Amigues i amics,
El Cercle d’Agermanament occitano-català us presenta enguany una mostra de la cançó èpica occitana, interpretada per un grup occità de l’Ardecha que es diu AIGA LINDA, que vol dir Aigua clara i cristal•lina.
No és la primera volta que els occitans es fan presents per la Diada aquí al Fossar. La solidaritat profunda entre els dos pobles es manifesta per l’homenatge que els occitans fan al Fossar de les Moreres i els catalans fan cada any a Montsegur.
Les arrels històriques profundes i comunes que tenim occitans i catalans no les han pogut fer desaparèixer 800 anys d’aniquilació del poble occità ni 300 anys d’aniquilació del poble català.
Qui pot negar l’origen occità de la nació catalana?
La gran majoria dels noms de famílies catalanes són comuns amb els noms de famílies occitanes.
Molts noms dels nostres pobles també es retroben a Occitània.
Els nostres primers comtes foren occitans de llinatge.
La nostra nació es formà i s’enfortí amb la unió catalano-occitana.
Si els comtes de Barcelona reuneixen els comtats de Barcelona, Girona, Urgell i Narbona, també els comtes de Tolosa inicien la conquesta del Pallars i la Ribagorça, el 800.
Guifré el Pelós i el seu pare Sunifred reuneixen els comtats de Barcelona, Cerdanya, Girona, Urgell, Narbona, les Valls d’Andorra, etc.
Als segles X i XI els comtes catalans es casen amb comtesses occitanes, d’Alvèrnia, de Roergue, de Tolosa, del Llemosí, de Carcassona, de Provença i de Foix.
A la conquesta de les Balears el 1114, combateren junts catalans i occitans de Montepeller, Narbona i Provença.
El 1149 Ramon Berenguer IV, conquereix Fraga, Mequinença i Lleida, amb l’ajuda del vescomte del Bearn, Coserans, Comenge, Foix i Menerbès.
Les possessions catalanes són al Bearn, tot el Llenguadoc, la Provença, Gavaldà, Milhau, Rodés i el Carladès.
El 12 de setembre del 1213 catalans i occitans lluiten junts a la Batalla de Muret en la qual moren 15000 catalans i occitans que mesclen llurs sangs.
El 13 de setembre del 1217, quatre anys després, els catalans dirigits pel comte català Sanç, entren a Tolosa per ajudar al seu comte Ramon VI. El comte Sanç és l’oncle del rei català Pere el Catòlic, mort a Muret, i amb la mort de Simó de Montfort, venja la mort del seu nebot.
El 1229, a la segona conquesta de Mallorca també hi participen els occitans del Bearn.
L’any 1238, a la conquesta de València hi participen els occitans de Carbona amb el bisbe al davant.
Cal situar-nos a l’edat Moderna per veure la represa de les relacions històriques entre occitans i catalans.
A mitjans del segle XIX, Mistral i Víctor Balaguer inicien una relació cultural entre els dos pobles. Els occitans acullen els exiliats catalans en els diferents canvis de règims espanyols.
A començaments del segle XX, amb la dictadura de Primo de Rivera, milers de catalans tornen a exiliar-se a Occitània. Macià és acollit cordialment a Tolosa.
Els Jocs Florals catalans s’han de fer a Tolosa.
La policia espanyola a Barcelona requisa els primers números de la revista occitana Òc.
A la darrera guerra civil del 36-39 els catalans exiliats són acollits i hostatjats pels occitans. A la Residència de Montpeller hi ha més d’un miler d’intel.lectuals catalans.
Encara no s’ha fet mai oficialment una reconeixença de l’acolliment dispensat pels occitans als catalans republicans exiliats.
Els Jocs Florals catalans es tornen a fer a Tolosa.
Restablerta una pseudo-democràcia a l’estat espanyol els occitans miren Catalunya com a exemple a seguir, tot esperant una ajuda que no arriba mai.
L’existència de la llengua occitana a la Val d’Aran ha obligat a donar-li una oficialitat, primer al seu territori i ara a tot Catalunya, segons el darrer Estatut.
Amb motiu d’això, tornen a créixer les esperances dels occitans vers Catalunya. Però cap polític ni cap govern català ha fet res per Occitània. I la Val d’Aran és un territori massa petit per portar una acció tan important. La seva presència a l’Occitània gran, en alguns casos, només és testimonial.
Només hi ha hagut un personatge polític català important en tota la història moderna catalana que s’hagi interessat i alhora hagi proclamat la importancia vital que té Occitània pels catalans.
Aquest personatge ha estat Enric Prat de la Riba.
Esperem que la declaració d’oficialitat de l’occità a Catalunya no sigui altra cosa que voler apaivagar la mala consciència catalana d’oblidar Occitània.
Occitània és viva encara. La seva supervivència és la garantia de la nostra supervivència. Occitània és el patrimoni cultural i lingüístic més gran que tenim els catalans.
Catalans, no deixem morir Occitània!
Visca Occitània!
Visca Catalunya!
Enric Garriga Trullols
President del CAOC
El Cercle d’Agermanament occitano-català us presenta enguany una mostra de la cançó èpica occitana, interpretada per un grup occità de l’Ardecha que es diu AIGA LINDA, que vol dir Aigua clara i cristal•lina.
No és la primera volta que els occitans es fan presents per la Diada aquí al Fossar. La solidaritat profunda entre els dos pobles es manifesta per l’homenatge que els occitans fan al Fossar de les Moreres i els catalans fan cada any a Montsegur.
Les arrels històriques profundes i comunes que tenim occitans i catalans no les han pogut fer desaparèixer 800 anys d’aniquilació del poble occità ni 300 anys d’aniquilació del poble català.
Qui pot negar l’origen occità de la nació catalana?
La gran majoria dels noms de famílies catalanes són comuns amb els noms de famílies occitanes.
Molts noms dels nostres pobles també es retroben a Occitània.
Els nostres primers comtes foren occitans de llinatge.
La nostra nació es formà i s’enfortí amb la unió catalano-occitana.
Si els comtes de Barcelona reuneixen els comtats de Barcelona, Girona, Urgell i Narbona, també els comtes de Tolosa inicien la conquesta del Pallars i la Ribagorça, el 800.
Guifré el Pelós i el seu pare Sunifred reuneixen els comtats de Barcelona, Cerdanya, Girona, Urgell, Narbona, les Valls d’Andorra, etc.
Als segles X i XI els comtes catalans es casen amb comtesses occitanes, d’Alvèrnia, de Roergue, de Tolosa, del Llemosí, de Carcassona, de Provença i de Foix.
A la conquesta de les Balears el 1114, combateren junts catalans i occitans de Montepeller, Narbona i Provença.
El 1149 Ramon Berenguer IV, conquereix Fraga, Mequinença i Lleida, amb l’ajuda del vescomte del Bearn, Coserans, Comenge, Foix i Menerbès.
Les possessions catalanes són al Bearn, tot el Llenguadoc, la Provença, Gavaldà, Milhau, Rodés i el Carladès.
El 12 de setembre del 1213 catalans i occitans lluiten junts a la Batalla de Muret en la qual moren 15000 catalans i occitans que mesclen llurs sangs.
El 13 de setembre del 1217, quatre anys després, els catalans dirigits pel comte català Sanç, entren a Tolosa per ajudar al seu comte Ramon VI. El comte Sanç és l’oncle del rei català Pere el Catòlic, mort a Muret, i amb la mort de Simó de Montfort, venja la mort del seu nebot.
El 1229, a la segona conquesta de Mallorca també hi participen els occitans del Bearn.
L’any 1238, a la conquesta de València hi participen els occitans de Carbona amb el bisbe al davant.
Cal situar-nos a l’edat Moderna per veure la represa de les relacions històriques entre occitans i catalans.
A mitjans del segle XIX, Mistral i Víctor Balaguer inicien una relació cultural entre els dos pobles. Els occitans acullen els exiliats catalans en els diferents canvis de règims espanyols.
A començaments del segle XX, amb la dictadura de Primo de Rivera, milers de catalans tornen a exiliar-se a Occitània. Macià és acollit cordialment a Tolosa.
Els Jocs Florals catalans s’han de fer a Tolosa.
La policia espanyola a Barcelona requisa els primers números de la revista occitana Òc.
A la darrera guerra civil del 36-39 els catalans exiliats són acollits i hostatjats pels occitans. A la Residència de Montpeller hi ha més d’un miler d’intel.lectuals catalans.
Encara no s’ha fet mai oficialment una reconeixença de l’acolliment dispensat pels occitans als catalans republicans exiliats.
Els Jocs Florals catalans es tornen a fer a Tolosa.
Restablerta una pseudo-democràcia a l’estat espanyol els occitans miren Catalunya com a exemple a seguir, tot esperant una ajuda que no arriba mai.
L’existència de la llengua occitana a la Val d’Aran ha obligat a donar-li una oficialitat, primer al seu territori i ara a tot Catalunya, segons el darrer Estatut.
Amb motiu d’això, tornen a créixer les esperances dels occitans vers Catalunya. Però cap polític ni cap govern català ha fet res per Occitània. I la Val d’Aran és un territori massa petit per portar una acció tan important. La seva presència a l’Occitània gran, en alguns casos, només és testimonial.
Només hi ha hagut un personatge polític català important en tota la història moderna catalana que s’hagi interessat i alhora hagi proclamat la importancia vital que té Occitània pels catalans.
Aquest personatge ha estat Enric Prat de la Riba.
Esperem que la declaració d’oficialitat de l’occità a Catalunya no sigui altra cosa que voler apaivagar la mala consciència catalana d’oblidar Occitània.
Occitània és viva encara. La seva supervivència és la garantia de la nostra supervivència. Occitània és el patrimoni cultural i lingüístic més gran que tenim els catalans.
Catalans, no deixem morir Occitània!
Visca Occitània!
Visca Catalunya!
Enric Garriga Trullols
President del CAOC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada