divendres, 15 d’agost de 2008

DISCORS D’ENRIC GARRIGA-TRULLOLS A L’ESCOLA OCCITANA D’ESTIU

Sénher President de l’EOE
Cars amics occitans
Cars amics catalans

Pel CAOC catalan ongan es una data extraordinària.
Es lo 30en aniversari de la seuna fundacion a Barcelona, lo 21 de genièr de 1978.
Exactament a la meteissa data avèm celebrat oficialament al sèti de la Generalitat de Catalonha, aqueste eveniment del restabliment de las relacions occitano-catalanas per la nòstra associacion.

Ongan tanben avèm celebrat lo 30en aniversari dels Fòcs de Sant Joan a Montsegur.

Tanben cal remarcar especialament qu’es lo trenten aniversari de la primièra participacion del CAOC a l’EOE, en 1978, sense interrupcions fins ara. Es una fidelitat segura, qu’avèm provat pro ben.

Mas aquesta trentena participacion del CAOC a l’EOE se caracteriza especialament perqué es la mai nombrosa. Ongan i a, en aqueste espaci de l’Escòla, 40 catalans, amb una granda majoritat de joves e tres petits drollets catalans, que segur se faràn grands e occitanistas. (Vint-e-set catalans son demorats tota la setmana a l’EOE).

Tanben cal remarcar qu’avèm ongan amenat un grop catalan de musica tradicionala, KAJ TIEL PLU, que ne vos farai pas la presentacion perque eles meteisses se presentaràn en occitan. Lo cap del grop, Ferriol Macip, es jornalista de Barcelona Television e dos còps per setmana fa un programa per la television BTV en occitan, lo dissabte e dimenge. D’autra part es esperantista. Vesètz, doncas, qu’es catalanista, occitanista e esperantista. Aquò es lo summum (lo cimèl) de la transgression.

D’autra part l’aplicacion a la practica del programa sus l’oficialitat de l’occitan en Catalonha serà ara efectiu a partir d’un acòrdi qu’es estat fach entre lo CAOC e la Generalitat de Catalonha (lo Secretariat de Normalizacion Lingüistica).

Començarem amb un cors oficial d’occitan, al mes d’octobre, que durarà fins al mes de junh e aquò marcarà lo començament de l’implicacion oficiala de la Generalitat dins las relacions occitano-catalanas que permetrà de desplegar un ample programa d’activitats subvencionadas.

Per acabar vos podèm assegurar que, pel CAOC e per la Generalitat, la lenga e la cultura occitanas son quicòm de mai important qu’un patrimòni constitucional.

Finalament arriba lo temps de l’accion, lo temps de coordinar en comun los nòstres programas e las nòstras manifestacions.

A partir d’ara avançarem mai rapidament per obténer la libertat dels nòstres dos pòbles e renfortir encara mai la millenària amistat entre catalans e occitans.


VISCA OCCITÀNIA

VISCA CATALUNYA

Enric Garriga-Trullols

dijous, 14 d’agost de 2008

PRESENTACION DEL LIBRE ELÒGI DE LA TRANSGRESSION A L’ESCÒLA OCCITANA D’ESTIU

Mon amic Quim Gibert, que demòra a Fraga, en la Franja catalana d’Aragon, m’a demandat de presentar amassa lo libre Elògi de la Transgression, del qual n’es coautor.

Lo libre es compausat per quatre partidas de diferents tèmas, signats per quatre autors diferents: Quim Gibert (identitat e des-rasons d’estat); Ramon Camats (identitat e revolta); Albert Berrio (identitat linguística e des-rason d’estat); Eugeni Casanova (trenta ans de destruccion “democratica” de la cultura catalana) e Josep Sort (lo cas de Quebec). Per acabar i a un annex signat per Jaume Sastre e Josep Palou.

Lo libre preten denonciar los estats-nacions. Los diferents autors an una meteissa tòca, mas unes i arriban per cronologia istorica e d’autres per una analisi filosofica e metafisica.

Es obligat, per part dels coautors, de mostrar lo parallelisme entre libertats personalas e libertats dels pòbles e collectivitats.

Dins lo prològ, Àngel Velasco parla de l’òme alienat, conformista d’agachs estreits e convencionals, qu’aplica tanben als pòbles que son incapables de reconèisser l’impunitat amb que actua un estat, lo sol qu’a lo dreit de se manifestar nacionalament.

Quim Gibert va mai enlà e afirma que la logica coloniala altera las coordenadas que permeten al subjècte s'afirmar coma umans.

Mas es Ramon Camats qui cèrca l’origina e ditz “Tota l’educacion que recebem des de l’enfancia tendís a nos dondar en la submission. Lo bon enfant es aquel qu’obeís melhor. Cal tot un entreinament emocional per far d’un ésser uman una criatura socialitzada. La primièra moral dels enfants es l’obediéncia.”

Per atzar ne parlèri ieu, en una conferència a l’Universitat Occitana d’Estiu, de Nimes d’ongan, de l’educacion que nos fa diferents. Diguèri que Cristian Duthil, un occitan de Foix, que foguèt un an president del CAOC occitan, aviá dit que los catalans e los occitans pensavan diferent. E ieu ajustavi, perqué aviám recebut una educacion diferenta.

Tòrni al libre, e al trabalh de Quim Gibert, e dins l'apartat del "cigne que cresiá qu’èra guit” parla de la politica de Castelha que considera normal que en tèrra castelhana siaga oficiala unicament la lenga castelhana (mal dich espanhòl) e d’autra part l’estat accepta pas que lo catalan en Catalonha siaga la sola lenga oficiala.

Los occitans pòdon pensar que los catalans sèm afortunats perqué lo catalan es declarat oficial en Catalonha, mas aqueste bilinguisme, que pòt semblar bon, es totalament refusat d’aplicar en tèrra castelhana. L’estat deuriá respectar per igual los diferents pòbles qu’engloba e quand aquò es pas respectat se produison trencaduras. Lo 90 per cent del territòri estatal d’antan refusèt de contunhar d’èstre espanhòl e nasquèron las republicas americanas.

L’estat promociona una etica pròpia per enganar e confondre l’opinion publica.

L’estrategia del desconcèrt es la que permet far passar las victimas per borrèls. O los democratas per racistas. Per aquò funciona a la perfeccion l’invent d’un enemic fictiu per se'n acarnassir.

Los catalans, amb los sius inesperats projectes nacionals, an fonccionat coma un util enemic interior qu’a proporcionat una tension persistenta a l’idèa de la patria espanhòla.

Quim Gibert cita exemples concrets e recents de las dificultats de viure plenament la vida en catalan e ajusta opinions d’autres sociologues coma Salvador Cardús.

Aprèp d’aportar testimònis e exemples istorics, Quim Gibert es favorable de profitar las oportunitats e escasenças per forçar las leis injustas a partir de la transgression e ajusta d’exemples istorics. Cal defendre çò qu’es just. Cita Gandhi, Macià, Abd-el-krim, etc. Cita Rosa Lee Parks qu’es arrestada per s’asietar en un sèti d’autobús reservat als blancs, etc.

Lo silenci, l’indiferència, e certas toleràncias fan qu'una gran partida de las violèncias demòran invisiblas quand l’autoritat competent actua de forma incompetent, transgredir es un recurs aconselhable per questionar los mesprètzes que naissen de las desigualtats.

Aquò pòt éstre lo resumit d’aqueste apartat de Quim Gibert.

Coma avètz notat es un programa pacific.

En lo seguent trabalh Ramon Camats se demanda: qué passa se l’injusticia se manten sota la capa de la legalitat constitucional? Responsa: apareish lo dreit a desobesir; lo dreit a la revòlta. Lo revoltat refusa la seuna condicion mas non a la seuna identitat. Ditz non, mas renuncia pas. Cita Albert Camus (1951) que ditz, a L’home revolté: “Je me revolte, donc nous sommes.”

Mas lo catalanisme recent e l’actual discutís pas la legimitat de la posicion del castelhan als territoris catalans. Lo debat ara es saber fins ont cal arribar en l’extension de l’usatge del catalan.

Cita una frasa de Morgadas (1996): “lo catalanisme a volgut far una pascada sens trencar los uòus”.

Lo capitol quatre de Josep Sort “Trenta ans de destruccion democratica de la cultura catalana” fa referència a las trenta darrièras annadas e detalha lo cinisme de l’actuacion espanhòla e los errors de la classa politica catalana.

Entre los diferents aspectes que cita i a las seleccions esportivas catalanas qu’an recebut l’oposicion ferotge e totala del govèrn de Madrid. Çò qu’an arribat a faire per empachar la reconeissença de la seleccion catalana de patinatge viola totas las nòrmas moralas, d’etica, juridicas e de justicia. Deurián èstre acusats per lo mond entièr de delictes grèus, mas l’impunitat estatala e la complicitat d’autres estats-nacions a empachat la reconeissença democratica de la selección catalana de patinatge.

Lo jòc brut que son capables de far los estats es pas possible de contrarestar amb lo jòc pacific e ingenu dels pòbles sens estat propi, coma lo catalan.

Lo passat dimarts al sèr avèm vist a l'EOE lo film Se Canta e que lo problèma de las seleccions occitanas esportivas se pausa tanben del meteis biais.

Per l’Estat espanhòl, la batalha de la simbologia es essencial. L'espòrt es uèi un gran productor d’icònas. An declarat que cal pas tocar ni parlar de las seleccions esportivas perqué son una question d’estat. Per aquò son pas presents al novèl Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006. Per aquò an recorregut a tots los mecanismes del poder e dels toats (“clavegueres”, en catalan) per empachar la seuna reconeissença per via democratica.

Es un libre que cal legir especialament per descobrir lo jòc brut dels estats.
E ara ajusti un fait recent. La consulta democratica al País Basc (pas un referendum) es estat refusada pel govèrn e lo tribunal constitucional.

Me demandi qué passarà amb lo previst referendum catalan del 2014.

En autras epocas l’armada e los tancs serián presents a las ciutats catalanas e totes los politics serián empresonats sens distincion d’ideologias.

Mas demòran autres mejans efectius, la detencion preventiva, las acusacions de terrorisme, e de l’elògi d’ETA, la tortura plan vigenta, las inspeccions fiscalas, lo licenciament e expulsion de pòstes e totes los jòcs bruts inimaginables.

Mas lo dreit universal a l’autodeterminacion dels pòbles existís, e França e Espanha l'an signat.

Es aquí ont demòra la fòrça dels pòbles oprimits. Sonque mancan l’intelligencia e la perseverança. E tanben, coma ditz aqueste libre, la transgression permanenta.

E ara per acabar vos legirai una partida del mieu discurs al Port de Salau (2.080m alt) del 3 d’agost de 2008. El Port de Salau tanben se ditz lo camin de la libertat, per ont an passat lo monde que s’escapava de la mòrt e de las dictaduras en totas las epocas.

Enric Garriga Trullols
President del CAOC

diumenge, 3 d’agost de 2008

DISCURS D’ENRIC GARRIGA AL PORT DE SALAU

Senyors alcaldes i regidors municipals,

Tornem a reunir-nos per festejar la nostra amistat entre el poble català i el poble occità representats per aquestes dues banderes.

Us felicito a tots per l’esforç que fem per pujar aquí dalt. (Uns més que els altres). Us felicito per la constància i especialment per la militància. Som defensors de les nostres identitats identificades especialment per la nostra cultura comuna i dues llengües bessones. Dues llengües que estan en perill amenaçades per estructures estatals centralistes, jacobines i assimilistes però també per persones amb noms i cognoms tant de l’estat espanyol com de l’estat francès. A l’estat francès hi ha la meitat de diputats i senadors contraris a les llengües dites regionals i també la majoria dels acadèmics de l’Acadèmia francesa. A l’estat espanyols són milers els intel•lectuals i polítics que s’han unit en un Manifiesto contra la llengua catalana en el nostre propi territori català.

Uns s’oposen a afegir a la Constitució que les llengües regionals siguin un patrimoni de França. Els altres volen canviar la Constitució espanyola perquè atorga masses atribucions legals al català que segons ells no ha de ser oficial ni obligatori.

És una guerra en la qual lluitem amb inferioritat perquè els nostres enemics s’han unit en un front comú.

Ara vull continuar en occità perquè sempre ho he fet així i d’altra banda l’oficialitat de l’occità a Catalunya s’ha de notar en alguna cosa.


Nosaltres a aquí ja fa 21 anys que ho fem.


Cars amics occitans,

I a doás menas de dansas. La primièra es la dansa tradicionala que dansam aquí al Pòrt de Salau, cada an, amb plaser e jòia. La segonda es la dansa que nos fan dansar los dos estats colonialistas. Es la dansa de l’uniformitat, de l’assimilacion e del colonialisme pur e dur. E nos vòlon manses coma un anhèl.

Pendent fòrças annadas sèm demorats coma un ramat de fedas docilas.

Ara vosautres, los occitans, avètz passat de la condicion de feda a la condicion de patrimòni.

Sabèm pas se aquò del patrimòni vos balharà lo dreit de contunhar a manjar d’èrba coma las fedas d’antan. 

Degun discutís lo dreit d’èstre feda, mas sabèm pas los dreits que demòran a los que son passats de feda a patrimòni. Un senator francés (Jean-Jacques Hyat) foguèt clar en disent que la refòrma de la Constitucion dobrís cap dreit. Lo francés contunha d’èsser obligatòri e oficial e l’occitan serà jamai obligatòri.

De l’autre costat, sembla que los catalans avèm lo problèma d’aver tròp avançat. L’Estatut d’Àutonomia recent de 2006 (encara pas aplicat) ditz que lo catalan es obligatòri coma lo castelhan. Aquò es refusat pels espanhòls, pel govèrn e pel Tribunal Constitucional.

D’autra part, las balanças fiscalas, finalament publicadas, an demostrat que los tres païses catalans, Catalonha, Baleares e València, son los que sustentan Espanha qu’empaurís los territòris catalans.

La docilitat de las fedas jamai es estat un bon exemple per far avançar la libertat dels pòbles. Ara es arribada l’ora de la contestacion, l’ora de la transgression. Ara es l’ora de dire pro ; perque n’avèm un grand sadol de la politica estatala.

Salau s’avancèt dins lo temps. Salau nos mòstra lo camin de la libertat e lo cal seguir. La lenga e la cultura que nos unisson son e seràn la clau de la nòstra fòrça.

L’union es tanben la nòstra granda fòrça.

Antan nòstra granda força foguèt la resisténcia interna.

Ara arriba lo temps de l’accion, lo temps de coordinar nostras tòcas, nòstres programas, nòstras manifestacions per carrièra, nòstras accions internacionalas. E avançarem.

E ara totes dansarem e cantarem per la patz, per la libertat dels pòbles e per l’amistat occitano-catalana.

Visca Catalunya
Visca Occitània

Pòrt de Salau, 3 d’agost de 2008