DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS. SOPAR COL·LOQUI AL RESTAURANT PLAÇA (BERENGUER DE PALAU) DE CIUTAT DE MALLORCA

Benvolguts amics,
Mallorquins, occitans i catalans.


Abans de sopar hem escoltat al pare Massot de Montserrat que ha parlat de les relacions entre Mallorca i Occitània.

Poca cosa hi haig d’afegir, però la conquesta de Mallorca del 1229 fou una conquesta occitana, atès que el rei Jaume I era occità, ja que nasqué a Montpeller el 1208. D’aquesta naixença l’any vinent serà el 800 aniversari.

Està molt bé que parlem de fets passats per recordar d’on venim i que expliquen la situació actual dels nostres països.

Però caldria divulgar més la història contemporània recent per obrir els ulls a molta gent que creuen que el tema occità ja només és història passada.

I la poca bibliografia catalana apareguda sobre el tema enlloc de descobrir amaga i tergiversa la realitat occitanista d’avui ¿Creieu que és positiu parlar de l’il•lusió occitana, del somni d’Occitània? No, perquè els somnis i il•lusions no són precisament realitats.

I molts dels que això diuen i escriuen creuen que Occitània ja està liquidada o està en un procés terminal sense sortida. No coneixem la realitat.

 Diuen que la llengua no es parla. També molts occitans i francesos han dit que el català no es parla a Catalunya.

Si apreneu l’occità podreu parlar per tot  arreu d’Occitània en occità.

Igualment els occitans i francesos poden parlar per tot  arreu dels Països Catalans en català.

Una vegada Lluís Llach es negà a parlar en català en un concert a Occitània perquè creu que són només quatre gats que el parlen i parlà en francès amb disgust dels occitans i del catalans presents.

En canvi hem assistit a Festivals a Carcassona en el teatre de la Ciutadella totalment ple amb 3000 persones per escoltar en occità, durant una hora i mitja, a Robèrt Martí. No solament l’entenien sinó que es petaven de riure pels acudits i els catalans en canvi ens quedàvem en blanc.

Aquí m’hauria agradat que haguessin vingut aquells que parlen d’il•lusió i de somni occità.

M’hauria també agradat que haguessin vingut a Carcassona el 22 d’octubre del 2005 a la Manifestació de 10.000 persones per la llengua occitana.

M’hauria també agradat que haguessin vingut el 17 de març de 2007 a Besiers a la Manifestació de 20.000 persones per la llengua occitana.

Allà no tenen autonomies ni ensenyament obligatori de l’occità, però tenen 36 escoles calandretes associatives de pares que volen que els seus fills aprenguin en occità.

Us caldria veure la fe dels pares , dels mestres i dels alumnes. Però també caldria veure la penúria en què viuen. Recentment, per Pasqua, el CAOC ha visitat la Calandreta d’Orlhac, la que està més al Nord d’Occitània i els hem fet un important donatiu, dintre de les nostres possibilitats, perquè treballen sota mínims.

 Occitània necessita la nostra ajuda, no la nostra commiseració.

Ni tampoc la crítica d’aquells que diuen que s’espavilin sols.

Durant els 22 anys del govern de CIU, l’ajuda a Occitània ha estat nul•la.

Es calmaven la consciència amb la Val d’Aran.

Durant el tripartit tampoc res. En canvi es destinen milions d’euros pels pobles d’Àfrica i del tercer món. I a l’interior de Catalunya per la  cultura castellana, com la Feria d’Abril.

La prioritat catalana hauria de ser Occitània. Doncs no.

Des del Tripartit rebem menys subvencions, un 50 per cent menys.

Des de que és oficial l’occità a Catalunya no ens subvencionen ni la DICTADA OCCITANA, ni es fa cap curs d’occità subvencionat.

Voldria que m’expliquessin la contradicció de declarar l’oficialitat de l’occità i negar les subvencions pels únics que fem activitats occitanes.

Actualment hi ha tres llengües oficials a Catalunya: català, castellà i occità;  però ara s’intenta que siguin tres llengües obligatòries a l’ensenyament: català, castellà i anglès.

