DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A L'AJUNTAMENT DE SANT MAMET-LA SALVETAT (CANTAL)

Sénher cònse, amics occitans, amics catalans

Soi fòrça content de nos tornar rescontrar en Occitania, al Cantal, al Carladés o al Castanhal, amb los amics occitans, que mena lo nòstre comun amic Fèlix Daval. Aqueste es lo tresen còp e gardam los catalans un bon remembre dels autres encontres passats al Carladés.

La nòstra associacion a per tòca promòure las relacions culturalas occitanò-catalanas. Aquò comencèt farà proche de vint ans, quand la dictadura de Franco foguèt acabada. Mas malurosament los occitans an pas seguit las meteissas avançadas de los catalans dins la lenga, dins l'usatge public, dins l'ensenhament obligatòri a l'escòla, dins la radiò e a la television e a l'administracion publica, amb la declaracion de lenga pròpria e oficiala de Catalonha per la Constitucion espanhola e per l'Estatut d'Autonomia de Catalonha.

Vos vai contar una pichona istòria, es una istòria corteta,  qu'es passada a Barcelona l'an passat. Lo cònsol de França a Barcelona interdiguèt de parlar lo catalan dins lo consolat per dos còps al factor, la portaire de las letras, qu'èra una femna. Foguèt encara mai grèu per que la femna, fonccionària de l'Estat,  restèt tampada dins una cambra per identificacion, car cal pensar en la possibilitat que sian terroristas los que parlan catalan. Aquò foguèt una grèva contradiccion amb la legalitat actuala, que deurià respectar lo cònsol, e qu'acòrda a la lenga catalana lo caractèr de lenga oficiala e pròpria de Catalonha. Fin finala lo cònsol partiguèt  cap a d'autres endreits encara colonisables. Après venguèt un novèl cònsol, mas aqueste successor es fòrça diferent del d'abans, car çò primièr qu'a fait es aprendre lo catalan. E mai encara, a fait sanccionar, punir, un fonccionàri de l'ambaissada de França a Madrid per aver refusat una letra escrita en catalan e tanben per dire que lo catalan era un dialècte que comprenià pas.

França possiblament comprendrà, pauc a pauc, lentament, la situacion legala de las lengas minoritàrias en defòra de França, en defòra de l'estat francés. Mas me demandi si arribarà lo jorn que França balharà tanben a las lengas regionalas francesas los meteisses dreits qu'an las lengas en Espanha, en Soïssa, en Belgica e en tota l'Euròpa?

Aicí, al Cantal, avèm l'exemple mai deplorable de l'Occitania tota, car i a pas res, ges d'occitan a la television e vos cal tornar manifestar, un autre còp, per las carrièras d'Orlhac e de Clarmont. E mai grèu encara, per aprendre l'occitan a l'escòla vos cal faire d'escòlas mairalas, aquestas escòlas qu'apelatz calandretas. Per nosautres catalans, es una causa evidenta que lo trabalh dels occitanistas es fòrça mai dur que lo trabalh dels catalans catalanistas. En Catalonha la lei balha proteccion al catalan. En França la lei unicament reconeis lo francés. Lo malastre del jacobinisme francés priva lo govèrn de signar la Carta de las Lengas Minoritàrias d'Euròpa, qu'an signat gaireben totes los estats de l'Euròpa comunitària.

Mas encara i a una causa que sembla impossibla, mas es vertat. França es un dels paucs païses que refusa de signar las convencions internacionalas dels dreits dels enfants, dels pichons, per que establissan, ordenan e obligan de far l'ensenhament dins la lenga mairala de los enfants, dels pichons. Aquò voldrià dire reconèisser, a l'escòla, lo catalan, lo còrs, l'occitan, lo basc, lo breton, l'alsacian e las lengas de las colonias francesas d'otramar.

Coma totas las lengas regionalas de França, lo catalan de Catalonha del Nord, a Perpinhan, se troba dins una situacion semblaba, parièra, a l'occitan. La diferéncia principala es que sèm pas gaires los catalans en França, si fasèm la comparacion amb los 13 milions d'occitans. Mas los catalans recebon la television catalana del Sud e totes los catalans e lo govèrn catalan poirem jamai acceptar, ni èstre contents, de çò que se passa a Perpinhan en relacion a la lenga catalana. Es per aquò que lo nòstre president, Jordi Pujol, lo 10 de genièr, a París, parlèt amb Jacques Chirac, president de la Republica francesa subre la situacion de la lenga catalana a Perpinhan. Si avança lo catalan, deurià tanben avançar l'occitan. Lo jacobinisme francés es fòrt encara, mas pot pas durar sempre. S'acabarà un jorn,  per que l'Euròpa novèla que se farga es una Euròpa de libertat on i a pas luoc pel jacobinisme.

E ara, per acabar, vos vòli rapelar, remembrar, que i a lo projècte de festejar lo millenari del monge Gerbert, que passèt d'Orlhac a Vic, mas es pas lo Vic d'aicí, es lo Vic de Catalonha, per estudiar las matematicas. Las comunas de Vic e de Ripoll son interessadas en aqueste projecte per l'any 1999. En 999 lo monge Gerbert és elegit papa amb lo nom de Silvestre II. Es per aquò que cal profitar aquesta ocasion per far tornar reviure las bonas relacions passadas entre occitans e catalans, entre lo Carladés e Catalonha. Cal que las comunas, los conselhs generals e regionals concernits prengan en carga aqueste projècte. Aquò poirià èstre lo melhor resultat d'aquesta venguda dels catalans al Cantal.

Grands mercès a totes e a reveire.

Visca Occitania. Visca Catalonha.
Enric Garriga Trullols.
Secretari del CAOC

DISCORS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A ORTÈS

Sénher lo consol d’Ortès, amics occitans, amics catalans,

Veni d’un país que coneissètz. Veni d’un país que participa de la vòstra cultura, de la vòstra lenga e de la vòstra istòria.

Un país qu’aima la libertat coma lo vòstre Biarn, coma la vòstra Bigorra, coma la vòstra Navarra e coma totes las valadas d’aqueste canton dels Pirenèus Atlantics. Catalonha a aimat sempre la libertat e a luchat per la manténer totjorn, tostemps. Avèm perdut qualques guèrras, mas avèm ganhat de batalhas e contunham lo nòstre trabalh de cada dia per ganhar d’altras batalhas per la lenga, per la cultura e per la libertat del nòstre poble, de la nòstra nacion: Catalonha.

Arser avèm visitat la calandreta de Pau e Ràdio País e vos pòdi assegurar que per nosautres los catalans son las visitas mai interessantas, perqué vesèm lo vòstre trabalh, la vòstra voluntat de ganhar tanben de batalhas pel vòstre país, per la vòstra cultura e pel vòstre dreit d’èstre occitans en Occitània.

Si aquò es aplicable e vertat per tot l’ensemble, per tot l’espaci d’Occitània, tanben es vertat que lo darrièr refugi, lo darrièr reducte de la resistència a l’assimilacion francesa foguèt lo Biarn e totes los païses amassats a l’entorn d’aqueste vescomtat qu’an encara una fòrta influència catalana, que ven de l’edat mejana ambe los Montcada catalans.

La sang occitano-bearnesa e la sang aragonesa foguèt mesclada amb la sang catalana.

Lo vescomte Gaston VI del Bearn participèt en 1170 e 1128 en la conquèsta de Saragossa e de la val de l’Ebre e moriguèt en batalha.

Son filh Centul VI moriguèt en Fraga en luchant au costat del rei Alfons lo Batalhièr en 1134. (Aici avèm entre nosautres una jove femna que ven de Fraga, un territòri aragonès on se parla lo catalan).

En 1154, lo nòstre comte-rei catalan Ramon Berenguer IV foguèt causit governador dau Bearn.

En 1170, la vescomtessa Maria del Bearn se marida amb Guilhèm de Montcada, filh del senescal de Catalonha Guilhèm Ramon de Montcada.

Amb los Montcadas, lo Bearn foguèt lo bastion de la politica occitana dels comtes-reis catalans.

Gaston VI luchèt au costat del nòstre rei en Pèire contra los crosats franceses.

Guilhèm II moriguèt en la conquèsta de Malhòrca.
Vesèts coma son mescladas las nòstras sangs en l’istòria comuna, en los escambis de populacions, en los maridatges e en las batalhas.

Mas i a quicom que demòra de tota aquesta istòria de frairetat catalano-biarnesa. En primièr la politica de la supervivencia, qu’a fait del Bearn e de tota la Navarra un centre de resistència contra l’assimilacion francesa, quand a l’epoca totes las autras partidas, parçans o païses de l’Occitània èran assimiladas per França culturalament e politicament.

E en segond luòc cal remarcar l’esperit de libertat qu’encara demòra dins lo vòstre èime, dins la vòstra amma bearnesa. Las enquistas recentas donan, nos balhan, uns resultats força interessants al Bearn de la permanència de la lenga gascona, occitana.

Si aquò es a causa de la presència catalana en l’Edat Mejana, soi pas jo lo mai indicat per lo remarcar, mas los estudis istorics an balhat coma explicacion de la rason de la permanència d’aquesta independència reala del vòstre país, en fàcia dels franceses, los angleses e los castelhans, a la bona e intelligenta politica catalana que los Montcadas bastiguèron en plaça, en usatge, al Bearn.

Vòli acabar en parlant del present, per vos dire que los catalans sèm al vòstre costat, com abans ambe los Montcadas, e que units bastirem un autre còp un país de libertat dins los Pirenèus e dins l’Euròpa dels pòbles liures.

Per aquò nos caldrà nos amassar un autre còp per fargar accions simultanèas o a l’encòp. Si ganham en Catalonha, ganharem tanben la libertat de totes los pòbles qu’aiman d’èstre liures, per salvar sa lenga, sa cultura e son èime.

Visca lo Bearn, visca Occitània, visca Catalonha.


Enric Garriga Trullols

DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A PÀMIAS

Sénher conseiller, amics occitans e catalans,

En dues o tres ocasions anteriors ja fórem rebuts els catalans i occitans del Comitat d’Afrairament Occitano-Català, en aquesta sala de la Comuna de Pàmias.

Es normal que la nostra associació faci de l’Arieja un punt habitual de trobada entre catalans i occitans, perquè tenim aquí consolidats uns actes que fem, any rera any, com són els Focs de Sant Joan a Montsegur i la Pujada al Port de Salau. Encara hi ha altres actes que han propiciat la vinguda de catalans, com és el Carnaval de Foix (2 cops).

Però també hi ha un altre motiu força convincent. És la major proximitat de l’Arieja amb Catalunya, car limita amb les comarques catalanes de la Cerdanya, l’Urgell i el Pallars Sobirà. Aquesta situació d’aproximació geogràfica encara millorarà dintre de poc temps, amb la posada en marxa del túnel de Puimorens, que està foradat – traucat – però encara no està acabat. No sabem si serà possible, però ens hauria agradat passar, el 1994, pel túnel de Puimorens, en ocasió del XVI Rescontre a Montsegur, i en l’any que es commemora el 750 Aniversari de l’holocaust i de la presa del castell, el 1244. Si això no fos possible el 1994, segur que el 1995 hi podrem passar i aleshores Barcelona serà molt aprop de l’Arieja i de Pàmias.

Des de fa 16 anys el CAOC treballa pel coneixement mutu dels països occitans i catalans, i les seves cultures i llengües respectives. En relació a la nostra associació podem afirmar que el coneixement d’Occitània ha estat intens i extens. Hem fet actes a totes les terres occitanes, des de l’extrem de la Vall d’Aran fins l’altre extrem de les valls occitanes del Piemont, a Itàlia. Hem conegut amics occitans per tot arreu i tenim socis occitans a tots els 33 departaments occitans de l’Estat francès.

Cada any, cada mes, moltes vegades cada setmana, fem activitats catalano-occitanes, la gran majoria a Occitània. Són milers els catalans, que gràcies al CAOC coneixen Occitània, coneixen la llengua occitana, coneixen la seva història i coneixen la seva cultura.

I tot això ho ha fet possible una associació privada, l’única d’aquest tipus a tots els Països Catalans. La secció occitana també és una entitat singular i única a tots els Països Occitans. Tot això s’ha fet i es continua fent sense pràcticament cap subvenció occitana i molt poca de la Generalitat.

Però això no és el més greu. El que realment preocupa al CAOC és la indiferència dels catalans i principalment de tots els seus intel•lectuals catalans, de l’hora actual, pel tema d’Occitània. Aquest desinterès també es reflexa en els diferents nivells del govern català, dels polítics catalans i de les altres associacions cíviques i culturals catalanes.
Voldríem que el govern català, que està compromès amb l’Euroregió (que comprèn les regions del Migdia-Pirineu, Llenguadoc-Rosselló i Catalunya), s’interessés, no solament en els aspectes econòmics i turístics, sinó també en els aspectes culturals i lingüístics que agermanen els dos pobles, català i occità.

Voldríem que el govern català restaurés l’antiga Oficina de Relacions Meridionals de l’anterior Generalitat i que encara no ha restaurat, i que possiblement és el darrer organisme que encara no ha estat restablert.

Voldríem que el govern català d’acord amb totes les regions occitanes (no solament amb dues com ara), establís conjuntament programes estables culturals catalano-occitans d’intercanvis i estudis a tots nivells, principalment a través de la futura Oficina de Relacions Meridionals o altre de semblant, a la qual el CAOC podria aportar una experiència i uns coneixements que cap altre organisme té a Catalunya sobre Occitània.

És per això que agraïm a la Comuna de Pàmias el seu acolliment a la XXIX Amassada del CAOC, que aprovà ahir (a més d’un nou programa pel 1994) un Manifest de Pàmias, que ara llegiré, dirigit als organismes oficials catalans i occitans per a instituir formalment aquesta institució nova de relacions catalano-occitanes.

Visca Occitània! Visca Catalunya!

Enric Garriga Trullols

Pàmias, 13 de novembre de 1993

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A MONTSEGUR. XII APLEC PRAT DELS CREMATS

Els catalans i occitans del Comitat d’Afrairament occitano-català tornen un any més a Montsegur, davant aquest monument que honora la memòria dels màrtirs occitans aquí cremats, per a retre homenatge a tota Occitània i recordar al món enter, que el genocidi nacional i cultural contra els occitans mereix una reparació històrica, per a salvar la gloriosa cultura, que els catalans sentim com a pròpia.

Fa 12 anys, en el mateix dia d’avui, el CAOC es reuní davant d’aquest monument, amb una representació més petita que ara, però amb la presència dels fundadors del CAOC vinguts dels Països Occitans i Catalans.

Recordo amb emoció l’acte d’inauguració dels rencontres o trobades, que durant 12 anys hem celebrat aquí, al Prat dels Cremats de Montsegur. Després dels discursos de catalans i occitans encenguérem una petita foguera, després de diversos intents fallits.

El CAOC ha intentat sensibilitzar catalans i occitans cap a Montsegur i vers les relacions catalano-occitanes i ha treballat molt, intensament i sense defallença. Si els resultats no han estat exactament com esperàvem, això no és motiu per a abandonar el camí emprès fa 12 anys. Les relacions catalano-occitanes aviat seran considerades normals dins la nova Europa sense fronteres i el CAOC serà una referència històrica que omplirà un temps d’oblit, un temps de desconeixement de la cultura comuna.

Ara, avui, davant aquest senzill monument dels últims resistents occitans, el CAOC proclama l’amistat i la germanor dels dos pobles i la voluntat de continuar treballant per la pau, la llibertat i la tolerància.

Visca Occitània
Visca els Països Catalans

PREGÓ DE LES FESTES DE COLLBATÓ

Agraeixo al Sr. Alcalde i a l’Ajuntament de Collbató d’haver-me designat per pronunciar unes paraules en aquest acte en nom del Cercle d’Agermanament Occitano-Català.

Estem arribant a culminar tot un procés d’agermanament entre Caseras de Garona i Collbató, en el qual el CAOC ha col•laborat i participat en tots els actes fins ara celebrats.

Creiem que l’agermanament entre dues poblacions ha de consistir en l’intercanvi del mutu coneixement i d’activitats normals de la vida quotidiana. La cultura, la llengua, l’esport, les tradicions, el folklore, les danses, les cançons, l’artesania, el comerç, la indústria, etc. Són temes prou interessants per a donar a conèixer i per a intercanviar.

Però en el cas de Collbató i de Caseras existeixen altres motius particulars com són la “Casa de Montserrat” i la vinculació al monestir català d’aquesta muntanya, que fan més emotiu l’agermanament i de la qual cosa us en parlarà amb més detall l’amic Robert Foch, de Caseras, que és el veritable artífex de la trobada que ens uneix avui aquí. Vull també retre un homenatge a Josep Serra Estruch que tant ha treballat per aquest agermanament i que ara es troba a l’hospital malalt.

Jo voldria parlar-vos d’un altre motiu més general que afecta no tan sols aquestes dues poblacions, sinó al conjunt de Catalunya i d’Occitània.

Els catalans hem vist sempre en Occitània el nostre bressol i el nostre origen. Fent ús d’una paraula ben catalana, podem dir que Occitània pels catalans és la Casa Pairal, la Casa dels Pares, la Casa de la Nostra Família, la Casa dels nostres Avantpassats. Però també és Occitània, pels catalans, l’origen de la nostra llengua, m’atreveixo a dir la mare de la nostra llengua i cultura, malgrat que tots els lingüistes són d’acord en assenyalar que català i occità són dues llengües bessones. En canvi les altres llengües llatines són germanes. Aquesta íntima similitud de llengües no és producte d’un atzar sinó d’una història comuna de molts de segles i que molts anys de centralisme francès i espanyol encara no han pogut separar. Catalans i occitans encara ens podem comprendre, amb un mínim esforç, sense haver ni tan sols estudiar res l’altra llengua.

Malauradament el centralisme ha fet més mal a Occitània que a Catalunya i la situació de la llengua és ara molt diferent. Cal que això ho sàpiguen els catalans i que no s’escandalitzin. No es pot anar per Occitània amb la mateixa mentalitat que anem per Catalunya. Hi cal anar amb comprensió, amb molt d’amor i amb un profund respecte per la dissort del poble germà.

Si feu un anàlisi comparatiu amb nosaltres podríem creure que la llengua occitana està en vies de desaparició total i fins i tot morta a la vida pública. 

Aprofito aquesta ocasió per a situar les coses al seu punt. Per a mostrar una altra cara quasi totalment desconeguda pels catalans.

Acabo de tornar de la XIII Escola Occitana d’Estiu i he conviscut durant tota una setmana amb 200 occitans i he parlat sempre amb ells en occità i cap d’ells estava disposat a enterrar la llengua i la cultura occitana. He vist i comprovat la voluntat de pervivència. No és cap anàlisis superficial ni precipitada. Fa nou anys seguits que assisteixo a aquesta Escola Occitana d’Estiu i a d’altres. Aquest mateix estiu se n’han celebrat cinc més, a d’altres llocs d’Occitània. Existeix també un Institut d’Estudis Occitans, del qual en sóc membre, i puc dir que m’impressionen vivament les Assemblees Generals Anuals on es manifesten les inquietuds dels occitanistes per a preservar la cultura i fer avançar l’ús de la llengua occitana.

L’IEO i diverses editorials editen cada any nombrosos llibres en la llengua occitana i una colla de revistes donen les noves d’actualitat occitana. Fins i tot la ràdio, la televisió i alguns diaris francesos atorguen un petit espai, o ridícul espai, a la llengua occitana.

Hi ha molta gent que parla o que pot parlar i fins i tot escriure la llengua, com la parla i escriu Robert Foch. Molts d’altres només la saben a nivell oral i no la saben llegir ni escriure.

Vosaltres no sabeu l’emoció que sentí de parlar en català, fa 10 anys, amb una dona pagesa de prop d’Ortés, vora l’Atlàntic, que em parlava en gascó tot creient que jo era del país i que encara no se’n sap avenir que una persona de Barcelona parli com ella i ens puguem entendre.

I aquesta emoció l’he tornada a sentir molts d’altres cops en llocs ben distants d’Occitània i de Catalunya.

Un pagès de les muntanyes de les Corberes em jurava i perjurava que jamai havia estat a Barcelona i només dos cops a la seva vida a Perpinyà i en canvi parlava un occità que semblava català.

Un altre home que vam trobar a les visites a les cases del formatge del Roquefort a l’Alvèrnia, a les muntanyes del Massís Central, plorava d’emoció en poder parlar la seva llengua amb els catalans.

Un altre a la catedral d’Albí no comprenia que els catalans parlessin com ell.

Un guia de turisme a l’església de Moissac, un altre guia al castell de Gavaudan i un altre guia de turisme a Nerac aquest estiu, ens han parlat només en occità. Hem visitat fàbriques de prunes, granges rurals i hem parlat només en occità amb els guies o els responsables.

He parlat amb diputats, senadors, capellans, bisbes i amb l’arquebisbe de París, Monsenyor Martí, només en occità.

Els catalans hem anat a les Valls Occitanes d’Itàlia i hem parlat en català i en occità i ens hem comprès perfectament, potser molt millor que no pas a l’Estat francès.

Pels catalans assistents ha estat això un impacte emocional profund.

Aquest mateix impacte l’acaben d’experimentar uns joves catalans del CAOC que s’han reunit amb joves occitans (gascons) a Banheras de Luishon, aquest cap de setmana darrer, han après gascó, ben cert, però el millor que han après és que existeix una voluntat de supervivència occitana.

“Aquestes muntanyes parlen occità” els han dit i ho han comprovat. El pastor, que ha parlat en gascó de muntanya, ha estat comprès, pels joves catalans i han sentit l’emoció que sentí jo mateix, ja fa deu anys, amb la dona pagesa d’Ortès.

No s’han fet estadístiques i no sabem si són molts o pocs els que saben la llengua, però pels catalans el que compta ara és que l’occità no és mort.

Crec que queda clar que el sentiment dels catalans vers Occitània és d’amor i que quan ens parlen occità se’ns remouen les fibres més profundes del nostre ésser.

Quants catalans han emigrat fora de la seva llar, del seu poble i del seu país i quan retornen, un cop, es troben que la casa no existeix, o que l’han transformada, o que hi ha un desconegut o que fins i tot parlen castellà. Quina sensació més deplorable és no trobar les arrels! Per això quan els catalans anem a Occitània cerquem les arrels i quan tenim la sort de trobar-ne alguna plorem d’alegria.

Aquesta tasca de recuperació de l’amistat Catalano-Occitana és obra de tots. El CAOC pot impulsar i recomanar, però tots els catalans hi hem de contribuir i també totes les institucions. Creiem que els Ajuntaments poden fer en aquest camp, una feina molt positiva i eficaç i per això el CAOC promociona els bessonatges entre poblacions catalanes i occitanes. Per tot això donem les gràcies als alcaldes de Caseras i Collbató que porten endavant aquest bessonatge. Moltes gràcies a vosaltres, Caserencs, grand-mercès per la vòstra vinguda en çò nòstre.

Per la nòstra amistat. E a reveire!

Collbató 4 de setembre del 1987

Llegit a l’Ajuntament de Collbató per Enric Garriga Trullols, secretari del CAOC

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS IV DIADA NACIONALISTA AL PI DE LES 3 BRANQUES

Benvolguts amics i autoritats,

Vull referir-me una vegada més a tots aquells milers de catalans escampats arreu del món i que treballen per a la projecció de la cultura catalana i la difusió del fet nacional català. Molts d’aquests catalans estan organitzats en Casals a Europa, Amèrica i Oceania.

Tenim el goig de comptar amb la presència d’alguns significats catalans dels casals de l’exterior, entre els quals Matilde Romagosa presidenta del Casal d’Hannover (Alemanya); Jordi-Manel Colomer, dirigent del Casal de Brussel•les... un altre dirigent del Casal de Miami; i el Sr. Pere Agustí del Casal de Sidney (Austràlia) i pels quals us demanaria un aplaudiment... I potser me’n deixo algun altre, perquè l’Ajuntament de Berga cursà invitacions a tots els casals del món, segons suggerència i llistes facilitades per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, el qual represento en aquest acte.

Tots els Casals catalans a l’exterior celebren les festes tradicionals catalanes com Sant Jordi, Sant Joan (Festa Nacional dels Països Catalans), l’Onze de Setembre, i d’altres com la Mare de Déu de Montserrat, o populars com la castanyada,... etc.

Totes les festes tenen allò que podem anomenar la seva litúrgia particular i els catalans de la diàspora celebren aquestes festes com un ritus per a demostrar que continuen vinculats a la seva llunyana pàtria catalana. Observem com totes aquestes festes són traslladables geogràficament i només cal conservar-ne el significat o els símbols.

En canvi hi ha unes festes, que per ara, no surten del seu lloc geogràfic on varen néixer. Com per exemple l’Aplec Catalano-occità a Montsegur, que enguany ha celebrat la seva cinquena edició i l’Aplec al Pi de les Tres Branques que ha celebrat quatre edicions en la seva nova època. Tothom qui les vulgui celebrar hi ha d’ésser present. Perquè aquí hi ha el símbol històric que representa aquest pi de la unitat i diversitat de les Terres Catalanes, dels Països Catalans.

Fa pocs dies, el Sr. Pere Agustí em deia que allà, a Austràlia abans no hi havia pins, només eucaliptus i que per tal de tenir fusta hagueren d’importar milers i milers de pins europeus. Això em suggereix que també a Austràlia, on hi tenim ja dos casals organitzats, s’hi podria portar també un altre pi de les Tres branques, d’aquí de Campllong, perquè arreli en terres australianes en algun lloc o plaça batejat amb el nom de Catalònia, expressió anglesa dels Països Catalans.

És una suggerència que passo al Sr. Alcalde de Berga. Així els catalans allí residents també podrien celebrar en la mateixa data del tercer diumenge de juliol, la festa del Pi de les Tres Branques, la festa de la unitat dels Països Catalans.

Si això té èxit sóc conscient que pot haver una gran demanda de pins de tres branques per part d’altres casals de l’exteruir. Crec que existeixen possibilitats per atendre aquestes peticions la qual cosa faria que aquesta festa que ara celebrem només aquí s’estengués per tot el món de mà dels catalans que així manifestarien la voluntat política de sobirania plena del poble català.

I ara vull afegir unes consideracions personals sobre els moments difícils que estem passant a Catalunya, als Països Catalans.

Han aparegut un conjunt de circumstàncies polítiques que fan semblar com si els ciutadans de Catalunya haguessin dimitit de les seves responsabilitats político-cívico-culturals i que ho deixen tot a mans d’aquells que exerciten el poder en les diferents àrees.

El poble s’ha desarmat o l’han desarmat. Els polítics han canviat l’esperit de resistència del poble en esperit electoral. Alerta catalans perquè potser s’està consumant una eutanàsia política del poble català. I no sols el poble se l’ha acallat sinó que també els denominats intel•lectuals s’han refugiat en els seus palaus d’hivern, renunciant al seu paper de denunciadors de les mancances del poder establert.

S’està ensenyant als nous catalans que la Constitució espanyola és el súmmum de la felicitat i el reflex exacte de la llei natural dels drets dels pobles. I el bilingüisme una troballa històrica perfecte.

Hem arribat a un punt on es preconitza públicament desar les banderes catalanes al calaix dels records i fins i tot alguns proposen canviar la lletra del nostre himne nacional. És trist constatar-ho però aquest any no hi haurà Onze de Setembre. Només en el cas que el Tribunal Suprem doni via lliure a la Loapa. Aleshores, només aleshores, es convocarà el poble.

És curiós veure com aquí desem les banderes catalanes al calaix i en canvi al País Basc fan tot el contrari. No sols pleguen les banderes espanyoles sinó que les retornen a Madrid.

I quan un alcalde del Nord diu que Catalunya i el País Basc tenen el dret de separar-se d’Espanya aquí exclamen escandalitzats: Què diu aquest boig! Precisament ara que hem entrat submisos en la via constitucional.

Per que crec que cal canviar la dinàmica actual, és per això que valoro molt positivament la iniciativa d’un partit català en voler portar endavant la modificació de la Constitució i de l’Estatut.

Tots ens hem d’adonar d’un cop que el “canvi” ens està caient a sobre com una pesada llosa que ens aixafa ara totes les reivindicacions catalanes i ens matarà després totes les pobres institucions catalanes mínimament reconquerides. I aquest desastre es consumarà perquè els catalans no hem sabut evitar (malgrat els sucursalistes) que el nou estat espanyol es torni a reconstruir prescindint de Catalunya del qual torna a ésser un apèndix, una nació amb títol ambigu de “Nacionalitat”.

Tots els fets ens porten inexorablement a la mateixa concepció d’abans: la Espanya Una, Grande y Libre.

Per això cal que tots els nacionalistes (al marge de les diverses ideologies) ens unim per a defensar aferrissadament la nostre nació i els nostres drets.

Que aquesta Diada del Pi de les Tres Branques sigui un motiu de reflexió per a continuar i no defallir en la nostra lluita d’alliberament nacional.

Visca els Països Catalans lliures!

Enric Garriga Trullols
Campllong, 17 de juliol del 1983

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS. II DIADA NACIONALISTA DEL PI DE LES TRES BRANQUES

Benvolguts amics,

Agraeixo sincerament i profundament la invitació de l’Ajuntament de la Ciutat de Berga, en la persona del bon amic l’alcalde, perquè per segon cop m’ha permès de retrobar tants amics nacionalistes, de Berga i tants d’altres llocs, que estimo i admiro perquè són perseverants, forts i resistents, com la fusta dura i incorruptible d’aquest Pi de les Tres Branques.

En aquest acte comptem amb la presència de nacionalistes de tots els Països Catalans. Però també són aquí, presents amb la seva adhesió i el seu esperit, milers de catalans valents que viuen i treballen enfora de la nostra nació i que des de llunyanes terres lluitaren i continuen lluitant per les nostres llibertats nacionals.

Casals i Centres agrupen milers i milers de catalans a Europa, a Amèrica i també a Oceania els quals s’han mobilitzat novament en defensa de la pàtria catalana novament amenaçada.

Crits d’esglai. Sí. Però acompanyats d’una reacció sana i valenta en defensa de la nostra nació.

CONTINUAREM LA LLUITA, diuen els Catalans de “Mai no Morirem” d’Angulema.

ES VOL REPRIMIR LA IDENTITAT NACIONAL DE CATALUNYA, denuncien els catalans de Tolosa d’Occitània.

UN LLOC HONORABLE PER A LA NACIÓ CATALANA, demanen els catalans d’Hannover.

SOM UNA NACIÓ MÉS AL MÓN: ELS PAÏSOS CATALANS. Afirmen des de Ginebra.

VOLEM LA PAU I EL NOSTRE PATRIMONI. LA NIT JA DURA MASSA, protesten els catalans de Brussel•les.

Això només és una mostra, perquè seria llarg de transcriure tot el que diuen i tot el que fan els catalans des de fora, però ara ens interessa saber que fem els de dins i com coordinar-nos amb els de fora.

La lluita nacionalista és esgotadora pels catalans. Després de la dictadura franquista en què ens ho negaven tot, ara, ens donen un Estatut retallat que amb noves lleis posteriors intenten fer inoperant. Quan ja anàvem per feina, un nou cop traïdor ens fereix en el més íntim de la nostra identitat, negant-nos, legalment, que siguem una nació, i, per acabar-ho d’arrodonir només ens deixen exhibir la bandera catalana per estar per casa i encara en lloc secundari.

Amics – que tant cridàrem al Camp Nou – quina nació som, que ens neguen oficialment la nostra identitat i ens prohibeixen de portar la nostra bandera i les nostres reivindicacions enfora de les fronteres catalanes?

Com molt bé ja ho ha escrit i denunciat l’amic Fèlix Cucurull: som una nació sotmesa.

I així ens tracten a l’exterior amb la mateixa organització d’un estat policia que funciona enfora amb tot l’aparell franquista intacte. I això no són divagacions sinó denuncies concretes de catalans de fora.

Aquests centres i Casals que durant la Dictadura mai acceptaran col•laborar ni integrar-se a organismes espanyols a l’exterior, estan ara corrent un gran perill. Aquests reductes de resistència catalana a l’exterior estan sofrint un setge insistent i persuasiu de l’estat espanyol que els vol controlar fent-los veure que s’interessa per les nostres coses.

Error fatal! Les subvencions econòmiques són un verí d’efecte retardat però fatal. Quan aquestes minses ajudes siguin imprescindibles pels Casals Catalans l’Estat espanyol els ofegarà amb condicions per tal de forçar declaracions i conductes d’espanyolisme.

Els llibres que reben de l’Estat espanyol (ves per on) són tots escrits únicament en castellà. La cooficialitat només existeix en el paper. La cultura catalana és una varietat regional de l’espanyol. I els catalans són espanyols.

Aquests és el veritable interès de l’Estat. Es vol acabar amb la independència dels Casals i Centres Catalans a l’exterior perquè aquesta situació irrita enormement els jacobins centralistes de Madrid, aquells que ens imposen l’existència d’una nació espanyola que no ha existit mai. I principalment perquè aquestes entitats són el testimoni vivent d’una realitat nacional i alhora perquè denuncien insistentment l’estat opressor espanyol i també el francès.

Què fan els catalans a l’exterior? Viuen i treballen en el país que els acull. De forma constructiva eficaç. Els catalans s’han fet mereixedors d’un gran respecte i admiració. Veneçuela acaba de distingir un gran català August Pi i Sunyer dedicant-li una Avinguda a Caracas. Seria llarg, llarguíssim parlar de la legió de catalans que s’han guanyat aquesta gran estimació.

Quants catalans hi ha a l’exterior? Un milió? Dos milions? Ningú no ho ha esbrinat mai i serà difícil d’esbrinar. Molts catalans, a diferència de la resta d’espanyols, moltes vegades, adquireixen la ciutadania de l’estat on viuen. Però continuen guardant la nacionalitat catalana com a signe d’identitat. Aquesta nacionalitat que ningú no reconeix. Nosaltres sí que reconeixem aquests compatriotes lluitadors com a nostres, els quals des de situacions, a voltes privilegiades, ajuden decisivament la causa catalana.

Tenim infinitat de catalans, bons catalans, amb ciutadania americana, canadenca, argentina, suïssa, alemanya, sueca, noruega, belga, holandesa i àdhuc australiana, etc.

Nosaltres els catalans, que tenim els Països Catalans dividits en quatre estats, estem separats per quatre ciutadanies però tenim una sola nacionalitat: la catalana. Per tant les innombrables ciutadanies que tenen tants catalans no ens importen gens a nosaltres perquè cap d’elles és la nostra, inclosa l’espanyola i la francesa.

(L’IPECC ha fet un carnet amb la nacionalitat catalana de tants catalans que tenen tantes ciutadanies diferents. És l’únic document nacional català que tenen de la seva identitat).

Nosaltres fem nostra la resolució unànime dels catalans de fora

CONTINUAREM LLUITANT

i cridarem més fort encara:

SOM UNA NACIÓ

VISCA LA INDEPENDÈNCIA DELS PAÏSOS CATALANS!

Berga 19 de juliol de 1981

Enric Garriga Trullols