És tanta la consternació que he tingut, en saber la mort de Jordi Ventura Subirats, que he vingut a aquest acte sense haver preparat res per escrit. Afectat per la gran pèrdua m'ha estat impossible pensar què havia d'escriure.
Voldria parlar-vos del occitanisme que ell mantingué durant tota la seva vida. De ben jove ja era a Provença i es posà en contacte amb tots els grups occitanistes que donaren llum a l'occitanisme modern actual. Ell era present als primers actes i reunions del Partit Nacionalista Occità i també a les reunions de l'Institut d'Estudis Occitans.
No es pot parlar de l'occitanisme modern sense esmentar la seva presència i l'acció portada per Jordi Ventura en aquells anys de desclosa de les diferents opcions occitanistes
La seva mort ha causat un enorme consternació entre els occitanistes que el conegueren i entre ells s'han passat la trista nova de la seva mort inesperada.
Aquesta bandera occitana que veieu sobre el taüt de Jordi Ventura, porta els colors groc i vermell de la bandera catalana. Fou ell qui defensà aquests colors quan es discutia quina havia de ser la bandera occitana, perquè aquests colors eren els colors catalans. Ell mateix m'ho havia dit. Ell visqué molts fets de l'occitanisme modern. Jo en canvi, tots els anteriors a 20 anys els he hagut d'aprendre dels llibres.
Sabem que Jordi Ventura és un gran historiador català i occità que posà de relleu tots els trets que ens uneixen catalans i occitans.
Ell havia dit que entre catalans i occitans, hi ha diferències, però a continuació també deia que entre catalans i occitans es troben una enorme quantitat de semblances com no es troben en cap altres dos pobles. L'afinitat cultural i lingüística dels pobles català i occità no té cap altre paral•lel semblant en el món.
Sabem tots que Jordi Ventura ha estat un gran nacionalista català, que sempre es trobava pertot on es defensava la identitat política i cultural catalana. I ara amb, convenciment total, afirmo que un català, per esdevenir un català complet, ha de ser occitanista, sinó és un català mancat.
Per això, també dic i afirmo rotundament que en perdre Jordi Ventura hem perdut el darrer gran intel•lectual català, que podia passar el missatge català, als occitans, en la seva pròpia llengua occitana.
I si no digueu-me quin gran polític, quin gran intel•lectual, coneixeu a Catalunya que es pugui expressar en occità per transmetre als occitans el nostre missatge de catalans. No en queda cap, després de morir-se Jordi Ventura. I això és greu per Catalunya.
Espero que de les noves i joves generacions en surtin d'altres que puguin expressar-se en occità i siguin alhora grans intel•lectuals o polítics. Malgrat que serà difícil arribar on arribà Jordi Ventura. Però ara, en aquest moment, no ens en queda cap, per dissort nostra.
Per això sento en el més pregon del meu cor una gran pena per la pèrdua d'una personalitat tant important per l'occitanisme i per les nostres relacions amb Occitània, a les quals ell dedicà tota la vida, no sols com a erudit sinó també com activista.
Abans de Pasqua del 1997, Jordi Ventura hem telefonà i hem digué que li agradaria anar amb el CAOC al Carladès. Hi anàrem tots plegats amb ell, per Pasqua, al Carladès, durant quatre dies i assistí a tots els actes.
El primer dia li vaig demanar que fes un discurs en occità a l'alcaldia. L'alcalde havia parlat en occità i jo també. Jordi Ventura feu un discurs extraordinari, improvitzat i sense papers, en el provençal que havia après a la seva joventut, i es dolgué de la situació de l'occità en que l'havia prostrat el jacobinisme francès.
I ara voldria saber si hi ha algú en aquesta sala que sàpiga on és el Carladès. No sabem la nostra pròpia història. És un territori als confins del Nord d'Occitània, que durant més de tres segles formà part dels territoris dels comtes de Barcelona a Occitània.
A Jordi Ventura, el viatge al Carladès el feu reviure la il•lusió occitana i la relació occitano-catalana. Quatre dies, que segur foren per a ell de gran goig i que li permeteren exposar la seva aguda visió de la història i de la política.
Però hi ha una cosa que no s'ha dit aquí, en aquesta sala. Ell mateix deia que la seva mare li parlava, en la infantesa, de Besiers i que li deia que a Occitània es parlava una llengua que no era el francès.
Als 18 anys, Jordi Ventura entra en contacte amb la cultura, de la qual li parlava la seva mare, i aprèn la llengua occitana, en la varietat provençal. Era conseqüent com a català. S'havia completat.
Per acabar, deixeu-me tornar a repetir la gran pena que sento per la nova dissort dels catalans, ja que amb la seva mort hem perdut el darrer gran intel•lectual occitanista, i el més complet dels catalans, perquè precisament era el més gran occitanista català del temps modern que ens quedava.