Serem més rics amb l’anglès, potser si. Però serem més pobres  nacionalment en català i occità. Dues llengües fortes enfront de dues llengües dèbils: català i occità.

Per portar una política nacional cal tenir les coses clares i els nostres polítics no les tenen perquè ignoren la realitat occitana i també la catalana. Dic catalana perquè cap polític s’ha adonat que en Catalunya hi ha més independentistes que mai hi havia hagut en tota la història.

Els polítics, cecs, diuen que toquen de peus a terra, però a Europa cada cop hi ha més estats i Catalunya sempre queda a la cua.

Per acabar només vull dir-vos que les accions del CAOC tenen lloc en un territori conjunt de 28 milions de persones que habiten els Països Catalans i els Països Occitans i això és una realitat que no es pot amagar, malgrat els nostres polítics. Per tant endavant.

Gràcies per haver-me escoltat.

Enric Garriga Trullols
President del CAOC

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS AL PARLAMENT DE MALLORCA

Senyora diputada Maria-Antònia Vadell Ferrer,

Amics occitans, mallorquins i catalans,

En nom de tot el grup d’occitans i catalans del CAOC em plau donar-vos les gràcies per la vostra recepció en aquest lloc tant representatiu de Mallorca.

Jaume I conquerí Mallorca el 1229 i només un any més tard el 1230 promulgà la Carta de Franquesa per estimular la repoblació i alhora fixar els drets individuals dels mallorquins.

La conquesta catalana de Mallorca fou feta per un monarca que havia nascut a Montpeller i per tant era de naturalesa occitana, malgrat ser de llinatge català.

És evident que no era l’únic occità present al moment de la reconquesta. En Pere Morey ha estudiat aquesta  presència occitana.

Mallorca i Catalunya tenien les mateixes Corts a Barcelona. Hi hagué, doncs, una unió molt forta entre Catalunya i Mallorca.

Fou el propi monarca Jaume I que disgregà el regne en donar al seu fill segon, Jaume, el regne de Mallorca que comprenia Mallorca, Menorca i Eivissa, Balears menors, més els comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent, Cotlliure i Vallespir. Però també dos territoris occitans: Montpellier i el vescomtat del Carladès.

Aquesta passada Pasqua, el CAOC ha anat un cop més al Carladès, un territori de l’Alvèrnia, al Nord d’Occitània. Carlat amb el seu castell era la capital. Mai ha estat cedit a França que en un moment donat se’l quedà com a fet consumat i destruí totalment el castell. Si els drets de propietat no caduquen per robatori, el Carladès és català i de Mallorca també.

A part d’aquestes consideracions històriques, el Parlament, a tot arreu, és la màxima institució d’un país que pot fer lleis segons el propi govern, d’acord amb la Constitució pròpia, la qual també pot lliurament modificar.

És evident que així funcionen els parlaments d’Estat. Però els parlaments de Mallorca, Catalunya i València no són parlaments d’Estat sinó d’autonomia i no podem canviar la Constitució de l’estat espanyol i amb prou feines podem canviar una mínima part dels Estatuts d’Autonomia respectius. D’altra banda les lleis estan subjectes a la vigilància del Tribunal Constitucional de l’Estat.

Les Corts Catalanes eren una altra cosa perquè la Confederació catalana-aragonesa atorgava drets d’estat als territoris confederats.

Enguany fa 300 anys que amb la Batalla d’Almansa, que com diu la dita a tots “alcansa”, es perderen els drets i la Confederació catalano-aragonesa desapareix i les relacions amb Occitània també.

Aquí estem ara esperant, uns i els altres, recuperar les institucions  amb plens poders per tenir un lloc a la Unió Europea.

Mercès a tots.

Visca Mallorca, Visca Occitània i Visca Catalunya!


Enric Garriga Trullols
President del CAOC

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A L’OBRA CULTURAL BALEAR DE MALLORCA

Sr. President,
Amics mallorquins, catalans i occitans,

Anar a Mallorca pels catalans abans era una festa, fins i tot era el lloc on anaven els nuvis en viatge de noces. Però us heu fet tant famosos que els catalans ja no som més que una part petita dels vostres visitants.

Tota Europa us visita i el món sencer us coneix. Però els catalans tenim un privilegi sobre tota aquesta massa que aterra a Mallorca. Som els primers descobridors i els primers turistes. D’altra part nosaltres som de casa i els altres són forans i això que consti.

La nostra associació CAOC farà aviat 30 anys que nasqué a Barcelona amb arrels a tots els Països Catalans. A tot arreu hi tenim socis i a Mallorca també.

Però a diferència d’altres associacions catalanes la nostra és bicèfala té un altre CAOC a Occitània.

Avui, aquí, som presents els dos presidents de cada CAOC. Som dos gats vells, en el sentit estricte, i la nostra militància en l’occitanisme ja ens ve de lluny. Especialment l’amic i president del CAOC occità Pèire Pessamessa. Tres occitans més també ens acompanyen. La presència d’aquests quatre occitans és molt significativa.

Cal recordar dos presidents importants de la secció catalana: Josep M. Batista i Roca i Joan Fuster, de València. Per part occitana alguns dels antecessors de l’actual president foren Pèire Vilar (l’historiador) i Robèrt Lafont (l’escriptor).

Hem viscut les vicissituds de més de 40 anys d’occitanisme i el que es donava per mort i enterrat encara és viu i cueja i de tant en tant fa manifestacions de 10.000 i 20.000 persones a favor de la llengua.

Amb tot l’estat francès en contra, l’occitanisme ha creat 36 escoles d’immersió lingüística en occità que en diuen Calandretes.

L’occità aflora per tot arreu, amb certàmens, festes, congressos, i escoles d’adults i d’estiu.

Fins i tot el govern català introduí l’oficialitat de l’occità a tot Catalunya en el darrer Estatut de Catalunya. Després se n’ha oblidat, però com que fa maco aquí l’han deixat. Ara els haurem d’espavilar perquè no s’adormin.

Estem ben fotuts amb aquests polítics de visió curta, sense decisió, que ballen al compàs que els marca Madrid i que no tenen cap projecte de futur.

I dic el mateix, o pitjor, dels polítics francesos. Heu vist a la recent volta de les presidencials que ha guanyat el candidat més contrari de tots a les llengües dites regionals.

Som uns ignorants de la nostra força i enlloc de procurar per la nostra salvació com a poble vetllem perquè Espanya no s’enfonsi i ells perquè es salvi França.

Som massoques tots plegats perquè ens han conquerit l’esperit i ara ja no veiem la necessitat d’una recuperació nacional. S’ha assolit, l’objectiu de l’estat dominant, Espanya o França, els nacionalment minoritaris abandonen llur nació i s’incorporen a la dominant.

L’Estat al servei de la nació empra la violència,  la coacció, la discriminació i la persuasió, a dosis diferents en cada Estat i període, per tal d’identificar la seva nació amb l’Estat de forma que tots els ciutadans abandonin llur antiga nació per la nova dominant.

Pel que fa la llengua veiem que finalment l’Estatut nou d’Autonomia de Catalunya equipara en drets i obligacions el català i el castellà. El dèbil i el fort. Però la realitat és ben diferent. Els únics bilingües són els catalans. Els altres continuen monolingües, per molts anys que visquin a Catalunya. És més, els que no volen parlar sempre castellà a la feina són acomiadats i en canvi mai s’acomiada una persona que sempre parli castellà.

Pel que fa a França la “generositat política” arriba a la promesa de concedir a les llengües dites regionals l’estatus mateix de les llengües estrangeres. O sigui, aquelles llengües que no tenen territori propi a França i que no es parlen en la societat ni a casa.

Per això cal enfortir l’amistat occitano-catalana ja que té un territori molt gran on hi viuen 28 milions de persones. Aquesta força demogràfica, cultural i lingüística és un fet que ens ha de servir per avançar en l’obtenció de la reconeixença al dret de tenir un estat propi dins l’Unió Europea.

Moltes gràcies.

Visca Mallorca, Visca Occitània, i Visca Catalunya!

Enric Garriga Trullols
President del CAOC i de l’IPECC

DISCORS D’ENRIC GARRIGA. VIATGE DE PASQUA AL CANTAL

Sénher conse de Sant Simon,
Sénher Feliç Daval,
Sénhers conselhièrs municipals,
Amics catalans,
Amics occitans,

Vòli en primièr regraciar vòstre amable acuèlh dins aqueste ostal comunal de Sant Simon al nom dels catalans e occitans del CAOC.

Cada dos ans, los catalans de la nòstra associacion CAOC, amb l’ajuda de l’amic Fèliç Daval, sèm venguts en Auvernha e en Cantal, qu’a conservat la remembrança del Carladés ligat a Catalonha durant fòrça annadas, a l’edat mejana.

Se encara actualament las nòstras lengas catalana e occitana son fòrça pròchas una de l’autra, segur que a l’edat mejana èran encara mai semblantas, benlèu èran la meteissa lenga.

Mas los estats modèrnes nos an separat e assimilat culturalament e linguisticament fins al punt d’èstre una simpla província amb una dominacion coloniala de facto.

Aqueste procès contunha encara, malgrat la Declaracion Universala dels Dreits de l’Òme, l’ONU, l’UNESCO, l’Union Europèa, los tribunals, las constitucions, la democracia e la Carta europèa de las Lengas minoritàrias que França a pas encara ratificada.

L’egalitat existís pas en Euròpa e tanpauc en França e en Espanha. Las nòstras lengas an pas los meteisses dreits que las lengas oficialas. Se totes los òmes an los meteisses dreits e libertats perqué i a lengas qu’an pas lo dreit d’èstre ensenhadas a l’escòla oficiala de l’Estat?

Los catalans avèm patit fòrça d’aquesta situacion e sabèm çò que còsta resistir e sobremontar las dificultats e los empachs de tota mena e per aquò sèm sensibles e vesèm las dificultats que ten la calandreta d’Orlhac e cada còp fasèm una aportacion economica per ajudar a la recuperacion de la lenga occitana.

La lenga e la cultura fan partida del patrimòni de l’umanitat e totes los estats e govèrns deurián protegir las lengas mai fèblas e fan tot lo contrari, favorison las lengas dominantas e la seuna projeccion exteriora.

Es un jòc de poder e de dominacion tanben economica.

Sèm a Sant Simon, la patria, lo breç, de Gerbert e del poeta occitan Joan Baptista Veyre que, coma Frederic Mistral, avián somiat una lenga occitana rica e culta coma dins los temps dels trobadors.

La riquesa de la lenga occitana se pòt pas pèrdre.

Sabi pas se la recenta declaracion d’oficialitat de l’occitan a Catalonha ajudarà gaire a la recuperacion de la lenga occitana en Occitania, mas es evident que foguèt una iniciativa catalana, pas de Madrid ont sabon pas qu’es aquò.

L’an que ven farà 30 ans que foguèt fondat lo CAOC. Son trenta ans al servici de las relacions fraternalas entre Catalonha e Occitania. Son 30 ans de trabalh per far comprendre als catalans e a las autoritats catalanas que existís Occitania e que podèm trabalhar amassa per la nòstra cultura comuna.

Avèm fait çò qu’avèm poscut amb los mejans qu’avèm obtengut. L’istòria jutjarà a totes.

Espèri qu’arribarà un jorn la libertat.

Grands mercés a totes.

Visca Occitania e Visca Catalonha,


Enric Garriga Trullols
President CAOC

DISCORS ENRIC GARRIGA TRULLOLS INAUGURACION DE LA PLACA DE REMEMBRANÇA DE PÈIRE VILAR A FRONTINHAN

Sènher Pierre Bouldaire, alcalde de la vila de Frontinhan
Sènher Ives Jaumain, conseller de la vila de Frontinhan,
Sra. Rosa Congost, de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona,
Sr. Jaume Sobrequés, Director del Museu d’Història de Catalunya,
Sr. Jean Vilar, filh de Pèire Vilar,
Sr. Pèire Pessamessa, president del CAOC occitan,
Mn. Josep Cardús, vice-president del CAOC catalan,
Jordi Peladan, vice-president del CAOC occitan,
Sabina Koloskoff, presidenta del Cercle Occitan a Frontinhan
Amics occitans,
Amics catalans,

Sèm aicí per manifestar e mostrar la nostra reconeissença cap a una granda personalitat que nos a daissat un gran trabalh de recerca sus l’istòria moderna de Catalonha e tanben sus la istòria d’Espanha.

Aquò que coneissem totes los catalans es pas evident pels occitans, mens encara pels franceses e tanpauc pels estatjants de Frontinhan.

Per aquesta rason cal felicitar la comuna de Frontinhan per l’organizacion dels actes de uèi per divulgar la granda personalitat d’un filh d’aquesta vila que nasquèt en 1906.

Coma grand istorian merita aquest omenatge, mas en relacion a la nòstra Associacion lo “Cercle d’Agermanament Occitano-Català” tanben merita un omenatge, car foguèt lo primièr president de la Seccion occitana del CAOC pendent 3 annadas del 24/6/78 al 14/2/81.

Cal ajustar que Pèire Vilar foguèt elegit President del CAOC a Montpelhièr per la Festa de Sant Joan del 1978. Foguèt la consolidacion del CAOC. Pendent tres jornadas se fagueron unes collòquis sota la presidéncia de Pèire Vilar. Totes los actes se fagueron dedins l’Ostal de la Comuna amb un fum de monde. A l’exterior, a la Plaça de l’Òu, i aguèt sardanas.

Pèire Vilar tanben faguèt una conferéncia magistrala sus l’istòria de Catalonha en catalan. Diguèt que mestrejava melhor lo catalan que sa lenga mairala l’occitan.

Aquesta conferéncia foguèt editada en 1978 per l’Institut d’Estudis Occitans e lo CAOC vos l’ofrís ara recuperada de l’oblit.

Evidentament ieu ai conegut Pèire Vilar perque soi un dels fondators del CAOC, manteneire permanent e assistent a totes los actes. Èra un ome amable, discret, tranquil e savi. Era un grand sabent de la nòstra istòria catalana. En totes los encontres totjorn me parlava en catalan. En defòra del CAOC totjorn l’ai vist al costat de son amic catalan Max Cahner.

Es lo meteis Pèire Vilar qu’a racontat fòrça còps qu’èra escolan a Montpelhièr e demorava a l’ostal de las seunas tantas e que totjorn parlava sonque en occitan.

Per la partida catalana del CAOC èra president Josep Maria Batista i Roca. I aviá, doncas, dos grands presidents catalanistas en caduna de las doas seccions o partidas del CAOC.

Simbolicament es interessanta aquesta coïncidéncia, mas tanben podèm afirmar que Batista i Roca foguèt un grand occitanista catalan.

D’autra part tanben es simbolic que l’acte fundacional del CAOC se faguesse en Montpelhièr qu’èra tanben lo país natal de Pèire Vilar, e tanben lo país natal del grand rei catalan Jaume I, nascut en 1208.

Lo paire del rei Jaume I èra Pere el Catolic que moriguèt a Muret per defendre Occitània de la invasion francesa, apelada Crosada, que menava Simon de Monfort.

L’an 2008 serà, doncas, lo 800 anniversari de la naissença de Jaume I a Montpelhièr en 1208 e tanben lo 30 anniversari de la naissença del CAOC a Montpelhièr en 1978 sus la presidència de Pèire Vilar.

Serà una dobla commemoracion e serà una capitada se avèm la collaboracion de las comunas, de la region, dels conselhs generals, e principalament de las associacions occitanas e catalanas.

Per la part catalana tanben la Generalitat e las universitats.

I ara per acabar citi una frasa de Pèire Vilar, del setembre 1989, que m’a mandat lo monge de Montserrat, l’istorian Hilari Raguer, que s’a desencusat de poder pas assistir. Ditz la frasa: “Retinguem que la història és feta d’allò que uns voldrien oblidar i d’allò que uns altres no poden oblidar. És tasca de l’historiador esbrinar el perquè d’una cosa i de l’altra”.

Pèire Vilar a demostrat que Catalonha foguèt e es encara una nacion. Coma istorian, lo melhor istorian de l’istòria catalana moderna, aquesta definicion nacional de Catalonha es lo mai preciós legat que nos a daissat als catalans un occitan de Frontinhan.


Grand-mercés a Pèire Vilar
Grand-mercés a vosautres que m’avètz escotat.


Enric Garriga Trullols
President del CAOC

42 REUNION CONJUNTA DEL CAOC CONFERÈNCIA D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A TOLOSA

LO CAOC: 28 ANS DE RELACIONS CATALANO-OCCITANAS

Cars amics,

L’aventura del CAOC comencèt a Barcelona lo dissabte 21 de genièr de 1978 en un bastiment moderne, amb la faciada tota negra, brilhanta e lisa. Aqueste grand immòble modèrn s’apelava e s’apèla edifici TRADE en anglés. Dedins en una sala i aviá un fum de catalans e tanben dos occitans Cristian Anatòli e sa femna Josepa qu’eran venguts en representacion de Robèrt Lafont de l’Institut d’Estudis Occitans de Tolosa.

La reunion èra presidida per Josep M. Batista i Roca. Foguèt elegida una comission gestionària de 14 personas catalanas que ne coneissèm totes los noms, mas contrariament avèm pas cap lista d’assistents, malgrat que la sala èra comola de monde. L’endeman totes los jornals catalans balhavan la granda novèla de la constitucion del CAOC.

Atal comencèt la granda caminada del CAOC. Catalonha èra en tren de recuperar la Generalitat e l’Estatut d’Autonomia. Sonque fasiá tres meses qu’era arribat lo President Tarradellas. Sonque avian passat quatre meses de la granda manifestacion a Barcelona de un milion e mièg de personas. Per la partida occitana sonque fasiá 5 meses de la marcha de 50000 personas a Larzac per cridar Volèm Viure al País.

En aquel moment i aviá pas encara cap Calandreta occitana.

La primièra calandreta a Pau se faguèt mai tard en 1979. Contràriament l’Escòla Occitana d’Estiu ja èra una granda realitat en 1975-76-77.

Lo CAOC se constituís amb doas seccions, la catalana e l’occitana. Los dos primièrs presidents son Josep Maria Batista i Roca e Pèire Vilar. Doas grandas figuras qu’an passat a l’istòria.

Lo dinamisme del CAOC e l’ànsia e l’enveja de recuperar lo temps perdut se manifestava en un fum de reunions conjuntas de las doas seccions per preparar e realizar encontres e actes de tota mena.

Espelís una revista dels dos CAOC que s’apelava REVIURE. (Lo nom fa somiar)

Podèm constatar que i aviá un fòrt vam e un grand estrambòrd pels dos costats. Mas aquesta frenetica activitat  pot pas durar gaire temps, es fòrça fatigant.

Les reunions conjuntas se fan mens frequentas. Los sòcis del CAOC occitan davalan cada còp mai. En 1985 Robèrt Lafont e Pèire Lagarda demissionan coma President e secretari del CAOC occitan.

Las possibilitats del CAOC son limitadas per las subvencions que recep de la part catalana e la manca de sòcis per la part occitana.

Malgrat totes los problemas e los limitats budgèts, las activitats contunhan amb perseverança, annada rere annada, amb l’iniciativa, lo trabalh e lo supòrt economic de la seccion catalana plan organisada a Barcelona amb un sèti plan equipat e amb emplegats que trabalhan cada jorn pendent tota l’annada.

Occitània a despart del CAOC tanben se bolega amb la creacion de las calandretas; Radio País en 1982; LA SETMANA en 1995; l’Institut Occitan de Pau en 1996; lo CIRDOC en 1999; los diccionaris CANTALAUSA e TOT EN OC en 2005.

Tanben se desrevelhan La Val d’Aran amb la novèla lei del 1980 e las Vals Occitanas del Piemont amb la lei del 1991 e l’inauguracion de l’ESPACI OCCITAN a Dronero lo 2002.

Mas çò que nos interessa ara es dire çò que lo CAOC fa pendent l’annada. Vaquí son trabalh: fa entre 30, 40 e 50 activitats diferentas.

Las mai principalas son:

-    Fa 28 ans qu’organiza los Aplecs dels Fòcs de Sant Joan a Montsegur.
-    Fa 28 ans que participa activament a l’EOE.
-    Fa 19 ans que organiza las Pojadas al Pòrt de Salau.
-    Fa 16 ans que organiza los encontres per Pentecosta a Provença, Delfinat e la Cevena amb lo MARPOC de Nimes.
-    Fa 16 ans que organiza cada dos ans per Pascas jornadas al Cantal e l’Auvernha guidadas per Fèliç Daval.
-    Fa 16 ans que fa venir acordionistas occitans al Festival de Maçaners.
-    Fa 14 ans que participa a las Felibrejadas del Peirigòrd.
-    Fa 9 ans que organisa la DICTADA OCCITANA a Barcelona.

En mai de totas aquestas activitats annadièras, participa a las Amassadas de l’IEO; fa los Premis Rei en Pere; a fait diferentas setmanas occitanas a Barcelona; a festejat a Barcelona totes los anniversaris de Mistral; fa conferèncias e presenta libres; fa corses d’occitan; a presentat Occitània per totes los Païses Catalans; a recebut e acompanhat grops d’occitans per Catalonha; a ajudat a far conèisser la cançon occitana a Catalonha; e un fum d’autres causas pendent 28 ans qu’es imposible d’enumerar aicí per manca de temps.

Una simple cronologia de las relacions occitano-catalana durant los 28 darrièrs  ans ocupa 500 paginas.

A partir d’ara que se passarà? Benlèu i aurà un bolegadís de las causas malgrat la granda dificultat que representa l’estat francès incapable de cambiar la situacion de las autras lengas interioras.

Los exemples d’Europa obligaràn França a considerar una evolucion mai d’acord amb çò que fan los vesins.

La mai granda coneissença exteriora e interiora d’Occitània tanben ajudarà a avançar .

A l’estat espanhòl sabon pas çò qu’es Occitània. Mas en Catalonha los catalans sabon cada còp mai que existís encara Occitània e lo govèrn de la Generalitat ven de declarar oficial la lenga occitana en Catalonha..

Sabèm pas se aquò serà un simbolisme o serà una bona ajuda per intensificar los corses d’occitan en Catalonha.

En relacion al CAOC las dos seccions actualament passan annadas mai tranquilas, mas amb un trabalh eficaç e constructiu, çò que manca son los sòus.

L’Eurocongrés foguèt sonque una granda flama que s’a atudat.

Los novèls presidents Pèire Pessamesa o Enric Garriga an permès avançar e coordinar las activitats dels dos CAOC amb un trabalh mai vigorós e mai efectiu, per afortir las realitats que funcionan e marchan.

Las relacions occitano-catalanes seràn encara fòrça temps desconegudas, per una granda partida dels catalans, mas las realitats d’ara comparadas amb las qu’avià fa 30 ans son plan diferentas. Occitània dedins lo cap dels catalans ara vòl dire quicòm. Abans la paraula èra desconeguda e lo país tanben, qu’èra apelat totjorn coma lo sud de França.

Avançarem malgrat tot perqué avèm lo dreit e la voluntat.

A vosautres de nos ajudar a contunhar

Visca Occitània, Visca Catalonha.

Enric Garriga Trullols
President CAOC català

DISCURS D’ENRIC GARRIGA AL FOSSAR DE LES MORERES

Amigues i amics,

El Cercle d’Agermanament occitano-català us presenta enguany una mostra de la cançó èpica occitana, interpretada per un grup occità de l’Ardecha que es diu AIGA LINDA, que vol dir Aigua clara i cristal•lina.

No és la primera volta que els occitans es fan presents per la Diada aquí al Fossar. La solidaritat profunda entre els dos pobles es manifesta per l’homenatge que els occitans fan al Fossar de les Moreres i els catalans fan cada any a Montsegur.

Les arrels històriques profundes i comunes que tenim occitans i catalans no les han pogut fer desaparèixer 800 anys d’aniquilació del poble occità ni 300 anys d’aniquilació del poble català.

Qui pot negar l’origen occità de la nació catalana?

La gran majoria dels noms de famílies catalanes són comuns amb els noms de famílies occitanes.

Molts noms dels nostres pobles també es retroben a Occitània.

Els nostres primers comtes foren occitans de llinatge.

La nostra nació es formà i s’enfortí amb la unió catalano-occitana.

Si els comtes de Barcelona reuneixen els comtats de Barcelona, Girona, Urgell i Narbona, també els comtes de Tolosa inicien la conquesta del Pallars i la Ribagorça, el 800.

Guifré el Pelós i el seu pare Sunifred reuneixen els comtats de Barcelona, Cerdanya, Girona, Urgell, Narbona, les Valls d’Andorra, etc.

Als segles X i XI els comtes catalans es casen amb comtesses occitanes, d’Alvèrnia, de Roergue, de Tolosa, del Llemosí, de Carcassona, de Provença i de Foix.

A la conquesta de les Balears el 1114, combateren junts catalans i occitans de Montepeller, Narbona i Provença.

El 1149 Ramon Berenguer IV, conquereix Fraga, Mequinença i Lleida, amb l’ajuda del vescomte del Bearn, Coserans, Comenge, Foix i Menerbès.

Les possessions catalanes són al Bearn, tot el Llenguadoc, la Provença, Gavaldà, Milhau, Rodés i el Carladès.

El 12 de setembre del 1213 catalans i occitans lluiten junts a la Batalla de Muret en la qual moren 15000 catalans i occitans que mesclen llurs sangs.

El 13 de setembre del 1217, quatre anys després, els catalans dirigits pel comte català Sanç, entren a Tolosa per ajudar al seu comte Ramon VI. El comte Sanç és l’oncle del rei català Pere el Catòlic, mort a Muret, i amb la mort de Simó de Montfort, venja la mort del seu nebot.

El 1229, a la segona conquesta de Mallorca també hi participen els occitans del Bearn.

L’any 1238, a la conquesta de València hi participen els occitans de Carbona amb el bisbe al davant.

Cal situar-nos a l’edat Moderna per veure la represa de les relacions històriques entre occitans i catalans.

A mitjans del segle XIX, Mistral i Víctor Balaguer inicien una relació cultural entre els dos pobles. Els occitans acullen els exiliats catalans en els diferents canvis de règims espanyols.

A començaments del segle XX, amb la dictadura de Primo de Rivera, milers de catalans tornen a exiliar-se a Occitània. Macià és acollit cordialment a Tolosa.

Els Jocs Florals catalans s’han de fer a Tolosa.

La policia espanyola a Barcelona requisa els primers números de la revista occitana Òc.

A la darrera guerra civil del 36-39 els catalans exiliats són acollits i hostatjats pels occitans. A la Residència de Montpeller hi ha més d’un miler d’intel.lectuals catalans.

Encara no s’ha fet mai oficialment una reconeixença de l’acolliment dispensat pels occitans als catalans republicans exiliats.

Els Jocs Florals catalans es tornen a fer a Tolosa.

Restablerta una pseudo-democràcia a l’estat espanyol els occitans miren Catalunya com a exemple a seguir, tot esperant una ajuda que no arriba mai.

L’existència de la llengua occitana a la Val d’Aran ha obligat a donar-li una oficialitat, primer al seu territori i ara a tot Catalunya, segons el darrer Estatut.

Amb motiu d’això, tornen a créixer les esperances dels occitans vers Catalunya. Però cap polític ni cap govern català ha fet res per Occitània. I la Val d’Aran és un territori massa petit per portar una acció tan important. La seva presència a l’Occitània gran, en alguns casos, només és testimonial.

Només hi ha hagut un personatge polític català important en tota la història moderna catalana que s’hagi interessat i alhora hagi proclamat la importancia vital que té Occitània pels catalans.

Aquest personatge ha estat Enric Prat de la Riba.

Esperem que la declaració d’oficialitat de l’occità a Catalunya no sigui altra cosa que voler apaivagar la mala consciència catalana d’oblidar Occitània.

Occitània és viva encara. La seva supervivència és la garantia de la nostra supervivència. Occitània és el patrimoni cultural i lingüístic més gran que tenim els catalans.


Catalans, no deixem morir Occitània!
Visca Occitània!
Visca Catalunya!
Enric Garriga Trullols
President del CAOC