LA LLEI DE L’OCCITÀ ES DEBAT AL PARLAMENT DE CATALUNYA

De: CAOC
Enviado el: Viernes, 26 de Marzo de 2010 19:30
Para: 

Asunto: La llei de l'occità

LA LLEI DE L’OCCITÀ ES DEBAT AL PARLAMENT DE CATALUNYA

El CAOC, com a única entitat dels Països Catalans, que s’ocupa integrament des de fa 32 anys de les relacions occitano-catalanes i el foment de la llengua occitana a Catalunya, denuncia la desviació equivocada que es vol donar a aquesta llei que es titula com a Llei de l’Aranès a Catalunya.

A l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 declara oficial l’occità a tot Catalunya (que a l’Aran se’n diu aranès).

Que l’aranès és occità ningú en dubta, malgrat la seva gran quantitat de paraules castellanes i catalanes contingudes en el seu lèxic popular i habitual. Però l’aranès no és l’estandard occità, sinó el més petit dels dialectes occitans, que malgrat això ha tingut la sort de ser respectat per Catalunya i ara protegit per l’Estatut. Aran té 7.000 habitants i Occitània en té 15 milions i té 6 dialectes principals : gascó, llenguadocià, provençal, llemosí, alvernès i vivarès-alpí. Però només n’hi ha un que té la primacia de dir-se occità sense cap altra precisió: és el llenguadocià. Aquest és l’estandard, ja que es percep com a no dialectal i com l’únic referent real amb més pes social, demogràfic, geogràfic i lingüístic. Compta d’altra part amb una centralitat geogràfica (als altres són perifèrics) i una centralitat lingüística. La sociolingüística l’avala.

Els diccionaris dels altres dialectes són indicats com a provençals, gascons, etc. Un diccionari titulat només occità és en realitat llenguadocià. És la varietat de l’occità que s’ensenya en totes les universitats del món que fan occità. En el qual s’editen la majoria dels llibres occitans i el que nombrosos escriptors occitans d’altres dialectes han adoptat. És un estandard occità inequívoc. Acceptat de facto, si voleu, però únic estandard amb tots els requisits socials i lingüístics.

Totes les llengües del món es basen en un dialecte, no en una barreja.

Ningú pretèn posar en perill l’aranès amb aquesta llei de l’occità. Ans el contrari, l’enfortirà i el depurarà. Aran ha d’aplicar el model suís i el model alemany. Conservar els dialectes i aprendre l’estandard per comunicar.

A Catalunya en canvi li convé aprendre i utilitzar l’occità estandard. Tenim una llarga tradició històrica que no es pot malmetre. Els catalans hem fet i fem els deures. Ara els toca fer-los als aranesos, que Occitània també els pertoca en molts sentits.

Els catalans i els aranesos podem treure un gran profit d’aquesta llei si s’aplica amb criteris lingüístics i sociolingüístics. I Occitània tindrà un instrument legal valuós que li servirà per ajudar la salvació de l’occità de tota Occitània.

LLEI DE L’OCCITÀ

La temptació d’Aran de mantenir el seu aïllament amb el recurs de la seva identitat nacional, històricament reconeguda per Catalunya, es podia justificar fins ara perquè així ho volien els aranesos, però el marc de la llei de la oficialitat de la llengua occitana ja no afecta només a Aran si no a tota Catalunya.

Per tant reduir l’oficialitat de l’occità a només l’aranès posa en contradicció Aran amb Catalunya que té un manifest interès històric per Occitània que mai ha expressat Aran. Contràriament ha viscut aïllada d’Occitània i ells mateixos manifesten que les relacions esporàdiques Aran/Occitània es fan en francès. Situació molt diferent de Catalunya que es fan en occità i en català.

La reducció de l’oficialitat de l’occità a l’aranès perjudica a Catalunya, perjudica a Occitània i també perjudica el futur de l’Aran. La llengua aranesa és la variant més petita de totes les variants occitanes. Aran té un futur molt negre si s’aferra a l’aïllament que representa oficialitzar l’aranès a tots els efectes especialment pel que fa la relació amb Occitània. Actualment Catalunya ja té més projecció a Occitània que l’Aran. Això és una situació anòmala i fatal per Aran dins d’un futur immediat. Si en canvi Aran oficialitzés l’occità es convertiria automàticament en líder de la recuperació cultural, lingüística i nacional d’Occitània.

Oficialitzar l’aranès a Catalunya és barrar definitivament l’oficialització de l’occità a Europa. La Unió Europea mai oficialitzarà un dialecte que és alhora molt minoritari.

En canvi l’oficialització de l’occità a Catalunya assegura l’oficialització de l’occità a la Unió Europea en un termini curt, ja que les llengües  oficials en un territori de la Unió Europea tenen una base legal indiscutible a favor per ser reconegudes i això, pel que fa l’occità, només ho pot fer i ho farà Catalunya.

Aran en aquesta llei manifesta un especial interès perquè els diferents organismes de la Generalitat s’adrecin en aranès al Conselh Generau o als aranesos en general.

No vull discutir aquest dret però en canvi crec que el major interès hauria de ser que les relacions d’Aran amb Occitània es fessin en occità. Aquesta és la prioritat.

Conservar l’aranès i ensenyar l’aranès no està en contradicció amb oficialitzar l’occità.

A Suïssa es parlen dialectes de l’alemany i del francès que s’ensenyen a l’escola però també els estàndards alemany i francès. Això funciona molt bé. Amb aquesta política es conserva el dialecte i alhora serveix per comunicar-se a l’exterior amb l’estàndard.