NOVES ESMENES AL PROJECTE DE LLEI DIT DE L’ARANÈS
Per desplegar l’oficialitat de l’occità a Catalunya i l’Aran segons l’article 6.5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, primerament cal respectar la lletra i amb això es respectarà l’esperit de l’Estatut.
La citació literal de l’Estatut esmenta l’oficialitat de l’occità a Catalunya que a la Vall d’Aran es diu aranès.
Doncs bé, aquesta llei ha canviat l’ordre de la frase i pretén fer una llei de l’aranès que es diu occità.
Oficialitzar un dialecte, com ara es pretén, és anular un procés d’estandarització de la llengua, és dinamitar la unitat de la llengua, és isolar l’aranès del conjunt occità i tancar l’aranès a l’Aran. D’altra banda, és inimaginable i totalment inviable expandir l’aranès fora de l’Aran, ja sigui a Catalunya, a Occitània o al món, utilitzant com a mitjà l’aranès.
A totes les universitats, que en el món ensenyen l’occità, ho fan amb l’estàndard llenguadocià.
D’altra banda, totes les relacions històriques i les relacions contemporànies catalano-occitanes s’han fet i es fan en occità llenguadocià.
La labor històrica dels contactes entre Mistral i Balaguer, de l’Oficina de Relacions Meridionals i entre el CAOC, l’Institut d’Estudis Occitans, Calandretes, Escòla d’Estiu, etc, no es fan ni s’han fet mai en aranès. Els aranesos històricament s’han relacionat amb els occitans en francès i això continua avui dia majoritàriament.
Per tant, la llei ha d’impulsar l’occità com a vehicle de comunicació habitual dels catalans amb els occitans i també per treure l’Aran del seu isolament lingüístic respecte d’Occitània.
En el preàmbul ja es diu que “la Llei facilita també la col·laboració amb la resta d’Occitània” i també s’afirma “la voluntat de potenciar la unitat de la llengua occitana”. L’esperit és bo però el títol i l’articulat és erroni i contradictori.
Hi ha una barreja de conceptes i contínuament els mots aranès i occità ballen, sense ordre ni concert, un ball de carnaval amb màscares on s’amaguen les identitats reals lingüístiques de l’Aran i d’Occitània.
Com a exemple, en la disposició final segona, en l’avantprojecte del text sotmès a informació pública, abans de l’aprovació, la paraula final “OCCITÀ” ha estat canviada per “aranès” en el text aprovat pel govern, sense canviar res del text de la disposició.
En el marc jurídic del Preàmbul diu erròniament “l’oficialitat de l’aranès s’estén a més a tota Catalunya”. És portar l’error a les antípodes del que diu l’Estatut.
L’oficialitat de l’occità a tota Catalunya passa, amb el canvi, a dir-se l’oficialitat de l’aranès a tota Catalunya.
L’error principal de la llei és no determinar que el tot no és una part i que una part no és el tot. L’aranès és una part molt petita del conjunt occità. És un dialecte del gascó i les llengües s’anomenen per una paraula que engloba la totalitat dels dialectes, varietats o modalitats, en aquest cas l’occità.
D’altra banda, hi ha un error de limitació territorial. En l’autonomia catalana de la Generalitat hi ha dos territoris: Catalunya i l’Aran.
I a cadascun d’aquests territoris l’aplicació de la llei ha de ser desigual perquè on es parla occità és a la Vall d’Aran.
I això ja s’explicita en el propi preàmbul “que justifica l’establiment d’una projecció més intensa en aquest (territori) que a Catalunya” [Per cert, hi ha aquí un error perquè diu la “resta” de Catalunya, ja que l’Aran no és Catalunya, en canvi, Catalunya sense l’Aran és tota Catalunya. Són dos territoris diferents com hem dit abans].
Per tant, essent diferents les aplicacions de la llei segons cadascun dels dos territoris, també s’ha de separar la llei en dos articulats diferents, un per a cada territori i alhora s’han de tenir en compte les dues aplicacions en la relació entre el govern d’Aran i el de Catalunya.
1.- Aplicació a l’Aran.
2.- Regulació de les relacions entre el govern d’Aran i el de Catalunya.
3.- Aplicació a Catalunya.
4.- Relacions amb Occitània i exterior.
En els dos primers casos (1 i 2) es pot parlar d’aranès perquè es fa en la modalitat de la llengua occitana d’Aran.