Enric Garriga Trullols
19 de gener 1999
Barcelona (Tanatori de Les Corts)
Voldria parlar-vos del occitanisme que ell mantingué durant tota la seva vida. De ben jove ja era a Provença i es posà en contacte amb tots els grups occitanistes que donaren llum a l'occitanisme modern actual. Ell era present als primers actes i reunions del Partit Nacionalista Occità i també a les reunions de l'Institut d'Estudis Occitans.
No es pot parlar de l'occitanisme modern sense esmentar la seva presència i l'acció portada per Jordi Ventura en aquells anys de desclosa de les diferents opcions occitanistes
La seva mort ha causat un enorme consternació entre els occitanistes que el conegueren i entre ells s'han passat la trista nova de la seva mort inesperada.
Aquesta bandera occitana que veieu sobre el taüt de Jordi Ventura, porta els colors groc i vermell de la bandera catalana. Fou ell qui defensà aquests colors quan es discutia quina havia de ser la bandera occitana, perquè aquests colors eren els colors catalans. Ell mateix m'ho havia dit. Ell visqué molts fets de l'occitanisme modern. Jo en canvi, tots els anteriors a 20 anys els he hagut d'aprendre dels llibres.
Sabem que Jordi Ventura és un gran historiador català i occità que posà de relleu tots els trets que ens uneixen catalans i occitans.
Ell havia dit que entre catalans i occitans, hi ha diferències, però a continuació també deia que entre catalans i occitans es troben una enorme quantitat de semblances com no es troben en cap altres dos pobles. L'afinitat cultural i lingüística dels pobles català i occità no té cap altre paral•lel semblant en el món.
Sabem tots que Jordi Ventura ha estat un gran nacionalista català, que sempre es trobava pertot on es defensava la identitat política i cultural catalana. I ara amb, convenciment total, afirmo que un català, per esdevenir un català complet, ha de ser occitanista, sinó és un català mancat.
Per això, també dic i afirmo rotundament que en perdre Jordi Ventura hem perdut el darrer gran intel•lectual català, que podia passar el missatge català, als occitans, en la seva pròpia llengua occitana.
I si no digueu-me quin gran polític, quin gran intel•lectual, coneixeu a Catalunya que es pugui expressar en occità per transmetre als occitans el nostre missatge de catalans. No en queda cap, després de morir-se Jordi Ventura. I això és greu per Catalunya.
Espero que de les noves i joves generacions en surtin d'altres que puguin expressar-se en occità i siguin alhora grans intel•lectuals o polítics. Malgrat que serà difícil arribar on arribà Jordi Ventura. Però ara, en aquest moment, no ens en queda cap, per dissort nostra.
Per això sento en el més pregon del meu cor una gran pena per la pèrdua d'una personalitat tant important per l'occitanisme i per les nostres relacions amb Occitània, a les quals ell dedicà tota la vida, no sols com a erudit sinó també com activista.
Abans de Pasqua del 1997, Jordi Ventura hem telefonà i hem digué que li agradaria anar amb el CAOC al Carladès. Hi anàrem tots plegats amb ell, per Pasqua, al Carladès, durant quatre dies i assistí a tots els actes.
El primer dia li vaig demanar que fes un discurs en occità a l'alcaldia. L'alcalde havia parlat en occità i jo també. Jordi Ventura feu un discurs extraordinari, improvitzat i sense papers, en el provençal que havia après a la seva joventut, i es dolgué de la situació de l'occità en que l'havia prostrat el jacobinisme francès.
I ara voldria saber si hi ha algú en aquesta sala que sàpiga on és el Carladès. No sabem la nostra pròpia història. És un territori als confins del Nord d'Occitània, que durant més de tres segles formà part dels territoris dels comtes de Barcelona a Occitània.
A Jordi Ventura, el viatge al Carladès el feu reviure la il•lusió occitana i la relació occitano-catalana. Quatre dies, que segur foren per a ell de gran goig i que li permeteren exposar la seva aguda visió de la història i de la política.
Però hi ha una cosa que no s'ha dit aquí, en aquesta sala. Ell mateix deia que la seva mare li parlava, en la infantesa, de Besiers i que li deia que a Occitània es parlava una llengua que no era el francès.
Als 18 anys, Jordi Ventura entra en contacte amb la cultura, de la qual li parlava la seva mare, i aprèn la llengua occitana, en la varietat provençal. Era conseqüent com a català. S'havia completat.
Per acabar, deixeu-me tornar a repetir la gran pena que sento per la nova dissort dels catalans, ja que amb la seva mort hem perdut el darrer gran intel•lectual occitanista, i el més complet dels catalans, perquè precisament era el més gran occitanista català del temps modern que ens quedava.
Enric Garriga Trullols
19 de gener 1999
Barcelona (Tanatori de Les Corts)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada