Agraeixo al Sr. Alcalde i a l’Ajuntament de Collbató d’haver-me designat per pronunciar unes paraules en aquest acte en nom del Cercle d’Agermanament Occitano-Català.
Estem arribant a culminar tot un procés d’agermanament entre Caseras de Garona i Collbató, en el qual el CAOC ha col•laborat i participat en tots els actes fins ara celebrats.
Creiem que l’agermanament entre dues poblacions ha de consistir en l’intercanvi del mutu coneixement i d’activitats normals de la vida quotidiana. La cultura, la llengua, l’esport, les tradicions, el folklore, les danses, les cançons, l’artesania, el comerç, la indústria, etc. Són temes prou interessants per a donar a conèixer i per a intercanviar.
Però en el cas de Collbató i de Caseras existeixen altres motius particulars com són la “Casa de Montserrat” i la vinculació al monestir català d’aquesta muntanya, que fan més emotiu l’agermanament i de la qual cosa us en parlarà amb més detall l’amic Robert Foch, de Caseras, que és el veritable artífex de la trobada que ens uneix avui aquí. Vull també retre un homenatge a Josep Serra Estruch que tant ha treballat per aquest agermanament i que ara es troba a l’hospital malalt.
Jo voldria parlar-vos d’un altre motiu més general que afecta no tan sols aquestes dues poblacions, sinó al conjunt de Catalunya i d’Occitània.
Els catalans hem vist sempre en Occitània el nostre bressol i el nostre origen. Fent ús d’una paraula ben catalana, podem dir que Occitània pels catalans és la Casa Pairal, la Casa dels Pares, la Casa de la Nostra Família, la Casa dels nostres Avantpassats. Però també és Occitània, pels catalans, l’origen de la nostra llengua, m’atreveixo a dir la mare de la nostra llengua i cultura, malgrat que tots els lingüistes són d’acord en assenyalar que català i occità són dues llengües bessones. En canvi les altres llengües llatines són germanes. Aquesta íntima similitud de llengües no és producte d’un atzar sinó d’una història comuna de molts de segles i que molts anys de centralisme francès i espanyol encara no han pogut separar. Catalans i occitans encara ens podem comprendre, amb un mínim esforç, sense haver ni tan sols estudiar res l’altra llengua.
Malauradament el centralisme ha fet més mal a Occitània que a Catalunya i la situació de la llengua és ara molt diferent. Cal que això ho sàpiguen els catalans i que no s’escandalitzin. No es pot anar per Occitània amb la mateixa mentalitat que anem per Catalunya. Hi cal anar amb comprensió, amb molt d’amor i amb un profund respecte per la dissort del poble germà.
Si feu un anàlisi comparatiu amb nosaltres podríem creure que la llengua occitana està en vies de desaparició total i fins i tot morta a la vida pública.
Aprofito aquesta ocasió per a situar les coses al seu punt. Per a mostrar una altra cara quasi totalment desconeguda pels catalans.
Acabo de tornar de la XIII Escola Occitana d’Estiu i he conviscut durant tota una setmana amb 200 occitans i he parlat sempre amb ells en occità i cap d’ells estava disposat a enterrar la llengua i la cultura occitana. He vist i comprovat la voluntat de pervivència. No és cap anàlisis superficial ni precipitada. Fa nou anys seguits que assisteixo a aquesta Escola Occitana d’Estiu i a d’altres. Aquest mateix estiu se n’han celebrat cinc més, a d’altres llocs d’Occitània. Existeix també un Institut d’Estudis Occitans, del qual en sóc membre, i puc dir que m’impressionen vivament les Assemblees Generals Anuals on es manifesten les inquietuds dels occitanistes per a preservar la cultura i fer avançar l’ús de la llengua occitana.
L’IEO i diverses editorials editen cada any nombrosos llibres en la llengua occitana i una colla de revistes donen les noves d’actualitat occitana. Fins i tot la ràdio, la televisió i alguns diaris francesos atorguen un petit espai, o ridícul espai, a la llengua occitana.
Hi ha molta gent que parla o que pot parlar i fins i tot escriure la llengua, com la parla i escriu Robert Foch. Molts d’altres només la saben a nivell oral i no la saben llegir ni escriure.
Vosaltres no sabeu l’emoció que sentí de parlar en català, fa 10 anys, amb una dona pagesa de prop d’Ortés, vora l’Atlàntic, que em parlava en gascó tot creient que jo era del país i que encara no se’n sap avenir que una persona de Barcelona parli com ella i ens puguem entendre.
I aquesta emoció l’he tornada a sentir molts d’altres cops en llocs ben distants d’Occitània i de Catalunya.
Un pagès de les muntanyes de les Corberes em jurava i perjurava que jamai havia estat a Barcelona i només dos cops a la seva vida a Perpinyà i en canvi parlava un occità que semblava català.
Un altre home que vam trobar a les visites a les cases del formatge del Roquefort a l’Alvèrnia, a les muntanyes del Massís Central, plorava d’emoció en poder parlar la seva llengua amb els catalans.
Un altre a la catedral d’Albí no comprenia que els catalans parlessin com ell.
Un guia de turisme a l’església de Moissac, un altre guia al castell de Gavaudan i un altre guia de turisme a Nerac aquest estiu, ens han parlat només en occità. Hem visitat fàbriques de prunes, granges rurals i hem parlat només en occità amb els guies o els responsables.
He parlat amb diputats, senadors, capellans, bisbes i amb l’arquebisbe de París, Monsenyor Martí, només en occità.
Els catalans hem anat a les Valls Occitanes d’Itàlia i hem parlat en català i en occità i ens hem comprès perfectament, potser molt millor que no pas a l’Estat francès.
Pels catalans assistents ha estat això un impacte emocional profund.
Aquest mateix impacte l’acaben d’experimentar uns joves catalans del CAOC que s’han reunit amb joves occitans (gascons) a Banheras de Luishon, aquest cap de setmana darrer, han après gascó, ben cert, però el millor que han après és que existeix una voluntat de supervivència occitana.
“Aquestes muntanyes parlen occità” els han dit i ho han comprovat. El pastor, que ha parlat en gascó de muntanya, ha estat comprès, pels joves catalans i han sentit l’emoció que sentí jo mateix, ja fa deu anys, amb la dona pagesa d’Ortès.
No s’han fet estadístiques i no sabem si són molts o pocs els que saben la llengua, però pels catalans el que compta ara és que l’occità no és mort.
Crec que queda clar que el sentiment dels catalans vers Occitània és d’amor i que quan ens parlen occità se’ns remouen les fibres més profundes del nostre ésser.
Quants catalans han emigrat fora de la seva llar, del seu poble i del seu país i quan retornen, un cop, es troben que la casa no existeix, o que l’han transformada, o que hi ha un desconegut o que fins i tot parlen castellà. Quina sensació més deplorable és no trobar les arrels! Per això quan els catalans anem a Occitània cerquem les arrels i quan tenim la sort de trobar-ne alguna plorem d’alegria.
Aquesta tasca de recuperació de l’amistat Catalano-Occitana és obra de tots. El CAOC pot impulsar i recomanar, però tots els catalans hi hem de contribuir i també totes les institucions. Creiem que els Ajuntaments poden fer en aquest camp, una feina molt positiva i eficaç i per això el CAOC promociona els bessonatges entre poblacions catalanes i occitanes. Per tot això donem les gràcies als alcaldes de Caseras i Collbató que porten endavant aquest bessonatge. Moltes gràcies a vosaltres, Caserencs, grand-mercès per la vòstra vinguda en çò nòstre.
Per la nòstra amistat. E a reveire!
Collbató 4 de setembre del 1987
Llegit a l’Ajuntament de Collbató per Enric Garriga Trullols, secretari del CAOC
Estem arribant a culminar tot un procés d’agermanament entre Caseras de Garona i Collbató, en el qual el CAOC ha col•laborat i participat en tots els actes fins ara celebrats.
Creiem que l’agermanament entre dues poblacions ha de consistir en l’intercanvi del mutu coneixement i d’activitats normals de la vida quotidiana. La cultura, la llengua, l’esport, les tradicions, el folklore, les danses, les cançons, l’artesania, el comerç, la indústria, etc. Són temes prou interessants per a donar a conèixer i per a intercanviar.
Però en el cas de Collbató i de Caseras existeixen altres motius particulars com són la “Casa de Montserrat” i la vinculació al monestir català d’aquesta muntanya, que fan més emotiu l’agermanament i de la qual cosa us en parlarà amb més detall l’amic Robert Foch, de Caseras, que és el veritable artífex de la trobada que ens uneix avui aquí. Vull també retre un homenatge a Josep Serra Estruch que tant ha treballat per aquest agermanament i que ara es troba a l’hospital malalt.
Jo voldria parlar-vos d’un altre motiu més general que afecta no tan sols aquestes dues poblacions, sinó al conjunt de Catalunya i d’Occitània.
Els catalans hem vist sempre en Occitània el nostre bressol i el nostre origen. Fent ús d’una paraula ben catalana, podem dir que Occitània pels catalans és la Casa Pairal, la Casa dels Pares, la Casa de la Nostra Família, la Casa dels nostres Avantpassats. Però també és Occitània, pels catalans, l’origen de la nostra llengua, m’atreveixo a dir la mare de la nostra llengua i cultura, malgrat que tots els lingüistes són d’acord en assenyalar que català i occità són dues llengües bessones. En canvi les altres llengües llatines són germanes. Aquesta íntima similitud de llengües no és producte d’un atzar sinó d’una història comuna de molts de segles i que molts anys de centralisme francès i espanyol encara no han pogut separar. Catalans i occitans encara ens podem comprendre, amb un mínim esforç, sense haver ni tan sols estudiar res l’altra llengua.
Malauradament el centralisme ha fet més mal a Occitània que a Catalunya i la situació de la llengua és ara molt diferent. Cal que això ho sàpiguen els catalans i que no s’escandalitzin. No es pot anar per Occitània amb la mateixa mentalitat que anem per Catalunya. Hi cal anar amb comprensió, amb molt d’amor i amb un profund respecte per la dissort del poble germà.
Si feu un anàlisi comparatiu amb nosaltres podríem creure que la llengua occitana està en vies de desaparició total i fins i tot morta a la vida pública.
Aprofito aquesta ocasió per a situar les coses al seu punt. Per a mostrar una altra cara quasi totalment desconeguda pels catalans.
Acabo de tornar de la XIII Escola Occitana d’Estiu i he conviscut durant tota una setmana amb 200 occitans i he parlat sempre amb ells en occità i cap d’ells estava disposat a enterrar la llengua i la cultura occitana. He vist i comprovat la voluntat de pervivència. No és cap anàlisis superficial ni precipitada. Fa nou anys seguits que assisteixo a aquesta Escola Occitana d’Estiu i a d’altres. Aquest mateix estiu se n’han celebrat cinc més, a d’altres llocs d’Occitània. Existeix també un Institut d’Estudis Occitans, del qual en sóc membre, i puc dir que m’impressionen vivament les Assemblees Generals Anuals on es manifesten les inquietuds dels occitanistes per a preservar la cultura i fer avançar l’ús de la llengua occitana.
L’IEO i diverses editorials editen cada any nombrosos llibres en la llengua occitana i una colla de revistes donen les noves d’actualitat occitana. Fins i tot la ràdio, la televisió i alguns diaris francesos atorguen un petit espai, o ridícul espai, a la llengua occitana.
Hi ha molta gent que parla o que pot parlar i fins i tot escriure la llengua, com la parla i escriu Robert Foch. Molts d’altres només la saben a nivell oral i no la saben llegir ni escriure.
Vosaltres no sabeu l’emoció que sentí de parlar en català, fa 10 anys, amb una dona pagesa de prop d’Ortés, vora l’Atlàntic, que em parlava en gascó tot creient que jo era del país i que encara no se’n sap avenir que una persona de Barcelona parli com ella i ens puguem entendre.
I aquesta emoció l’he tornada a sentir molts d’altres cops en llocs ben distants d’Occitània i de Catalunya.
Un pagès de les muntanyes de les Corberes em jurava i perjurava que jamai havia estat a Barcelona i només dos cops a la seva vida a Perpinyà i en canvi parlava un occità que semblava català.
Un altre home que vam trobar a les visites a les cases del formatge del Roquefort a l’Alvèrnia, a les muntanyes del Massís Central, plorava d’emoció en poder parlar la seva llengua amb els catalans.
Un altre a la catedral d’Albí no comprenia que els catalans parlessin com ell.
Un guia de turisme a l’església de Moissac, un altre guia al castell de Gavaudan i un altre guia de turisme a Nerac aquest estiu, ens han parlat només en occità. Hem visitat fàbriques de prunes, granges rurals i hem parlat només en occità amb els guies o els responsables.
He parlat amb diputats, senadors, capellans, bisbes i amb l’arquebisbe de París, Monsenyor Martí, només en occità.
Els catalans hem anat a les Valls Occitanes d’Itàlia i hem parlat en català i en occità i ens hem comprès perfectament, potser molt millor que no pas a l’Estat francès.
Pels catalans assistents ha estat això un impacte emocional profund.
Aquest mateix impacte l’acaben d’experimentar uns joves catalans del CAOC que s’han reunit amb joves occitans (gascons) a Banheras de Luishon, aquest cap de setmana darrer, han après gascó, ben cert, però el millor que han après és que existeix una voluntat de supervivència occitana.
“Aquestes muntanyes parlen occità” els han dit i ho han comprovat. El pastor, que ha parlat en gascó de muntanya, ha estat comprès, pels joves catalans i han sentit l’emoció que sentí jo mateix, ja fa deu anys, amb la dona pagesa d’Ortès.
No s’han fet estadístiques i no sabem si són molts o pocs els que saben la llengua, però pels catalans el que compta ara és que l’occità no és mort.
Crec que queda clar que el sentiment dels catalans vers Occitània és d’amor i que quan ens parlen occità se’ns remouen les fibres més profundes del nostre ésser.
Quants catalans han emigrat fora de la seva llar, del seu poble i del seu país i quan retornen, un cop, es troben que la casa no existeix, o que l’han transformada, o que hi ha un desconegut o que fins i tot parlen castellà. Quina sensació més deplorable és no trobar les arrels! Per això quan els catalans anem a Occitània cerquem les arrels i quan tenim la sort de trobar-ne alguna plorem d’alegria.
Aquesta tasca de recuperació de l’amistat Catalano-Occitana és obra de tots. El CAOC pot impulsar i recomanar, però tots els catalans hi hem de contribuir i també totes les institucions. Creiem que els Ajuntaments poden fer en aquest camp, una feina molt positiva i eficaç i per això el CAOC promociona els bessonatges entre poblacions catalanes i occitanes. Per tot això donem les gràcies als alcaldes de Caseras i Collbató que porten endavant aquest bessonatge. Moltes gràcies a vosaltres, Caserencs, grand-mercès per la vòstra vinguda en çò nòstre.
Per la nòstra amistat. E a reveire!
Collbató 4 de setembre del 1987
Llegit a l’Ajuntament de Collbató per Enric Garriga Trullols, secretari del CAOC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada