Honorable Sr. President, amics tots
Aquest acte d’avui és una ocasió molt important per les relacions occitano-catalanes, pel fet de fer-se en aquesta institució catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que representa la voluntat de conservar la nostra llengua mil·lenària amb la dignitat i valor que tots els pobles atribueixen a la seva llengua pròpia.
L’existència de l’Institut d’Estudis Catalans ja representà i representa una fita importantíssima per la consolidació de la llengua i que fou fundat a Barcelona per Enric Prat de la Riba el 1907.
Malgrat totes les vicisituds que haguè de passar l’IEC, el seu prestigi no passà desapercebut pels occitans i el 1945 (38 anys després de l’IEC) fou fundat també a Tolosa l’Institut d’Estudis Occitans, amb l’encoratjament dels catalans malgrat la dictadura franquista.
Només vull referir-me a dos fets de col·laboració de l’IEC amb l’IEO. Un d’ells és l’edició del Llibre de la Correspondència entre Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener (de l’Oficina de Relacions Meridionals) de l’autor Manuel Alquezar.
L’altre és la recent reedició de la Gramàtica, de Loís Alibert.
Malgrat que sempre s’ha desplegat una cordial corrent de simpatia entre els dos instituts, no s’ha avançat gaire en una desitjable col•laboració mútua en aspectes lingüístics, com seria de desitjar, entre les dues llengües bessones, tan íntimament lligades filològicament i històricament.
Dit això, vull comentar el que representa l’aparició del Diccionari General de l’Occità, de Cantalausa.
No és cosa fàcil ser fundador del CAOC i trobar-se mancat durant 25 anys d’eines pedagògiques per aprendre l’occità primer i després per parlar-lo i escriure’l.
Malgrat l’assistència a les Escoles Occitanes d’Estiu, malgrat les revistes i llibres en occità, en diferents dialectes (per complicar més l’aprenentatge), he après principalment la llengua occitana de forma oral, la qual cosa comportà l’adquisició també de múltiples galicismes usats en el llenguatge socialialitzat, però no normalitzat de l’occità.
Aquesta situació anòmala de la llengua occitana feia encara més necessària que mai obtenir bons diccionaris. Fa 25 anys, apart el de Loís Alibert i el de Roger Barta, no hi havia pràcticament res més referit al llenguadocià modern.
No hi havia, ni hi ha encara, cap diccionari català-occità (excepció del MILA MOTS, de Jacme Taupiac, totalment insuficient). Per tant s’havia de passar pel francès i això suposava i suposa tenir 4 diccionaris: català-francès, francès-català i francès-occità, occità-francès.
Continua la mancança, però l’aparició del Diccionari General Occità de Cantalausa ha simplificat el procés de consulta i de treball i també ha mitigat la sensació d’ofec per la manca d’un diccionari occità-català. La presència de sinònims en el Cantalausa facilita la consulta a partir del coneixement del català, ja que amb molta freqüència coincideix amb un altre sinònim alhora català i occità. El Cantalausa aproxima el català i l’occità de forma pràctica, car si alguns mots són diferents, en canvi coincideixen en un o diversos sinònims del mot aparentment diferent.
Crec que a partir d’ara no podré prescindir del Cantalausa, perquè a més de la facilitat d’identificar els mots, cap altre diccionari conté tantes entrades i definicions.
En català moltes vegades hem de consultar diferents diccionaris, com el Fabra, el Moll, l’Enciclopèdia i de cops el Coromines. Igualment, per l’occità, segurament en ocasions especials de recerca haurem de consultar, l’Alibert, el Barta, el Laus, el Rapin, Tot en oc, etc. Però el Cantalausa s’imposarà com un recurs imprescindible d’ara endavant.
Per això, des del punt de vista operatiu i pràctic de utilització i conreu de la llengua occitana, el CAOC és conscient de la importància històrica que representa per Occitània aquesta obra monumental, totalment en occità i alhora un mitjà formidable que es posa al servei dels conreadors exteriors a Occitània, que servirà alhora per normalitzar l’ensenyament de l’occità a l’exterior.
Agraeixo a l’Institut d’Estudis Catalans i al seu president l’acolliment prestat per presentar aquesta obra històrica que marca un nou fet històric i també agraeixo a l’autor l’immens treball que ha realitzat i la seva gentilesa de venir a Catalunya per presentar-nos aquest diccionari.
E ara, per acabar, vòli dire en occitan que los catalans mercejam a l’autor Loís Combas de nos portar la paraula occitana, liura de malas erbas, coma disiá lo nòstre poeta Salvador Espriu. Aprèp la foscor arriba l’alba, qu’a trigat fòrça e qu’avèm esperat long temps e ara arriba un auçament de lutz en las tenèbras. Vos avètz trabalhat e viscut per nos sauvar los mots, las paraulas e los noms de las causas.
Aquest acte d’avui és una ocasió molt important per les relacions occitano-catalanes, pel fet de fer-se en aquesta institució catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que representa la voluntat de conservar la nostra llengua mil·lenària amb la dignitat i valor que tots els pobles atribueixen a la seva llengua pròpia.
L’existència de l’Institut d’Estudis Catalans ja representà i representa una fita importantíssima per la consolidació de la llengua i que fou fundat a Barcelona per Enric Prat de la Riba el 1907.
Malgrat totes les vicisituds que haguè de passar l’IEC, el seu prestigi no passà desapercebut pels occitans i el 1945 (38 anys després de l’IEC) fou fundat també a Tolosa l’Institut d’Estudis Occitans, amb l’encoratjament dels catalans malgrat la dictadura franquista.
Només vull referir-me a dos fets de col·laboració de l’IEC amb l’IEO. Un d’ells és l’edició del Llibre de la Correspondència entre Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener (de l’Oficina de Relacions Meridionals) de l’autor Manuel Alquezar.
L’altre és la recent reedició de la Gramàtica, de Loís Alibert.
Malgrat que sempre s’ha desplegat una cordial corrent de simpatia entre els dos instituts, no s’ha avançat gaire en una desitjable col•laboració mútua en aspectes lingüístics, com seria de desitjar, entre les dues llengües bessones, tan íntimament lligades filològicament i històricament.
Dit això, vull comentar el que representa l’aparició del Diccionari General de l’Occità, de Cantalausa.
No és cosa fàcil ser fundador del CAOC i trobar-se mancat durant 25 anys d’eines pedagògiques per aprendre l’occità primer i després per parlar-lo i escriure’l.
Malgrat l’assistència a les Escoles Occitanes d’Estiu, malgrat les revistes i llibres en occità, en diferents dialectes (per complicar més l’aprenentatge), he après principalment la llengua occitana de forma oral, la qual cosa comportà l’adquisició també de múltiples galicismes usats en el llenguatge socialialitzat, però no normalitzat de l’occità.
Aquesta situació anòmala de la llengua occitana feia encara més necessària que mai obtenir bons diccionaris. Fa 25 anys, apart el de Loís Alibert i el de Roger Barta, no hi havia pràcticament res més referit al llenguadocià modern.
No hi havia, ni hi ha encara, cap diccionari català-occità (excepció del MILA MOTS, de Jacme Taupiac, totalment insuficient). Per tant s’havia de passar pel francès i això suposava i suposa tenir 4 diccionaris: català-francès, francès-català i francès-occità, occità-francès.
Continua la mancança, però l’aparició del Diccionari General Occità de Cantalausa ha simplificat el procés de consulta i de treball i també ha mitigat la sensació d’ofec per la manca d’un diccionari occità-català. La presència de sinònims en el Cantalausa facilita la consulta a partir del coneixement del català, ja que amb molta freqüència coincideix amb un altre sinònim alhora català i occità. El Cantalausa aproxima el català i l’occità de forma pràctica, car si alguns mots són diferents, en canvi coincideixen en un o diversos sinònims del mot aparentment diferent.
Crec que a partir d’ara no podré prescindir del Cantalausa, perquè a més de la facilitat d’identificar els mots, cap altre diccionari conté tantes entrades i definicions.
En català moltes vegades hem de consultar diferents diccionaris, com el Fabra, el Moll, l’Enciclopèdia i de cops el Coromines. Igualment, per l’occità, segurament en ocasions especials de recerca haurem de consultar, l’Alibert, el Barta, el Laus, el Rapin, Tot en oc, etc. Però el Cantalausa s’imposarà com un recurs imprescindible d’ara endavant.
Per això, des del punt de vista operatiu i pràctic de utilització i conreu de la llengua occitana, el CAOC és conscient de la importància històrica que representa per Occitània aquesta obra monumental, totalment en occità i alhora un mitjà formidable que es posa al servei dels conreadors exteriors a Occitània, que servirà alhora per normalitzar l’ensenyament de l’occità a l’exterior.
Agraeixo a l’Institut d’Estudis Catalans i al seu president l’acolliment prestat per presentar aquesta obra històrica que marca un nou fet històric i també agraeixo a l’autor l’immens treball que ha realitzat i la seva gentilesa de venir a Catalunya per presentar-nos aquest diccionari.
E ara, per acabar, vòli dire en occitan que los catalans mercejam a l’autor Loís Combas de nos portar la paraula occitana, liura de malas erbas, coma disiá lo nòstre poeta Salvador Espriu. Aprèp la foscor arriba l’alba, qu’a trigat fòrça e qu’avèm esperat long temps e ara arriba un auçament de lutz en las tenèbras. Vos avètz trabalhat e viscut per nos sauvar los mots, las paraulas e los noms de las causas.
Grands mercès
Moltes gràcies a tothom
Visca Catalunya
Visca Occitània
Enric Garriga Trullols
President del CAOC
Barcelona, 14-05-2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada