DISCURS D'ENRIC GARRIGA A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE D'ESTEVE ALBERT "MISSIÓ I DESTÍ DE CATALUNYA I OCCITÀNIA"

Benvolguts amics,

Sé que hi ha a la sala moltes persones que conegueren a Esteve Albert molt més bé que jo. Però jo només us diré el que sé i vaig viure amb ell. Parlar d'Esteve Albert sempre només serà possible si ho fem en una faceta ben concreta, perquè com dic en el pròleg de presentació del seu llibre, el seu camp d'acció fou enorme. Malgrat això se'l coneix generalment com folklorista català i també com historiador. Però aquí el que ens interessa és especialment la vessant del seu occitanisme.

És ell mateix el que ens diu en aquest llibre que no s'interessà per l'estudi del tema occità fins que l'any 1955 passà a residir a les Valls d'Andorra. O sigui quan ja tenia 41 anys. S'interessà pel tema en veure com els pastors d'Andorra i del Pirineu feien la transhumància dels seus ramats fins les garrigues de Montpeller, d'un costat, i fins la vall de l'Ebre, de l'altre. Diu que això ja es feia des dels temps prehistòrics, segons uns drets que els pastors tenen sobre camins i pastures en aquest ampli territori.

Però si aleshores, als 41 anys, s'interessa per l'estudi de les relacions occitano-catalanes, també diu abans que el primer contacte o coneixement de fet occità ja el tingué el 1920, quan només tenia 6 anys. Una família de picapedrers que anaren a Occitània, i eren veïns seus a Dosrius, li parlaven de Narbona, de Besiers, del Rosselló i de la Cerdanya. Sabé que allà també es parlava el "patuà", que és quasi català, perquè ells entenien la gran majoria de paraules. Alhora que la cuina, les cançons i la manera de viure eren semblants a la catalana, fins i tot un planter de figuera, que havien portat d'Occitània, fou plantada a la vinya de Dosrius i l'Esteve Albert en menjà bones figues anys després .

Tots aquests records, tan ben expressats, segur que havien quedat per sempre ben guardats en el seu record d'infantesa. I quan va a Andorra i els torna a retrobar, només fa que seguir el fil de la seva curiositat pel tema occità.

Tant en el cas d'Esteve Albert com en el cas de Jordi Ventura Subirats, que ens acaba de deixar, sembla que els records d'infantesa, quan es retroben amb altres ja de grans, són les conjuncions que fan despertar l'interès per Occitània dels nostres dos darrers grans occitanistes catalans.

Tot això demostra que hi ha un procés continuat d'ocultació de la nostra història comuna amb els occitans. Perquè sinó com s'explica que no tinguem grans intel•lectuals o grans polítics catalans occitanistes.

Ja ho vaig dir el 19 de gener en l'acte d'enterrament de Jordi Ventura, que ell era el darrer gran occitanista que ens quedava, després de la mort d'Esteve Albert, el 10 d'octubre de 1995.

També vull dir-vos que en el meu cas concret, durant la meva joventut, només tenia vagues idees sobre la llengua medieval dels trobadors, que sempre havia suposat morta, perquè mai a l'escola no me n'havien parlat. I de la meva mare només recordo haver-me evocat Mireia de Mistral. I això és molt simptomàtic, car la meva mare havia fet els estudis primaris a l'Institut francès i allà ho hauria d'haver après, però l'escola francesa també li ho amagà, igual que ens ho amagava l'escola del temps franquista.

I ara us vull evocar el primer contacte personal que vaig tenir amb Esteve Albert, sense que això signifiqués cap descobriment del fet occità ni tampoc de la figura d'Esteve Albert, que ja tenia ben coneguda per la premsa, que donava informació de les seves actuacions, principalment de temes folklòrics i històrics.

Fou el diumenge 18 d'octubre de 1970, o sigui fa 29 anys, al castell de Valmí, prop d'Argelers, a Catalunya del Nord. Esteve Albert havia organitzat un acte a la memòria del poeta Josep Carner amb la inauguració d'un monòlit, gravat amb una estrofa de DIA REVOLT. Un acte en el qual hauria compromès persones i entitats com Jordi Barre, Jordi Rubió, Octavi Saltor, Modest Sabaté, Antoni Comas, el Dr. Trueta i d'altres, que potser no hi anaren tots. Actuaren el grup Pirene, la Coral de Roses i l'Orfeó Canigó. Jo hi era atret per una nota publicada a La Vanguardia, però en els actes d'Esteve Albert mai se sabia si tot el programa es faria, ni si tots els convidats anunciats vindrien. El que és ben certa és la gran curiositat d'Esteve Albert per saber qui era jo i a partir d'aquest moment ja vaig quedar registrat en el seu extens repertori mental.

Quan més tard es repetí un altre acte al castell de Valmí, per Esteve Albert, jo era ja un vell amic. Aquest nou acte es feu el 31 de maig de 1971. Era per a inaugurar un altre monòlit dedicat a Joan Amade, el poeta nord català de pare occità. La inscripció és ara el final del Credo Vell i sempre nou del poeta, que allà s'estrenà musicat per Jordi Barre i amb música de Deodat de Severac.

A partir d'aleshores jo vaig assistir a diferents actes d'Esteve Albert i fins i tot vaig anar al pis que ocupava al carrer Balmes/Provença on ara hi ha la Universitat Pompeu Fabra.

Abans, el 1954, Esteve Albert ja havia participat amb Josep Maria Batista i Roca, Josep Trueta i Joan Triadú a la creació de la revista VIDA NOVA, de Montpeller, essent-ne director Max Roqueta i l'editor Miquel Guinart. Una llarga llista gran d'occitans i catalans hi escriviren. També es relacionà amb el gran patriota Gilbert Grau, d'Elna.

El 1974 escriu un article a HISTORIA I VIDA sobre l'expedició dels catalans a Còrdova.

Després, un cop creat el CAOC, ja participà a una colla d'actes occitano-catalans.

El 17 de febrer de 1978, a Torroella de Montgrí, Esteve Albert és elegit membre de la Junta del CAOC català, a la setena reunió conjunta de les dues seccions.

El març de 1978 publica un article sobre la Flama del Canigó, a la revista REVIURE del CAOC. Invita a anar tothom a Montsegur, on anirà la flama, en el vintè aniversari, i cita la poesia de les Tombes Flamejants, de Ventura Gassol.

El 17 de juny de 1978. Inaugura a Pals una exposició titulada "ITINERARIS CATALANO-OCCITANS DEL REI JAUME I", amb fotografies de Maria Dolors Masferrer. Hi fa una conferència amb un títol llarg: "BERNAT DE SANTA EUGÈNIA, SENYOR DE PALS, LLOCTINENT DEL REI EN LA CONQUESTA DE LES ILLES DE MALLORCA".

El 29 de maig de 1979. Torna a ser elegit vocal de Junta del CAOC, a Barcelona, al Col•legi de Doctors i Llicenciats.

El 16 de juny de 1979. és el guanyador del I Premi Rei en Pere del CAOC amb el llibre que ara presentem, que fou proclamat pel jurat a Castelló de la Plana.

Esteve Albert era un pou de coneixences. Sabia més coses que ningú. Per exemple, els del CAOC sabíem que la Copa, dita Santa, fou regalada pels catalans a Mistral per iniciativa de Víctor Balaguer, però en canvi no sabíem res de la Copa que els felibres regalaren en correspondència als catalans. Ell sabia que aquesta copa es guardava al Castell de Teià i ell ens va obrir el camí perquè el comte d'Alba de Liste la cedís al CAOC i aquest la lliurés a la Generalitat. Això es feu al Castell de Teià, el 6 de desembre del 1980, en ocasió del 150 aniversari de la Naixença de Mistral, en el decurs d'una sèrie d'actes organitzats pel CAOC. Al cap de poques hores del lliurament de la copa a Teià, es lliurava a mans del President Jordi Pujol, en un acte solemne fet a la Generalitat.

El 29 de març de 1980. Esteve Albert glossa i presenta, a Barcelona, al Reial Club de Polo, el llibre CERCAMON de Lluís Racionero.

El 23 de maig de 1980, en ocasió del viatge a Avinyó i Malhana del CAOC, Esteve Albert fa una representació de la seva obra històrica "BANDERA DE CATALUNYA I PROVENÇA", davant l'esplanada del Palau dels Papes d'Avinyó. A les 12 en punt de la nit, els camions de l'Ajuntament passen a retirar les cadires, fent aixecar la gent quan encara continua l'obra teatral. No havia lligat tots els caps. Acabada l'obra, tots els components del grup teatral que havien vingut de Bellcaire d'Empordà, retornaven a casa amb l'autocar, a les primeres hores de la matinada.

El 21 d'octubre de 1983. Al Col•legi de Doctors i Llicenciats de Barcelona, Esteve Albert presenta el llibre ARNAU DE CASTELLBÓ" i em demana que jo faci la presentació de l'autor. També el presenta el diputat Jesús Prujà (aquí, present a la sala) i Josep Martinez de Foix, del Club d'Amics de la Unesco.

El 18 de novembre de 1983. Al restaurant Diagonal, la Penya Joan Santamaria invita Esteve Albert per parlar sobre catarisme i diu que tots els catalans som càtars. El professor Alfred Badia replica perquè no hi està d'acord, ja que els catalans -diu- no acceptem ideologies radicals [Jo no crec que el catarisme fos una ideologia radical].

L'onze de desembre del 1983, Esteve Albert organitza uns actes a Elna (Catalunya del Nord) per commemorar el centenari de l'excursió que Jacint Verdaguer feu per tot el Pirineu a primers de juliol de 1883. El CAOC hi anà amb un autocar amb 34 persones. Esteve Albert aconseguí que el govern andorrà li pagués un autocar, però només hi anaren 3 o 4 andorrans. Esteve Albert, com sempre,  és vibrant i brillant i descobreix una placa de ceràmica a l'àbsis de la catedral que diu "oferta pels catalans dels dos vessants" amb un esqueix del llorer de Mossèn Cinto, de Vinyoles d'Orís.

El març de 1985. Esteve Albert inaugura una exposició a GALERIES D'ART SYRA (A la casa Batlló, passeig de Gracia 43) titulada "ELS SANTS QUE HAN FET CATALUNYA". Per segon cop em demana que el presenti.

El dies 22-23-24 de juny del 1985, en ocasió del VII Aplec de Sant Joan de Montsegur, Esteve Albert fa una gran actuació estel•lar. Fa discursos i conferencies i hi va acompanyat d'Alan Ward (occitanista irlandès) i la cantant  Maria Dolors Masferrer. El darrer dia encara presenta el seu llibre, amb un altre títol llarg: "DE CABOET A PARÍS, PASSANT PER LES VALLS D'ANDORRA. UN LLINATGE CATALÀ AL TRON DE FRANÇA".

El 10 d'abril de 1988 Esteve Albert és a l'inauguració oficial del Pi de les Dues Branques, a Montsegur [Ho podeu veure a la foto de darrera del llibre que ara presentem]. Era un pi que no es pogué plantar el 6 de març, a causa d'una gran nevada, fins el 9 de març i que un mes després hi anàvem a fer la constatació, per part catalana, del seu plantament.

Esteve Albert tenia una altra particularitat a destacar, ja que parlava el català-rossellonés molt bé i s'havia fet molts amics a Catalunya del Nord, malgrat el seu occitanisme, que potser no sabien, i que allà no cau gens bé. Però no havia après l'occità, com ho feu Jordi Ventura. Però el rossellonès és molt aprop de l'occità i els occitans l'entenen millor que si es parla el barceloní. A la foto esmentada Esteve Albert parla en català als occitans. Amb gran vehemència, tot aixecant la mà esquerra i el dit índex, com ho fa un predicador que ensenya el bon camí a seguir.

El 28 de febrer de 1991. Esteve Albert envia a Enric Garriga una lletra sobre el catarisme a Catalunya (especialment a Josa i Castellbò) que després, al cap de 5 anys, publica la secció del CAOC Amics dels Càtars.

Aquesta lletra és la resposta a la meva del 7 de febrer de 1991. Jo li demanava informació sobre la relació entre el catarisme i el poble de Gòsol. Ell escriu la resposta a mà, darrere mateix de la meva carta, en lletra menuda en dues bandes. La primera, en bolígraf blau i la segona, en bolígraf negre. Sense cap esmena, escriu un article molt bo, que prova que tot ho tenia en el cap.

Esteve Albert encara feu una altra conferencia sobre el catarisme a Reus, invitat per Jordi Pàmies.

El 10 d'octubre mor Esteve Albert i Corp a Andorra. Perdem un gran amic i un gran català-occitanista. Un català complet.

Posteriorment sortí el llibre sobre l'Esteve Albert, de Xavier Garcia Pujades, que també està present a la sala i que fou presentat a la llibreria Robafaves de Mataró, el 8 de febrer de 1996.

I també s'han publicat una colla d'articles als diaris i cartes glossant la seva vida, com d'Enric Jardi, Robert Surroca, etc., i encara en sortiran més, perquè la personalitat d'Esteve Albert és d'una gran transcendència històrica, en el camí de la recuperació de la nostra història i cultura.

He volgut ser breu, però no és possible ser-ho si parlem d'Esteve Albert, que tingué una gran activitat, impossible d'abastar en la seva totalitat.

Gràcies per la vostra atenció.

Enric Garriga Trullols

Secretari General del CAOC

Mataró, 28 gener 1999

PARLAMENT D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A LA MEMÒRIA DE JORDI VENTURA

És tanta la consternació que he tingut, en saber la mort de Jordi Ventura Subirats, que he vingut a aquest acte sense haver preparat res per escrit. Afectat per la gran pèrdua m'ha estat impossible pensar què havia d'escriure.

Voldria parlar-vos del occitanisme que ell mantingué durant tota la seva vida. De ben jove ja era a Provença i es posà en contacte amb tots els grups occitanistes que donaren llum a l'occitanisme modern actual. Ell era present als primers actes i reunions del Partit Nacionalista Occità i també a les reunions de l'Institut d'Estudis Occitans.

No es pot parlar de l'occitanisme modern sense esmentar la seva presència i l'acció portada per Jordi Ventura en aquells anys de desclosa de les diferents opcions occitanistes

La seva mort ha causat un enorme consternació entre els occitanistes que el conegueren i entre ells s'han passat la trista nova de la seva mort inesperada.

Aquesta bandera occitana que veieu sobre el taüt de Jordi Ventura, porta els colors groc i vermell de la bandera catalana. Fou ell qui defensà aquests colors quan es discutia quina havia de ser la bandera occitana, perquè aquests colors eren els colors catalans. Ell mateix m'ho havia dit. Ell visqué molts fets de l'occitanisme modern. Jo en canvi, tots els anteriors a 20 anys els he hagut d'aprendre dels llibres.

Sabem que Jordi Ventura és un gran historiador català i occità que posà de relleu tots els trets que ens uneixen catalans i occitans.

Ell havia dit que entre catalans i occitans, hi ha diferències, però a continuació també deia que entre catalans i occitans es troben una enorme quantitat de semblances com no es troben en cap altres dos pobles. L'afinitat cultural i lingüística dels pobles català i occità no té cap altre paral•lel semblant en el món.

Sabem tots que Jordi Ventura ha estat un gran nacionalista català, que sempre es trobava pertot on es defensava la identitat política i cultural catalana. I ara amb, convenciment total, afirmo que un català, per esdevenir un català complet, ha de ser occitanista, sinó és un català mancat.

Per això, també dic i afirmo rotundament que en perdre Jordi Ventura hem perdut el darrer gran intel•lectual català, que podia passar el missatge català, als occitans, en la seva pròpia llengua occitana.

I si no digueu-me quin gran polític, quin gran intel•lectual, coneixeu a Catalunya que es pugui expressar en occità per transmetre als occitans el nostre missatge de catalans. No en queda cap, després de morir-se Jordi Ventura. I això és greu per Catalunya.

Espero que de les noves i joves generacions en surtin d'altres que puguin expressar-se en occità i siguin alhora grans intel•lectuals o polítics. Malgrat que serà difícil arribar on arribà Jordi Ventura. Però ara, en aquest moment, no ens en queda cap, per dissort nostra.

Per això sento en el més pregon del meu cor una gran pena per la pèrdua d'una personalitat tant important per l'occitanisme i per les nostres relacions amb Occitània, a les quals ell dedicà tota la vida, no sols com a erudit sinó també com activista.

Abans de Pasqua del 1997, Jordi Ventura hem telefonà i hem digué que li agradaria anar amb el CAOC al Carladès. Hi anàrem tots plegats amb ell, per Pasqua, al Carladès, durant quatre dies i assistí a tots els actes.

El primer dia li vaig demanar que fes un discurs en occità a l'alcaldia. L'alcalde havia parlat en occità i jo també. Jordi Ventura feu un discurs extraordinari, improvitzat i sense papers, en el provençal que havia après a la seva joventut, i es dolgué de la situació de l'occità en que l'havia prostrat el jacobinisme francès.

I ara voldria saber si hi ha algú en aquesta sala que sàpiga on és el Carladès. No sabem la nostra pròpia història. És un territori als confins del Nord d'Occitània, que durant més de tres segles formà part dels territoris dels comtes de Barcelona a Occitània.

A Jordi Ventura, el viatge al Carladès el feu reviure la il•lusió occitana i la relació occitano-catalana. Quatre dies, que segur foren per a ell de gran goig i que li permeteren exposar la seva aguda visió de la història i de la política.

Però hi ha una cosa que no s'ha dit aquí, en aquesta sala. Ell mateix deia que la seva mare li parlava, en la infantesa, de Besiers i que li deia que a Occitània es parlava una llengua que no era el francès.

Als 18 anys, Jordi Ventura entra en contacte amb la cultura, de la qual li parlava la seva mare, i aprèn la llengua occitana, en la varietat provençal. Era conseqüent com a català. S'havia completat.

Per acabar, deixeu-me tornar a repetir la gran pena que sento per la nova dissort dels catalans, ja que amb la seva mort hem perdut el darrer gran intel•lectual occitanista, i el més complet dels catalans, perquè precisament era el més gran occitanista català del temps modern que ens quedava.

Enric Garriga Trullols

19 de gener 1999

Barcelona (Tanatori de Les Corts)

DISCORS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS DECADA JAUME I (MONTPELLER)

Montpelhièr, 7 desembre 1998

Sénher president del Cercle Occitan, sénher cònsol.

Cars amics occitans e catalans,

En primièr vòli regraciar los amics que m'an elegit per presidir aquestes actes en onor del rei Jaume I. Sabi que soi pas la persona que pòt parlar amb mai de competència del temps tribulat que visquèt lo rei Jaume, perquè soi pas un especialista e tanpauc un istorian.

Pensi que m'an causit per mon trabalh, pendent mai de 20 ans, per las relacions occitano-catalanas, especialament dins la seccion catalana del CAOC, que pòrta e a portat lo pes mai pesuc per far avançar la frairetat occitanò-catalana, pel biais de la mutuala coneissença dels nòstres dos pòbles e de las nòstras lengas e culturas.

E ne soi fièr d'aqueste trabalh fait pel CAOC pendent 20 ans.

Josep Maria Batista i Roca me cridèt per crear lo CAOC, que foguèt fondat a Barcelona, lo 21 de genièr de 1978. Aprèp l'acte de presentacion publica a Barcelona se faguèt un autre acte a la Universitat de Perpinhan, lo 11 de febrièr de 1978. Es la primièra reünion de las doás seccions occitana e catalana.

D'aquestas reünions n'avèm fait XXXIV, en 20 ans, la darrièra a z'Albi, lo passat 21 de novembre 1998. Mas aquestas reünions conjuntas son reünions estatutàrias, de formalitat, de trabalh o d'organizacion interna e de ligam entre las doás seccions del CAOC, sempre acompanhadas d'autras causas: recepcions oficialas a la comuna, velhadas, etc. A la darrièra, a z'Albi, i cal ajustar la primièra messa que se fa a z'Albi, en occitan, a la glèisa de Sant Salvi. Foguèt una granda capitada. I aviá mai de dos cents personas a la messa en occitan. Solament l'evangeli foguèt legit en catalan, pel monge de Montserrat, paire Miret. Tota la resta se faguèt en occitan, per l'abat Robèrt Cabié, de Rabastencs.

Avèm pas lo temps de veire çò qu'es passat, de mai principal, en aquestas reünions conjuntas, mas vòli profitar de l'escasença d'èstre a Montpelhièr per parlar d'una d'aquestas reünions, la quatrena, que se faguèt per Sant Joan, pendent tres jornadas, a l'Ostal de la Vila de Montpelhièr, los 23-24 e 25 del mes de junh de 1978. Foguèt tanben una granda capitada, amb fòrça de participacion, amb velhadas de musica e de cançon occitana. Danças catalanas e sardanas a la plaça de l'Uòu o de la Comèdia. Conferéncias e collòqui sus l'espaci catalano-occitan. Aicí, a Montpelhièr, foguèron elegits Pèire Vilar, president de la seccion occitana, e Josep Maria Batista i Roca, president de la seccion catalana. Lo conse de Montpelhièr foguèt present pendent los actes e faguèt la promessa de far sòci del CAOC la comuna de Montpelhièr. Lo cardinal e archevesque Guyot, de Tolosa, tanben nos mandèt son messatge e se planhissiá d'aver pas un Montserrat en Occitania.

Los intervenents mai principals fogueron Pèire Vilar (occitan), Manuel Sanchís Guarner (catalan de València), Robèrt Lafont (occitan), Jòrdi Fournier (occitan), Josep M. Muntaner Pasqual (catalan) e Jòrdi Ventura, catalan que parlèt en occitan.

Aqueste foguèt lo primièr e lo darrièr còp que lo CAOC festejava Sant Joan, en defòra de Montsegur. A partir 1979 la fèsta de Sant Joan se passa sempre a Montsegur. Pendent 20 ans occitans e catalans nos sèm aplegats, amassats, a l'entorn del fuòc de Sant Joan, alucat al Prat del Cremats, dejós lo castel dels catars.

Ara, après 20 ans, Montsegur pren un autra dimension. Es lo simbòl de l'amistat occitano-catalana e tanben la fisança per l'avenidor nòstre e comun. Sèm en camin de recuperar los ligams millenaris qu'existisson entre los nòstres dos pòbles.

Los cambiaments politics e estructurals que son en camin de fargar una novèla Europa i ajudaràn fòrça. E tanben la nòvela dinamica que s'es creada dins l'estat espanhòl, après la patz al país basque. Se dobrís una nòva etapa que cambiarà tota l'estructura de la Constitucion espanhòla.

Ara los catalans, basques e galicians trabalham amassa e anirem duncas al cap. E lo president Pujol, sens córrer, i vòl arribar aquest còp. Vòl sortir d'unas dependéncias, principalament fiscalas, culturalas e lingüisticas, etc.

A l'Amassada del CAOC, a z'Albi n'avèm parlat de tot aquò e pendent tota l'annada del vinten aniversari ai fait lo bilanç del CAOC, de son trabalh e tanben la comparason entre la situacion de 1978 e l'actuala.

Malgrat totas las grandas dificultats, lo CAOC a fait un long camin e un grand trabalh, que podèm qualificar d'extraordinari compte tengut de las grandas dificultats presentas, de l’indiferéncia sociala e politica e tanben de la manca d'ajudas o de subvencions economicas.

Es pendent l'Amassada d'Albi que lo nòstre vicepresident Xavier Bada diguèt qu'es fòrça extraordinari que una entitat coma lo CAOC fasque d'actes principals pendent mai de 50 jornadas de 1998. Aquò balha l'exemple mai evident de la granda capacitat de trabalh del CAOC.

Xavier Bada, qu'es un òme convençut e caparrut, a ideat e proposat al CAOC de faire un grand Congrés occitano-catalan. Pensi que capitarem. Totara avèm capitat en relacion a la participacion de la Generalitat, dins los aspectes d'organizacion e economics. Aquò vòl dire que la Generalitat finalament s'interessa per Occitania en prendre en carga l'organizacion del Congrés ideat pel CAOC.

Las causas se bolegan fòrça e l'IEO e l'Institut d'Estudis Catalans an signat, pel premièr còp, un acòrdi de collaboracion mutuala.

Lo passat 30 d'octobre, lo president de l'IEO, Felip Carbona,èra a Barcelona al meteis costat del President Jòrdi Pujol, a la meteissa taula per sopar, en l'acte de remesa d'un premi a Marcèl Baiche, pel primièr còp a un occitan, qu'es president del CAOC occitan, que li balhèt lo meteis Jòrdi Pujol. Ieu profiteri l'escasença per parlar, dins mon discors, del Congrés e la convenéncia d'intervenir mai fòrt en las relacions occitano-catalanas.

Per la part catalana aurem fòrça collaboracions e una unitat d'accion. Per la part occitana se deuriá passar atal, mas cal evitar las manifestacions publicas d'enemistat que se fan entre intellectuals occitans, perque aquò fa impossible formar un grand equip, una còlha bèla, per trabalhar pel Congrés. E a mon vejaire, se pòt pas faire lo Congrés sens la participacion activa de l'IEO.

Se i a de personas que vòlon mai d'informacion sul CAOC e sul Congrés sèm prestes a las informar e a facilitar sa participacion a las activitats e d'en devenir sòci.

Ai profitat de la vòstra paciéncia per parlar del CAOC, qu'acaba practicament amb aqueste acte son vinten aniversari. Mas contunha sas activitats.

Lo CAOC pendent vint ans, e cada an, a fait fòrça congresses. Lo modèl del CAOC serà lo modèl del Congrés, es lo sieu imatge.

E ara, abans de presentar los intervenents, me cal dire quicòm de Jaume I que nasquèt a Montpelhièr, lo premièr de febrièr de 1208. Era lo filh del rei catalan Pere I lo Catolic, que moriguèt a Muret lo 12 setembre de 1213. Sa maire èra la reina Maria de Montpelhièr, que moriguèt a Roma lo meteis an e al meteis atge que lo rei. Jaume I passèt tres ans en poder de Simon de Montfòrt, lo murtrièr de son paire, que ne foguèt liberat pel papa de Roma, qu'acceptèt las pregàrias de sa maire de lo metre jos la siá proteccion.

Quand son passadas aquestas e d'autras dificultats, lo rei Jaume perd practicament totes los dreits sus Occitania, pel Tractat de Corbeil, lo 11 de mai de 1258, amb l'excepcion de Montpelhièr, Carladés e l'Omeladès.

La politica d'expansion catalana fa un cambiament de direccion, mas oblida pas los occitans e se fan fòrça negociacions diplomaticas que capitan pas.

Lo 31 de desembre 1229 ganha l'iscla de Malhòrca, a l'atge de 20 ans.

Lo 9 d'octobre de 1238 ganha la ciutat de València, a l'atge de 30 ans.

Los Païses Catalans an nascut.

DISCORS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A ALBI

Sénher conse, cars amics occitans e catalans,

Sèm venguts a Albi per faire la nòstra amassada anuala de las doás seccions del CAOC. Mas tanben cal dire qu'avem causit Albi per autras rasons. En primièr per l'ofèrta d'acuèlh dels nòstres amics occitans d'Albi, que nos an fargat un bèl programa de visitas e d'actes, e en segond, perqué Albi es una bèla, polida e interessanta ciutat qu'ofrís al viatjaire las sias riquesas artisticas e istoricas excepcionalas. A tot aquò encara cal ajustar la visita que farem tanben deman de l'istorica e monumentala vila de Còrdas.

E soi segur que d'aquestas visitas ne gardarem una bona remembrança e sèm obligats de tributar una granda reconeissença als nòstres amics occitans per son grand trabalh d'acuèlh.

Aquò dit, me cal ajustar que sèm just, o gaireben al final, del nòstre vintèn aniversari. En genièr,a Barcelona, e en febrièr, a Perpinhan, avèm commemorat e festejat los 20 ans d'aquestes actes que se faguèron en aquestas doás vilas catalanas, ont nasquèt pel premièr còp lo CAOC.

Pendent tota l'annada ai fait fòrça discorses e conferèncias e çò que mai m'a interessat es de faire lo bilanç del trabalh fait pel CAOC. Vos pòdi assegurar que las condicions politicas e socialas catalanas, en 1978, èran pas gaire favorables en relacion al nòstre projecte occitan, perqué en aquel moment lo mai urgent èra tornar recuperar l'estatut d'autonomia per Catalonha e d'autra part cap de catalan coneissiá pas l'existéncia d'Occitania. Malgrat aquestas grandas dificultats, lo CAOC a fait un long camin e un grand trabalh, que podèm qualificar d'extraordinari, en atencion a las grandas dificultats presentas, a la indiferéncia sociala e politica e tanben a la manca d'ajudas economicas.

Mas a despart d'aqueste bilanç del CAOC, de 20 ans, i a tanben un autre bilanç a faire e que ieu ai analizat pendent tota l'annada, es la comparason de la situacion politica catalana e occitana en relacion a las nòstras lengas, de çò que se passava fa 20 ans e ara.

E aquí avèm, per la partida catalana, una granda avançada de la coneissença de la nòstra lenga. L'Estatut d'autonomia a fait son trabalh, ambe problemas segur, mas las causas son plan diferentas de fa 20 ans. Vos vau balhar unicament un exemple : ara, totes los joves de mens de 25 ans sabon parlar, legir e escriure correctament lo catalan coma lo castelhan. La lenga catalana es obligatòria a l'escòla e es la lenga utilizada per aprendre totas las matièras escolaras, ambe l'excepcion del castelhan. L'escòla es la clau de la recuperacion de la lenga catalana.

Mas per la part occitana las causas an avançat d'un autre biais.

L'avançada es mai que mai morala. Per exemple demòra pas la vergonha de parlar patoés. Ara parlar occitan es un signe de cultura, es una valor que cal ajustar coma un merit excepcional cultural e personal.

D'autra part, parlar occitan es pas ara considerat coma un atemptat contra França. Los caps exagonals venon mai tolerants e los occitans an enveja de recuperar son identitat occitana.

Es evident que si fasèm la comparason amb los catalans la diferéncia cada còp ven d'èstre mai granda. Aquí lo responsable de la situacion deplorable de las autras lengas de l'estat francés es lo jacobinisme, que a pas signat la Carta de las Lengas Minoritàrias e tanpauc l'article de la Carta dels Dreits de l'Enfant.

Mas i a autras causas qu'an avançat. Per exemple fa 20 ans i aviá pas cap de calandreta. Ara cada còp i a de mai en mai per tota Occitania.

Malgrat que unicament una pichoneta partida dels enfants occitans aprenon la lenga, d'aquestes n'aurem deman los militants per contunhar l'avançada mai luènh.

Mas i a dins l'estat espanhòl, ara, fòrça causas que se bolegan fòrt, e tanben i a de cambiaments politics estructurals dins la nòvela Euròpa que se farga, e tot aquò farà cambiar las actituds del govern de França, en relacion ambe las autras lengas dels pòbles de l'estat francés.

D'autra part, la Generalitat de Catalonha pren en carga l'organizacion del Congrés Occitano-Catalan, ideat pel CAOC. Aquò vòl dire que finalament la Generalitat s'interessa per Occitania.

Lo 30 d'octobre lo president de l'Institut d'Estudis Occitans èra a la meteissa taula presidenciala per sopar, amb lo president Jòrdi Pujol, pendent l'acte de remesa d'un premi, pel premièr còp, a un occitan, Marcèl Baiche, aquí present.

Ieu profitèri l'escasença per parlar, dins mon discors, del Congrés Occitanò-Catalan e de la convenéncia d'intervenir mai fòrt en las relacions occitanò-catalanas.

Arribat en aquest punt, profiti per felicitar, un autre còp, Marcèl Baiche per lo premi ganhat e tanben per lo regraciar d'aver acceptat de renovar son mandat de President del CAOC occitan, una annada de mai.

E a totes vos vòli regraciar de la vòstra paciéncia de m'escotar.

E per acabar cridi :

Visca Occitania !

Visca Catalonha !

Enric Garriga Trullols

Albi

DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A L'IEO DE NIMES

Sénher President de l'IEO, cars amics,

En nom del CAOC, en nom de Catalonha, vos saludi a totes, un còp de mai, en aquesta 53 Amassada de l'Institut d'Estudis Occitans.

Per ieu, que soi, secretari permanent del CAOC, (degun vòl aqueste poste de trabalh non pagat) aquesta es una escasença importanta, perqué ongan avèm celebrat lo XX aniversari de la fondacion del CAOC.

Aquesta celebracion nos a portat mai de trabalh. Al meteis temps avèm tanben commemorat lo XX aniversari del Fòcs de Sant Joan a Montsegur amb 700 personas.

Pendent 20 ans occitans e catalans nos sèm aplegat, amassat, a l'entorn del fuòc de Sant Joan, alucat al Prat dels Cremats, dejós lo castel catar.

Ara, aprés 20 ans, Montsegur pren una autra dimension. Es lo simbòl de l'amistat occitano-catalana e tanben representa la fisança pel avenidor nòstre e comun. Sèm en tren de recuperar los ligams millenaris qu'existisson entre los nòstres dos pòbles.

Los canviaments politics, dins la novèla Europa que se farga, nos ajudaràn fòrça per obtenir aqueste objectiu de recuperacion istorica e culturala.

A l'estat espanhòl tanben las causas se bolegan fòrt e tot aquò farà canviar las actituds del govern de França, en relacion ambe las autras lengas dels pòbles de l'estat francès.

A Estella (Navarra) las fòrças politicas nacionalistas bascas signèron lo pacte de Lizarra, lo 12 setembre, e aquò foguèt çò que mancava per decidar ETA renunciar a la violéncia. Ganhar la patz es estat bon pels nacionalistes. Mai que bon, formidable. Pel contrari per Madrid es perdre la granda batalha de l'unitat espanhòla.

Podèm dire que la novèla situacion basca a generat una novèla dinamica dins l'estat espanhòl, qu'afecta primordialment los catalans, los basques e los galicians. Se dobrís una nòva etapa que canviarà tota l'estructura de la constitucion espanhòla, fargada fa 20 ans, amb tota mena de limitacions e de menaças, principalament militaras.

Parallelament los acordis tripartits entre basques, catalans e galicians an fait son camin e un fòrt trabalh dempuèi la Declaracion de Barcelona (16 julh) e contunhats pels acòrdis de Gasteiz (15 setembre) e de Santiago ( 30 octubre).

Après, las eleccions basques, del 25 d'octubre, son estadas una mena de referendum que los nacionalistas an ganhat per 43 contra 32.

Ara , a començat un gran debat e aqueste còp aniram juste al cap, dinc al cap sens córrer, mas tanpauc sens renunciar a çò que volèm, la sobirania dels nòstres pòbles dins la novèla Euròpa, on desiram d'èstre tractats  com estats, pas coma regions, Sabèm qu'es una question de futur  e ara n'avèm l'escasença e ne volèm profitar .
La plurinacionalitat  ferà obligatori lo canviament constitucional de l'estat espanhòl. Aquò es segur. Volèm sortir, aqueste còp, d'una situacion de dependència fiscala, culturala, lingüistica, e dedins totes los autres terrens e tanben, en lo terren esportiu. Ara meteis volèm federacions esportivas catalanas independentas de las espanhòlas e aquò segurament serà la primièra avançada importanta.

E per acabar torni parlar del CAOC e del Congrés Occitanò-Catalan de l'an 2000. Avèm una bona disposicion per part de la Generalitat, que trabalha regularament amb lo CAOC e la FOC en la preparacion del Congrés. Aurèm força collaboracions per part catalana. Aquí avèm e aurèm unitat d'accion.

Per part occitana se deurià passar atal. Mas los manifestacions publicas d'enemistat que se fan entre intellectuals occitans ajudaràn pas gaire a formar un grand equip, una còlha bèla, pel trabalh occitan dins lo Congrés Occitanò-Catalan.

A mon vejaire se pòt pas faire lo Congrés sens la participacion activa de l'IEO.

Lo 30 d'octubre passat lo president de l'IEO, Felip Carbona, èra al costat del President Jòrdi Pujol a la meteissa taula per sopar, en l'acte de remesa d'un premi a Marcèl Baiche, per primièr còp a un occitan, president del CAOC occitan, que li balhèt lo meteis Jòrdi Pujol.

Ieu profitèri l'escasença per parlar, dins mon discors, del Congrés Occitanò-Catalan e de la conveniència d'intervenir mai fòrt en las relacions occitanò-catalanas pel mejan del Congrés.

Soi segur que la Generalitat finalament s'interessa per Occitania. N'avem d'unas pròvas recentas e nos cal a totes de ne profitar.

Vos desiri a totes un bon trabalh e vos inviti a venir lo dissabte e dimenge venent a Albi, a l'Amassada del CAOC. Ne tornarem parlar, a Albi, de totas aquestas causas.

Grands mercès per m'escotar.

Enric Garriga Trullols

Secretari del CAOC

Nimes 14-11-1998

DISCORS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A L'ESTÈLA DEL PRAT DELS CREMATS

Amics occitans e catalans,

Sèm aicí, un còp de mai, amassats un petit grope de catalans e occitans, davant aquesta estèla que fa la remembrança del darrièr acte de la subrevivéncia d'Occitania.

Quan s'atudèt lo lenhièr del Prat dels Cremats venguèt la negra nuèit sus aqueste país d'òc e encara dura e contunha.

Malgrat que l'auba es pas encara arribada i a un espandiment d'una novèla idèa d'Euròpa que nos fa creire qu'arribarà lo jorn de la renaissença occitano-catalana.

E que tornarà reverdir e florir lo laurièr.

Sèm a la fin del sègle vint e es de mal comprene perqué en Europa, dins l'Europa progressista de las libertats, son pas encara reconeguts los dreits mai elementaris dels pòbles minoritaris que son dins los Estats. Es vertat, e o cal reconéisser, que la majoritat dels Estats an donat, an tornat, una partida importanta dels dreits culturals, lingüistics e nacionals, a aquestes nacions sense Estat.

Per exemple Espanha, Itàlia, Belgica, Anglaterra. Aquò son avançadas cap a l'esperança, mas dins aquesta novèla situacion i a una granda excepcion: França, que demòra jacobina e centralizaire e que vòl pas cambiar las causas del dedins, mas demanda lo respècte de las diferentas lengas dels Estats actuals, dins la Comunitat europèa.

Aquesta actitud es pas normala e per aquò los govèrns franceses an fait de l'anormalitat una situacion legala, per far paréisser normal ço qu'es evidentment anormal.

Cresi qu'avètz comprés que l'anormalitat en Europa es l'article II de la Constitucion francesa e lo refús de signar la Carta de las lengas minoritàrias.

Aquò serà de plan mal cambiar. Mas aquí avèm i aurem lo grand trabalh per denonciar aquesta excepcion francesa.

Lo pas del temps e la novèla situacion europèa va dins lo sens de donar mai de competéncias a las nacions, apeladas regions, e aquí espèri que França perdrà de batalhas.

Dins aqueste espèr de libertat vos demandi de tornar a Montsegur cada an per cridar:

Visca Occitània. Visca Catalunya.

Visca l'Amistat Occitano-Catalana

Enric Garriga Trullols

XX ANIVERSARI DEL CAOC. DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A PERPINYÀ

Senyor adjunt d'alcalde, senyor regidor. Benvolguts amics catalans i occitans,

És amb gran satisfacció que prenc la paraula en aquest acte que commemora el XX Aniversari d'aquella primera reunió conjunta de les dues seccions, occitana i catalana, del CAOC a la Universitat de Perpinyà. També és aquí que em venen a la memòria tots aquells viatges que feia a Perpinyà, molt abans, fa més de 30 anys, i que sempre he continuat, però que aleshores m'oferien l'atractiu de trobar aquí coses prohibides a la Catalunya del Sud, com són les banderes catalanes desplegades al vent, no solament al Castellet, sinó pertot Perpinyà, inclosos els edificis oficials. També podíem comprar llibres catalans prohibits al Sud, a la llibreria d'en Joan Cayrol. Podíem parlar de política al Centre català, i per arrodonir el dia es podien ballar sardanes al Palmàrium. De mica en mica vaig poder travar amistat amb molts catalans del Rosselló, com Josep Deloncle a la seva farmàcia; com Lluís Esteve; com el Dr. Francesc Català, de Vinçà; com Gilbert Grau, d'Elna; com Salvador Figueres, del Centre Català i com Josep Batista i Roca, precisament per primer cop el mateix dia que feia els seus 80 anys i en ocasió de l'homenatge que se li retia a l'Hotel Majorca, el 26 de juliol del 1975. En aquest homenatge a Batista i Roca hi assistiren també Ramon Trias Farga, Maria Macià i Josep Trueta. Ara, 23 anys després, totes aquestes persones citades ja fa temps que ens han deixat. Però les remembrances d'aquell temps encara són ben presents en el meu record. Aleshores vaig poder seguir i resseguir tot aquest país català entre les Alberes i les Corberes. Vaig poder assistir a la Universitat d'Estiu de Prada i a les commemoracions de Pau i Treva de Toluges i vaig veure erigir monuments a la memòria de Lluís Companys i dels catalans exiliats el 39, entre altres coses.

Dels amics d'aquell temps encara un bon grapat són vius, Teresa Rebull, Joan Simó, Joan Reynald, Josefina Matamoros, Ramon Gual, de Codalet; Montserrat Carrion, Pere Gensana d'Elna, Llorenç Planes (un amic que m'ha comprès sempre), Pilar Balada, Jordi Carbonell Trias, Jaume-Gaspar Deloncle, Margarida de Descatllar, Miquel Mayol, Renada-Laura Portet, Pere Verdaguer i més moderns Pere Guardiola, de Prats de Molló, Daniela Grau, Jordi Vera, Joan Pere le Bihan, de la Bressola, Pere Taillant, de Pià, Armand Samsó, de Salses, Pere Manzanares, d'Arrels; Pere Codonyan; Andreu Barrere; Albert Bertrana i el seu fill Univers; Eliana Comelada; Anna Jordà; Joan-Pere Olive; Jaume Roure; Joan Miquel Duran, i tants d'altres que deixo sense citar, però que he convocat avui.

Però ningú, mai, a Catalunya del Nord m'havia parlat dels occitans i d'Occitània, que aleshores era, per a mi, un país ignorat totalment. Després, quan ja havia descobert Occitània, per primer cop a Marsella i per segon cop al Bearn, resultà que Josep Deloncle era casat amb una occitana (i el seu fill també), que Pere Gensana, era un occità de les Valls Occitanes del Piemont, que Renada Laura Portet era una occitana de la comarca de la Fenolleda, etc. Però també vaig veure que els  habitants de la Fenolleda, d'aquesta comarca dels Pirineus Orientals, són anomenats gavatxos pels nord-catalans, igual que tots els occitans. En canvi pels sud-catalans, pels espanyols, pels portuguesos, etc, els gavatxos només són els francesos, no els occitans. No voldria, ni puc per manca de temps, entrar gaire en aquest aspecte de les relacions de Catalunya del Nord amb Occitània. Però si diré que els catalans del Nord viuen i han viscut d'esquena a Occitània i fins hi tot força sovint enfrontats. Per això, a diferència de la gran acceptació del CAOC a tota la resta dels Països Catalans i tota Occitània, el CAOC no ha tingut gaire èxit a Catalunya del Nord, ni s'ha entès el seu missatge. Fins i tot s'ha cregut que anava contra els interessos dels nord-catalans. Aquí, a Catalunya del Nord, tampoc s'ha comprès ni aplicat mai aquella consigna del gran patriota català Joan Ballester Canals: Entre tots ho farem tot, o l'altra de ben coneguda de La unió fa la força. I és evident que necessitem tots plegats molta unió i molta força per combatre els centralismes de Madrid i París.

Enguany acabem la commemoració del 100 aniversari de la naixença, a Sitges, de Josep Carbonell i Gener, un gran patriota català. Fou el Director de l'Oficina de Relacions Meridionals d'abans de la guerra del 36, que s'ocupava , com ara el CAOC, de mantenir relacions amb els occitans, seguint , segons diu el propi Carbonell, les directrius d'En Prat de la Riba. Tota la intel•lectualitat catalana d'aquell temps era interessada pel tema occità, inclosos Pompeu Fabra, Ventura Gassol i el propi Francesc Macià, President de la Generalitat Republicana.

El CAOC ja ha superat, en el temps de durada i també en activitats, a l'Oficina de Relacions Meridionals. Però ara, que la nova Europa ens obre les portes de bat a bat per a retrobar l'antiga germandat, que cantava el poeta Joan Maragall, ara els nostres intel•lectuals i periodistes són analfabets en occitanisme.

Malgrat això, la situació actual és força diferent de la de fa 20 anys. L'Europa sense fronteres és una realitat i amb la moneda única som a punt de fer desaparèixer una altra frontera econòmica. Però pel que fa a les relacions occitano-catalanes, la situació també ha canviat força a cada costat. Fa 20 anys, per citar alguns exemples, no existia cap calandreta, ni cap classe bilingüe, ni cap setmanari occità, ni cap ràdio únicament en occità. Ni els mestres d'occità tenien cap títol oficial, etc. En la part catalana no hi havia cap ensenyament de l'occità. Ara, des de fa tres anys, s'ha començat a ensenyar a dues universitats, la de Lleida i la de Bellaterra, i a dos instituts, els de Sant Cugat i Terrassa. Tot això és nou i recent. Fins i tot ara algunes revistes catalanes ja publiquen articles sobre Occitània.

El CAOC constata que la llavor plantada durant tants anys, finalment comença a germinar. El CAOC ha fet un treball quotidià, popular i poc elitista per necessitat i per raons econòmiques. La indiferència dels intel•lectuals, per no dir ignorància, està essent superada per la nostra constància de cada dia. No tardaran gaire a pujar al carro, encara que no sigui al carro del CAOC. Però qui ha desvetllat consciències ha estat el CAOC. Qui ha creat demanda d'occità ha estat el CAOC. Qui ha fet oferta d'occità ha estat el CAOC. Els joves del CAOC d'ahir, ara són homes d'acció i convicció d'avui. Hi ha un canviament de mentalitat a cada costat. Cadascú recupera la seva personalitat nacional i cultural de català i d'occità, i cada cop som menys estrangers uns dels altres. El parentiu cultural torna a reviure i apunta l'alba d'una renaixença lliure de subjeccions als estats jacobins i centralistes.

Occitània ens permet aprofundir la nostra cultura a Europa i alhora parlar en català, als occitans, en aquest gran espai conjunt de 25 milions de persones. I això encara és una realitat, en gran part de la societat occitana.

Avui dia, l'occità s'afiança en prestigi i s'abandona la vergonya de parlar patuès. Un exemple ben recent ho demostra.

El 11 de maig del 1996, vingué a Perpinyà Francès Bairó (Bayrou), aleshores ministre d'Educació Nacional de França, i tingué un col•loqui públic en occità (gascó) amb els catalans de Perpinyà. Els d'aquí li parlaven en català i el ministre els responia en occità. Això és el que fem la gent del CAOC cada cop que anem a Occitània. Només parlem occità i català i ens comprenem sempre. Ja tenim força joves que han après l'occità anant amb el CAOC i assistint a les escoles i universitats occitanes d'estiu.

Sempre que he parlat en occità m'han comprès els catalans i els occitans i, per tant, ara que som en un acte catalano-occità, també us parlaré una mica en occità sobre la commemoració que fem avui del 20 Aniversari del CAOC:

Vos parlarai del CAOC e de çò qu'a fait, pendent vint ans, per las relacions Occitano-Catalanas. Vos parlarai en ma qualitat de secretari del CAOC, elegit cada an, durant vint ans, sempre sense aver cap autre candidat ni oposicion. Es un poste que degun vol. Es pas pagat, contràriament cal pagar.

Batista i Roca me cridèt per crear lo CAOC e aquò m'a ocupat durant vint ans. Son mai de 70.000 oras de ma vida. Aürosament soi pas sol al trabalh del CAOC. Avèm fait un trabalh extraordinari e per malastre sense cap d'altra associacion concurrenta. Lo CAOC a trabalhat en solitari pendent los darrièrs 20 ans. Es la sola entitat o associacion que trabalha cada jorn, en permanència e amb exclusivitat per l'occitanisme. Es demorada fidela a çò qu'es marcat dins lo sieu estatut. La siuna sola tòca son las relacions occitano-catalanas, unicament.

Lo mai miraculós es que lo CAOC fa las soas activitats sense aver gaire de sòus, d'argent. La siuna principal sorga de finançament son las escotissons dels sòcis, que son mai importantas que las pichonetas subvencions de la Generalitat. Avèm pas d'autras subvencions importantas.

Dins l'avenidor l'istoria jutjarà amb severitat e sense indulgéncia totes los qu'an negat al CAOC lo pan, l'aiga e la sal e an fait res per las relacions amb Occitània. Quicòm de semblant o diguèt tanben lo nostre istorian catalan Ferran Soldevila, un grand amic d'Occitània, dins las sias memòrias, "los pòbles jamai perdonan als dirigents las fautas que los an fait cometre". Aquesta manca d'ajuda economica nos a privat de far las causas força mai importantas de çò qu'avèm fait.

Per Catalonha, dins l'espaci europèu, lo mai important es Occitània. Aquesta es la doctrina de Prat de la Riba, de Macià, de Carbonell e d'autres que citi pas. Es mai important per Catalonha far de Relacions Occitanas e manténer vivas Occitània e sa lenga, que la lei de l'etiquetatge en catalan o de far corses de sardanas. Per aquò, lo CAOC a fargat lo projècte d'un Congrès occitano-catalan, obert a totes, e que la Generalitat a acceptat de promòure.

Si me demandatz si soi optimista, vos dirai òc. Si me demandatz si soi content, vos dirai que soi content del trabalh qu'a fait lo CAOC. Mas tanben vos disi que regreti, me planhi de  la manca d'ajuda economica e morala. Lo CAOC aurià poscut faire una granda aventura nacionala amb mai d'argent, amb mai de moneda.

Per acabar, vos disi que oblidar Occitània es un suicidi per Catalonha. Aquò, lo CAOC l'a pas jamai oblidat. Lo CAOC a trabalhat, trabalha e trabalharà per Catalonha e Occitània, e vos inviti a totes a participar tanben en aquest grand projècte, per ganhar la libertat e la dignitat dels nòstres dos pòbles.

Sètz convidats, tre ara, al 25 aniversari, al 30 aniversari e al 40 aniversari. Al 50 i serai pas.

Grand mercès per vòstra atencion

Visca Occitània. Visca Catalunya!

Enric Garriga Trullols
Secretari General del CAOC

Perpinyà 15/02/1998