DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A RIPOLL

Senyor alcalde,
Amics tots,

En primer lloc voldria agrair aquesta recepció, que ens dóna l’ocasió d’evocar un gran personatge de la història, que tingué relació amb Catalunya, des de l’edat de 18 anys.

Es tracta del monjo Gerbert, d’Orlhac, del monestir de Sant Gerard, a la regió de l’Alvèrnia (Occitània).

Orlhac és la capital de l’actual departament del Cantal. El monjo Gerbert era doncs occità.

Això per la nostra associació, el Cercle d’Agermanament Occcitano-Català, és molt important, perquè les relacions occitano-catalanes són el centre de les nostres activitats i estudis. Nosaltres coneixem Orlhac per haver-la visitat diverses vegades i allí hi ha erigida una estàtua al papa Silvestre II, que fou  el nostre amic, el monjo Gerbert.

També coneixem Alvèrnia, que visitem cada dos anys per Pasqua.

La història de Gerbert és una fabulosa història que no tinc ni temps per contar-la, ni autoritat per analitzar-la. Més encara atesa la presència de l’amic Ramon Sargatal especialista en la matèria.

La història, que lliga Gerbert amb Catalunya, comença amb el pas del nostre comte Borrell II de Barcelona pel monestir d’Orlhac, en el seu camí cap a Roergue per demanar, al comte de la ciutat, la mà de la seva filla Letgarda.

Era una tradició que els comtes catalans es maridessin amb comtesses occitanes i això durà fins el temps de la Croada contra els albigesos.

És l’abat del Monestir d’Orlhac qui demana al nostre comte Borrell II (nét de Guifré el Pilós) que es volgués endur a Catalunya el jove monjo Gerbert per estudiar ciències i matemàtiques. Així fou, i el comte català confià Gerbert al bisbe Ató de Vic. Estigué tres anys a Catalunya i es mogué entre Vic, Barcelona i Girona i segurament també Ripòll, atès que hauria estat segurament en contacte amb l’abat de Ripoll i que aquí hi havia una gran i rica biblioteca.

Avançat l’any 970, el comte Borrell i el bisbe Ató van a Roma per obtenir del Papa la restauració de l’arxidiòcesi de Tarragona, amb seu provisional de Vic. Però se’n duen Gerbert com a company de viatge.

El papa Joan XIII, que rebé i escoltà els viatgers catalans, quedà admirat de la saviesa de Gerbert, portat com a mostra de la cultura catalana.

Resultat. El Papa es quedà amb el monjo Gerbert, que volia presentar-lo a l’Emperador.

A partir d’aquí el seu ascens és imparable i us estalvio la relació de càrrecs i llocs visitats, per dir-vos que el 2 d’abril del 999 aquell jove monjo d’Orlhac esdevenia papa amb el nom de Silvestre II.

En el decurs de la seva vida, sempre es recordà de Catalunya i tingué relacions especials amb els monestirs de Sant Benet de Bages i Sant Cugat del Vallès, per citar els més principals. Però fa poc vam veure a Igualada que també hi tingué relació principal.

Com tota gran figura, tingué detractors i malgrat l’abundant documentació que tenim, encara queden aspectes oberts a la imaginació.

Diuen alguns que introduí l’ús del zero. D’altres diuen tot el contrari, que no feu servir el zero, però en el seu lloc  hi deixava un espai en blanc.

Sigui el que sigui, la veritat és que la vida de Gerbert és apassionant. Fou un home de pau, defensor de la Treva de Déu, una persona de gran cultura, molt avançat al seu temps i especialment un amic de Catalunya.

Però després la història es repeteix en la mateixa Alvèrnia. El 1112, el comte català Ramon Berenguer III es casa amb Dolça de Provença, de Gavaldà, Millau, Rodés i Carladès. Aquest  darrer territori, el Carladès, està situat a l’Alvèrnia i fou el que més temps conservaren els comtes catalans a Occitània.

El Carladès és el segon motiu d’interès dels catalans i la Calandreta d’Orlhac és el tercer motiu, perquè ja fa temps que ajudem aquesta escola occitana, que és la ventafocs, la més necessitada d’Occitània.

El CAOC fa saber la nostra història, cultura i llengua a través del coneixement d’Occitània, amb aquests lligams històrics, però també amb aquests lligams culturals que encara perduren.

Gràcies amics, però si la llengua és la clau, la història és la raó de la nostra existència i l’assegurança de la nostra recuperació nacional.

Visca Catalunya
Visca Occitània


Enric Garriga Trullols
President del CAOC

PRESENTACIÓ DEL DICCIONARI GENERAL OCCITAN CANTALAUSA A L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Honorable Sr. President, amics tots

Aquest acte d’avui és una ocasió molt important per les relacions occitano-catalanes, pel fet de fer-se en aquesta institució catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que representa la voluntat de conservar la nostra llengua mil·lenària amb la dignitat i valor que tots els pobles atribueixen a la seva llengua pròpia.

L’existència de l’Institut d’Estudis Catalans ja representà i representa una fita importantíssima per la consolidació de la llengua i que fou fundat a Barcelona per Enric Prat de la Riba el 1907.

Malgrat totes les vicisituds que haguè de passar l’IEC, el seu prestigi no passà desapercebut pels occitans i el 1945 (38 anys després de l’IEC) fou fundat també a Tolosa l’Institut d’Estudis Occitans, amb l’encoratjament dels catalans malgrat la dictadura franquista.

Només vull referir-me a dos fets de col·laboració de l’IEC amb l’IEO. Un d’ells és l’edició del Llibre de la Correspondència entre Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener (de l’Oficina de Relacions Meridionals) de l’autor Manuel Alquezar.

L’altre és la recent reedició de la Gramàtica, de Loís Alibert.

Malgrat que sempre s’ha desplegat una cordial corrent de simpatia entre els dos instituts, no s’ha avançat gaire en una desitjable col•laboració mútua en aspectes lingüístics, com seria de desitjar, entre les dues llengües bessones, tan íntimament lligades filològicament i històricament.

Dit això, vull comentar el que representa l’aparició del Diccionari General de l’Occità, de Cantalausa.

No és cosa fàcil ser fundador del CAOC i trobar-se mancat durant 25 anys d’eines pedagògiques per aprendre l’occità primer i després per parlar-lo i escriure’l.

Malgrat l’assistència a les Escoles Occitanes d’Estiu, malgrat les revistes i llibres en occità, en diferents dialectes (per complicar més l’aprenentatge), he après principalment la llengua occitana de forma oral, la qual cosa comportà  l’adquisició també de múltiples galicismes usats en el llenguatge socialialitzat, però no normalitzat de l’occità.

Aquesta situació anòmala de la llengua occitana feia encara més necessària que mai obtenir bons diccionaris. Fa 25 anys, apart el de Loís Alibert i el de Roger Barta, no hi havia pràcticament res més referit al llenguadocià modern.

No hi havia, ni hi ha encara, cap diccionari català-occità (excepció del MILA MOTS, de Jacme Taupiac, totalment insuficient). Per tant s’havia de passar pel francès i això suposava i suposa tenir 4 diccionaris: català-francès, francès-català i francès-occità, occità-francès.

Continua la mancança, però l’aparició del Diccionari General Occità de Cantalausa ha simplificat el procés de consulta i de treball i també ha mitigat la sensació d’ofec per la manca d’un diccionari occità-català. La presència de sinònims en el Cantalausa facilita la consulta a partir del coneixement del català, ja que amb molta freqüència coincideix amb un altre sinònim alhora català i occità. El Cantalausa aproxima el català i l’occità de forma pràctica, car si alguns mots són diferents, en canvi coincideixen en un o diversos sinònims del mot aparentment diferent.

Crec que a partir d’ara no podré prescindir del Cantalausa, perquè a més de la facilitat d’identificar els mots, cap altre diccionari conté tantes entrades i definicions.

En català moltes vegades hem de consultar diferents diccionaris, com el Fabra, el Moll, l’Enciclopèdia i de cops el Coromines. Igualment, per l’occità, segurament en ocasions especials de recerca haurem de consultar, l’Alibert, el Barta, el Laus, el Rapin, Tot en oc, etc. Però el Cantalausa s’imposarà   com un recurs imprescindible d’ara endavant.   

Per això, des del punt de vista operatiu i pràctic de utilització i conreu de la llengua occitana, el CAOC és conscient de la importància històrica que representa per Occitània aquesta obra monumental, totalment en occità i alhora un mitjà formidable que es posa al servei dels conreadors exteriors a Occitània, que servirà alhora per normalitzar l’ensenyament de l’occità a l’exterior.

Agraeixo a l’Institut d’Estudis Catalans i al seu president l’acolliment prestat per presentar aquesta obra històrica que marca un nou fet històric i també agraeixo a l’autor l’immens treball que ha realitzat i la seva gentilesa de venir a Catalunya per presentar-nos aquest diccionari.

E ara, per acabar, vòli dire en occitan que los catalans mercejam a l’autor Loís Combas de nos portar la paraula occitana, liura de malas erbas, coma disiá lo nòstre poeta Salvador Espriu. Aprèp la foscor arriba l’alba, qu’a trigat fòrça e qu’avèm  esperat long temps e ara arriba un auçament de lutz en las tenèbras. Vos avètz trabalhat e viscut per nos sauvar los mots, las paraulas e los noms de las causas.

Grands mercès
Moltes gràcies a tothom
Visca Catalunya
Visca Occitània

Enric Garriga Trullols
President del CAOC
Barcelona, 14-05-2003

VIATGE DE PASQUA AL CANTAL E PUÈI DE DOMA. DISCORS D'ENRIC GARRIGA A MASSIAC

Sénhers conses
Amics occitans e catalans

Los catalans sèm fòrça contents pel vòstre coral acuèlh en aquesta data de Pascas, qu’es una fèsta d’alegria e de frairetat.

Occitans e catalans avèm un patrimòni comun que partajam en los domenis de la cultura,  lenga, istòria, folclòre e d’autres coma la cosina etc. Per aquò dempuèi 25 ans lo CAOC fa reviscolar aquestes ligams frairals entre los dos pòbles. Los catalans del CAOC aprenon l’occitan e los occitans del CAOC aprenon lo catalan. Es un biais de nos melhor relacionar e de nos conéisser melhor.

Es evident que las frontièras an separat los nòstres dos pòbles pendent fòrça sègles. Mas autras frontièras demòran, l’ignorància del vesin, l’ignorància de la lenga.

A mesura que l’anglés es lo sol mejan de comunicación mondiala, los pòbles pèrdon poder cultural e las lengas, abans mejans de transmission de cultura, demòran aisinas vièlhas sens usatge exterior coma mejan de comunicacion.

La patz es lo simbòl de Pascas. E aprèp la guèrra arriba la patz que volèm que dure. Mas per evitar la guèrra cal que la justícia siaga un dreit dels pòbles. Los estats jusqu’ara son los sols responsables de las guèrras perqué an impausat injustícias. Pensi en aquest moment amb lo grand pòble curde dividit per cinc o sièis frontièras. Los occitans e catalans coneissèm tanben los problèmas de las frontièras que nos separan e per aquò sèm per la patz e per l’anullacion de las frontièras. E aicí evitarem totas las guèrras.

Visca Catalonha
Visca Occitània

DISCORS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A PAU

Sénher conse de Pau, amics occitans, amics catalans.

En primièr vòli regraciar la Comuna de Pau per nos recebre e per nos balhar una sala de l’Ostal de la Vila per poder faire la 35 Amassada de la dóas seccions del Comitat d’Afrairament Occitanò-Catalan.

Pendent mai de 21 annadas avèm fait las nòstras amassadas pertot Occitània e los Païses Catalans. Ongan se passa a Pau.

Lo CAOC a visitat fòrça de còps Pau e lo Bearn. Lo darrièr còp foguèt en abril de 1996, de la man del nòstre grand amic Gilabert Narioo.

Ongan, en mai dels nòstres amics de sempre, avèm tanben l’ajuda especiala de l’Institut Occitan de Pau, de son director, qu’es un catalan, e del president executiu, Patric Navone. Grands mercès a totes.

Ongan, la visita a Pau a permès als catalans de tornar rescontrar fòrça d’amics, perquè lo sèti del CAOC occitan foguèt pendent qualques annadas dedins l’Ostau Biarnès. Aicí lo CAOC occitan encontrèt, lo 1986, un novèl ostal, una nòva casa, après la fòrta crisi del 1985, provocada per la vision estreita de qualqu’un intellectual.

Aicí a Pau, terra de libertat e de tolerància, lo CAOC occitan s’afortiguèt e lo CAOC catalan encontrèt fòrça d’amics e una partida de son istòria. Lo Bearn, pel mejan del comte rei catalan Ramon Berenguer IV e après, en 1170,pel maridatge de la vescomtessa Maria del Bearn amb Guilhèm de Montcada, unís son destin als catalans e aragoneses. E totes amassa mescleron lor sang a Muret, per defendre la libertat dels pòbles.

Dedins aquesta joia, del rescontre occitanò-catalan d'uei, i a  quicom que truca nòstra consciencia. Avèm lo sentiment e lo dòl qu'encara dèmora dins lo mai prigond del nostre còr per l'absència d'un grand ome, d'una granda figura, d'un grand occitanista, d'un grand escrivant, d'un grand militant, d'un grand trabalhaire: Roger  Lapassada, que nos daissèt a mejans del mes d'octubre passat a Ortès, la vila ont i a lo castèth dels Montcada catalans.

Cada cop que sèm vinguts a Ortès, a Pau, al Bearn, Roger Lapassada èra present al rescontre amb los catalans. L'amistat catalanò-occitana èra per el tanben una partida de la lucha per la libertat e per la cultura comuna.

Absent uei, es e serà sempre  present, totjorn, dins nòstra memòria coma un exemple, lo mai realista, de çò que cal faire per far avançar las causas, en defòra de bufecas teorias intellectualas, de las ideologias e dels partidismes. Pendent tota sa vida a fait realitat la devisa de l'IEO: LA FE SENS OBRÀS MÒRTA ES.

Lo CAOC a fait tanben un trabalh de formigueta, un trabalh constant e superior a sas fòrças e amb uns mejans modèstes e precaris. Mas, com a Roger Lapassada, amb una illusion  e una fe vertadièra.

Avèm progressat malgrat la indiferència,  la maldisença e las acidas criticas que venian de pertot. Lo decòr, lo panorama, l'ambient, a plan cambiat. Pas encara lo sufisent, mas fòrca comparat amb çò  que se passava fa 21 ans, quand comencèt a trabalhar lo CAOC.

Sèm dins la bona dralha, dins lo bon camin. Avèm desrevelhat las conscièncias, avèm fòrabandit la vergonha, avèm recuperat l'identitat, avèm esclaircit los remembres del passat e los ligams de l'antica frairetat.     

I a de bonas causas pertot, en Catalunha tanben, que contunha de recuperar son identitat culturala e nacionala malgrat fòrça de perilhs. En Euròpa s’afortís una consciencia de libertat dels pòbles qu’an comprès que per dessús las frontièras existís lo dreït d’intervencion quand los pòbles son massacrats. La non intervencion, tant cara als estats jacobins, es acabada.

Cada còp mai, Euròpa aurà de prendre decisions e las impausar a totes los estats, per fargar una Euròpa de las libertats e dels pòbles.

Soi urós de poder dire tot aquò dins aquest grand palais de la vila de Pau, capitala del darrièr reducte independent d'Occitània.

Soi urós de tornar veire lo cèu de Pau, la vision formidable e impressionanta de las Pireneas, que lo poèta Lamartine diguèt qu'éra la mai bèla vision terrestre del monde.

La setmana venenta, per pur azard, serèm a Nàples, que segon lo meteis poèta Lamartine es la mai bèla vision maritima del monde, per rescontrar, tanben, los remembres catalans del passat.

Amb aquestes visions formidables e esclarcidas del nòstre grand espaci cultural comun, fai los mai fervoroses votes per la renavida d'Occitània e de Catalonha dins aquesta novèla Euròpa de las libertats e dels pòbles  que se farga.

Visca Occitània!
Visca Catalonha!

Enric Garriga Trullols
Secretari General del CAOC catalan
Pau 27-11-1999 

DISCORS D'ENRIC GARRIGA A TRULLOLS A MARSELHA A LA 54 AMASSADA DE L'IEO

Sénher President, Cars amics occitans,

Soi urós un autre còp d'èstre present a la 54 ena Amassada de l'IEO qu'ongan se passa a Marselha, en Provença, la tèrra de Mistral, mas abans la tèrra dels comtes de Barcelona, après lo maridatge de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença, lo 3 de febrier de 1112.

De Mistral avèm causit una pensada, qu'es lo nòrd de la meuna filosofia e del combat del CAOC. Es simple "La lenga es la clau".

En Catalonha lo mai grand debat es la lenga. I a pas cap d'autre mai constant, mai reiterat, mai discutit pendent tot aqueste segle.

Nos podèm demandar perqué passa aquò?

Perqué passa únicament a Catalonha e pas a la resta d'Europa?

Es lo catalan una lenga conflictiva?

Es pas vertat, lo catalan es pas conflictiu, la lenga es pas un problèma, mas es l'excusa per fargar un problèma polític.

La normalitzacion del catalan es un problèma politic. E los problèmas politics son sempre problèmas de poder e de fòrça. La situacion precària de la lenga catalana es un senhal clar de manca de poder politic. Malgrat totas las avançadas, en ensenhament e cultura, vesèm que sufís pas d'aver un govèrn e un parlament pròpi, car Catalonha dispausa pas de poder politic per poder legislar pacificament, sus la seuna lenga amb tota normalitat. Es evident, que malgrat l'autonomia, la lenga catalana a pas los meteisses dreits que las autras lengas oficialas d'Europa.

Es reconegut oficialament que lo catalan es la sola lenga pròpia de Catalonha, mas es cooficiala al costat del castelhan. Aquò es un fait novèl, car la lenga qu'a fait Catalonha pendent mil ans foguèt sonque lo catalan.

La concurréncia del castelhan, coma lenga cooficiala amb lo catalan, representa una menaça per la subrevivença del catalan. La sola faiçon de preservar la preséncia de las doas lengas a Catalonha seriá que lo catalan foguèsse la sola lenga oficiala. D'autra faiçon lo castelhan prendrà tota la plaça.

Tot lo debat polític de las darrièras eleccions catalanas foguèt a l'entorn de la normalizacion de la lenga.

Maragall arribèt fòrça proche d'obtèner la victòria per un sol deputat. Foguèt lo perilh mai grand de perdre l'autonomia reala e passar a èstre una colonia  politica de Madrid.

Cresi que totes sètz conscients d'aquò. Sabi que i a de saberuts intellectuals occitanistas que fan una lectura diferenta perquè son ligats ideologicament als socialistas. Mas es evident que, amb la victòria de Maragall , los occitans, los basques, los bretons, los corses etc totes aurián perdut. S'auriá tuat, mòrt l'esperança. Auriá ganhat lo concèpte d'estat.

Vos citi unas paraulas d'una polemica entre occitans per internet e un d'eles disiá: "Cresi ben que los franceses son pas l'enemic. O los espanhòls, en lo cas de Catalonha. Los enemics son los Maragalls d'aquest monde" Bravò!  Osca!. Avètz  comprés. Lo mai grand enemic es l'enemic del dedins.

Pujol es pas encara proclamat president. A diferéncia dels basques, en Catalonha los nacionalistas pausan resisténcias a l'union.

M'arresti aicí de parlar de política.

E vos vòli parlar del CAOC que ongan comencèt amb la participacion a la Dictada Occitana, a Castras, lo 30 de genièr de 1999. La mitat dels assistents catalans èran joves de 16 ans . Foguèt una granda capitada e ara sèm d'acòrdi amb la Generalitat de Catalonha, que lo 29 de genièr del 2000, finançarà una dictada per video conferéncia al seti del Departament d'Ensenhament, que serà simultanèa a Castras  e a Barcelona, amb una representacion de la Val d'Aran e benlèu de las valadas occitanas d'Itàlia. Aquò farà una granda promocion de la lenga occitana en Occitània e en Catalonha.

Pendent 1999 avèm fait mai de 55 activitats diferentas, pròpias o participadas. Vos vau estalviar de vos las dire totas. Mas los occitans son venguts a Catalonha pel CAOC e los catalans son anats a Occitània pel CAOC. Montsegur, Pòrt de Salau, Cantal, Cevenas, Felibrejada del Perigord, Festival d'Acordions de Maçaners, Festival de Carcassona, Val d'Aran, EOE e força d'autres son qualques exemples del dinamisme del CAOC.

Cresi que me cal dire tanben qu'ongan lo CAOC participa al Millenari del monge occitan Gerbert (que foguèt aprés Papa, amb lo nom de Silvestre II). La persona occitana que mai a trabalhat en aqueste projecte es Fèlix Daval, d'Orlhac (de la tèrra del Carladès, de Dolça de Provença e del comte catalan Ramon Berenguer).

Fèlix Daval, en mai, a menat dempuèi  fòrça annadas (pel mejan de l'Associacion Catalonha-Carladés) unas coralas relacions entre occitans e catalans. Per tot aquò lo divendres 5 de novembre de 1999 l'avèm balhat lo XI Premi Batista i Roca de las mans de Xavier Trias, Ministre de Presidència de Jordi Pujol i ieu coma president de l'IPECC.

Es un premi internacional, que se balha cada an a 10 personas catalanas o catalanòfilas de defòra dels  Paises Catalans.  

E per acabar vos convidi a assistir a la XXXV Amassada de las doas seccions occitana o catalana del CAOC, a Pau, lo dissabte 27 de novembre de 1999. Farem lo compte rendut de tant de trabalh, mas tanben farem lo projecte pel 2000, que benlèu serà una granda annada per las relacions occitanò-catalanas.

Los projectes son fòrça importants, mas ai pas lo temps per vos los expausar  ara.

Pòdi sonque manifestar la mai granda solidaritat e amistat dels catalans que seguisson vòstra lucha per la sobrevivença, amb la nòstra total e completa simpatia e estrambòrd.

Vos desiri un grand e bon trabalh.

Visca Occitània.

Enric Garriga Trullols

Secretari General del CAOC

DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS AL PORT DE SALAU

Senyors diputats, alcaldes, regidors i amics tots, occitans i catalans.

Som aquí, a Salau, per la XII vegada, en aquesta festa de germanor que aplega occitans i catalans, en aquest límit de les comarques del Pallars Sobirà i l'Arieja i que uneix Occitània i Catalunya.

Voldria saber si hi ha algú que em pugui dir on és la frontera? Si hi ha algú que em pugui dir quina diferència hi ha entre un costat i l'altre de la muntanya?

La frontera política, cultural, lingüística i nacional és una monstruosa imbecil•litat dels estats jacobins francès i espanyol.

Sabem prou bé que hi ha encara problemes entre veïns europeus, però entre catalans i occitans no n'hi ha hagut jamai. Som germans, fills de la mateixa cultura i llengua. Són els estats els que ens han separat i ens han dit que som diferents. A uns els han dit que són francesos i als altres ens han dit que som espanyols i no som ni una cosa ni l'altra.

Tots som fills de la cultura occitana, destruïda primer per França i, després, Espanya en volgué destruir la branca catalana.

I ara, en homenatge als occitans i a la llengua occitana , continuo en occità:

Amics occitans,

França vòl pas signar la carta de las lengas regionalas o minoritàrias, perqué aquò seriá contrari l'article II de la Constitucion que ditz que la lenga de la Republica es lo francés.

Ara que las lengas regionalas en França arriban al punt zerò de l'usatge public, l'Estat francés a paur de pensar qu'aquestas lengas se poguèssen reviscolar.

Ara qu'èra preste a las enterrar, las vòl pas ressucitar. E davant la pression interiora e exteriora vòl enganar Euròpa en disent que acceptarà unicament 39 mesuras d'un total de 95 articles que Chirac ditz que son absurdas.

Un autre còp se vòl ganhar de temps. La brega entre Chirac e Jospin farà interminable e dificila de trobar una solucion, que jamai serà una solucion a la catalana.

Çò meteis acaba de dire lo president de Provença, Vauzelle, que ditz que Provença es pas Catalonha. Aqueste paure òme sap pas gaire d'istòria perqué Provença foguèt catalana pendent mai de 110 ans e en Provença encara ne demòra la bandièra catalana.

Los catalans podèm ajudar fòrça a la renaissença d'Occitània. Son pas catalanistas los que sonque s'interessan per Catalonha. D'autra part es una contradiccion de demandar lo respecte pels magrebins, sa lenga e cultura, e oblidar los occitans.

Per aquò prepausi al govern de la Generalitat d'ensenhar dins las escòlas catalanas l'occitan e d'aqueste biais podrem comunicar melhor amb los occitans e salvarem Occitania. E aurem l'assegurança del futur de Catalonha.

Amb aqueste espèr. Cridi Visca Catalonha, Visca Occitania!

Enric Garriga Trullols

Secretari General del CAOC

Port de Salau, 1 d'agost 1999

DISCORS D'ENRIC GARRIGA AL SOPAR A L'OCCITADELA DE MONTSEGUR

Sénher conse, sénher paire Maurici, sénher monge de Montserrat

Cars amics occitans, venguts de Bordeu, de Foix, de Pena d'Agenès e de pertot.

Cars amics catalans, venguts de Barcelona, Sabadell, Andorra, etc.

Es lo tresèn còp que preni uèi la paraula e soi content, fòrça content de veire la vòstra fidelitat per participar a Montsegur, un còp de mai, a la festa de la frairetat occitano-catalana  dels Fòcs de Sant Joan.

Ongan avèm pas, en aqueste sopar, lo nòstre grand amic Jòrdi Passerat. A poscut pas venir.

Mas avèm lo monge de Montserrat, lo paire Miret. Tanben nos fa l'onor de nos acompanhar, per primièr còp a l'Occitadella, l'abat Maurici Torrent, que sempre nos a  aculhit a la glèisa de Montsegur pendent vint ans. L'abat Maurici es un paire tolerant amb l'invasion catalana e tanben en relacion a l'invasion montserratina.

A partir del moment que metèt la verge negra de Montserrat a l'altar de la glèisa lo poder catalan a Montsegur s'es afortit e a pres una consisténcia permanenta.

Benlèu i a una altra rason: sa maire èra catalana e parlava lo catalan.

Lo divendres de la setmana passada, Xavier Bada, Cristian Duthil e ieu avèm profitat d'èstre a Montsegur per visitar Maurici Torrent, a Montferrier. Es vertat que foguèrem plan recebuts i qu'avèm begut amassa lo gòt de l'amistat, mas çò que mai m'agradèt foguèron sas paraules sus aquestes Aplecs de Montsegur. El, qu'es un representant de la glèisa, nos diguèt que las nòstras fèstas a Montsegur, pendent aquestas 21 annadas, an una granda valor crestiana e una granda importància per fomentar l'amistat e la relacion entre los nòstres dos pòbles.

Pòdi pas dire se dins aqueste sens avèm capitat o non. Mas cresi que lo nòstre messatge es passat .

Lo CAOC  fa de relacions de frairetat pel mejan dels contactes e de la coneissença mutuala.

Nos coneissèm melhor que fa vint-e-un ans?

Segur. Plan segur.

Avèm ganhat quicom. La confiança mutuala e especialment fòrça amics.

Mas lo CAOC fa un fum d'actes pendent tota l'annada e son pas unicament de festas de frairetat. Son tanben actes d'ajuda morala, de participació en los actes occitans, congresses, amassadas, escòlas e universitats d'estiu, etc.

Per aquò lo CAOC a ideat un grand Congrés occitanò-catalan, que se farà a partir de l'an 2000, amb l'ajuda de la Generalitat de Catalunya e las associacions oficialas e culturalas dels païses occitans e catalans.

La libertat es lo camin, ditz la vòstra cançon. Un camin que serà long e dificil mas a la fin i a la libertat. Los catalans e occitans coneissèm pas encara lo vertadièr sens del mot liberacion.

Tant de sègles d'esclavatge cultural, d'assimilacion, de negacion dels nòstres dreits nacionals, de l'interdiccion de las nòstras lengas, del cambiament de mentalitat, de cultura e de lenga pel mejan de l'escòla publica, nos a convertits en òmes de segonda classa, qu'an de vergonha de parlar naut la nòstra lenga e páur de demandar los meteisses dreits que los franceses e los castelhans.

Vòli pas faire aicí e ara una longa lista de çò que nos manca per arribar a la dignitat. La dignitat que ne parlava Francés Bayrou, en 1993, e qu'ara nos a escrit per nos felicitar.

Amb aqueste profund respècte a la memòria dels cremats, catars occitans, cridi amb tota ma conviccion occitanò-catalana.

Visca Occitania!
Visca Catalunya!
Enric Garriga Trullols
Secretari del CAOC catalan