dissabte, 27 de novembre del 1999

DISCORS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A PAU

Sénher conse de Pau, amics occitans, amics catalans.

En primièr vòli regraciar la Comuna de Pau per nos recebre e per nos balhar una sala de l’Ostal de la Vila per poder faire la 35 Amassada de la dóas seccions del Comitat d’Afrairament Occitanò-Catalan.

Pendent mai de 21 annadas avèm fait las nòstras amassadas pertot Occitània e los Païses Catalans. Ongan se passa a Pau.

Lo CAOC a visitat fòrça de còps Pau e lo Bearn. Lo darrièr còp foguèt en abril de 1996, de la man del nòstre grand amic Gilabert Narioo.

Ongan, en mai dels nòstres amics de sempre, avèm tanben l’ajuda especiala de l’Institut Occitan de Pau, de son director, qu’es un catalan, e del president executiu, Patric Navone. Grands mercès a totes.

Ongan, la visita a Pau a permès als catalans de tornar rescontrar fòrça d’amics, perquè lo sèti del CAOC occitan foguèt pendent qualques annadas dedins l’Ostau Biarnès. Aicí lo CAOC occitan encontrèt, lo 1986, un novèl ostal, una nòva casa, après la fòrta crisi del 1985, provocada per la vision estreita de qualqu’un intellectual.

Aicí a Pau, terra de libertat e de tolerància, lo CAOC occitan s’afortiguèt e lo CAOC catalan encontrèt fòrça d’amics e una partida de son istòria. Lo Bearn, pel mejan del comte rei catalan Ramon Berenguer IV e après, en 1170,pel maridatge de la vescomtessa Maria del Bearn amb Guilhèm de Montcada, unís son destin als catalans e aragoneses. E totes amassa mescleron lor sang a Muret, per defendre la libertat dels pòbles.

Dedins aquesta joia, del rescontre occitanò-catalan d'uei, i a  quicom que truca nòstra consciencia. Avèm lo sentiment e lo dòl qu'encara dèmora dins lo mai prigond del nostre còr per l'absència d'un grand ome, d'una granda figura, d'un grand occitanista, d'un grand escrivant, d'un grand militant, d'un grand trabalhaire: Roger  Lapassada, que nos daissèt a mejans del mes d'octubre passat a Ortès, la vila ont i a lo castèth dels Montcada catalans.

Cada cop que sèm vinguts a Ortès, a Pau, al Bearn, Roger Lapassada èra present al rescontre amb los catalans. L'amistat catalanò-occitana èra per el tanben una partida de la lucha per la libertat e per la cultura comuna.

Absent uei, es e serà sempre  present, totjorn, dins nòstra memòria coma un exemple, lo mai realista, de çò que cal faire per far avançar las causas, en defòra de bufecas teorias intellectualas, de las ideologias e dels partidismes. Pendent tota sa vida a fait realitat la devisa de l'IEO: LA FE SENS OBRÀS MÒRTA ES.

Lo CAOC a fait tanben un trabalh de formigueta, un trabalh constant e superior a sas fòrças e amb uns mejans modèstes e precaris. Mas, com a Roger Lapassada, amb una illusion  e una fe vertadièra.

Avèm progressat malgrat la indiferència,  la maldisença e las acidas criticas que venian de pertot. Lo decòr, lo panorama, l'ambient, a plan cambiat. Pas encara lo sufisent, mas fòrca comparat amb çò  que se passava fa 21 ans, quand comencèt a trabalhar lo CAOC.

Sèm dins la bona dralha, dins lo bon camin. Avèm desrevelhat las conscièncias, avèm fòrabandit la vergonha, avèm recuperat l'identitat, avèm esclaircit los remembres del passat e los ligams de l'antica frairetat.     

I a de bonas causas pertot, en Catalunha tanben, que contunha de recuperar son identitat culturala e nacionala malgrat fòrça de perilhs. En Euròpa s’afortís una consciencia de libertat dels pòbles qu’an comprès que per dessús las frontièras existís lo dreït d’intervencion quand los pòbles son massacrats. La non intervencion, tant cara als estats jacobins, es acabada.

Cada còp mai, Euròpa aurà de prendre decisions e las impausar a totes los estats, per fargar una Euròpa de las libertats e dels pòbles.

Soi urós de poder dire tot aquò dins aquest grand palais de la vila de Pau, capitala del darrièr reducte independent d'Occitània.

Soi urós de tornar veire lo cèu de Pau, la vision formidable e impressionanta de las Pireneas, que lo poèta Lamartine diguèt qu'éra la mai bèla vision terrestre del monde.

La setmana venenta, per pur azard, serèm a Nàples, que segon lo meteis poèta Lamartine es la mai bèla vision maritima del monde, per rescontrar, tanben, los remembres catalans del passat.

Amb aquestes visions formidables e esclarcidas del nòstre grand espaci cultural comun, fai los mai fervoroses votes per la renavida d'Occitània e de Catalonha dins aquesta novèla Euròpa de las libertats e dels pòbles  que se farga.

Visca Occitània!
Visca Catalonha!

Enric Garriga Trullols
Secretari General del CAOC catalan
Pau 27-11-1999 

dissabte, 13 de novembre del 1999

DISCORS D'ENRIC GARRIGA A TRULLOLS A MARSELHA A LA 54 AMASSADA DE L'IEO

Sénher President, Cars amics occitans,

Soi urós un autre còp d'èstre present a la 54 ena Amassada de l'IEO qu'ongan se passa a Marselha, en Provença, la tèrra de Mistral, mas abans la tèrra dels comtes de Barcelona, après lo maridatge de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença, lo 3 de febrier de 1112.

De Mistral avèm causit una pensada, qu'es lo nòrd de la meuna filosofia e del combat del CAOC. Es simple "La lenga es la clau".

En Catalonha lo mai grand debat es la lenga. I a pas cap d'autre mai constant, mai reiterat, mai discutit pendent tot aqueste segle.

Nos podèm demandar perqué passa aquò?

Perqué passa únicament a Catalonha e pas a la resta d'Europa?

Es lo catalan una lenga conflictiva?

Es pas vertat, lo catalan es pas conflictiu, la lenga es pas un problèma, mas es l'excusa per fargar un problèma polític.

La normalitzacion del catalan es un problèma politic. E los problèmas politics son sempre problèmas de poder e de fòrça. La situacion precària de la lenga catalana es un senhal clar de manca de poder politic. Malgrat totas las avançadas, en ensenhament e cultura, vesèm que sufís pas d'aver un govèrn e un parlament pròpi, car Catalonha dispausa pas de poder politic per poder legislar pacificament, sus la seuna lenga amb tota normalitat. Es evident, que malgrat l'autonomia, la lenga catalana a pas los meteisses dreits que las autras lengas oficialas d'Europa.

Es reconegut oficialament que lo catalan es la sola lenga pròpia de Catalonha, mas es cooficiala al costat del castelhan. Aquò es un fait novèl, car la lenga qu'a fait Catalonha pendent mil ans foguèt sonque lo catalan.

La concurréncia del castelhan, coma lenga cooficiala amb lo catalan, representa una menaça per la subrevivença del catalan. La sola faiçon de preservar la preséncia de las doas lengas a Catalonha seriá que lo catalan foguèsse la sola lenga oficiala. D'autra faiçon lo castelhan prendrà tota la plaça.

Tot lo debat polític de las darrièras eleccions catalanas foguèt a l'entorn de la normalizacion de la lenga.

Maragall arribèt fòrça proche d'obtèner la victòria per un sol deputat. Foguèt lo perilh mai grand de perdre l'autonomia reala e passar a èstre una colonia  politica de Madrid.

Cresi que totes sètz conscients d'aquò. Sabi que i a de saberuts intellectuals occitanistas que fan una lectura diferenta perquè son ligats ideologicament als socialistas. Mas es evident que, amb la victòria de Maragall , los occitans, los basques, los bretons, los corses etc totes aurián perdut. S'auriá tuat, mòrt l'esperança. Auriá ganhat lo concèpte d'estat.

Vos citi unas paraulas d'una polemica entre occitans per internet e un d'eles disiá: "Cresi ben que los franceses son pas l'enemic. O los espanhòls, en lo cas de Catalonha. Los enemics son los Maragalls d'aquest monde" Bravò!  Osca!. Avètz  comprés. Lo mai grand enemic es l'enemic del dedins.

Pujol es pas encara proclamat president. A diferéncia dels basques, en Catalonha los nacionalistas pausan resisténcias a l'union.

M'arresti aicí de parlar de política.

E vos vòli parlar del CAOC que ongan comencèt amb la participacion a la Dictada Occitana, a Castras, lo 30 de genièr de 1999. La mitat dels assistents catalans èran joves de 16 ans . Foguèt una granda capitada e ara sèm d'acòrdi amb la Generalitat de Catalonha, que lo 29 de genièr del 2000, finançarà una dictada per video conferéncia al seti del Departament d'Ensenhament, que serà simultanèa a Castras  e a Barcelona, amb una representacion de la Val d'Aran e benlèu de las valadas occitanas d'Itàlia. Aquò farà una granda promocion de la lenga occitana en Occitània e en Catalonha.

Pendent 1999 avèm fait mai de 55 activitats diferentas, pròpias o participadas. Vos vau estalviar de vos las dire totas. Mas los occitans son venguts a Catalonha pel CAOC e los catalans son anats a Occitània pel CAOC. Montsegur, Pòrt de Salau, Cantal, Cevenas, Felibrejada del Perigord, Festival d'Acordions de Maçaners, Festival de Carcassona, Val d'Aran, EOE e força d'autres son qualques exemples del dinamisme del CAOC.

Cresi que me cal dire tanben qu'ongan lo CAOC participa al Millenari del monge occitan Gerbert (que foguèt aprés Papa, amb lo nom de Silvestre II). La persona occitana que mai a trabalhat en aqueste projecte es Fèlix Daval, d'Orlhac (de la tèrra del Carladès, de Dolça de Provença e del comte catalan Ramon Berenguer).

Fèlix Daval, en mai, a menat dempuèi  fòrça annadas (pel mejan de l'Associacion Catalonha-Carladés) unas coralas relacions entre occitans e catalans. Per tot aquò lo divendres 5 de novembre de 1999 l'avèm balhat lo XI Premi Batista i Roca de las mans de Xavier Trias, Ministre de Presidència de Jordi Pujol i ieu coma president de l'IPECC.

Es un premi internacional, que se balha cada an a 10 personas catalanas o catalanòfilas de defòra dels  Paises Catalans.  

E per acabar vos convidi a assistir a la XXXV Amassada de las doas seccions occitana o catalana del CAOC, a Pau, lo dissabte 27 de novembre de 1999. Farem lo compte rendut de tant de trabalh, mas tanben farem lo projecte pel 2000, que benlèu serà una granda annada per las relacions occitanò-catalanas.

Los projectes son fòrça importants, mas ai pas lo temps per vos los expausar  ara.

Pòdi sonque manifestar la mai granda solidaritat e amistat dels catalans que seguisson vòstra lucha per la sobrevivença, amb la nòstra total e completa simpatia e estrambòrd.

Vos desiri un grand e bon trabalh.

Visca Occitània.

Enric Garriga Trullols

Secretari General del CAOC

diumenge, 1 d’agost del 1999

DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS AL PORT DE SALAU

Senyors diputats, alcaldes, regidors i amics tots, occitans i catalans.

Som aquí, a Salau, per la XII vegada, en aquesta festa de germanor que aplega occitans i catalans, en aquest límit de les comarques del Pallars Sobirà i l'Arieja i que uneix Occitània i Catalunya.

Voldria saber si hi ha algú que em pugui dir on és la frontera? Si hi ha algú que em pugui dir quina diferència hi ha entre un costat i l'altre de la muntanya?

La frontera política, cultural, lingüística i nacional és una monstruosa imbecil•litat dels estats jacobins francès i espanyol.

Sabem prou bé que hi ha encara problemes entre veïns europeus, però entre catalans i occitans no n'hi ha hagut jamai. Som germans, fills de la mateixa cultura i llengua. Són els estats els que ens han separat i ens han dit que som diferents. A uns els han dit que són francesos i als altres ens han dit que som espanyols i no som ni una cosa ni l'altra.

Tots som fills de la cultura occitana, destruïda primer per França i, després, Espanya en volgué destruir la branca catalana.

I ara, en homenatge als occitans i a la llengua occitana , continuo en occità:

Amics occitans,

França vòl pas signar la carta de las lengas regionalas o minoritàrias, perqué aquò seriá contrari l'article II de la Constitucion que ditz que la lenga de la Republica es lo francés.

Ara que las lengas regionalas en França arriban al punt zerò de l'usatge public, l'Estat francés a paur de pensar qu'aquestas lengas se poguèssen reviscolar.

Ara qu'èra preste a las enterrar, las vòl pas ressucitar. E davant la pression interiora e exteriora vòl enganar Euròpa en disent que acceptarà unicament 39 mesuras d'un total de 95 articles que Chirac ditz que son absurdas.

Un autre còp se vòl ganhar de temps. La brega entre Chirac e Jospin farà interminable e dificila de trobar una solucion, que jamai serà una solucion a la catalana.

Çò meteis acaba de dire lo president de Provença, Vauzelle, que ditz que Provença es pas Catalonha. Aqueste paure òme sap pas gaire d'istòria perqué Provença foguèt catalana pendent mai de 110 ans e en Provença encara ne demòra la bandièra catalana.

Los catalans podèm ajudar fòrça a la renaissença d'Occitània. Son pas catalanistas los que sonque s'interessan per Catalonha. D'autra part es una contradiccion de demandar lo respecte pels magrebins, sa lenga e cultura, e oblidar los occitans.

Per aquò prepausi al govern de la Generalitat d'ensenhar dins las escòlas catalanas l'occitan e d'aqueste biais podrem comunicar melhor amb los occitans e salvarem Occitania. E aurem l'assegurança del futur de Catalonha.

Amb aqueste espèr. Cridi Visca Catalonha, Visca Occitania!

Enric Garriga Trullols

Secretari General del CAOC

Port de Salau, 1 d'agost 1999

dissabte, 19 de juny del 1999

DISCORS D'ENRIC GARRIGA AL SOPAR A L'OCCITADELA DE MONTSEGUR

Sénher conse, sénher paire Maurici, sénher monge de Montserrat

Cars amics occitans, venguts de Bordeu, de Foix, de Pena d'Agenès e de pertot.

Cars amics catalans, venguts de Barcelona, Sabadell, Andorra, etc.

Es lo tresèn còp que preni uèi la paraula e soi content, fòrça content de veire la vòstra fidelitat per participar a Montsegur, un còp de mai, a la festa de la frairetat occitano-catalana  dels Fòcs de Sant Joan.

Ongan avèm pas, en aqueste sopar, lo nòstre grand amic Jòrdi Passerat. A poscut pas venir.

Mas avèm lo monge de Montserrat, lo paire Miret. Tanben nos fa l'onor de nos acompanhar, per primièr còp a l'Occitadella, l'abat Maurici Torrent, que sempre nos a  aculhit a la glèisa de Montsegur pendent vint ans. L'abat Maurici es un paire tolerant amb l'invasion catalana e tanben en relacion a l'invasion montserratina.

A partir del moment que metèt la verge negra de Montserrat a l'altar de la glèisa lo poder catalan a Montsegur s'es afortit e a pres una consisténcia permanenta.

Benlèu i a una altra rason: sa maire èra catalana e parlava lo catalan.

Lo divendres de la setmana passada, Xavier Bada, Cristian Duthil e ieu avèm profitat d'èstre a Montsegur per visitar Maurici Torrent, a Montferrier. Es vertat que foguèrem plan recebuts i qu'avèm begut amassa lo gòt de l'amistat, mas çò que mai m'agradèt foguèron sas paraules sus aquestes Aplecs de Montsegur. El, qu'es un representant de la glèisa, nos diguèt que las nòstras fèstas a Montsegur, pendent aquestas 21 annadas, an una granda valor crestiana e una granda importància per fomentar l'amistat e la relacion entre los nòstres dos pòbles.

Pòdi pas dire se dins aqueste sens avèm capitat o non. Mas cresi que lo nòstre messatge es passat .

Lo CAOC  fa de relacions de frairetat pel mejan dels contactes e de la coneissença mutuala.

Nos coneissèm melhor que fa vint-e-un ans?

Segur. Plan segur.

Avèm ganhat quicom. La confiança mutuala e especialment fòrça amics.

Mas lo CAOC fa un fum d'actes pendent tota l'annada e son pas unicament de festas de frairetat. Son tanben actes d'ajuda morala, de participació en los actes occitans, congresses, amassadas, escòlas e universitats d'estiu, etc.

Per aquò lo CAOC a ideat un grand Congrés occitanò-catalan, que se farà a partir de l'an 2000, amb l'ajuda de la Generalitat de Catalunya e las associacions oficialas e culturalas dels païses occitans e catalans.

La libertat es lo camin, ditz la vòstra cançon. Un camin que serà long e dificil mas a la fin i a la libertat. Los catalans e occitans coneissèm pas encara lo vertadièr sens del mot liberacion.

Tant de sègles d'esclavatge cultural, d'assimilacion, de negacion dels nòstres dreits nacionals, de l'interdiccion de las nòstras lengas, del cambiament de mentalitat, de cultura e de lenga pel mejan de l'escòla publica, nos a convertits en òmes de segonda classa, qu'an de vergonha de parlar naut la nòstra lenga e páur de demandar los meteisses dreits que los franceses e los castelhans.

Vòli pas faire aicí e ara una longa lista de çò que nos manca per arribar a la dignitat. La dignitat que ne parlava Francés Bayrou, en 1993, e qu'ara nos a escrit per nos felicitar.

Amb aqueste profund respècte a la memòria dels cremats, catars occitans, cridi amb tota ma conviccion occitanò-catalana.

Visca Occitania!
Visca Catalunya!
Enric Garriga Trullols
Secretari del CAOC catalan

DISCORS D'ENRIC GARRIGA A LA RECEPCION OFICIALA A MONTSEGUR

Sénher conse de Montsegur, amics occitans, amics catalans.

L'an passat sèm arribats a celebrar 20 annadas dels Fòcs de Sant Joan a Montsegur.

Aquò es estat possible per diferentas causas. En primièr per la voluntat dels catalans del CAOC de venir a Montsegur. En segond, pel trabalh d'organisacion dels occitans del CAOC de Foish e en tresen per la collaboracion de la Comuna de Montsegur. Avèm collaborat amb tres conses d'abans, totes mòrts, Roger Couquet, Gilabert Puntís, Simona Sallas.

Los cal regraciar e pas doblidar çò qu'an fait per nos a ajudar.

Vòli tanben regraciar lo trabalh qu'an fait e fan los amics occitans de Foish. Sens la seuna ajuda, la venguda dels catalans seriá una autra causa plan diferenta.

En aqueste moment pòdi pas doblidar los que nos an ajudat sempre e qu'ara nos an daissat, especialment lo nòstre amic Bernat Molinier, que tant de còps participèt a totes los actes del CAOC. Aquí avèm una granda dolor e una granda tristesa, mas tanben avèm la joia de vèire al nòstre costat la dòna del nostre grand amic, que contunha de treballar dins la dralha e la memòria de son marit.

Ai parlat del passat. Podèm parlar de l'avenidor. Un novèl conse de Montsegur, lo sénher Felip Walter, es ongan amb nosaltres, per participar a la nòstra e la vòstra festa. La fèsta de totes los catalans e occitans amassats a Montsegur.

Aquò es bon. Es bon per la continuacion, per assegurar l'espandiment màger d'aquesta festa, que dins los 20 ans venents avançarà força çò qu'avèm fait fins ara.

Per avançar en aqueste sens, en aquest camin, en aquesta dralha, que nos avèm marcat, nos cal aver la collaboracion de totes, catalans e occitans, e institucions culturalas e oficialas dels dos costats del Pirenèu.

E aquò es pas facile. Còsta fòrça de trabalh pacient e contunhat. Cal preveire, amb avança, çò que seriá bon de far a Montsegur, çò que caldriá melhorar o benleu cambiar.

Cal ofrir, als que venen d'endefòra, catalans e occitans, unes actes de frairetat tan especials que siagan aquela sovenança intima, sentimentala que se garda totjorn dins lo mai prigond del nòstre còr.

Es d'aqueste biais que capitarem e que la nòstra fèsta del fuòc aurà una trascendéncia evidenta e capitala dins la totjorn viva amistat occitanò-catalana.

Vos disi a totes, al trabalh, perquè l'an 2000, la festa a Montsegur siaga la mai granda fèsta occitanò-catalana.

Visca Montsegur!
Visca Occitania!
Visca Catalonha!
Enric Garriga Trullols
Secretari del CAOC

DISCORS D'ENRIC GARRIGA A L'ESTELA DELS PRATS DELS CREMATS

Amics occitans e catalans,

Fa 21 ans, aicí, en aqueste luòc, sèm venguts los occitans e catalans a alucar un fòc amb la flamba del Canigó qu'aviam pres a Perpinhan.

Èra lo començament dels Aplecs dels Fòcs de Sant Joan a Montsegur, que fasèm cada an a l'entorn del jorn de Sant Joan.

Abans de començar la Festa a Montsegur, nos amassam aicí, a l'estela, en remembrança dels cremats. Per far un homenatge d'una part e tanben per faire una reparacion istorica.

Dins totes los actes a Montsegur lo fòc pren una importancia especiala. Es un simbol. Es lo simbol mai ancian dels òmes, car foguèt lo primièr motor de la nòstra civilisacion. Sabèm plan que lo fòc pòt estre tanben la destruccion e aquó se passèt aquí e endacòm mai.

Après, quand farem de musica e de dansas, quand farem de fòc e d'estrambord, de bruch e de lutz a la nuèit de Montsegur, farem pas res de contradictori amb l'esperit d'aquest acte d'omenatge, que fasèm ara.

La vida contunha e nos cal mostrar vius. Sèm pas morts. La vida contunha e lo plor e lo silenci salvaran pas aquesta terra occitana, qu'encara a la sovenença d'un orrible chaple uman, mas tanben d'un genocidi cultural, que contunha e qu'encara s'es pas arrestat.

Per aquò nos podem pas calar e demorar passius. Cal canviar las causas. Lo mejan melhor es cridar, trabalhar e luchar. Nòstres cants, nòstras dansas, nòstres fòcs, d'uei e de deman, son la pròva que sèm vius encara e que ne volèm demorar sempre.

Esperam l'auba occitano-catalana, evidentment. Mas nos cal cridar fòrt e naut per la far venir. L'auba vendrà pas tota soleta, en silenci. Nosaltres catalans e  occitans la farem arribar als nòstres pòbles e tanben a aquesta Euròpa, que desiram respectuosa de totas las culturas, amb los meteisses dreits.

Solament torni dire que lo camin serà long e dificil, que caldrà passar fòrça obstacles, principalament de l'estat francès, que malgrat la recenta signatura minimala de la Carta de las lengas regionalas, ara la vòl pas ratificar.

Per aquò repeti çò qu'ai dit a l'estela del Prat dels Cremats. Eles serián contents de nos veire mòrts.  Mas sèm vius e nos volèm pas calar. Per aquò fasèm força de bruch a Montsegur, amb lo fòc, la musica, la dansa e la pirotecnia. La vida es una lucha, mas la vida dels catalans e occitans es encara mai dura, mai dificila. Per aquò es importanta aquesta ajuda fraternala d'amistat.

I a una divisa en catalan que ditz

“Entre tots ho farem tot"

Amb la vòstra ajuda avançarem amassa.

Visca OCCITÀNIA!
Visca CATALUNYA!
Enric Garriga Trullols
Secretari del CAOC

dissabte, 22 de maig del 1999

DISCORS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A LA RECEPCION A LA COMUNA DEL VIGAN

Sénher conse, conselhièr municipal, amics occitans, amics catalans.

Los catalans sèm plan uroses e contents d'èstre aicí al Vigan, convidats per la vòstra comuna e menats pel nòstre grand amic Jòrdi Peladan, que pendent uèit ans nos a preparat unas interessantas visitas per Pentecosta, per veire cada annada las causas mai interessantas d'aquesta bèla part d'Occitània.

La nòstra associacion culturala, lo Comitat d'Afrairament Occitano-Catalan, a unicament per tòca las relacions culturalas occitano-catalanas.

Desempuèi de mai de 21 annadas de trabalh contunhat, amb un fum d'activitats que se fan cada an, cada mes e cada jorn, a ideat un grand Congrés Occitano-Catalan, que se farà l'an 2000 e 2001 amb lo concors de la Fondacion Occitano-Catalana e fòrça associacions diferentas occitanas e catalanas e tanben oficialas.

Après 20 ans, las causas an cambiat fòrça en Euròpa. França, qu'èra en grand retard, tanben sembla qu'a començat de cambiar sa mentalitat jacobina e centralista. La recenta signatura de la Carta de las lengas minoritàrias o regionalas nos balha un novèl esper d'obertura, fòrça pichonet de moment, mas es una novèla dralha que caldrà seguir e aprigondir. Lo combat pels dreits de totas las lengas e las culturas serà fòrt encara dins l'avenidor. Mas l'afortiment de la democracia dins la novèla Euròpa pòt pas ignorar las autras culturas europèas qu'an tanben los dreits de viure a l'interior de lors territoris e tanben de s'espandir, perqué non, en defòra.

Avèm fòrça exemples recents d'aqueste sens de recuperacion nacionala. Per exemple lo retorn de las autonomias a Escòcia e Galas. E l'independéncia d'Estonia, Letonia, Lituania, Eslovenia, Macedònia, Croacia, etc.

Los imperialismes, los centralismes e los jacobinismes destruseires de pòbles, de lengas e de culturas son en trin de passar a l'istòria. L'oposicion a la libertat dels pòbles pòrta a situacions tan terribles coma çò que se passa a Kosovo.

Lo camin de la libertat es la democracia. Los pòbles la demandan e son los estats los que devon renonciar a la fòrça e a l'assimilacion. Quand tot lo monde aurà comprés qu'aqueste es lo sol camin, totes los conflictes seràn evitats o arrengats.

Los catalans avèm una granda confiança amb la novèla Euròpa. Nos agrada pas l'Euròpa dels estats actuals, mas pensam que i a doás possibilitats d'evolucionar. La primièra que los estats actuals se fagan petits e siagan regions d'Euròpa o la segonda que los pòbles sense estat siagan tanben estats novèls dins la novèla Euròpa. Dins una Euròpa plurilingue impòrta pas gaire la preséncia de las lengas nomenadas regionalas. La rason d'eficacitat serà pas en l'Euròpa unida un motiu per suprimir las lengas actualas dels estats. Se la pluralitat lingüistica es possible endefòra, tanben es possible dedins. Aquò es evident.

Los catalans sèm conscients que dins una Euròpa plurilingue cal saber fòrça lengas e per aquò los escolans en Catalonha aprenon lo catalan, lo castilhan, l'anglés e d'autras lengas coma lo francés, alemand, italian, etc.

Mas es evident que la lenga pròpia del territòri cal que siaga la lenga d'ensenhament obligatòria. E aquò se passa amb lo catalan en Catalonha. E en Occitània se deuriá passar atal amb l'occitan.

Cresi qu'es arribat lo moment de trucar fòrt per far cambiar las causas, per poder afrairar catalans e occitans dins unas parièras condicions d'egalitat europèa.

La lenga es la clau, o diguèt Mistral, gardar la lenga e la cultura es gardar l'identitat d'un pòble. E totas las lengas e culturas son patrimòni de la cultura universala e an lo dreit d'èstre protegidas e mai respectadas.

Dins aqueste esperit de tolerància, d'amistat e de frairetat corala, los catalans sèm sempre venguts a Occitània per rescontrar los occitans, que son los nòstres fraires, los nòstres amics e amb los qu'avèm en comun una meteissa cultura e istòria e doás lengas bessonas.

Aquesta parentat encara se mòstra mai evidenta quand los occitans venon a Catalonha.

Lo darrier còp qu'avèm recebut occitans a Barcelona foguèt fa doás setmanas del 7 al 10 de mai.

Éran 50 occitans venguts dels Vans, del Delfinat, de l'associacion occitana La Faraça. An visitat lo palais del govern de la Generalitat de Catalonha e lo guida los parlava sonque en catalan. Un autre guida, per visitar la catedrala, lo barri gotic e la Barcelona moderna e olimpica, los parlava sonque en catalan.

Après visitèron la Rota de l'òli e dins totes los musèus los parlavan en catalan. Visitèron lo grand monastièr de Poblet e sonque se parlèt en catalan, pendent una visita de doás oras. Lo dimenge visitèron lo monastièr de Montserrat e la messa e la recepcion foguèron sonque en catalan. En Collbató visitèron un talhièr d'orguenas e lo monde occitan demandava las causas en occitan e totas las responsas èran faitas en catalan. I aviá pas gaire problèmas de comprension. Après anèron a la glèisa per un concèrt d'orguena e la musica nos faguèt sortir de lagremas d'emocion. Se cantèt Magalí, Se Canta e d'autras cançons popularas. Los catalans e los occitans ploravan amassa de jòia e emocion. Foguèt mai qu'un concèrt. Foguèt una capitada e arribèt lo mai grand estrambord qu'òm auriá poscut imaginar.

Fin finala, una serada e un sopar amb bal tradicional amassèron mai de 120 personas. Las doás lengas de la velhada foguèron lo catalan e l'occitan. E per clavar, Se Canta, totes amassa.

Jòrdi Peladan, que venguèt amb un grop d'occitans de Nimes l'an passat a Catalonha, e qu'ongan nos a menat los de la Faraça, sap plan que se passa atal amb lo CAOC.

Los catalans, d'autra part, aprenon l'occitan cada còp mai, en diferentas Universitats e Licèus catalans.

Aqueste es lo projècte del CAOC qu'a portat a la practica pendent 22 ans e que contunharem ara e sempre.

Grand-mercé de nos recebre, de nos escotar, e vos inviti a totes a trabalhar amassa, en permanéncia, per las nòstras relacions millenàrias.

Visca Occitània.
Visca Catalonha.
Enric Garriga Trullols
Secretari del CAOC

dijous, 28 de gener del 1999

DISCURS D'ENRIC GARRIGA A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE D'ESTEVE ALBERT "MISSIÓ I DESTÍ DE CATALUNYA I OCCITÀNIA"

Benvolguts amics,

Sé que hi ha a la sala moltes persones que conegueren a Esteve Albert molt més bé que jo. Però jo només us diré el que sé i vaig viure amb ell. Parlar d'Esteve Albert sempre només serà possible si ho fem en una faceta ben concreta, perquè com dic en el pròleg de presentació del seu llibre, el seu camp d'acció fou enorme. Malgrat això se'l coneix generalment com folklorista català i també com historiador. Però aquí el que ens interessa és especialment la vessant del seu occitanisme.

És ell mateix el que ens diu en aquest llibre que no s'interessà per l'estudi del tema occità fins que l'any 1955 passà a residir a les Valls d'Andorra. O sigui quan ja tenia 41 anys. S'interessà pel tema en veure com els pastors d'Andorra i del Pirineu feien la transhumància dels seus ramats fins les garrigues de Montpeller, d'un costat, i fins la vall de l'Ebre, de l'altre. Diu que això ja es feia des dels temps prehistòrics, segons uns drets que els pastors tenen sobre camins i pastures en aquest ampli territori.

Però si aleshores, als 41 anys, s'interessa per l'estudi de les relacions occitano-catalanes, també diu abans que el primer contacte o coneixement de fet occità ja el tingué el 1920, quan només tenia 6 anys. Una família de picapedrers que anaren a Occitània, i eren veïns seus a Dosrius, li parlaven de Narbona, de Besiers, del Rosselló i de la Cerdanya. Sabé que allà també es parlava el "patuà", que és quasi català, perquè ells entenien la gran majoria de paraules. Alhora que la cuina, les cançons i la manera de viure eren semblants a la catalana, fins i tot un planter de figuera, que havien portat d'Occitània, fou plantada a la vinya de Dosrius i l'Esteve Albert en menjà bones figues anys després .

Tots aquests records, tan ben expressats, segur que havien quedat per sempre ben guardats en el seu record d'infantesa. I quan va a Andorra i els torna a retrobar, només fa que seguir el fil de la seva curiositat pel tema occità.

Tant en el cas d'Esteve Albert com en el cas de Jordi Ventura Subirats, que ens acaba de deixar, sembla que els records d'infantesa, quan es retroben amb altres ja de grans, són les conjuncions que fan despertar l'interès per Occitània dels nostres dos darrers grans occitanistes catalans.

Tot això demostra que hi ha un procés continuat d'ocultació de la nostra història comuna amb els occitans. Perquè sinó com s'explica que no tinguem grans intel•lectuals o grans polítics catalans occitanistes.

Ja ho vaig dir el 19 de gener en l'acte d'enterrament de Jordi Ventura, que ell era el darrer gran occitanista que ens quedava, després de la mort d'Esteve Albert, el 10 d'octubre de 1995.

També vull dir-vos que en el meu cas concret, durant la meva joventut, només tenia vagues idees sobre la llengua medieval dels trobadors, que sempre havia suposat morta, perquè mai a l'escola no me n'havien parlat. I de la meva mare només recordo haver-me evocat Mireia de Mistral. I això és molt simptomàtic, car la meva mare havia fet els estudis primaris a l'Institut francès i allà ho hauria d'haver après, però l'escola francesa també li ho amagà, igual que ens ho amagava l'escola del temps franquista.

I ara us vull evocar el primer contacte personal que vaig tenir amb Esteve Albert, sense que això signifiqués cap descobriment del fet occità ni tampoc de la figura d'Esteve Albert, que ja tenia ben coneguda per la premsa, que donava informació de les seves actuacions, principalment de temes folklòrics i històrics.

Fou el diumenge 18 d'octubre de 1970, o sigui fa 29 anys, al castell de Valmí, prop d'Argelers, a Catalunya del Nord. Esteve Albert havia organitzat un acte a la memòria del poeta Josep Carner amb la inauguració d'un monòlit, gravat amb una estrofa de DIA REVOLT. Un acte en el qual hauria compromès persones i entitats com Jordi Barre, Jordi Rubió, Octavi Saltor, Modest Sabaté, Antoni Comas, el Dr. Trueta i d'altres, que potser no hi anaren tots. Actuaren el grup Pirene, la Coral de Roses i l'Orfeó Canigó. Jo hi era atret per una nota publicada a La Vanguardia, però en els actes d'Esteve Albert mai se sabia si tot el programa es faria, ni si tots els convidats anunciats vindrien. El que és ben certa és la gran curiositat d'Esteve Albert per saber qui era jo i a partir d'aquest moment ja vaig quedar registrat en el seu extens repertori mental.

Quan més tard es repetí un altre acte al castell de Valmí, per Esteve Albert, jo era ja un vell amic. Aquest nou acte es feu el 31 de maig de 1971. Era per a inaugurar un altre monòlit dedicat a Joan Amade, el poeta nord català de pare occità. La inscripció és ara el final del Credo Vell i sempre nou del poeta, que allà s'estrenà musicat per Jordi Barre i amb música de Deodat de Severac.

A partir d'aleshores jo vaig assistir a diferents actes d'Esteve Albert i fins i tot vaig anar al pis que ocupava al carrer Balmes/Provença on ara hi ha la Universitat Pompeu Fabra.

Abans, el 1954, Esteve Albert ja havia participat amb Josep Maria Batista i Roca, Josep Trueta i Joan Triadú a la creació de la revista VIDA NOVA, de Montpeller, essent-ne director Max Roqueta i l'editor Miquel Guinart. Una llarga llista gran d'occitans i catalans hi escriviren. També es relacionà amb el gran patriota Gilbert Grau, d'Elna.

El 1974 escriu un article a HISTORIA I VIDA sobre l'expedició dels catalans a Còrdova.

Després, un cop creat el CAOC, ja participà a una colla d'actes occitano-catalans.

El 17 de febrer de 1978, a Torroella de Montgrí, Esteve Albert és elegit membre de la Junta del CAOC català, a la setena reunió conjunta de les dues seccions.

El març de 1978 publica un article sobre la Flama del Canigó, a la revista REVIURE del CAOC. Invita a anar tothom a Montsegur, on anirà la flama, en el vintè aniversari, i cita la poesia de les Tombes Flamejants, de Ventura Gassol.

El 17 de juny de 1978. Inaugura a Pals una exposició titulada "ITINERARIS CATALANO-OCCITANS DEL REI JAUME I", amb fotografies de Maria Dolors Masferrer. Hi fa una conferència amb un títol llarg: "BERNAT DE SANTA EUGÈNIA, SENYOR DE PALS, LLOCTINENT DEL REI EN LA CONQUESTA DE LES ILLES DE MALLORCA".

El 29 de maig de 1979. Torna a ser elegit vocal de Junta del CAOC, a Barcelona, al Col•legi de Doctors i Llicenciats.

El 16 de juny de 1979. és el guanyador del I Premi Rei en Pere del CAOC amb el llibre que ara presentem, que fou proclamat pel jurat a Castelló de la Plana.

Esteve Albert era un pou de coneixences. Sabia més coses que ningú. Per exemple, els del CAOC sabíem que la Copa, dita Santa, fou regalada pels catalans a Mistral per iniciativa de Víctor Balaguer, però en canvi no sabíem res de la Copa que els felibres regalaren en correspondència als catalans. Ell sabia que aquesta copa es guardava al Castell de Teià i ell ens va obrir el camí perquè el comte d'Alba de Liste la cedís al CAOC i aquest la lliurés a la Generalitat. Això es feu al Castell de Teià, el 6 de desembre del 1980, en ocasió del 150 aniversari de la Naixença de Mistral, en el decurs d'una sèrie d'actes organitzats pel CAOC. Al cap de poques hores del lliurament de la copa a Teià, es lliurava a mans del President Jordi Pujol, en un acte solemne fet a la Generalitat.

El 29 de març de 1980. Esteve Albert glossa i presenta, a Barcelona, al Reial Club de Polo, el llibre CERCAMON de Lluís Racionero.

El 23 de maig de 1980, en ocasió del viatge a Avinyó i Malhana del CAOC, Esteve Albert fa una representació de la seva obra històrica "BANDERA DE CATALUNYA I PROVENÇA", davant l'esplanada del Palau dels Papes d'Avinyó. A les 12 en punt de la nit, els camions de l'Ajuntament passen a retirar les cadires, fent aixecar la gent quan encara continua l'obra teatral. No havia lligat tots els caps. Acabada l'obra, tots els components del grup teatral que havien vingut de Bellcaire d'Empordà, retornaven a casa amb l'autocar, a les primeres hores de la matinada.

El 21 d'octubre de 1983. Al Col•legi de Doctors i Llicenciats de Barcelona, Esteve Albert presenta el llibre ARNAU DE CASTELLBÓ" i em demana que jo faci la presentació de l'autor. També el presenta el diputat Jesús Prujà (aquí, present a la sala) i Josep Martinez de Foix, del Club d'Amics de la Unesco.

El 18 de novembre de 1983. Al restaurant Diagonal, la Penya Joan Santamaria invita Esteve Albert per parlar sobre catarisme i diu que tots els catalans som càtars. El professor Alfred Badia replica perquè no hi està d'acord, ja que els catalans -diu- no acceptem ideologies radicals [Jo no crec que el catarisme fos una ideologia radical].

L'onze de desembre del 1983, Esteve Albert organitza uns actes a Elna (Catalunya del Nord) per commemorar el centenari de l'excursió que Jacint Verdaguer feu per tot el Pirineu a primers de juliol de 1883. El CAOC hi anà amb un autocar amb 34 persones. Esteve Albert aconseguí que el govern andorrà li pagués un autocar, però només hi anaren 3 o 4 andorrans. Esteve Albert, com sempre,  és vibrant i brillant i descobreix una placa de ceràmica a l'àbsis de la catedral que diu "oferta pels catalans dels dos vessants" amb un esqueix del llorer de Mossèn Cinto, de Vinyoles d'Orís.

El març de 1985. Esteve Albert inaugura una exposició a GALERIES D'ART SYRA (A la casa Batlló, passeig de Gracia 43) titulada "ELS SANTS QUE HAN FET CATALUNYA". Per segon cop em demana que el presenti.

El dies 22-23-24 de juny del 1985, en ocasió del VII Aplec de Sant Joan de Montsegur, Esteve Albert fa una gran actuació estel•lar. Fa discursos i conferencies i hi va acompanyat d'Alan Ward (occitanista irlandès) i la cantant  Maria Dolors Masferrer. El darrer dia encara presenta el seu llibre, amb un altre títol llarg: "DE CABOET A PARÍS, PASSANT PER LES VALLS D'ANDORRA. UN LLINATGE CATALÀ AL TRON DE FRANÇA".

El 10 d'abril de 1988 Esteve Albert és a l'inauguració oficial del Pi de les Dues Branques, a Montsegur [Ho podeu veure a la foto de darrera del llibre que ara presentem]. Era un pi que no es pogué plantar el 6 de març, a causa d'una gran nevada, fins el 9 de març i que un mes després hi anàvem a fer la constatació, per part catalana, del seu plantament.

Esteve Albert tenia una altra particularitat a destacar, ja que parlava el català-rossellonés molt bé i s'havia fet molts amics a Catalunya del Nord, malgrat el seu occitanisme, que potser no sabien, i que allà no cau gens bé. Però no havia après l'occità, com ho feu Jordi Ventura. Però el rossellonès és molt aprop de l'occità i els occitans l'entenen millor que si es parla el barceloní. A la foto esmentada Esteve Albert parla en català als occitans. Amb gran vehemència, tot aixecant la mà esquerra i el dit índex, com ho fa un predicador que ensenya el bon camí a seguir.

El 28 de febrer de 1991. Esteve Albert envia a Enric Garriga una lletra sobre el catarisme a Catalunya (especialment a Josa i Castellbò) que després, al cap de 5 anys, publica la secció del CAOC Amics dels Càtars.

Aquesta lletra és la resposta a la meva del 7 de febrer de 1991. Jo li demanava informació sobre la relació entre el catarisme i el poble de Gòsol. Ell escriu la resposta a mà, darrere mateix de la meva carta, en lletra menuda en dues bandes. La primera, en bolígraf blau i la segona, en bolígraf negre. Sense cap esmena, escriu un article molt bo, que prova que tot ho tenia en el cap.

Esteve Albert encara feu una altra conferencia sobre el catarisme a Reus, invitat per Jordi Pàmies.

El 10 d'octubre mor Esteve Albert i Corp a Andorra. Perdem un gran amic i un gran català-occitanista. Un català complet.

Posteriorment sortí el llibre sobre l'Esteve Albert, de Xavier Garcia Pujades, que també està present a la sala i que fou presentat a la llibreria Robafaves de Mataró, el 8 de febrer de 1996.

I també s'han publicat una colla d'articles als diaris i cartes glossant la seva vida, com d'Enric Jardi, Robert Surroca, etc., i encara en sortiran més, perquè la personalitat d'Esteve Albert és d'una gran transcendència històrica, en el camí de la recuperació de la nostra història i cultura.

He volgut ser breu, però no és possible ser-ho si parlem d'Esteve Albert, que tingué una gran activitat, impossible d'abastar en la seva totalitat.

Gràcies per la vostra atenció.

Enric Garriga Trullols
Secretari General del CAOC
Mataró, 28 gener 1999

dimarts, 19 de gener del 1999

PARLAMENT D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A LA MEMÒRIA DE JORDI VENTURA

És tanta la consternació que he tingut, en saber la mort de Jordi Ventura Subirats, que he vingut a aquest acte sense haver preparat res per escrit. Afectat per la gran pèrdua m'ha estat impossible pensar què havia d'escriure.

Voldria parlar-vos del occitanisme que ell mantingué durant tota la seva vida. De ben jove ja era a Provença i es posà en contacte amb tots els grups occitanistes que donaren llum a l'occitanisme modern actual. Ell era present als primers actes i reunions del Partit Nacionalista Occità i també a les reunions de l'Institut d'Estudis Occitans.

No es pot parlar de l'occitanisme modern sense esmentar la seva presència i l'acció portada per Jordi Ventura en aquells anys de desclosa de les diferents opcions occitanistes

La seva mort ha causat un enorme consternació entre els occitanistes que el conegueren i entre ells s'han passat la trista nova de la seva mort inesperada.

Aquesta bandera occitana que veieu sobre el taüt de Jordi Ventura, porta els colors groc i vermell de la bandera catalana. Fou ell qui defensà aquests colors quan es discutia quina havia de ser la bandera occitana, perquè aquests colors eren els colors catalans. Ell mateix m'ho havia dit. Ell visqué molts fets de l'occitanisme modern. Jo en canvi, tots els anteriors a 20 anys els he hagut d'aprendre dels llibres.

Sabem que Jordi Ventura és un gran historiador català i occità que posà de relleu tots els trets que ens uneixen catalans i occitans.

Ell havia dit que entre catalans i occitans, hi ha diferències, però a continuació també deia que entre catalans i occitans es troben una enorme quantitat de semblances com no es troben en cap altres dos pobles. L'afinitat cultural i lingüística dels pobles català i occità no té cap altre paral•lel semblant en el món.

Sabem tots que Jordi Ventura ha estat un gran nacionalista català, que sempre es trobava pertot on es defensava la identitat política i cultural catalana. I ara amb, convenciment total, afirmo que un català, per esdevenir un català complet, ha de ser occitanista, sinó és un català mancat.

Per això, també dic i afirmo rotundament que en perdre Jordi Ventura hem perdut el darrer gran intel•lectual català, que podia passar el missatge català, als occitans, en la seva pròpia llengua occitana.

I si no digueu-me quin gran polític, quin gran intel•lectual, coneixeu a Catalunya que es pugui expressar en occità per transmetre als occitans el nostre missatge de catalans. No en queda cap, després de morir-se Jordi Ventura. I això és greu per Catalunya.

Espero que de les noves i joves generacions en surtin d'altres que puguin expressar-se en occità i siguin alhora grans intel•lectuals o polítics. Malgrat que serà difícil arribar on arribà Jordi Ventura. Però ara, en aquest moment, no ens en queda cap, per dissort nostra.

Per això sento en el més pregon del meu cor una gran pena per la pèrdua d'una personalitat tant important per l'occitanisme i per les nostres relacions amb Occitània, a les quals ell dedicà tota la vida, no sols com a erudit sinó també com activista.

Abans de Pasqua del 1997, Jordi Ventura hem telefonà i hem digué que li agradaria anar amb el CAOC al Carladès. Hi anàrem tots plegats amb ell, per Pasqua, al Carladès, durant quatre dies i assistí a tots els actes.

El primer dia li vaig demanar que fes un discurs en occità a l'alcaldia. L'alcalde havia parlat en occità i jo també. Jordi Ventura feu un discurs extraordinari, improvitzat i sense papers, en el provençal que havia après a la seva joventut, i es dolgué de la situació de l'occità en que l'havia prostrat el jacobinisme francès.

I ara voldria saber si hi ha algú en aquesta sala que sàpiga on és el Carladès. No sabem la nostra pròpia història. És un territori als confins del Nord d'Occitània, que durant més de tres segles formà part dels territoris dels comtes de Barcelona a Occitània.

A Jordi Ventura, el viatge al Carladès el feu reviure la il•lusió occitana i la relació occitano-catalana. Quatre dies, que segur foren per a ell de gran goig i que li permeteren exposar la seva aguda visió de la història i de la política.

Però hi ha una cosa que no s'ha dit aquí, en aquesta sala. Ell mateix deia que la seva mare li parlava, en la infantesa, de Besiers i que li deia que a Occitània es parlava una llengua que no era el francès.

Als 18 anys, Jordi Ventura entra en contacte amb la cultura, de la qual li parlava la seva mare, i aprèn la llengua occitana, en la varietat provençal. Era conseqüent com a català. S'havia completat.

Per acabar, deixeu-me tornar a repetir la gran pena que sento per la nova dissort dels catalans, ja que amb la seva mort hem perdut el darrer gran intel•lectual occitanista, i el més complet dels catalans, perquè precisament era el més gran occitanista català del temps modern que ens quedava.

Enric Garriga Trullols

19 de gener 1999

Barcelona (Tanatori de Les Corts)