En els altres (3 i 4) s’ha de parlar únicament d’occità (i s’entén l’estàndard llenguadocià).
És evident que es podria simplificar si en els casos dels àmbits (1 i 2) es digués occità-aranès o occità de la Val d’Aran.
En el segon paràgraf de contingut i estructura diu “Fora de l’Aran, reconeix el dret dels ciutadans a utilitzar i a ser atesos en aranès...”. Hauria de dir “a utilitzar l’aranès i ser atesos en occità (aranès) o occità estàndard”.
A Catalunya la Generalitat usarà l’aranès pels contactes amb el Govern d’Aran o els seus ciutadans a l’Aran, o bé l’estàndard occità a Catalunya.
A la pàgina 5 es diu “S’explicita la competència de la Generalitat i del Conselh Generau d’Aran per establir els títols i certificats que acrediten el coneixement de l’aranès”.
S’hauria d’especificar la plena competència del Conselh Generau per l’aranès a Aran.
En canvi la Generalitat (Secretaria de Política Lingüística o organisme acadèmic acreditat) tindrà la competència a Catalunya per l’occità (estàndard).
PART DE LA RESPOSTA D’ENRIC GARRIGA A LES PREGUNTES DELS PONENTS DE LA COMISSIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
ESTÀNDARD OCCITÀ
Hi ha una aversió molt generalitzada a Occitània vers la idea d’adopció d’un estàndard comú d’intercomunicació. L’obsessió per salvar els dialectes, que ningú pretén eliminar, els priva de trobar una solució a la crítica situació de la llengua occitana en tot el conjunt de la nació.
Els defensors dels dialectes fan prevaldre l’interès de cadascun d’ells per sobre de l’interès general.
Aquesta aversió a un possible estàndard no té cap fonament raonable, científic ni pràctic. Totes les llengües tenen un estàndard i això no comporta la mort dels dialectes sinó la seva consolidació.
És curiós que aquests defensors a ultrança dels dialectes no tenen cap alternativa, ni solució, al problema d’intercomunicació, de cohesió i de projecció exterior. L’única alternativa que tenen és mantenir la situació actual, deixar les coses com són i com estan.
Això comporta mantenir l’agonia de la llengua.
Ningú d’aquests defensors dels dialectes no té cap solució alternativa a l’ús pràctic d’un estàndard. Es va veure ahir en l’acte de l’Òmnium i ho he comprovat personalment per tota Occitània. L’únic estàndard per l’occità és el francès.
I això no és una frase meva sinó d’aranesos i d’occitans.
Aquí no hi som per dir què han de fer els occitans sinó per discutir què hem de fer amb aquesta llei de l’occità.
Interessa als aranesos però també als catalans.
No discutim un estàndard occità per als occitans, sinó un estàndard occità per als catalans. Per a Catalunya. Per a l’Aran ja es decidirà.
Aquesta decisió per un estàndard occità per als catalans ja fou presa per l’Oficina de Relacions Meridionals dels anys 30, de la primera Generalitat republicana. Fou un acord entre l’occità Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener, director de l’esmentada oficina. Donà fruits esplendorosos i es publicà la primera gramàtica moderna de l’occità basada en el dialecte llenguadocià, a la qual seguí el primer diccionari normatiu. Fou editada, la gramàtica, a Barcelona.
Voleu més títols? Voleu llançar per la borda la història?
Que hi ha resistències i oposició, és ben cert. Però també hi ha ments occitanes i catalanes lúcides, que pensen en el futur i volen que la llengua occitana surti del cul de sac en què l’ha col·locada l’estat francès i els obcecats pels dialectes.
Aquesta oposició ja la va tenir Pompeu Fabra per normalitzar el català. Els canonges de Vic predicaven contra Pompeu Fabra. El canonge mallorquí Mn. Antoni Alcover li féu una ferotge campanya en contra. I els valencians igualment.
Però amb fermesa i decisió se’n va sortir i ara la llengua catalana s’ha consolidat sense que cap estat propi l’hagi imposada.
Perquè, doncs, no és possible per a l’occità?
Els catalans novament ajudarem Occitània i els bons resultats seran la millor prova per demostrar que aquest és el camí correcte i l’únic viable.
Repto a qui sigui, que presenti una alternativa.
I si se l’inventa ara mateix que la digui, perquè no la conec ni existeix i no valen trampes de malabarisme ni de màgia.
ENRIC GARRIGA TRULLOLS
Per desplegar l’oficialitat de l’occità a Catalunya i l’Aran segons l’article 6.5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, primerament cal respectar la lletra i amb això es respectarà l’esperit de l’Estatut.
La citació literal de l’Estatut esmenta l’oficialitat de l’occità a Catalunya que a la Vall d’Aran es diu aranès.
Doncs bé, aquesta llei ha canviat l’ordre de la frase i pretén fer una llei de l’aranès que es diu occità.
Oficialitzar un dialecte, com ara es pretén, és anular un procés d’estandarització de la llengua, és dinamitar la unitat de la llengua, és isolar l’aranès del conjunt occità i tancar l’aranès a l’Aran. D’altra banda, és inimaginable i totalment inviable expandir l’aranès fora de l’Aran, ja sigui a Catalunya, a Occitània o al món, utilitzant com a mitjà l’aranès.
A totes les universitats, que en el món ensenyen l’occità, ho fan amb l’estàndard llenguadocià.
D’altra banda, totes les relacions històriques i les relacions contemporànies catalano-occitanes s’han fet i es fan en occità llenguadocià.
La labor històrica dels contactes entre Mistral i Balaguer, de l’Oficina de Relacions Meridionals i entre el CAOC, l’Institut d’Estudis Occitans, Calandretes, Escòla d’Estiu, etc, no es fan ni s’han fet mai en aranès. Els aranesos històricament s’han relacionat amb els occitans en francès i això continua avui dia majoritàriament.
Per tant, la llei ha d’impulsar l’occità com a vehicle de comunicació habitual dels catalans amb els occitans i també per treure l’Aran del seu isolament lingüístic respecte d’Occitània.
En el preàmbul ja es diu que “la Llei facilita també la col·laboració amb la resta d’Occitània” i també s’afirma “la voluntat de potenciar la unitat de la llengua occitana”. L’esperit és bo però el títol i l’articulat és erroni i contradictori.
Hi ha una barreja de conceptes i contínuament els mots aranès i occità ballen, sense ordre ni concert, un ball de carnaval amb màscares on s’amaguen les identitats reals lingüístiques de l’Aran i d’Occitània.
Com a exemple, en la disposició final segona, en l’avantprojecte del text sotmès a informació pública, abans de l’aprovació, la paraula final “OCCITÀ” ha estat canviada per “aranès” en el text aprovat pel govern, sense canviar res del text de la disposició.
En el marc jurídic del Preàmbul diu erròniament “l’oficialitat de l’aranès s’estén a més a tota Catalunya”. És portar l’error a les antípodes del que diu l’Estatut.
L’oficialitat de l’occità a tota Catalunya passa, amb el canvi, a dir-se l’oficialitat de l’aranès a tota Catalunya.
L’error principal de la llei és no determinar que el tot no és una part i que una part no és el tot. L’aranès és una part molt petita del conjunt occità. És un dialecte del gascó i les llengües s’anomenen per una paraula que engloba la totalitat dels dialectes, varietats o modalitats, en aquest cas l’occità.
D’altra banda, hi ha un error de limitació territorial. En l’autonomia catalana de la Generalitat hi ha dos territoris: Catalunya i l’Aran.
I a cadascun d’aquests territoris l’aplicació de la llei ha de ser desigual perquè on es parla occità és a la Vall d’Aran.
I això ja s’explicita en el propi preàmbul “que justifica l’establiment d’una projecció més intensa en aquest (territori) que a Catalunya” [Per cert, hi ha aquí un error perquè diu la “resta” de Catalunya, ja que l’Aran no és Catalunya, en canvi, Catalunya sense l’Aran és tota Catalunya. Són dos territoris diferents com hem dit abans].
Per tant, essent diferents les aplicacions de la llei segons cadascun dels dos territoris, també s’ha de separar la llei en dos articulats diferents, un per a cada territori i alhora s’han de tenir en compte les dues aplicacions en la relació entre el govern d’Aran i el de Catalunya.
1.- Aplicació a l’Aran.
2.- Regulació de les relacions entre el govern d’Aran i el de Catalunya.
3.- Aplicació a Catalunya.
4.- Relacions amb Occitània i exterior.
En els dos primers casos (1 i 2) es pot parlar d’aranès perquè es fa en la modalitat de la llengua occitana d’Aran.
En els altres (3 i 4) s’ha de parlar únicament d’occità (i s’entén l’estàndard llenguadocià).
És evident que es podria simplificar si en els casos dels àmbits (1 i 2) es digués occità-aranès o occità de la Val d’Aran.
En el segon paràgraf de contingut i estructura diu “Fora de l’Aran, reconeix el dret dels ciutadans a utilitzar i a ser atesos en aranès...”. Hauria de dir “a utilitzar l’aranès i ser atesos en occità (aranès) o occità estàndard”.
A Catalunya la Generalitat usarà l’aranès pels contactes amb el Govern d’Aran o els seus ciutadans a l’Aran, o bé l’estàndard occità a Catalunya.
A la pàgina 5 es diu “S’explicita la competència de la Generalitat i del Conselh Generau d’Aran per establir els títols i certificats que acrediten el coneixement de l’aranès”.
S’hauria d’especificar la plena competència del Conselh Generau per l’aranès a Aran.
En canvi la Generalitat (Secretaria de Política Lingüística o organisme acadèmic acreditat) tindrà la competència a Catalunya per l’occità (estàndard).
PART DE LA RESPOSTA D’ENRIC GARRIGA A LES PREGUNTES DELS PONENTS DE LA COMISSIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
ESTÀNDARD OCCITÀ
Hi ha una aversió molt generalitzada a Occitània vers la idea d’adopció d’un estàndard comú d’intercomunicació. L’obsessió per salvar els dialectes, que ningú pretén eliminar, els priva de trobar una solució a la crítica situació de la llengua occitana en tot el conjunt de la nació.
Els defensors dels dialectes fan prevaldre l’interès de cadascun d’ells per sobre de l’interès general.
Aquesta aversió a un possible estàndard no té cap fonament raonable, científic ni pràctic. Totes les llengües tenen un estàndard i això no comporta la mort dels dialectes sinó la seva consolidació.
És curiós que aquests defensors a ultrança dels dialectes no tenen cap alternativa, ni solució, al problema d’intercomunicació, de cohesió i de projecció exterior. L’única alternativa que tenen és mantenir la situació actual, deixar les coses com són i com estan.
Això comporta mantenir l’agonia de la llengua.
Ningú d’aquests defensors dels dialectes no té cap solució alternativa a l’ús pràctic d’un estàndard. Es va veure ahir en l’acte de l’Òmnium i ho he comprovat personalment per tota Occitània. L’únic estàndard per l’occità és el francès.
I això no és una frase meva sinó d’aranesos i d’occitans.
Aquí no hi som per dir què han de fer els occitans sinó per discutir què hem de fer amb aquesta llei de l’occità.
Interessa als aranesos però també als catalans.
No discutim un estàndard occità per als occitans, sinó un estàndard occità per als catalans. Per a Catalunya. Per a l’Aran ja es decidirà.
Aquesta decisió per un estàndard occità per als catalans ja fou presa per l’Oficina de Relacions Meridionals dels anys 30, de la primera Generalitat republicana. Fou un acord entre l’occità Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener, director de l’esmentada oficina. Donà fruits esplendorosos i es publicà la primera gramàtica moderna de l’occità basada en el dialecte llenguadocià, a la qual seguí el primer diccionari normatiu. Fou editada, la gramàtica, a Barcelona.
Voleu més títols? Voleu llançar per la borda la història?
Que hi ha resistències i oposició, és ben cert. Però també hi ha ments occitanes i catalanes lúcides, que pensen en el futur i volen que la llengua occitana surti del cul de sac en què l’ha col·locada l’estat francès i els obcecats pels dialectes.
Aquesta oposició ja la va tenir Pompeu Fabra per normalitzar el català. Els canonges de Vic predicaven contra Pompeu Fabra. El canonge mallorquí Mn. Antoni Alcover li féu una ferotge campanya en contra. I els valencians igualment.
Però amb fermesa i decisió se’n va sortir i ara la llengua catalana s’ha consolidat sense que cap estat propi l’hagi imposada.
Perquè, doncs, no és possible per a l’occità?
Els catalans novament ajudarem Occitània i els bons resultats seran la millor prova per demostrar que aquest és el camí correcte i l’únic viable.
Repto a qui sigui, que presenti una alternativa.
I si se l’inventa ara mateix que la digui, perquè no la conec ni existeix i no valen trampes de malabarisme ni de màgia.
ENRIC GARRIGA TRULLOLS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada