Sra. Ivonne Griley, directora de Política Lingüística,
Benvolguts i benvinguts tots, occitans i catalans,
Som un altre cop aquí per celebrar aquesta 14 Dictada Occitana.
Fa 14 anys, a Castras, es féu la primera Dictada. El segon any el CAOC s’hi afegí i anàrem a Castras amb un autocar gran, meitat joves i meitat grans. Fou una gran aventura feta en un sol dia, per fer mitja hora de Dictada.
Després ja ho férem des de Barcelona, per vídeo conferència des de Castras i després des de l’Escòla Occitana d’Estiu.
A mesura que passaven els anys, aquelles Dictades, iniciades per Castras i el CAOC, obtenien més adeptes i actualment ja són prop de 50 poblacions occitanes les que fan la Dictada, però continua essent Barcelona la sola població catalana que ho fa, gràcies al CAOC i a la col•laboració que ens ha brindat la Generalitat per fer aquestes dictades, primer a la sala d’actes del Departament d’Ensenyament i després a la sala del Departament de Cultura.
La difusió del tema occità als Països Catalans ha estat un treball ingrat per les seves dificultats i per la manca de mitjans per fer-ne més publicitat. Les dictades han estat un mitjà perquè els catalans s’interessessin per l’estudi de l’occità.
Pels catalans Occitània sempre ha estat un punt de referència històrica a través dels segles i contemporàniament ha estat ben intenses especialment degut als catalans següents:
- Víctor Balaguer per les seves relacions amb els felibres de Frederic Mistral.
- Josep Carbonell i Gener, director de l’Oficina de Relacions Meridionals, per la seva ajuda a la Gramàtica i Diccionari de Loís Alibert editats a Barcelona.
- Josep Maria Batista i Roca, gran patriota català, fundador del CAOC.
Ara hem posat una altra gran fita, el 2006, amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que declara l’oficialitat de l’occità a tota Catalunya. A l’Aran ja feia anys que era oficial l’Aranès.
Finalment arriba la Llei de l’Occità, que s’aprovà el 22 de setembre del 2010.
I un altre cop és un català qui té la paternitat de l’oficialitat de l’occità.
És evident que l’occità existeix la Vall d’Aran, on es parla un dialecte occità, però encara és més evident que són només alguns catalans de Catalunya els que han portat les relacions occitano-catalanes al més alt nivell i només ells.
La Vall d’Aran ha viscut fins ara isolada i aquesta llei que interessa molt als catalans, perquè optimitzarà aquestes relacions ancestrals i contemporànies, també té per objectiu salvar la llengua d’Aran i trencar aquest isolament i posar-la en contacte amb Occitània, perquè la saba de l’occità revifi i salvi l’aranès de la pendent cap a la mort a què està abocat si continua isolada.
Hem salvat el més greu escull pel fet d’evitar oficialitzar un dialecte en la nova Llei de l’Occità, però la temptació encara és present a l’Aran.
El CAOC català dóna l’exemple a l’Aran del camí que s’ha de seguir per arribar a ser un país normal, ensenyant a Barcelona l’estàndard de l’occità, que és, ara per ara, el llenguadocià. Occitània pateix el mateix mal que patí Catalunya en el temps de Pompeu Fabra. Està mancada d’un poder propi per implantar un estàndard. Catalunya amb el seu pes està cridada a ajudar Occitània a resoldre aquest problema dels dialectalismes sense estàndard.
És imperatiu resoldre aquest problema. No el podem resoldre els catalans. Però sí podem ajudar-hi i molt. Si la Vall d’Aran s’hi vol afegir, el procés serà més curt i gens traumàtic.
Els més eminents lingüistes catalans i occitans comparteixen aquest plantejament com a únic possible i així ho han fet totes les llengües, siguin grans o petites, perquè totes tenen dialectes. No es tracta de matar dialectes. Es tracta de servir-se d’un estàndard per les relacions internes i externes.
No vull continuar insistint, però com deia un lingüista occità “l’estandaritzacion, agrade o pas, es plan en camin”.
Un cop més agraeixo el vostre interès per l’occità. Agraeixo també la col•laboració de la Generalitat. Agraeixo l’escalf que ens porta la Directora de Política Lingüística i finalment felicito els guanyadors de la Dictada i tots els participants i també els acompanyants i col•laboradors.
I no oblido l’actuació del cantant occità Joanda que ens ha agradat molt.
Benvolguts i benvinguts tots, occitans i catalans,
Som un altre cop aquí per celebrar aquesta 14 Dictada Occitana.
Fa 14 anys, a Castras, es féu la primera Dictada. El segon any el CAOC s’hi afegí i anàrem a Castras amb un autocar gran, meitat joves i meitat grans. Fou una gran aventura feta en un sol dia, per fer mitja hora de Dictada.
Després ja ho férem des de Barcelona, per vídeo conferència des de Castras i després des de l’Escòla Occitana d’Estiu.
A mesura que passaven els anys, aquelles Dictades, iniciades per Castras i el CAOC, obtenien més adeptes i actualment ja són prop de 50 poblacions occitanes les que fan la Dictada, però continua essent Barcelona la sola població catalana que ho fa, gràcies al CAOC i a la col•laboració que ens ha brindat la Generalitat per fer aquestes dictades, primer a la sala d’actes del Departament d’Ensenyament i després a la sala del Departament de Cultura.
La difusió del tema occità als Països Catalans ha estat un treball ingrat per les seves dificultats i per la manca de mitjans per fer-ne més publicitat. Les dictades han estat un mitjà perquè els catalans s’interessessin per l’estudi de l’occità.
Pels catalans Occitània sempre ha estat un punt de referència històrica a través dels segles i contemporàniament ha estat ben intenses especialment degut als catalans següents:
- Víctor Balaguer per les seves relacions amb els felibres de Frederic Mistral.
- Josep Carbonell i Gener, director de l’Oficina de Relacions Meridionals, per la seva ajuda a la Gramàtica i Diccionari de Loís Alibert editats a Barcelona.
- Josep Maria Batista i Roca, gran patriota català, fundador del CAOC.
Ara hem posat una altra gran fita, el 2006, amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que declara l’oficialitat de l’occità a tota Catalunya. A l’Aran ja feia anys que era oficial l’Aranès.
Finalment arriba la Llei de l’Occità, que s’aprovà el 22 de setembre del 2010.
I un altre cop és un català qui té la paternitat de l’oficialitat de l’occità.
És evident que l’occità existeix la Vall d’Aran, on es parla un dialecte occità, però encara és més evident que són només alguns catalans de Catalunya els que han portat les relacions occitano-catalanes al més alt nivell i només ells.
La Vall d’Aran ha viscut fins ara isolada i aquesta llei que interessa molt als catalans, perquè optimitzarà aquestes relacions ancestrals i contemporànies, també té per objectiu salvar la llengua d’Aran i trencar aquest isolament i posar-la en contacte amb Occitània, perquè la saba de l’occità revifi i salvi l’aranès de la pendent cap a la mort a què està abocat si continua isolada.
Hem salvat el més greu escull pel fet d’evitar oficialitzar un dialecte en la nova Llei de l’Occità, però la temptació encara és present a l’Aran.
El CAOC català dóna l’exemple a l’Aran del camí que s’ha de seguir per arribar a ser un país normal, ensenyant a Barcelona l’estàndard de l’occità, que és, ara per ara, el llenguadocià. Occitània pateix el mateix mal que patí Catalunya en el temps de Pompeu Fabra. Està mancada d’un poder propi per implantar un estàndard. Catalunya amb el seu pes està cridada a ajudar Occitània a resoldre aquest problema dels dialectalismes sense estàndard.
És imperatiu resoldre aquest problema. No el podem resoldre els catalans. Però sí podem ajudar-hi i molt. Si la Vall d’Aran s’hi vol afegir, el procés serà més curt i gens traumàtic.
Els més eminents lingüistes catalans i occitans comparteixen aquest plantejament com a únic possible i així ho han fet totes les llengües, siguin grans o petites, perquè totes tenen dialectes. No es tracta de matar dialectes. Es tracta de servir-se d’un estàndard per les relacions internes i externes.
No vull continuar insistint, però com deia un lingüista occità “l’estandaritzacion, agrade o pas, es plan en camin”.
Un cop més agraeixo el vostre interès per l’occità. Agraeixo també la col•laboració de la Generalitat. Agraeixo l’escalf que ens porta la Directora de Política Lingüística i finalment felicito els guanyadors de la Dictada i tots els participants i també els acompanyants i col•laboradors.
I no oblido l’actuació del cantant occità Joanda que ens ha agradat molt.
Gràcies.
Visca Occitània,
Visca Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada