Benvolguts amics i autoritats,
Vull referir-me una vegada més a tots aquells milers de catalans escampats arreu del món i que treballen per a la projecció de la cultura catalana i la difusió del fet nacional català. Molts d’aquests catalans estan organitzats en Casals a Europa, Amèrica i Oceania.
Tenim el goig de comptar amb la presència d’alguns significats catalans dels casals de l’exterior, entre els quals Matilde Romagosa presidenta del Casal d’Hannover (Alemanya); Jordi-Manel Colomer, dirigent del Casal de Brussel•les... un altre dirigent del Casal de Miami; i el Sr. Pere Agustí del Casal de Sidney (Austràlia) i pels quals us demanaria un aplaudiment... I potser me’n deixo algun altre, perquè l’Ajuntament de Berga cursà invitacions a tots els casals del món, segons suggerència i llistes facilitades per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, el qual represento en aquest acte.
Tots els Casals catalans a l’exterior celebren les festes tradicionals catalanes com Sant Jordi, Sant Joan (Festa Nacional dels Països Catalans), l’Onze de Setembre, i d’altres com la Mare de Déu de Montserrat, o populars com la castanyada,... etc.
Totes les festes tenen allò que podem anomenar la seva litúrgia particular i els catalans de la diàspora celebren aquestes festes com un ritus per a demostrar que continuen vinculats a la seva llunyana pàtria catalana. Observem com totes aquestes festes són traslladables geogràficament i només cal conservar-ne el significat o els símbols.
En canvi hi ha unes festes, que per ara, no surten del seu lloc geogràfic on varen néixer. Com per exemple l’Aplec Catalano-occità a Montsegur, que enguany ha celebrat la seva cinquena edició i l’Aplec al Pi de les Tres Branques que ha celebrat quatre edicions en la seva nova època. Tothom qui les vulgui celebrar hi ha d’ésser present. Perquè aquí hi ha el símbol històric que representa aquest pi de la unitat i diversitat de les Terres Catalanes, dels Països Catalans.
Fa pocs dies, el Sr. Pere Agustí em deia que allà, a Austràlia abans no hi havia pins, només eucaliptus i que per tal de tenir fusta hagueren d’importar milers i milers de pins europeus. Això em suggereix que també a Austràlia, on hi tenim ja dos casals organitzats, s’hi podria portar també un altre pi de les Tres branques, d’aquí de Campllong, perquè arreli en terres australianes en algun lloc o plaça batejat amb el nom de Catalònia, expressió anglesa dels Països Catalans.
És una suggerència que passo al Sr. Alcalde de Berga. Així els catalans allí residents també podrien celebrar en la mateixa data del tercer diumenge de juliol, la festa del Pi de les Tres Branques, la festa de la unitat dels Països Catalans.
Si això té èxit sóc conscient que pot haver una gran demanda de pins de tres branques per part d’altres casals de l’exteruir. Crec que existeixen possibilitats per atendre aquestes peticions la qual cosa faria que aquesta festa que ara celebrem només aquí s’estengués per tot el món de mà dels catalans que així manifestarien la voluntat política de sobirania plena del poble català.
I ara vull afegir unes consideracions personals sobre els moments difícils que estem passant a Catalunya, als Països Catalans.
Han aparegut un conjunt de circumstàncies polítiques que fan semblar com si els ciutadans de Catalunya haguessin dimitit de les seves responsabilitats político-cívico-culturals i que ho deixen tot a mans d’aquells que exerciten el poder en les diferents àrees.
El poble s’ha desarmat o l’han desarmat. Els polítics han canviat l’esperit de resistència del poble en esperit electoral. Alerta catalans perquè potser s’està consumant una eutanàsia política del poble català. I no sols el poble se l’ha acallat sinó que també els denominats intel•lectuals s’han refugiat en els seus palaus d’hivern, renunciant al seu paper de denunciadors de les mancances del poder establert.
S’està ensenyant als nous catalans que la Constitució espanyola és el súmmum de la felicitat i el reflex exacte de la llei natural dels drets dels pobles. I el bilingüisme una troballa històrica perfecte.
Hem arribat a un punt on es preconitza públicament desar les banderes catalanes al calaix dels records i fins i tot alguns proposen canviar la lletra del nostre himne nacional. És trist constatar-ho però aquest any no hi haurà Onze de Setembre. Només en el cas que el Tribunal Suprem doni via lliure a la Loapa. Aleshores, només aleshores, es convocarà el poble.
És curiós veure com aquí desem les banderes catalanes al calaix i en canvi al País Basc fan tot el contrari. No sols pleguen les banderes espanyoles sinó que les retornen a Madrid.
I quan un alcalde del Nord diu que Catalunya i el País Basc tenen el dret de separar-se d’Espanya aquí exclamen escandalitzats: Què diu aquest boig! Precisament ara que hem entrat submisos en la via constitucional.
Per que crec que cal canviar la dinàmica actual, és per això que valoro molt positivament la iniciativa d’un partit català en voler portar endavant la modificació de la Constitució i de l’Estatut.
Tots ens hem d’adonar d’un cop que el “canvi” ens està caient a sobre com una pesada llosa que ens aixafa ara totes les reivindicacions catalanes i ens matarà després totes les pobres institucions catalanes mínimament reconquerides. I aquest desastre es consumarà perquè els catalans no hem sabut evitar (malgrat els sucursalistes) que el nou estat espanyol es torni a reconstruir prescindint de Catalunya del qual torna a ésser un apèndix, una nació amb títol ambigu de “Nacionalitat”.
Tots els fets ens porten inexorablement a la mateixa concepció d’abans: la Espanya Una, Grande y Libre.
Per això cal que tots els nacionalistes (al marge de les diverses ideologies) ens unim per a defensar aferrissadament la nostre nació i els nostres drets.
Que aquesta Diada del Pi de les Tres Branques sigui un motiu de reflexió per a continuar i no defallir en la nostra lluita d’alliberament nacional.
Visca els Països Catalans lliures!
Enric Garriga Trullols
Campllong, 17 de juliol del 1983
Vull referir-me una vegada més a tots aquells milers de catalans escampats arreu del món i que treballen per a la projecció de la cultura catalana i la difusió del fet nacional català. Molts d’aquests catalans estan organitzats en Casals a Europa, Amèrica i Oceania.
Tenim el goig de comptar amb la presència d’alguns significats catalans dels casals de l’exterior, entre els quals Matilde Romagosa presidenta del Casal d’Hannover (Alemanya); Jordi-Manel Colomer, dirigent del Casal de Brussel•les... un altre dirigent del Casal de Miami; i el Sr. Pere Agustí del Casal de Sidney (Austràlia) i pels quals us demanaria un aplaudiment... I potser me’n deixo algun altre, perquè l’Ajuntament de Berga cursà invitacions a tots els casals del món, segons suggerència i llistes facilitades per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, el qual represento en aquest acte.
Tots els Casals catalans a l’exterior celebren les festes tradicionals catalanes com Sant Jordi, Sant Joan (Festa Nacional dels Països Catalans), l’Onze de Setembre, i d’altres com la Mare de Déu de Montserrat, o populars com la castanyada,... etc.
Totes les festes tenen allò que podem anomenar la seva litúrgia particular i els catalans de la diàspora celebren aquestes festes com un ritus per a demostrar que continuen vinculats a la seva llunyana pàtria catalana. Observem com totes aquestes festes són traslladables geogràficament i només cal conservar-ne el significat o els símbols.
En canvi hi ha unes festes, que per ara, no surten del seu lloc geogràfic on varen néixer. Com per exemple l’Aplec Catalano-occità a Montsegur, que enguany ha celebrat la seva cinquena edició i l’Aplec al Pi de les Tres Branques que ha celebrat quatre edicions en la seva nova època. Tothom qui les vulgui celebrar hi ha d’ésser present. Perquè aquí hi ha el símbol històric que representa aquest pi de la unitat i diversitat de les Terres Catalanes, dels Països Catalans.
Fa pocs dies, el Sr. Pere Agustí em deia que allà, a Austràlia abans no hi havia pins, només eucaliptus i que per tal de tenir fusta hagueren d’importar milers i milers de pins europeus. Això em suggereix que també a Austràlia, on hi tenim ja dos casals organitzats, s’hi podria portar també un altre pi de les Tres branques, d’aquí de Campllong, perquè arreli en terres australianes en algun lloc o plaça batejat amb el nom de Catalònia, expressió anglesa dels Països Catalans.
És una suggerència que passo al Sr. Alcalde de Berga. Així els catalans allí residents també podrien celebrar en la mateixa data del tercer diumenge de juliol, la festa del Pi de les Tres Branques, la festa de la unitat dels Països Catalans.
Si això té èxit sóc conscient que pot haver una gran demanda de pins de tres branques per part d’altres casals de l’exteruir. Crec que existeixen possibilitats per atendre aquestes peticions la qual cosa faria que aquesta festa que ara celebrem només aquí s’estengués per tot el món de mà dels catalans que així manifestarien la voluntat política de sobirania plena del poble català.
I ara vull afegir unes consideracions personals sobre els moments difícils que estem passant a Catalunya, als Països Catalans.
Han aparegut un conjunt de circumstàncies polítiques que fan semblar com si els ciutadans de Catalunya haguessin dimitit de les seves responsabilitats político-cívico-culturals i que ho deixen tot a mans d’aquells que exerciten el poder en les diferents àrees.
El poble s’ha desarmat o l’han desarmat. Els polítics han canviat l’esperit de resistència del poble en esperit electoral. Alerta catalans perquè potser s’està consumant una eutanàsia política del poble català. I no sols el poble se l’ha acallat sinó que també els denominats intel•lectuals s’han refugiat en els seus palaus d’hivern, renunciant al seu paper de denunciadors de les mancances del poder establert.
S’està ensenyant als nous catalans que la Constitució espanyola és el súmmum de la felicitat i el reflex exacte de la llei natural dels drets dels pobles. I el bilingüisme una troballa històrica perfecte.
Hem arribat a un punt on es preconitza públicament desar les banderes catalanes al calaix dels records i fins i tot alguns proposen canviar la lletra del nostre himne nacional. És trist constatar-ho però aquest any no hi haurà Onze de Setembre. Només en el cas que el Tribunal Suprem doni via lliure a la Loapa. Aleshores, només aleshores, es convocarà el poble.
És curiós veure com aquí desem les banderes catalanes al calaix i en canvi al País Basc fan tot el contrari. No sols pleguen les banderes espanyoles sinó que les retornen a Madrid.
I quan un alcalde del Nord diu que Catalunya i el País Basc tenen el dret de separar-se d’Espanya aquí exclamen escandalitzats: Què diu aquest boig! Precisament ara que hem entrat submisos en la via constitucional.
Per que crec que cal canviar la dinàmica actual, és per això que valoro molt positivament la iniciativa d’un partit català en voler portar endavant la modificació de la Constitució i de l’Estatut.
Tots ens hem d’adonar d’un cop que el “canvi” ens està caient a sobre com una pesada llosa que ens aixafa ara totes les reivindicacions catalanes i ens matarà després totes les pobres institucions catalanes mínimament reconquerides. I aquest desastre es consumarà perquè els catalans no hem sabut evitar (malgrat els sucursalistes) que el nou estat espanyol es torni a reconstruir prescindint de Catalunya del qual torna a ésser un apèndix, una nació amb títol ambigu de “Nacionalitat”.
Tots els fets ens porten inexorablement a la mateixa concepció d’abans: la Espanya Una, Grande y Libre.
Per això cal que tots els nacionalistes (al marge de les diverses ideologies) ens unim per a defensar aferrissadament la nostre nació i els nostres drets.
Que aquesta Diada del Pi de les Tres Branques sigui un motiu de reflexió per a continuar i no defallir en la nostra lluita d’alliberament nacional.
Visca els Països Catalans lliures!
Enric Garriga Trullols
Campllong, 17 de juliol del 1983
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada