diumenge, 3 d’agost de 2008

DISCURS D’ENRIC GARRIGA AL PORT DE SALAU

Senyors alcaldes i regidors municipals,

Tornem a reunir-nos per festejar la nostra amistat entre el poble català i el poble occità representats per aquestes dues banderes.

Us felicito a tots per l’esforç que fem per pujar aquí dalt. (Uns més que els altres). Us felicito per la constància i especialment per la militància. Som defensors de les nostres identitats identificades especialment per la nostra cultura comuna i dues llengües bessones. Dues llengües que estan en perill amenaçades per estructures estatals centralistes, jacobines i assimilistes però també per persones amb noms i cognoms tant de l’estat espanyol com de l’estat francès. A l’estat francès hi ha la meitat de diputats i senadors contraris a les llengües dites regionals i també la majoria dels acadèmics de l’Acadèmia francesa. A l’estat espanyols són milers els intel•lectuals i polítics que s’han unit en un Manifiesto contra la llengua catalana en el nostre propi territori català.

Uns s’oposen a afegir a la Constitució que les llengües regionals siguin un patrimoni de França. Els altres volen canviar la Constitució espanyola perquè atorga masses atribucions legals al català que segons ells no ha de ser oficial ni obligatori.

És una guerra en la qual lluitem amb inferioritat perquè els nostres enemics s’han unit en un front comú.

Ara vull continuar en occità perquè sempre ho he fet així i d’altra banda l’oficialitat de l’occità a Catalunya s’ha de notar en alguna cosa.


Nosaltres a aquí ja fa 21 anys que ho fem.


Cars amics occitans,

I a doás menas de dansas. La primièra es la dansa tradicionala que dansam aquí al Pòrt de Salau, cada an, amb plaser e jòia. La segonda es la dansa que nos fan dansar los dos estats colonialistas. Es la dansa de l’uniformitat, de l’assimilacion e del colonialisme pur e dur. E nos vòlon manses coma un anhèl.

Pendent fòrças annadas sèm demorats coma un ramat de fedas docilas.

Ara vosautres, los occitans, avètz passat de la condicion de feda a la condicion de patrimòni.

Sabèm pas se aquò del patrimòni vos balharà lo dreit de contunhar a manjar d’èrba coma las fedas d’antan. 

Degun discutís lo dreit d’èstre feda, mas sabèm pas los dreits que demòran a los que son passats de feda a patrimòni. Un senator francés (Jean-Jacques Hyat) foguèt clar en disent que la refòrma de la Constitucion dobrís cap dreit. Lo francés contunha d’èsser obligatòri e oficial e l’occitan serà jamai obligatòri.

De l’autre costat, sembla que los catalans avèm lo problèma d’aver tròp avançat. L’Estatut d’Àutonomia recent de 2006 (encara pas aplicat) ditz que lo catalan es obligatòri coma lo castelhan. Aquò es refusat pels espanhòls, pel govèrn e pel Tribunal Constitucional.

D’autra part, las balanças fiscalas, finalament publicadas, an demostrat que los tres païses catalans, Catalonha, Baleares e València, son los que sustentan Espanha qu’empaurís los territòris catalans.

La docilitat de las fedas jamai es estat un bon exemple per far avançar la libertat dels pòbles. Ara es arribada l’ora de la contestacion, l’ora de la transgression. Ara es l’ora de dire pro ; perque n’avèm un grand sadol de la politica estatala.

Salau s’avancèt dins lo temps. Salau nos mòstra lo camin de la libertat e lo cal seguir. La lenga e la cultura que nos unisson son e seràn la clau de la nòstra fòrça.

L’union es tanben la nòstra granda fòrça.

Antan nòstra granda força foguèt la resisténcia interna.

Ara arriba lo temps de l’accion, lo temps de coordinar nostras tòcas, nòstres programas, nòstras manifestacions per carrièra, nòstras accions internacionalas. E avançarem.

E ara totes dansarem e cantarem per la patz, per la libertat dels pòbles e per l’amistat occitano-catalana.

Visca Catalunya
Visca Occitània

Pòrt de Salau, 3 d’agost de 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada