Catalana a Barcelona i Ripoll hi participen més de 200 occitans, i Josep Maria Batista i Roca hi participa activament. Aleshores tenia 38 anys; la seva occitanitat no és per ell, doncs, cosa de vells.
El 1934, quan s’exilia pels fets del 6 d’octubre, desplega una febril activitat occitanista a Occitània. Torna a Catalunya el 1936.
El 1939 Batista i Roca es troba a Londres com a delegat de la Generalitat i després novament com a exiliat.
Al juliol del 1953, Batista i Roca, que tenia 58 anys, contacta novament amb els occitans i prepara la sortida de Nova Vida, de Montpeller, una revista catalano-occitana que sortí fins al 1978 (el mateix any de la mort de Batista i Roca).
El 6 de gener del 1957 Josep M. Batista i Roca fa una conferència al Centre Provençal i Llar Catalana de Marsella sobre la Comunitat Cultural Occitano-Catalana.
A l’agost del 1957, a Andorra, Batista i Roca organitza una reunió dels Pirineus i el text íntegre de la declaració occitano-catalana es publica a la revista Ressorgiment, de Buenos Aires, al Febrer del 1958.
Al juny de 1958 Batista i Roca ja signa una carta de convocatòria com a secretari de la Comunitat Cultural Catalano-Occitana. És el mateix nom que donà a la conferència de Marsella de l’any anterior.
El 1964 impulsà la creació del Pen Club Occità. Abans, el 1953 els occitans havien ajudat a la creació del Pen Club Català. A partir d’aleshores assisteix a tots els congressos i estagis occitans, en els quals sempre fa conferències, i no es cansa d’escriure als seus amics de Barcelona perquè hi assisteixin i mirin de fer-hi anar joves i estudiosos.
Crec que cal veure en tot això una temptativa més, per part de Batista i Roca, amb vista a fundar una associació occitano-catalana. Tenia aleshores 63 anys i el franquisme era encara fort i dur. Les persones que s’entrevistaven amb Batista i Roca eren detingudes en arribar a Catalunya del Sud. Un cas documentat passà a l’octubre del 1957. El mateix Batista i Roca era seguit i espiat per la policia espanyola i francesa en les seves estades en congressos a Occitània.
Ateses aquestes difícils condicions hagué d’esperar fins a la primavera del 1977, que em cridà per fundar el Cercle d’Agermanament Occitano-Català. Aleshores ell tenia 82 anys. Jo el vaig conèixer circumstancialment dos anys abans, a Perpinyà, el dissabte 26 de juliol de 1975. Els meus amics de Perpinyà m’informaren de l’homenatge que es preparava per a Batista i Roca en ocasió del seu 80 aniversari.
El sopar es féu en el mateix hotel en què jo era allotjat, l’Hotel Majorca. Només hi havia el malaguanyat Trias Farga com a significat polític català del sud. Però estava envoltat d’amics fidels, com Josep Trueta i la vídua de Macià.
En el seu discurs de gràcies digué: “No volem sucursalismes, no volem imposicions encara que siguin disfressades”. Proposà els objectius de Països Catalans, Democràcia i Europa.
L’endemà vaig assistir al X Aplec de Pau i Treva a Toluges, organitzat per ell, i també de la seva mà als altres Aplecs de cada any i altres conferències a Perpinyà.
Batista i Roca encara no havia tornat a Catalunya del Sud. Tardaria encara un any més, fins al 1976.
Malgrat que el vaig conèixer tard i als tres darrers anys de la seva vida, guardo el record de moltes vivències d’actes i de viatges amb ell, especialment a Catalunya del Nord i Occitània. M’impressionà el seu caràcter noble i serè, però convincent i segur, i sempre amable, educat i digne.
A l’agost del 1978 el vaig anar a veure al seu llit de l’Hospital de Sant Pau i em digué amb gran energia i esperança, que encara havíem de fer molta feina. Jo el vaig informar que me n’anava a l’Escola Occitana d’Estiu. Quan jo tornava, al cap de set dies, per la ràdio del taxi, tot just arribat a Barcelona, m’assabento que Batista i Roca acabava de morir aquell mateix dia. Només vaig poder anar al seu enterrament. La feina que quedava per fer ja no la podia fer ell, l’havíem de fer nosaltres. He procurat seguir el seu consell i enaltir la seva memòria.
Un català catalanista no pot ser catalanista complet, integral, si no és també occitanista, com era Batista i Roca i tants altres catalans de primera fila de principis de segle: Prat de la Riba, Ventura Gassol, Foix, Ferran Soldevila, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, etc. Ells tenien les coses clares com Batista i Roca.
En un dels darrers articles de la seva vida diu: “Occitans i catalans, catalans i occitans, els Pirineus no apareixen i desapareixen perquè una mateixa dinastia governi a banda i banda. Perquè és el mateix poble, el que habita a banda i banda. El mateix poble vol dir uns interessos comuns, una llengua, si no comuna almenys semblant, i unes esperances projectades vers el futur que relliguen els uns i els altres (…). Els segles han passat i avui ens tornem a trobar cada dia més a prop (…). Entrem en una nova etapa de ressorgiment d’aquestes petites nacions. L’Europa futura haurà de ser creada per aquestes joves nacions, les quals hauran de reprendre la marxa, ben alliberades del pes i domini que els grans Estats tenien damunt d’elles. Caldrà, en altres termes, una Europa plurinacional, de les nacions autèntiques, grans i petites, en la qual totes elles aportin lliurement llur contribució a l’Europa de tots”.
Això era el que pensava Batista i Roca. I per acabar reafirmo que Occitània, mare de la nostra llengua i cultura, no pot morir, no l’hem de deixar que mori, perquè perdríem la part més important de la nostra personalitat com a poble; i d’altra banda no ens salvarem sols, si no ens ajuden en aquest alliberament els altres pobles europeus ara sense Estat. Siguem, doncs, catalanistes complets, siguem també occitanistes i salvarem Catalunya i Occitània.
Moltes gràcies.
ENRIC GARRIGA TRULLOLS
PRESIDENT DEL CAOC
(part del text extret del Discurs d’Enric Garriga a la Inauguració del momument a Batista i Roca el 25/09/1996).
Parlar d’una persona com Josep Maria Batista i Roca no és gens fàcil perquè durant els seus 83 anys de vida portà a terme nombroses activitats i fundà importants entitats culturals i patriòtiques.
D’altra banda no he tingut temps per preparar una visió més detallada de la vida de Josep M. Batista i Roca ja que se’m féu l’encàrrec d’aquesta conferència tot just la setmana passada.
Dins la meva cronologia inèdita de les relacions catalano-occitanes tinc suficient documentació per avorrir-vos o cansar-vos amb una tirallonga de dates i activitats de J.M. Batista i Roca, però no sé si això és el que correspon a aquesta convocatòria.
En la meva intervenció voldria insistir especialment a remarcar que la seva occitanitat o occitanisme no estava en contradicció amb el seu provat i indiscutible catalanisme. Tenia un catalanisme profundament arrelat, que demostrà en obres de gran transcendència cultural i política. Tot això crec que ha quedat ben palès, demostrat i acceptat.
En canvi, del seu occitanisme se’n sap poca cosa, malgrat que està molt ben documentat en els diferents llibres que el seu biògraf, Víctor Castells, ha publicat.
Malgrat que la fundació del Cercle d’Agermanament Occitano-Català la féu tres anys abans de morir i que a algú li podria semblar una actitud extemporània, marginal, excèntrica o de caràcter senil, podem afirmar tot el contrari, que és una conducta permanent i constant en la seva vida.
A la dècada dels anys 20, quan ell tenia entre 25 i 35 anys, ja col•laborava en temes occitans amb els seus amics occitanistes catalans: Josep Vicenç Foix i Josep Carbonell i Gener, director de l’Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat republicana, organisme que la Generalitat actual encara no ha restablert.
El 1933, a la celebració del Centenari de la Renaixença Catalana a Barcelona i Ripoll hi participen més de 200 occitans, i Josep Maria Batista i Roca hi participa activament. Aleshores tenia 38 anys; la seva occitanitat no és per ell, doncs, cosa de vells.
El 1934, quan s’exilia pels fets del 6 d’octubre, desplega una febril activitat occitanista a Occitània. Torna a Catalunya el 1936.
El 1939 Batista i Roca es troba a Londres com a delegat de la Generalitat i després novament com a exiliat.
Al juliol del 1953, Batista i Roca, que tenia 58 anys, contacta novament amb els occitans i prepara la sortida de Nova Vida, de Montpeller, una revista catalano-occitana que sortí fins al 1978 (el mateix any de la mort de Batista i Roca).
El 6 de gener del 1957 Josep M. Batista i Roca fa una conferència al Centre Provençal i Llar Catalana de Marsella sobre la Comunitat Cultural Occitano-Catalana.
A l’agost del 1957, a Andorra, Batista i Roca organitza una reunió dels Pirineus i el text íntegre de la declaració occitano-catalana es publica a la revista Ressorgiment, de Buenos Aires, al Febrer del 1958.
Al juny de 1958 Batista i Roca ja signa una carta de convocatòria com a secretari de la Comunitat Cultural Catalano-Occitana. És el mateix nom que donà a la conferència de Marsella de l’any anterior.
El 1964 impulsà la creació del Pen Club Occità. Abans, el 1953 els occitans havien ajudat a la creació del Pen Club Català. A partir d’aleshores assisteix a tots els congressos i estagis occitans, en els quals sempre fa conferències, i no es cansa d’escriure als seus amics de Barcelona perquè hi assisteixin i mirin de fer-hi anar joves i estudiosos.
Crec que cal veure en tot això una temptativa més, per part de Batista i Roca, amb vista a fundar una associació occitano-catalana. Tenia aleshores 63 anys i el franquisme era encara fort i dur. Les persones que s’entrevistaven amb Batista i Roca eren detingudes en arribar a Catalunya del Sud. Un cas documentat passà a l’octubre del 1957. El mateix Batista i Roca era seguit i espiat per la policia espanyola i francesa en les seves estades en congressos a Occitània.
Ateses aquestes difícils condicions hagué d’esperar fins a la primavera del 1977, que em cridà per fundar el Cercle d’Agermanament Occitano-Català. Aleshores ell tenia 82 anys. Jo el vaig conèixer circumstancialment dos anys abans, a Perpinyà, el dissabte 26 de juliol de 1975. Els meus amics de Perpinyà m’informaren de l’homenatge que es preparava per a Batista i Roca en ocasió del seu 80 aniversari.
El sopar es féu en el mateix hotel en què jo era allotjat, l’Hotel Majorca. Només hi havia el malaguanyat Trias Farga com a significat polític català del sud. Però estava envoltat d’amics fidels, com Josep Trueta i la vídua de Macià.
En el seu discurs de gràcies digué: “No volem sucursalismes, no volem imposicions encara que siguin disfressades”. Proposà els objectius de Països Catalans, Democràcia i Europa.
L’endemà vaig assistir al X Aplec de Pau i Treva a Toluges, organitzat per ell, i també de la seva mà als altres Aplecs de cada any i altres conferències a Perpinyà.
Batista i Roca encara no havia tornat a Catalunya del Sud. Tardaria encara un any més, fins al 1976.
Malgrat que el vaig conèixer tard i als tres darrers anys de la seva vida, guardo el record de moltes vivències d’actes i de viatges amb ell, especialment a Catalunya del Nord i Occitània. M’impressionà el seu caràcter noble i serè, però convincent i segur, i sempre amable, educat i digne.
A l’agost del 1978 el vaig anar a veure al seu llit de l’Hospital de Sant Pau i em digué amb gran energia i esperança, que encara havíem de fer molta feina. Jo el vaig informar que me n’anava a l’Escola Occitana d’Estiu. Quan jo tornava, al cap de set dies, per la ràdio del taxi, tot just arribat a Barcelona, m’assabento que Batista i Roca acabava de morir aquell mateix dia. Només vaig poder anar al seu enterrament. La feina que quedava per fer ja no la podia fer ell, l’havíem de fer nosaltres. He procurat seguir el seu consell i enaltir la seva memòria.
Un català catalanista no pot ser catalanista complet, integral, si no és també occitanista, com era Batista i Roca i tants altres catalans de primera fila de principis de segle: Prat de la Riba, Ventura Gassol, Foix, Ferran Soldevila, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, etc. Ells tenien les coses clares com Batista i Roca.
En un dels darrers articles de la seva vida diu: “Occitans i catalans, catalans i occitans, els Pirineus no apareixen i desapareixen perquè una mateixa dinastia governi a banda i banda. Perquè és el mateix poble, el que habita a banda i banda. El mateix poble vol dir uns interessos comuns, una llengua, si no comuna almenys semblant, i unes esperances projectades vers el futur que relliguen els uns i els altres (…). Els segles han passat i avui ens tornem a trobar cada dia més a prop (…). Entrem en una nova etapa de ressorgiment d’aquestes petites nacions. L’Europa futura haurà de ser creada per aquestes joves nacions, les quals hauran de reprendre la marxa, ben alliberades del pes i domini que els grans Estats tenien damunt d’elles. Caldrà, en altres termes, una Europa plurinacional, de les nacions autèntiques, grans i petites, en la qual totes elles aportin lliurement llur contribució a l’Europa de tots”.
Això era el que pensava Batista i Roca. I per acabar reafirmo que Occitània, mare de la nostra llengua i cultura, no pot morir, no l’hem de deixar que mori, perquè perdríem la part més important de la nostra personalitat com a poble; i d’altra banda no ens salvarem sols, si no ens ajuden en aquest alliberament els altres pobles europeus ara sense Estat. Siguem, doncs, catalanistes complets, siguem també occitanistes i salvarem Catalunya i Occitània.
Moltes gràcies.
ENRIC GARRIGA TRULLOLS
PRESIDENT DEL CAOC
(part del text extret del Discurs d’Enric Garriga a la Inauguració del momument a Batista i Roca el 25/09/1996).
