dilluns, 30 d’abril de 2007

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS. SOPAR COL·LOQUI AL RESTAURANT PLAÇA (BERENGUER DE PALAU) DE CIUTAT DE MALLORCA

Benvolguts amics,
Mallorquins, occitans i catalans.


Abans de sopar hem escoltat al pare Massot de Montserrat que ha parlat de les relacions entre Mallorca i Occitània.

Poca cosa hi haig d’afegir, però la conquesta de Mallorca del 1229 fou una conquesta occitana, atès que el rei Jaume I era occità, ja que nasqué a Montpeller el 1208. D’aquesta naixença l’any vinent serà el 800 aniversari.

Està molt bé que parlem de fets passats per recordar d’on venim i que expliquen la situació actual dels nostres països.

Però caldria divulgar més la història contemporània recent per obrir els ulls a molta gent que creuen que el tema occità ja només és història passada.

I la poca bibliografia catalana apareguda sobre el tema enlloc de descobrir amaga i tergiversa la realitat occitanista d’avui ¿Creieu que és positiu parlar de l’il•lusió occitana, del somni d’Occitània? No, perquè els somnis i il•lusions no són precisament realitats.

I molts dels que això diuen i escriuen creuen que Occitània ja està liquidada o està en un procés terminal sense sortida. No coneixem la realitat.

 Diuen que la llengua no es parla. També molts occitans i francesos han dit que el català no es parla a Catalunya.

Si apreneu l’occità podreu parlar per tot  arreu d’Occitània en occità.

Igualment els occitans i francesos poden parlar per tot  arreu dels Països Catalans en català.

Una vegada Lluís Llach es negà a parlar en català en un concert a Occitània perquè creu que són només quatre gats que el parlen i parlà en francès amb disgust dels occitans i del catalans presents.

En canvi hem assistit a Festivals a Carcassona en el teatre de la Ciutadella totalment ple amb 3000 persones per escoltar en occità, durant una hora i mitja, a Robèrt Martí. No solament l’entenien sinó que es petaven de riure pels acudits i els catalans en canvi ens quedàvem en blanc.

Aquí m’hauria agradat que haguessin vingut aquells que parlen d’il•lusió i de somni occità.

M’hauria també agradat que haguessin vingut a Carcassona el 22 d’octubre del 2005 a la Manifestació de 10.000 persones per la llengua occitana.

M’hauria també agradat que haguessin vingut el 17 de març de 2007 a Besiers a la Manifestació de 20.000 persones per la llengua occitana.

Allà no tenen autonomies ni ensenyament obligatori de l’occità, però tenen 36 escoles calandretes associatives de pares que volen que els seus fills aprenguin en occità.

Us caldria veure la fe dels pares , dels mestres i dels alumnes. Però també caldria veure la penúria en què viuen. Recentment, per Pasqua, el CAOC ha visitat la Calandreta d’Orlhac, la que està més al Nord d’Occitània i els hem fet un important donatiu, dintre de les nostres possibilitats, perquè treballen sota mínims.

 Occitània necessita la nostra ajuda, no la nostra commiseració.

Ni tampoc la crítica d’aquells que diuen que s’espavilin sols.

Durant els 22 anys del govern de CIU, l’ajuda a Occitània ha estat nul•la.

Es calmaven la consciència amb la Val d’Aran.

Durant el tripartit tampoc res. En canvi es destinen milions d’euros pels pobles d’Àfrica i del tercer món. I a l’interior de Catalunya per la  cultura castellana, com la Feria d’Abril.

La prioritat catalana hauria de ser Occitània. Doncs no.

Des del Tripartit rebem menys subvencions, un 50 per cent menys.

Des de que és oficial l’occità a Catalunya no ens subvencionen ni la DICTADA OCCITANA, ni es fa cap curs d’occità subvencionat.

Voldria que m’expliquessin la contradicció de declarar l’oficialitat de l’occità i negar les subvencions pels únics que fem activitats occitanes.

Actualment hi ha tres llengües oficials a Catalunya: català, castellà i occità;  però ara s’intenta que siguin tres llengües obligatòries a l’ensenyament: català, castellà i anglès.

Serem més rics amb l’anglès, potser si. Però serem més pobres  nacionalment en català i occità. Dues llengües fortes enfront de dues llengües dèbils: català i occità.

Per portar una política nacional cal tenir les coses clares i els nostres polítics no les tenen perquè ignoren la realitat occitana i també la catalana. Dic catalana perquè cap polític s’ha adonat que en Catalunya hi ha més independentistes que mai hi havia hagut en tota la història.

Els polítics, cecs, diuen que toquen de peus a terra, però a Europa cada cop hi ha més estats i Catalunya sempre queda a la cua.

Per acabar només vull dir-vos que les accions del CAOC tenen lloc en un territori conjunt de 28 milions de persones que habiten els Països Catalans i els Països Occitans i això és una realitat que no es pot amagar, malgrat els nostres polítics. Per tant endavant.

Gràcies per haver-me escoltat.

Enric Garriga Trullols
President del CAOC

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS AL PARLAMENT DE MALLORCA

Senyora diputada Maria-Antònia Vadell Ferrer,

Amics occitans, mallorquins i catalans,

En nom de tot el grup d’occitans i catalans del CAOC em plau donar-vos les gràcies per la vostra recepció en aquest lloc tant representatiu de Mallorca.

Jaume I conquerí Mallorca el 1229 i només un any més tard el 1230 promulgà la Carta de Franquesa per estimular la repoblació i alhora fixar els drets individuals dels mallorquins.

La conquesta catalana de Mallorca fou feta per un monarca que havia nascut a Montpeller i per tant era de naturalesa occitana, malgrat ser de llinatge català.

És evident que no era l’únic occità present al moment de la reconquesta. En Pere Morey ha estudiat aquesta  presència occitana.

Mallorca i Catalunya tenien les mateixes Corts a Barcelona. Hi hagué, doncs, una unió molt forta entre Catalunya i Mallorca.

Fou el propi monarca Jaume I que disgregà el regne en donar al seu fill segon, Jaume, el regne de Mallorca que comprenia Mallorca, Menorca i Eivissa, Balears menors, més els comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent, Cotlliure i Vallespir. Però també dos territoris occitans: Montpellier i el vescomtat del Carladès.

Aquesta passada Pasqua, el CAOC ha anat un cop més al Carladès, un territori de l’Alvèrnia, al Nord d’Occitània. Carlat amb el seu castell era la capital. Mai ha estat cedit a França que en un moment donat se’l quedà com a fet consumat i destruí totalment el castell. Si els drets de propietat no caduquen per robatori, el Carladès és català i de Mallorca també.

A part d’aquestes consideracions històriques, el Parlament, a tot arreu, és la màxima institució d’un país que pot fer lleis segons el propi govern, d’acord amb la Constitució pròpia, la qual també pot lliurament modificar.

És evident que així funcionen els parlaments d’Estat. Però els parlaments de Mallorca, Catalunya i València no són parlaments d’Estat sinó d’autonomia i no podem canviar la Constitució de l’estat espanyol i amb prou feines podem canviar una mínima part dels Estatuts d’Autonomia respectius. D’altra banda les lleis estan subjectes a la vigilància del Tribunal Constitucional de l’Estat.

Les Corts Catalanes eren una altra cosa perquè la Confederació catalana-aragonesa atorgava drets d’estat als territoris confederats.

Enguany fa 300 anys que amb la Batalla d’Almansa, que com diu la dita a tots “alcansa”, es perderen els drets i la Confederació catalano-aragonesa desapareix i les relacions amb Occitània també.

Aquí estem ara esperant, uns i els altres, recuperar les institucions  amb plens poders per tenir un lloc a la Unió Europea.

Mercès a tots.

Visca Mallorca, Visca Occitània i Visca Catalunya!


Enric Garriga Trullols
President del CAOC

dissabte, 28 d’abril de 2007

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A L’OBRA CULTURAL BALEAR DE MALLORCA

Sr. President,
Amics mallorquins, catalans i occitans,

Anar a Mallorca pels catalans abans era una festa, fins i tot era el lloc on anaven els nuvis en viatge de noces. Però us heu fet tant famosos que els catalans ja no som més que una part petita dels vostres visitants.

Tota Europa us visita i el món sencer us coneix. Però els catalans tenim un privilegi sobre tota aquesta massa que aterra a Mallorca. Som els primers descobridors i els primers turistes. D’altra part nosaltres som de casa i els altres són forans i això que consti.

La nostra associació CAOC farà aviat 30 anys que nasqué a Barcelona amb arrels a tots els Països Catalans. A tot arreu hi tenim socis i a Mallorca també.

Però a diferència d’altres associacions catalanes la nostra és bicèfala té un altre CAOC a Occitània.

Avui, aquí, som presents els dos presidents de cada CAOC. Som dos gats vells, en el sentit estricte, i la nostra militància en l’occitanisme ja ens ve de lluny. Especialment l’amic i president del CAOC occità Pèire Pessamessa. Tres occitans més també ens acompanyen. La presència d’aquests quatre occitans és molt significativa.

Cal recordar dos presidents importants de la secció catalana: Josep M. Batista i Roca i Joan Fuster, de València. Per part occitana alguns dels antecessors de l’actual president foren Pèire Vilar (l’historiador) i Robèrt Lafont (l’escriptor).

Hem viscut les vicissituds de més de 40 anys d’occitanisme i el que es donava per mort i enterrat encara és viu i cueja i de tant en tant fa manifestacions de 10.000 i 20.000 persones a favor de la llengua.

Amb tot l’estat francès en contra, l’occitanisme ha creat 36 escoles d’immersió lingüística en occità que en diuen Calandretes.

L’occità aflora per tot arreu, amb certàmens, festes, congressos, i escoles d’adults i d’estiu.

Fins i tot el govern català introduí l’oficialitat de l’occità a tot Catalunya en el darrer Estatut de Catalunya. Després se n’ha oblidat, però com que fa maco aquí l’han deixat. Ara els haurem d’espavilar perquè no s’adormin.

Estem ben fotuts amb aquests polítics de visió curta, sense decisió, que ballen al compàs que els marca Madrid i que no tenen cap projecte de futur.

I dic el mateix, o pitjor, dels polítics francesos. Heu vist a la recent volta de les presidencials que ha guanyat el candidat més contrari de tots a les llengües dites regionals.

Som uns ignorants de la nostra força i enlloc de procurar per la nostra salvació com a poble vetllem perquè Espanya no s’enfonsi i ells perquè es salvi França.

Som massoques tots plegats perquè ens han conquerit l’esperit i ara ja no veiem la necessitat d’una recuperació nacional. S’ha assolit, l’objectiu de l’estat dominant, Espanya o França, els nacionalment minoritaris abandonen llur nació i s’incorporen a la dominant.

L’Estat al servei de la nació empra la violència,  la coacció, la discriminació i la persuasió, a dosis diferents en cada Estat i període, per tal d’identificar la seva nació amb l’Estat de forma que tots els ciutadans abandonin llur antiga nació per la nova dominant.

Pel que fa la llengua veiem que finalment l’Estatut nou d’Autonomia de Catalunya equipara en drets i obligacions el català i el castellà. El dèbil i el fort. Però la realitat és ben diferent. Els únics bilingües són els catalans. Els altres continuen monolingües, per molts anys que visquin a Catalunya. És més, els que no volen parlar sempre castellà a la feina són acomiadats i en canvi mai s’acomiada una persona que sempre parli castellà.

Pel que fa a França la “generositat política” arriba a la promesa de concedir a les llengües dites regionals l’estatus mateix de les llengües estrangeres. O sigui, aquelles llengües que no tenen territori propi a França i que no es parlen en la societat ni a casa.

Per això cal enfortir l’amistat occitano-catalana ja que té un territori molt gran on hi viuen 28 milions de persones. Aquesta força demogràfica, cultural i lingüística és un fet que ens ha de servir per avançar en l’obtenció de la reconeixença al dret de tenir un estat propi dins l’Unió Europea.

Moltes gràcies.

Visca Mallorca, Visca Occitània, i Visca Catalunya!

Enric Garriga Trullols
President del CAOC i de l’IPECC

dissabte, 7 d’abril de 2007

DISCORS D’ENRIC GARRIGA. VIATGE DE PASQUA AL CANTAL

Sénher conse de Sant Simon,
Sénher Feliç Daval,
Sénhers conselhièrs municipals,
Amics catalans,
Amics occitans,

Vòli en primièr regraciar vòstre amable acuèlh dins aqueste ostal comunal de Sant Simon al nom dels catalans e occitans del CAOC.

Cada dos ans, los catalans de la nòstra associacion CAOC, amb l’ajuda de l’amic Fèliç Daval, sèm venguts en Auvernha e en Cantal, qu’a conservat la remembrança del Carladés ligat a Catalonha durant fòrça annadas, a l’edat mejana.

Se encara actualament las nòstras lengas catalana e occitana son fòrça pròchas una de l’autra, segur que a l’edat mejana èran encara mai semblantas, benlèu èran la meteissa lenga.

Mas los estats modèrnes nos an separat e assimilat culturalament e linguisticament fins al punt d’èstre una simpla província amb una dominacion coloniala de facto.

Aqueste procès contunha encara, malgrat la Declaracion Universala dels Dreits de l’Òme, l’ONU, l’UNESCO, l’Union Europèa, los tribunals, las constitucions, la democracia e la Carta europèa de las Lengas minoritàrias que França a pas encara ratificada.

L’egalitat existís pas en Euròpa e tanpauc en França e en Espanha. Las nòstras lengas an pas los meteisses dreits que las lengas oficialas. Se totes los òmes an los meteisses dreits e libertats perqué i a lengas qu’an pas lo dreit d’èstre ensenhadas a l’escòla oficiala de l’Estat?

Los catalans avèm patit fòrça d’aquesta situacion e sabèm çò que còsta resistir e sobremontar las dificultats e los empachs de tota mena e per aquò sèm sensibles e vesèm las dificultats que ten la calandreta d’Orlhac e cada còp fasèm una aportacion economica per ajudar a la recuperacion de la lenga occitana.

La lenga e la cultura fan partida del patrimòni de l’umanitat e totes los estats e govèrns deurián protegir las lengas mai fèblas e fan tot lo contrari, favorison las lengas dominantas e la seuna projeccion exteriora.

Es un jòc de poder e de dominacion tanben economica.

Sèm a Sant Simon, la patria, lo breç, de Gerbert e del poeta occitan Joan Baptista Veyre que, coma Frederic Mistral, avián somiat una lenga occitana rica e culta coma dins los temps dels trobadors.

La riquesa de la lenga occitana se pòt pas pèrdre.

Sabi pas se la recenta declaracion d’oficialitat de l’occitan a Catalonha ajudarà gaire a la recuperacion de la lenga occitana en Occitania, mas es evident que foguèt una iniciativa catalana, pas de Madrid ont sabon pas qu’es aquò.

L’an que ven farà 30 ans que foguèt fondat lo CAOC. Son trenta ans al servici de las relacions fraternalas entre Catalonha e Occitania. Son 30 ans de trabalh per far comprendre als catalans e a las autoritats catalanas que existís Occitania e que podèm trabalhar amassa per la nòstra cultura comuna.

Avèm fait çò qu’avèm poscut amb los mejans qu’avèm obtengut. L’istòria jutjarà a totes.

Espèri qu’arribarà un jorn la libertat.

Grands mercés a totes.

Visca Occitania e Visca Catalonha,


Enric Garriga Trullols
President CAOC