dimecres, 28 d’abril de 2010

CARTA DE JACME TAUPIAC A ENRIC GARRIGA

Car amic,

Veni de legir ambe atencion lo tèxte de la declaracion que faguèretz a l'Òmnium cultural de Barcelona, lo dimarts 6 d'abrial passat, e qu'es intitulada La llei de l'occità es debat al Parlament de Catalunya. Apròvi sense cap de resèrva tot çò que disètz. E vos disi mercés.

Es vertat que tota lenga de cultura a una fòrma estandard. E la lenga occitana a una fòrma estandard a basa de lengadocian.

Fasètz allusion al cas de la lenga alemanda qu'a una fòrma estandard ensenhada a l'escòla, çò qu'empacha pas que dins de nombrosas regions de la «lingüia alemanda» se pàrlan de fòrrnas localas plan caracterizadas, per exemple lo schwyzertüütsch en Soïssa. Es un exemple transpausable dins nòstra granda Occitània: la reconeissença d'un occitan estandard empacha pas de reconéisser la plena legitimitat de totas las fòrrnas localas de lenga, e per exemple la plena legitimitat e l'emplec local de l'occitan aranés.

Durant los 22 ans qu'ensenhèri a la Facultat de las letras de l'Institut catolic de Tolosa, aviái pas que doás solucions: o emplegar lo francés o m'exprimir en occitan estandard. Causiguèri de parlar sonque en occitan e, naturalament, foguèt en occitan estandard. De mai, presentèri a l'Universitat del Miralh un Diplòma d'estudis aprigondits de «fonologia de l'occitan gascon parlat a Bèumont de Lomanha», redigit tanben en occitan estandard, jos la direccion del professor Xavièr Ravièr.

La nòrma grafica actualament ensenhada a totas las escòlas de la Val d'Aran es la «grafia occitana»: aquela nòrma manifèsta clarament l'unitat de la lenga dins lo respècte de la varietat aranesa. Aital, l'aranés a reïntegrada la granda familha occitana. I a pas de «lenga aranesa» opausada a la «lenga occitana». E es una causa positiva lo fach que se ditz de mai en mai «l'occitan aranés».

Concrètament, dins lo tèxte de la lei, de segur que val mai dire llei de l'occità que non pas llei de l'aranès. Mas, pensi a una formula un pauc longa mas perfièchament clara que permetriá benlèu que metre tot lo mond d'acòrdi: «llei de l'occità a la Vall d'Aran»

Podètz comunicar lo contengut d'aicesta letra a tota persona o tot organisme que li poiriá èsser util.

Ambe mas salutacions plan respectuosas e amicalas.

La fe sens òbras mòrta es. (Jarme, 2, 26.)

dimarts, 27 d’abril de 2010

CARTA D'ENRIC GARRIGA A FELIP HAMMEL


De: CAOC
Enviado el: martes, 27 de abril de 2010 03:12
Para: Felip HAMMEL
Asunto: 

Sénher Felip Hammel


Car amic,

Recebèri lo vòstre messatge del 23 d'abril de 2010 e vos vòli mercejar fòrça per las vòstras paraulas de sosten que me son arribadas en unes moments de fòrta tension, emocion e pression morala. Mercés.

La Lei de l'Occitan aurà una fòrta incidència istorica en Catalonha perqué declarar e aplicar l'oficialitat d'una lenga, que se parla pas en un territòri, es una causa insolita. E encara es mai estonant veire que deguna persona e degun partit politic (catalan o castelhan) aja protestat abans amb l'Estatut e ara amb aquesta Lei. I a pas cap de problèma.

Mas las possibilitats de dobertura de relacions mai eficaças entre catalans e occitans e entre institucions catalanas e occitanas seriá fòrça diferent se la lei es de l'Aranés o de l'Occitan.

Se la Generalitat causís l'aranés coma variatat oficiala de l'occitan serà una catastròfa per las relacions oficialas exterioras amb Occitania e tanben per l'ensenhament de la lenga en Catalonha.

Es evident que l'aranés es malaisit per se comunicar amb los autres dialectes occitans. A la practica, en Aran, i a pas cap de comunicacion.

Sonque en francès.

Contrariament, lo lengadocian pels catalans es lo mai proche e lo mai aisit per aprene la lenga. E nos balha la possibilitat de nos comunicar aisidament amb totes los dialectes occitans.

Sabi, e sabon los linguistas catalans, que l'occitan a pas un estàndard declarat oficialament. En primièr, existís pas un poder politic o una Acadèmia per lo declarar.

E tanben, perqué es dificil de metre d'acòrdi totes los defensors dels dialectes.

Mas coma disètz vos meteis: "l'estandardizacion, agrade o pas, es plan en camin".

Un lingüista catalan, Albert Pla Nualart, ven d'escriure e publicar una libre "Això del català" e dedins se pòt trapar definicions sus l'estàndard d'una lenga. Ditz que l'estàndard es una lenga colloquial e sonque se pòt percebre cresible se se basa en un dialecte, aquel de mai pes social, demografic e lingüistic e amb una centralitat geografica e una centralitat linguistica.

D'autra part, coincidís amb çò que me ditz Sèrgi Granièr, de Narbona, qu'es "a l'encòp mai classic, mai general e lo mai central".

Totas aquestas condicions son atribuïdas al dialecte lengadocian, que coma disètz vos "fa, per la part bèla, foncion de "coiné" (lenga de comunicacion larja)".

Lo dissabte 17 d'abril de 2010 encontrèri a Carcassona (a l'Amassada del POC) David Grosclaude, me prenguèt d'un costat e me parlèt de la lei de l'aranés e qu'èra amic del Sindic de la Val d'Aran. La conversa durèt pas gaire perqué lo POC lo reclamava e ièu èra tanben reclamat pel grop del CAOC.

Lo diluns 19 d'abril le mandèri un messatge pel corrièl qu'ajusti. Èra ocupat per corregir la SETMANA e podià pas parlar per telefon.

Lo dimars lo sonèri un autre còp per telefon. Les posicions èran pas coincidentas sus l'usatge oficial del lengadocian en Catalonha, coma Occitan, e tanpauc per l'ensenhar a Catalonha (que fa lo CAOC).

Avèm acordat nos vèire lo dimècres al Parlament a 10h15 e me lo diguèt en catalan "un quart d'onze". Alara l'ai demandat se fariá la parladissa en catalan. Non, me diguèt, la farai en estandard occitan, coma l'autre còp en 2004.

Çò que se passèt vos l'ai escrich. Lo cal pas repetir. Mas compreni pas perqué vol pas que la Generalitat causís lo lengadocian coma un occitan "comunicatiu".

Ara, los deputats ponents trabalhan e la Lei será aprovada abans dos meses, se i a pas d'interferèncias politicas.

Nos agradariá aver mai de contactes entre lo CIRDOC e lo CAOC. I a fòrça de trabalh a far e nos cal ajudar mutualament.


Plan mercés.


Amistats,


Enric Garriga Trullols

President del CAOC

CARTA DE FELIP HAMMEL AL CAOC

De: Felip HAMMEL
Enviado el: martes, 27 de abril de 2010 8:20
Para: CAOC
Asunto: RE:

Estimat Sénher Garriga-Trullols,

Soi fòrça sensible a la tematica e pensi coma vos que la lei per l'occitan en Catalonha serà un eveniment bèl. S'es pas que la lei per l'aranés, serà un micro-eveniment.

A costat d'aquò impliqui lo CIRDÒC d'a plen dins l'APORLÒC qu'aprèsta la futura institucion d'autoritat per la lenga occitana tota. Sèm a bastir aquí un edifici essencial per acompanhar la normativizacion de la lenga. Lo president n'es lo Jèp de Montoya e es pas una marrida causa pr'amor que lo plaça en situacion concreta de mesurar l'entrecompreneson mai o mens bèla entre nosautres totes, amai los amics de las valadas occitanas de Piemont.

Ara per ara, Lo CIRDÒC viu un moment de transicion e sèm a esperar de saber qual farà de president per las 4 annadas venentas. Fins ara èra En Eric Andrieu mas deman, sabi pas se serà el, encara o pas.

Alavetz es plan malaisit de decidir qué que siá: cal esperar un pauc. Mas soi convençut, personalament, de la necessitat de se sarrar dels amics catalans e soi sovent a Barcelona. Veirem ben çò que l'avenidor nos permetrà de bastir, mas bastirai per l'occitan coma l'ai fach de longa.

Vos desiri una prima florida, agradiva e adornada de cants d'aucèls,

Felip Hammel

TROBADA ENTRE CONSELH E AJUNTAMENTS SUS ERA LEI DER ARANÉS

COMUNICAT DETH CONSELH GENERAU D’ARAN


Trobada entre Conselh e ajuntaments sus era Lei der aranés


Eth sindic d’Aran e deputat en Parlament, Francés Boya, a seguit damb era ronda d’amassades entà articular un posicionament unitari respècte dera Lei der aranés, que tramite era Cramba catalana. Dempús d’auer mantengut andues amassades damb eth Conselh Assessor dera Lengua e eth sector educatiu, er Institut d’Estudis Aranesi e es associacions e collectius en defensa dera lengua, eth sindic s’a amassat damb es grops politics deth Conselh e es alcaldes d’Aran. Damb toti eri, eth Conselh cerque er acòrd, en tot prebotjar un manifèst que fixe es posicionaments d’Aran dauant era norma qu’a de regular eth desplegament dera oficialitat der aranés, segontes eth mandat estatutari.


27 d’abriu de 2010

dilluns, 26 d’abril de 2010

FRAGMENTS EXTRETS DEL LLIBRE "AIXÒ DEL CATALÀ", D'ALBERT PLA NUALART (COLUMNA EDICIONS, 2010)

Pàg. 73
El català no té la força política que permetria imposar un estàndard i només pot aconseguir que s’hi adhereixin el conjunt de parlants si s’hi reconeixen, si en el que entenem per estàndard hi ha prou presència dels diversos dialectes per cohesionar els parlants en una sola comunitat lingüística.

Pàg. 74
2) entendre que l’estàndard ha de ser una única variant i que en aquesta variant hi ha d’haver trets de tots els dialectes barrejats.

Pàg. 76
no afavorir l’estàndard a què els processos econòmics i socials porten de manera natural (l’estàndard de més pes econòmic i demogràfic) és suïcida per una llengua que es troba en un marc social de minorització i que ja ha de lluitar contra tantes altres inèrcies.

Pàg. 77
Com més descentralitzat estigui el poder i més activa sigui la societat civil, més vitalitat tindran els dialectes.

Ara bé: hi ha d’haver també disponible un estàndard dialectal que exerceixi de referent per a tot l’àmbit nacional.

I aquest dialecte ha de ser, esclar, el que té valor referencial i és percebut com a neutre geogràficament per al conjunt de l’audiència.

Això no exclou, ben al contrari, que el model referencial no es pugui enriquir lèxicament amb aportacions de totes les varietats, però sí que exclou que en els nivells més estructurals s’aparti arbitràriament de la gramàtica genuïna del dialecte en què es basa.

divendres, 23 d’abril de 2010

CARTA DE FELIP HAMMEL AL CAOC

De: Felip Hammel
Enviado el: viernes, 23 de abril de 2010 1:40
Para: CAOC
Asunto: RE: OCCITAN ORTOPEDIC

Estimat Sénher Garriga-Trullols,
Mercé de m'assabentar de l'intervencion de Dàvid Grosclaude. Entendi fòrça plan vòstres questionaments e cresi que, un còp de mai, de personas exprimisson al nom d'Occitània tota, de vejaires personals. Lo resultat es pietadós, pensi, e soi inquiet de sentir, darrièr los discorses cap a la lenga, de preocupacions d'una autra natura. Loís Alibèrt e Robèrt Lafont, qu'èran de lingüistas eles, avián un discors mai clar e mai net. Sic transit mundi.
Delà dels discorses, i a la realitat. E la realitat es capuda. Lo dialècte lengadocian fa, per la part bèla, foncion de "coiné" (lenga de comunacion larja) e l'estandardizacion, agrade o pas, es plan en camin. Ieu, que soi estat pendent 15 ans lo director del sol establiment ont venián viure e trabalhar de còlas 15 a 20 joves que parlavan d'unes lemosin, d'autres auvernhat, lengadocian, gascon, provençal o viavroalpenc pòdi testimoniar que los dialèctes son vius e que l'intercompreneson fonciona d'a plen. Mas los corses èran màgerment diches en lengadocian e degun s'i neguèt pas. Amai, al cap de qualques meses, d'expressions passavan dins la lenga escambiada e vesiái nàisser de neologismes, que los joves son inventius e creatius. Luènh de considerar aquò coma un pecat, me soi de longa afanat per qu'aquela inventivitat demòre en dinamica.

Anem, òc, per la lenga occitana viva e en espandiment!

Plan coralament,

Felip Hammel
Director del CIRDOC

CARTA DE FELIP HAMMEL AL CAOC

De: Felip Hammel
Enviado el: viernes, 23 de abril de 2010 11:48
Para: CAOC
Asunto: Lei de l'occitan


Estimat Sénher Garriga-Trullols,
Mercé de m'assabentar de l'intervencion de Dàvid Grosclaude. Entendi fòrça plan vòstres questionaments e cresi que, un còp de mai, de personas exprimisson al nom d'Occitània tota, de vejaires personals. Lo resultat es pietadós, pensi, e soi inquiet de sentir, darrièr los discorses cap a la lenga, de preocupacions d'una autra natura. Loís Alibèrt e Robèrt Lafont, qu'èran de lingüistas eles, avián un discors mai clar e mai net. Sic transit mundi.
Delà dels discorses, i a la realitat. E la realitat es capuda. Lo dialècte lengadocian fa, per la part bèla, foncion de "coiné" (lenga de comunacion larja) e l'estandardizacion, agrade o pas, es plan en camin. Ieu, que soi estat pendent 15 ans lo director del sol establiment ont venián viure e trabalhar de còlas 15 a 20 joves que parlavan d'unes lemosin, d'autres auvernhat, lengadocian, gascon, provençal o viavroalpenc pòdi testimoniar que los dialèctes son vius e que l'intercompreneson fonciona d'a plen. Mas los corses èran màgerment diches en lengadocian e degun s'i neguèt pas. Amai, al cap de qualques meses, d'expressions passavan dins la lenga escambiada e vesiái nàisser de neologismes, que los joves son inventius e creatius. Luènh de considerar aquò coma un pecat, me soi de longa afanat per qu'aquela inventivitat demòre en dinamica.

Anem, òc, per la lenga occitana viva e en espandiment!

Plan coralament,

Felip Hammel
Director del CIRDOC

dijous, 22 d’abril de 2010

COMUNICAT DEL CAOC / OCCITAN ORTOPEDIC

Jusqu’ara los catalans avèm aprés l’occitan a partir del lengadocian. E aquò se passa dempuèi 1930.

Mas a partir d’ara serà enebit dire que los catalans an causit aprendre l’occitan a partir de la varianta lengadociana. Ara auràn d’amagar lo nom de lengadocian e dire occitan ortopedic o occitan comunicatiu [caldrà causir].

Ièr al Parlament de Catalonha o diguèt David Grosclaude.

Lo 17 de novembre de 2004 tanben venguèt David Grosclaude al Parlament de Catalonha e diguèt: “D’en primièr, parlarai en occitan estandard, una mena d’occitan que pensi que comprendretz sens dificultat”. El, qu’es gascon, parlèt totalament en lengadocian sense cap paraula de gascon. I èra present son amic Paco Boya (ara actual Sindic de la Val d’Aran) que ditz ara que l’estandard occitan existís pas.

Ièr David Grosclaude comencèt son discors en disent vos parlarai en un occitan comunicatiu e tot foguèt en lengadocian.

Alara la diputada Carme Vidal, qu’es la ponent de CDC per la lei de l’Occitan (dich Lei de l’Aranès), le diguèt que en 2004 el aviá dich occitan estandard e ara ditz occitan comunicatiu e le demandava perqué dins la SETMANA s’escriu gaireben tot en lengadocian e le demandava tanben perqué fasiá atal e quinas qualitats a lo lengadocian per far aquesta causida.

David Grosclaude a totas aquestas questions pausadas sonque diguèt qu’éra pas la bona paraula la que diguèt en 2004 e que la SETMANA s’escriu en occitan ortopedic, pas en lengadocian.

David Grosclaude ara ditz que i a pas estandard e Paco Boya tanben. Mas los dos amics èran presents al Parlament en 2004 e digueron lo contrari.

Perqué David Grosclaude vol pas que la Generalitat causís lo lengadocian per las relacions amb l’Occitania Granda, qu’es la meteissa causida qu’a fait el? Perqué la Generalitat pòt pas causir lo lengadocian per ensenhar l'occitan als catalans?


CAOC

dimecres, 21 d’abril de 2010

ALS OCCITANÒFILS DE TOT EL MÓN


Benvolguda senyora,

Benvolgut senyor,

Us escrivim perquè esteu interessat per la llengua occitana i creiem que el tema que us exposarem a continuació pot despertar també el vostre interès.

La nostra entitat CAOC fou fundada oficialment el 1978 i, per tant, ja fa 32 anys que es dedica exclusivament a les relacions occitano-catalanes i a difondre l’ensenyament de l’occità als catalans.

A Catalunya es parla el català que és la llengua pròpia d’aquest territori. Però hi ha també l’Aran (la Vall d’Aran) que és un petit territori dins l’autonomia catalana i on es parla l’aranès, que és un dialecte de l’occità. Penso que no em calia fer aquesta precisió, que ja coneixeu, però era per preparar la introducció.

El 2006 s’aprovà pel Parlament de Catalunya, per les Corts i el Senat de Madrid i per un referèndum, un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que declarà oficial l’occità a tota Catalunya i l’Aran, que allà es diu aranès.

Per desplegar aquesta oficialitat de l’occità a Catalunya, el govern català féu una llei anomenada llei de l’aranès, que aprovà el govern el 22 de desembre de 2009 i que després presentà al Parlament i que aquest aprovà la seva admissió en la sessió plenària del 10 de febrer del 2010. Ara és el Parlament el que ha de debatre la llei i modificar o afegir articles al seu articulat.

El 7 d’abril del 2010, el CAOC organitzà un acte a la seu de l’ÒMNIUM CULTURAL, de Barcelona, per fer present que la llei de l’aranès s’hauria de dir Llei de l’occità, per les raons exposades en el document adjunt.

El 7 d’abril del 2010, al Parlament de Catalunya, han comparegut, a la Comissió de Cultura, set persones per posicionar-se sobre la llei de l’Aranès i ser qüestionades per cinc ponents, representants dels cinc grups parlamentaris. El primer compareixent era jo mateix.

Tots els partits, excepte el PSC, són favorables al canvi de nom de la llei.

També tots els set compareixents foren favorables al canvi del títol Aranès per Occità.

El dia 21 d’abril hi haurà una nova compareixença de 4 persones més, que són occitans i aranesos.

Si sou sensible al tema i favorable al canvi de nom, us demanem d’escriure un missatge als cinc ponents, o als quatre favorables, perquè vegin que no és una qüestió política, sinó lingüística, ja que totes les lleis de llengües s’anomenen pel seu nom i no pel nom d’un dels seus dialectes, en aquest cas l’aranès, que és el menys parlat de tots, el més perífèric i el més contaminat de castellà i de català.

A continuació us indiquem els noms i adreces electròniques dels cinc diputats ponents:

- Maria-Mercè Roca, presidenta de la Comissió Cultural     mariamerce.roca@parlament.cat
- Carme Vidal, grup CDC    carme.vidal@parlament.cat
- Maria-Àngels Cabasés, grup ERC     angels.cabases@parlament.cat
- Francesc Pané, grup ICV    francesc.pane@parlament.cat
- Carme de Rivera, grup Mixt    carmen.rivera@parlament.cat
- Rafael López, grup PP        rafael.lopez@parlament.cat
- Francesc Boya, grup PSC    francescxavier.boya@parlament.cat

Moltes gràcies i us preguem d’enviar-nos una còpia del vostre missatge al Parlament.

Ben cordialment,

Enric Garriga Trullols
President del CAOC

dimarts, 20 d’abril de 2010

FELICITACIÓ DE LA DIPUTADA PONENT CARME VIDAL (CDC)

De: Vidal i Huguet, Carme
Enviado el: martes, 20 de abril de 2010 12:11
Para: CAOC
Asunto: Re: Estàndard occità

Moltes gràcies, Sr Garriga. La seva feina és del tot impagable.
Qui i quants vindreu demà finalment? Quedem una mica abans i parlem?
Una abraçada,
Carme


dissabte, 17 d’abril de 2010

UN BRESSOL FET A MIQUES, ARTICLE D'ALBERT PLA NUALART, FILÒLEG

Article publicat al diari AVUI, pàgina 23. Dissabte, 17 d'abril del 2010
 DIR ARANÈS O OCCITÀ NO ÉS UNA MERA QÜESTIÓ DE NOMS
 Un bressol fet a miques
  Albert Pla Nualart / Filòleg

Si surto al carrer i pregunto a la gent quantes llengües oficials tenim, gairebé ningú em dirà que tres. Ben pocs saben que l'Estatut del 2006, encara primparat però vigent, fa oficial a tot el territori l'occità al costat del català i el castellà. Molts també ignoren que, fins al segle XIII, català i occità eren percebuts per molts com una sola llengua, i que l'occità va reeixir a crear una llengua literària de prou prestigi perquè els nostre poetes hi componguessin i fos durant segles un model per a la nostra literatura, fins al punt que es pot dir que l'occità ha sigut el bressol del català. I potser per això quan Aribau explora en l'Oda a la pàtria quina és l'arrel emocional que el lliga al català, li surt dir-ne llemosí.

I SI ARA US HO EXPLICO és perquè vull parlar d'una polèmica encetada aquests dies arran de la llei de l'aranès. Sembla només una qüestió de noms -¿n'hem de dir aranès o occità?-, però planteja l'enorme, potser insuperable, repte que suposa normalitzar una llengua minoritzada.

PERQUÈ EL PROBLEMA DE FONS no és tant el nom com l'estàndard. Més exactament: quin estàndard?, quina norma gramatical per a la llengua formal -de l'escola, els mitjans i el govern- hauria de tenir aquest aranès que volem normalitzar? Ningú nega, almenys entre la gent culta, que l'aranès és una varietat de l'occità, concretament del dialecte gascó, però aquesta occitanitat la percep molt dèbilment una població que ha viscut sempre aïllada dels veïns del nord.

S'ENFRONTEN DUES MANERES DE VEURE-HO. Per uns, l'únic camí viable és reintegrar-lo a l'occità sota un estàndard basat en el llenguadocià, el dialecte més central. Francesc Macià ja hi va apostar el 1935, quan va pagar l'edició d'una gramàtica llenguadociana. I ara ho defensa el Centre d'Agermanament Occitano-català i el seu president, Enric Garriga i Trullols.

D'ALTRES CREUEN QUE NO SOM NINGÚ per decidir l'estàndard occità i temen que propugnar-lo a la Vall d'Aran provocarà desafecció en una població que només sent seva la llengua que parla. Per ells, la reintegració serà traumàtica si no és molt progressiva. Ho diu Paco Boya, el síndic d'Aran.

SI DEL QUE ES PARLA A LA VALL D'ARAN en diem sempre aranès i en fem un estàndard autònom, facilitarem que la gent s'hi adhereixi, però a un enorme cost: el d'aïllar-lo i restar-li un potencial imprescindible en el marc d'una societat moderna.

SI, PER CONTRA, ACCEPTEM que és només un petit dialecte d'una llengua que entenen 3 milions de persones, i el subordinem a un estàndard basat en el dialecte més central, aplanarem el camí perquè arribi a una certa normalitat, ja que assolirà la massa crítica de parlants que fa rendible un mercat editorial i mediàtic.

I, TANMATEIX, LA FORÇA D'AQUESTS ARGUMENTS fa ben poc forat en els sentiments del parlant. L'existència d'una llengua -és a dir, d'un conjunt de dialecte subordinats a un estàndard- és sempre el resultat, i no la causa, d'un procés polític que sotmet un territori a un poder més o menys centralitzat i el dota d'una unitat administrativa. Fer primer l'estàndard i esperar que en derivi el procés polític, o que, pel mer fet d'existir, esdevingui dominant és posar el carro davant dels cavalls.

A NINGÚ LI AGRADA RENUNCIAR a part de la seva identitat i és per això que aquesta renúncia en favor d'una unificació que faci viable la llengua, necessita un poder polític que l'empenyi; un poder que, associat al dialecte que aspira a ser estàndard, pressioni els parlants a aprendre'l.

QUAN LA PRESSIÓ ÉS FEBLE O INEXISTENT -com la que exerceix el català sobre el valencià o l'occità sobre l'aranès-, l'adhesió a la identitat immediata acaba pesant més que tots els arguments a favor de la unitat. Creure que a la unitat s'hi arribarà per un procés lliure i espontani és una pura il·lusió òptica.

MIRANT-HO AMB PERSPECTIVA, sembla clar que si el gallec, al seu dia, hagués acceptat subordinar-se a l'estàndard portuguès, avui no es trobaria en un estadi tan avançat de dissolució en el castellà. Però res no va empènyer els gallecs a fer aquest sacrifici i avui la seva llengua agonitza.

NOMÉS CAL SENTIR L'ARANÈS per adonar-se de fins a quin punt està catalanitzat. La trista veritat és que avui l'autèntic estàndard dels occitans -el pràctic, no el romàntic- és el francès, i que mentre això sigui així l'occità no tindrà futur.

TÉ TOTA LA RAÓ, DONCS, GARRIGA I TRULLOLS, quan defensa que la via més segura de supervivència és un estàndard basat en el llenguadocià. Només hi ha un petit problema, i ja l'hem dit abans: la història demostra que cap llengua la crea la força de la raó sinó la d'un poder polític que premia a qui l'aprèn i margina a qui no s'hi incorpora.

LA LLEI DE L'ARANÈS, O DE L'OCCITÀ -com potser s'acabarà dient-, ens enfronta, doncs, a totes aquestes paradoxes i és un petit laboratori que ens mostra el que li pot acabar passant al català si no assoleix aviat un poder polític que empenyi tots els seus parlants a reconèixer-se en un únic estàndard.


APUNT BIOGRÀFIC

Albert Pla Nualart va néixer a Barcelona l’any 1959. És llicenciat en filologia anglesa per la Universitat de Barcelona i des del 1998 és responsable de la secció de correcció del diari AVUI.

És traductor homologat de l’anglès al català per TV3 i ha traduït i ajustat diverses sèries per a estudis de doblatge. Així mateix, s’ha dedicat a la traducció literària a l’Editorial Destino.

Ha impartit sessions sobre correcció i traducció a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, al Consorci per a la Normalització Lingüística i a altres institucions. Ha treballat com a professor associat a la unitat de llengua catalana de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, impartint les assignatures d’estàndard oral i escrit del català.

Ha participat en Jornades sobre l’assessorament lingüístic als mitjans de comunicació, i ha publicat en el mateix diari AVUI articles d’opinió sobre la situació del català. (Font: Institut Ramon Llull).

Recentment ha publicat “Això del català” (Editorial Columna), on defensa la revisió d’alguns punts de la normativa.

dijous, 15 d’abril de 2010

JÒRDI PELADAN, DE NIMES A FAVOR DE LA LEI DE L'OCCITÀ

De: Georges Peladan
Enviado el: jueves, 15 de abril de 2010 19:29
Para: Àngels Cabases
Asunto: Lei per l'occitan

Illustre Sénher Diputat
Illustra Dòna Diputada

En relacion a la lei de l’aranés la nòstra posición es de l’apelar Lei de l’Occitan, segon los critèris linguistics. Efectivament es aquela denominacion que fa referéncia a una lenga reconeguda aital tre lo temps dels trobadors. Lo poèta Frederic Mistral parlava “dels Alps als Pirenèus”, es a dire de valadas de l’Estat Italian a la val d’Aràn en Catalonha e lo miègjorn de França (un trentenat de departaments). Robert Lafònt qu’es estat onorat al parlament de Catalonha lo 16 de març passat reconeissiá  aquel espandi e aquela unitat de la lenga, una lenga amb de dialèctes coma l’aranès, l’auvernhat, lo lemosin, lo lengadocian , lo provençal.

D’autre costat cal conservar l’aranès a l’Aran, mas l’ensenhament de la lenga a Catalonha se deuriá far en un dialecte occitan mai central, coma lo lengadocian.


Coralament,

CARTA DE REMI FIRMIN, DE TOLOSA (31) AL CAOC

De: Remi FIRMIN
Enviado el: jueves, 15 de abril de 2010 16:16
Para: CAOC
Asunto: Lei de l'occitan


Vaqui lo corrièr qu'ei mandat:



Dòna Deputada,
Sénher Deputat,

Vos pregui e vos merceji d'entendre ma demanda en relacion amb la lei de l’aranés. *Per aquela lei me sembla normal e juste de l’apelar Lei de l’Occitan, segon los critèris linguistics generalament acceptats.*

Demandi tanben de conservar l’aranès a l’Aran, e d'organizar l'ensenhament de la lenga occitana a Catalonha amb un dialecte occitan mai central e mai pròche del catalan coma lo lengadocian.
Aquela lei serà un grand pas endavant per la lenga dels países catalans e occitans en general, òsca !

Coralament,
Remi FIRMIN,
Membre fondator de l'Ofici per l'Occitan www.occitan-oc.org

dimecres, 7 d’abril de 2010

EXPOSICIÓ D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS AL PARLAMENT DE CATALUNYA

NOVES ESMENES AL PROJECTE DE LLEI DIT DE L’ARANÈS

Per desplegar l’oficialitat de l’occità a Catalunya i l’Aran segons l’article 6.5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, primerament cal respectar la lletra i amb això es respectarà l’esperit de l’Estatut.  

La citació literal de l’Estatut esmenta l’oficialitat de l’occità a Catalunya que a la Vall d’Aran es diu aranès.

Doncs bé, aquesta llei ha canviat l’ordre de la frase i pretén fer una llei de l’aranès que es diu occità.

Oficialitzar un dialecte, com ara es pretén, és anular un procés d’estandarització de la llengua, és dinamitar la unitat de la llengua, és isolar l’aranès del conjunt occità i tancar l’aranès a l’Aran. D’altra banda, és inimaginable i totalment inviable expandir l’aranès fora de l’Aran, ja sigui a Catalunya, a Occitània o al món, utilitzant com a mitjà l’aranès.

A totes les universitats, que en el món ensenyen l’occità, ho fan amb l’estàndard llenguadocià.

D’altra banda, totes les relacions històriques i les relacions contemporànies catalano-occitanes s’han fet i es fan en occità llenguadocià.

La labor històrica dels contactes entre Mistral i Balaguer, de l’Oficina de Relacions Meridionals i entre el CAOC, l’Institut d’Estudis Occitans, Calandretes, Escòla d’Estiu, etc, no es fan ni s’han fet mai en aranès. Els aranesos històricament s’han relacionat amb els occitans en francès i això continua avui dia majoritàriament.

Per tant, la llei ha d’impulsar l’occità com a vehicle de comunicació habitual dels catalans amb els occitans i també per treure l’Aran del seu isolament lingüístic respecte d’Occitània.

En el preàmbul ja es diu que “la Llei facilita també la col·laboració amb la resta d’Occitània” i també s’afirma “la voluntat de potenciar la unitat de la llengua occitana”. L’esperit és bo però el títol i l’articulat és erroni i contradictori.

Hi ha una barreja de conceptes i contínuament els mots aranès i occità ballen, sense ordre ni concert, un ball de carnaval amb màscares on s’amaguen les identitats reals lingüístiques de l’Aran i d’Occitània.

Com a exemple, en la disposició final segona, en l’avantprojecte del text sotmès a informació pública, abans de l’aprovació, la paraula final “OCCITÀ” ha estat canviada per “aranès” en el text aprovat pel govern, sense canviar res del text de la disposició.

En el marc jurídic del Preàmbul diu erròniament “l’oficialitat de l’aranès s’estén a més a tota Catalunya”. És portar l’error a les antípodes del que diu l’Estatut.

L’oficialitat de l’occità a tota Catalunya passa, amb el canvi, a dir-se l’oficialitat de l’aranès a tota Catalunya.

L’error principal de la llei és no determinar que el tot no és una part i que una part no és el tot. L’aranès és una part molt petita del conjunt occità. És un dialecte del gascó i les llengües s’anomenen per una paraula que engloba la totalitat dels dialectes, varietats o modalitats, en aquest cas l’occità.

D’altra banda, hi ha un error de limitació territorial. En l’autonomia catalana de la Generalitat hi ha dos territoris: Catalunya i l’Aran.

I a cadascun d’aquests territoris l’aplicació de la llei ha de ser desigual perquè on es parla occità és a la Vall d’Aran.

I això ja s’explicita en el propi preàmbul “que justifica l’establiment d’una projecció més intensa en aquest (territori) que a Catalunya” [Per cert, hi ha aquí un error perquè diu la “resta” de Catalunya, ja que l’Aran no és Catalunya, en canvi, Catalunya sense l’Aran és tota Catalunya. Són dos territoris diferents com hem dit abans].

Per tant, essent diferents les aplicacions de la llei segons cadascun dels dos territoris, també s’ha de separar la llei en dos articulats diferents, un per a cada territori i alhora s’han de tenir en compte les dues aplicacions en la relació entre el govern d’Aran i el de Catalunya.

1.- Aplicació a l’Aran.
2.- Regulació de les relacions entre el govern d’Aran i el de Catalunya.
3.- Aplicació a Catalunya.
4.- Relacions amb Occitània i exterior.

En els dos primers casos (1 i 2) es pot parlar d’aranès perquè es fa en la modalitat de la llengua occitana d’Aran.

En els altres (3 i 4) s’ha de parlar únicament d’occità (i s’entén l’estàndard llenguadocià).

És evident que es podria simplificar si en els casos dels àmbits (1 i 2) es digués occità-aranès o occità de la Val d’Aran.

En el segon paràgraf de contingut i estructura diu “Fora de l’Aran, reconeix el dret dels ciutadans a utilitzar i a ser atesos en aranès...”. Hauria de dir “a utilitzar l’aranès i ser atesos en occità (aranès) o occità estàndard”.

A Catalunya la Generalitat usarà l’aranès pels contactes amb el Govern d’Aran o els seus ciutadans a l’Aran, o bé l’estàndard occità a Catalunya.

A la pàgina 5 es diu “S’explicita la competència de la Generalitat i del Conselh Generau d’Aran per establir els títols i certificats que acrediten el coneixement de l’aranès”.

S’hauria d’especificar la plena competència del Conselh Generau per l’aranès a Aran.

En canvi la Generalitat (Secretaria de Política Lingüística o organisme acadèmic acreditat) tindrà la competència a Catalunya per l’occità (estàndard).

PART DE LA RESPOSTA D’ENRIC GARRIGA A LES PREGUNTES DELS PONENTS DE LA COMISSIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

ESTÀNDARD OCCITÀ

Hi ha una aversió molt generalitzada a Occitània vers la idea d’adopció d’un estàndard comú d’intercomunicació. L’obsessió per salvar els dialectes, que ningú pretén eliminar, els priva de trobar una solució a la crítica situació de la llengua occitana en tot el conjunt de la nació.

Els defensors dels dialectes fan prevaldre l’interès de cadascun d’ells per sobre de l’interès general.

Aquesta aversió a un possible estàndard no té cap fonament raonable, científic ni pràctic. Totes les llengües tenen un estàndard i això no comporta la mort dels dialectes sinó la seva consolidació.

És curiós que aquests defensors a ultrança dels dialectes no tenen cap alternativa, ni solució, al problema d’intercomunicació, de cohesió i de projecció exterior. L’única alternativa que tenen és mantenir la situació actual, deixar les coses com són i com estan.

Això comporta mantenir l’agonia de la llengua.

Ningú d’aquests defensors dels dialectes no té cap solució alternativa a l’ús pràctic d’un estàndard. Es va veure ahir en l’acte de l’Òmnium i ho he comprovat personalment per tota Occitània. L’únic estàndard per l’occità és el francès.

I això no és una frase meva sinó d’aranesos i d’occitans.

Aquí no hi som per dir què han de fer els occitans sinó per discutir què hem de fer amb aquesta llei de l’occità.

Interessa als aranesos però també als catalans.


No discutim un estàndard occità per als occitans, sinó un estàndard occità per als catalans. Per a Catalunya. Per a l’Aran ja es decidirà.

Aquesta decisió per un estàndard occità per als catalans ja fou presa per l’Oficina de Relacions Meridionals dels anys 30, de la primera Generalitat republicana. Fou un acord entre l’occità Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener, director de l’esmentada oficina. Donà fruits esplendorosos i es publicà la primera gramàtica moderna de l’occità basada en el dialecte llenguadocià, a la qual seguí el primer diccionari normatiu. Fou editada, la gramàtica, a Barcelona.

Voleu més títols? Voleu llançar per la borda la història?

Que hi ha resistències i oposició, és ben cert. Però també hi ha ments occitanes i catalanes lúcides, que pensen en el futur i volen que la llengua occitana surti del cul de sac en què l’ha col·locada l’estat francès i els obcecats pels dialectes.

Aquesta oposició ja la va tenir Pompeu Fabra per normalitzar el català. Els canonges de Vic predicaven contra Pompeu Fabra. El canonge mallorquí Mn. Antoni Alcover li féu una ferotge campanya en contra. I els valencians igualment.

Però amb fermesa i decisió se’n va sortir i ara la llengua catalana s’ha consolidat sense que cap estat propi l’hagi imposada.

Perquè, doncs, no és possible per a l’occità?

Els catalans novament ajudarem Occitània i els bons resultats seran la millor prova per demostrar que aquest és el camí correcte i l’únic viable.

Repto a qui sigui, que presenti una alternativa.

I si se l’inventa ara mateix que la digui, perquè no la conec ni existeix i no valen trampes de malabarisme ni de màgia.


ENRIC GARRIGA TRULLOLS


dimarts, 6 d’abril de 2010

ENRIC GARRIGA TRULLOLS DECLARA AL PARLAMENT SOBRE L'ESTÀNDARD OCCITÀ

Hi ha una aversió molt generalitzada a Occitània vers la idea d’adopció d’un estàndard comú d’intercomunicació. L’obsessió per salvar els dialectes, que ningú pretén eliminar, els priva de trobar solució a la crítica situació de la llengua occitana, en tot el conjunt de la nació.

Els defensors dels dialectes fan prevaldre l’interès de cadascun d’ells per sobre de l’interès general.

Aquesta aversió a un possible estàndard no té cap fonament raonable, científic ni pràctic. Totes les llengües tenen un estàndard i això no comporta la mort dels dialectes sinó la seva consolidació.

És curiós que aquests defensors a ultrança dels dialectes no tenen cap alternativa, ni solució, al problema d’intercomunicació, de cohesió i de projecció exterior. L’única alternativa que tenen és mantenir la situació actual, deixar les coses com són i com estan.

Això comporta mantenir l’agonia de la llengua.

Ningú d’aquests defensors dels dialectes té cap solució alternativa a l’ús pràctic d’un estàndard. Es va veure ahir en l’acte a l’Òmnium i ho he comprovat personalment per tota Occitània. L’únic estàndard per l’occità és el francès.

I això no és una frase meva sinó d’aranesos i d’occitans.

Aquí no estem per dir el que han de fer els occitans sinó per discutir que hem de fer amb aquesta llei de l’occità.

Interessa als aranesos però també als catalans.

No discutim un estàndard occità pels occitans, sinó un estàndard occità pels catalans. Per Catalunya. Aran ja es decidirà.

Aquesta decisió per un estàndard occità pels catalans ja fou presa per l’Oficina de Relacions Meridionals dels anys 30, de la primera Generalitat republicana. Fou un acord entre l’occità Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener, director de l’esmentada oficina. Donà fruits esplendorosos i la primera gramàtica moderna de l’occità basada en el dialecte llenguadocià, a la qual seguí el primer diccionari normatiu. Fou editada, la gramàtica, a Barcelona.

Voleu més títols? Voleu llançar per la borda la història?

Que hi ha resistències i oposició, és ben cert. Però també hi ha ments occitanes i catalanes lúcides, que pensen en el futur i volen que la llengua occitana surti del cul de sac en què l’ha col•locada l’estat francès i els obcecats pels dialectes.

Aquests oposició ja la va tenir Pompeu Fabra per normalitzar el català. Els canonges de Vic predicaven contra Pompeu Fabra. El canonge mallorquí Mn. Antoni Alcover li féu una ferotge campanya en contra. I els valencians igualment.

Però amb fermesa i decisió se’n va sortir i ara la llengua catalana s’ha consolidat sense que cap estat propi l’hagi imposada.

Perquè doncs no és possible per l’occità?

Els catalans novament ajudarem Occitània i els bons resultats seran la millor prova per demostrar que aquest és el camí correcte i l’únic viable.

Repto al qui sigui, que presenti una alternativa.

I si se l’inventa ara mateix que la digui, perquè no la conec ni existeix i no valen trampes de malabarisme ni de màgia.

ENRIC GARRIGA TRULLOLS

DISCURS D'ENRIC GARRIGA LLEGIT A L'ÒMNIUM CULTURAL

LA LLEI DE L’OCCITÀ ES DEBAT AL PARLAMENT DE CATALUNYA

Amb aquest acte volem denunciar la desviació equivocada que es vol donar a aquesta llei que es titula erròniament com a “Llei de l’aranès” a Catalunya. La llei catalana de l’occità ben aplicada serà el més gran suport institucional que tindrà la llengua occitana aquí i a Occitània i també el millor escut legal per salvar, protegir i blindar l’aranès, el més petit dialecte de l’occità i el més perifèric.

El CAOC, com a única entitat dels Països Catalans que s’ocupa integrament des de fa 32 anys de les relacions occitano-catalanes i del foment de la llengua occitana a Catalunya, denuncia la desviació equivocada que es vol donar a aquesta llei que es titula com a Llei de l’Aranès a Catalunya.

A l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 es declara oficial l’occità a tot Catalunya (que a l’Aran se’n diu aranès). [Hi ha un detall a remarcar en el text: quan diu occità és en lletra normal, quan diu aranès és en lletra cursiva. Això marca una diferència entre llengua i dialecte].

Que l’aranès és occità ningú no ho dubta, tot i la gran quantitat de paraules castellanes i catalanes contingudes en el seu lèxic popular i habitual. Però l’aranès no és l’estàndard occità, sinó el més petit dels dialectes occitans que, tot i això, ha estat respectat per Catalunya i ara protegit per l’Estatut. Aran té 7.000 habitants i Occitània en té 15 milions i té 6 dialectes principals: gascó, llenguadocià, provençal, llemosí, alvernès i vivarès-alpí. Però només n’hi ha un que té la primacia de dir-se occità sense cap altra precisió: és el llenguadocià. Aquest és l’estàndard, ja que es percep com a no dialectal i com a l’únic referent real amb més pes social, demogràfic, geogràfic i lingüístic. Compta d’altra part amb una centralitat geogràfica (els altres són perifèrics) i una centralitat lingüística. La sociolingüística l’avala.

Els diccionaris dels altres dialectes són indicats com a provençals, gascons, etc. Un diccionari anomenat només occità és en realitat llenguadocià. És la varietat de l’occità que s’ensenya en totes les universitats del món que fan occità. En el qual s’editen la majoria dels llibres occitans i el que nombrosos escriptors occitans d’altres dialectes han adoptat. És un estàndard occità inequívoc. Acceptat de facto, si voleu, però l’únic estàndard amb tots els requisits socials i lingüístics.

Totes les llengües del món es basen en un dialecte cohesionat i que comuniqui fàcilment amb els altres dialectes.

Ningú no pretén posar en perill l’aranès amb aquesta llei de l’occità. Ans al contrari, l’enfortirà i el depurarà. L’Aran ha d’aplicar el model suís i el model alemany: conservar els dialectes i aprendre a l’escola l’estàndard per comunicar-se. [Un noi aranès es queixava a un professor i li deia: em comunico sense cap dificultat amb els catalans i amb els castellans, però no estic preparat per parlar amb els occitans.]

Als catalans, igual que a aquest noi aranès, ens convé aprendre i utilitzar l’occità estàndard per comunicar-nos amb Occitània. Tenim una llarga tradició històrica que no es pot malmetre. Els catalans hem fet i fem els deures. Ara els toca fer-los als aranesos, perquè Occitània també els pertoca en molts sentits.

Ahir, dilluns de Pasqua, érem a Sisteron a l’Alta Provença, i el guia occità Ricard Magnan em deia tot parlant d’aquest tema que, malauradament, l’estàndard per als occitans és el francès, igual com m’han dit a mi els aranesos. Això dóna més raó a la queixa del noi aranès, del qual us he parlat suara.

Els catalans i els aranesos podem treure un gran profit d’aquesta llei si s’aplica amb criteris lingüístics i sociolingüístics. I Occitània tindrà un instrument legal valuós que li servirà per a ajudar a la salvació de l’occità de tota Occitània.

La temptació d’Aran de mantenir el seu aïllament amb el recurs de la seva identitat nacional, històricament reconeguda per Catalunya, es podia justificar fins ara perquè així ho volien els aranesos, però el marc de la llei de la oficialitat de la llengua occitana ja no afecta només a l’Aran sinó a tota Catalunya.

Per tant, reduir l’oficialitat de l’occità a només l’aranès posa en contradicció l’Aran amb Catalunya, que té un manifest interès històric per Occitània que mai no ha expressat l’Aran. Contràriament, l’Aran ha viscut aïllada d’Occitània i els mateixos aranesos manifesten que les relacions esporàdiques de l’Aran amb Occitània es fan en francès. Situació molt diferent de Catalunya que es fan en occità i en català.

La reducció de l’oficialitat de l’occità a l’aranès perjudica a Catalunya, perjudica a Occitània i també perjudica el futur de l’Aran. La llengua aranesa és la variant més petita de totes les variants occitanes. Aran té un futur molt negre si s’aferra a l’aïllament que representa oficialitzar l’aranès a tots els efectes, especialment pel que fa a la relació amb Occitània. Actualment Catalunya ja té més projecció a Occitània que a l’Aran. Això és una situació anòmala i fatal per a l’Aran dins d’un futur immediat. Si en canvi l’Aran oficialitzés l’occità es convertiria automàticament en líder de la recuperació cultural, lingüística i nacional d’Occitània.

Oficialitzar l’aranès a Catalunya és barrar definitivament l’oficialització de l’occità a Europa. La Unió Europea mai no oficialitzarà un dialecte que és alhora molt minoritari.

En canvi, l’oficialitat de l’occità a Catalunya assegura l’oficialitat de l’occità a la Unió Europea en un termini curt, perquè les llengües oficials en un territori de la Unió Europea tenen una base legal indiscutible a favor per ser reconegudes i això, pel que fa a l’occità, només ho pot fer i ho farà Catalunya.

L’Aran en aquesta llei manifesta un especial interès perquè els organismes de la Generalitat s’adrecin en aranès al Conselh Generau o als aranesos en general.

No vull discutir aquest dret però en canvi crec que el major interès hauria de ser que les relacions de l’Aran amb Occitània es fessin en occità. Aquesta és la prioritat. Conservar l’aranès i ensenyar l’aranès no està en contradicció amb oficialitzar l’occità.

A Suïssa es parlen dialectes de l’alemany i del francès que s’ensenyen a l’escola però també ensenyen els estàndards alemany i francès. Això funciona molt bé. Amb aquesta política es conserva el dialecte i alhora serveix per a comunicar-se a l’exterior amb l’estàndard.

L’Aran no vol que els catalans ens fiquem a ordenar la seva casa, el seu país.

Doncs bé, nosaltres, els catalans, no volem tampoc que ens vinguin a dir que l’occità que hem d’aprendre i fer oficial és l’aranès, encara que sigui anomenat occità de l’Aran o “Llei de la llengua de l’Aran”, ja que no acceptem subterfugis. Els catalans ens volem comunicar amb Occitània en l’occità general (estàndard) i aquest és el que volem que s’ensenyi a Catalunya.

Occitània per Catalunya és l’únic projecte nacional transcendent que tenim que sigui tangible, viable i factible.

L’eina de cohesió entre Occitània i Catalunya la tenim a l’abast de la mà i és aquesta llei de l’occità a Catalunya. Si Aran no es vol enganxar al carro perdrà una gran ocasió històrica de ser líder de la recuperació d’Occitània.

Són segles d’història catalano-occitana que no podem ni volem desbaratar ni malmetre per culpa d’una llei que porta un títol minimitzador i unes intencions reduccionistes.

Aquesta llei que hauria d’expressar amb fidelitat la intenció de l’Estatut de Catalunya del 2006, d’oficialitzar l’occità a Catalunya i mantenir la seva unitat a Occitània, ara resulta que s’ha tergiversat de tal manera que és un parany no solament per Catalunya sinó també per l’Aran que tindrà efectes secundaris i perniciosos. La Unió Europea no accepta oficialitzar dialectes, per tant, la llei de l’aranès o llei de la llengua de l’Aran no té cap futur europeu per oficialitzar la llengua occitana a Europa i alhora priva a Catalunya, a l’Aran i a Occitània d’obtenir ajudes i subvencions de tot tipus de la Unió Europea.

És evident que el que s’hauria de fer amb aquesta llei és millorar-la i esmenar i completar les mancances que té i corregir l’estreta visió dels seus redactors. Però tot això queda amagat i el debat es desvia i se centra únicament en la designació del títol. Tant si s’aconsegueix com si no s’aconsegueix canviar el títol i per tant el subjecte clau: aranès o occità, totes les altres mancances, dèficits i insuficiències restaran eficàcia a la llei d’oficialitat, que serà una llei sense altura de mires, casolana i sense cap ambició.

Com que suposo que més d’un podrà pensar que això és pura utopia us informo que els eurodiputats autonòmics de l’Aliança Lliure Europea organitzaren una conferència, el 4 de març del 2010, al Parlament Europeu a Brussel·les. És aquí on l’exeurodiputat català Bernat Joan (actualment Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya) assegurà “que hi ha negociacions en curs per oficialitzar la llengua occitana a nivell europeu”. Llegit a “la Setmana” (revista setmanal occitana, del 18 de març del 2010).

Tot això se n’anirà en orris si s’oficialitza a Catalunya un petit dialecte occità.

Demà al matí comencen les compareixences al Parlament de Catalunya per obtenir informació qualificada per esmenar i aprovar la llei de l’occità. Jo sóc el primer a comparèixer.

Estic segur que la majoria de les persones citades avalaran que la llei es digui de l’occità entès com l’estàndard occità. És un tema lingüístic elemental.

Aquesta llei obre un camí realment important en les relacions occitano-catalanes i que esmicola a trossos el Tractal de Corbeil, de l’11 de maig de 1258, pel qual Catalunya renuncià a ficar el nas a Occitània.

Amb aquesta llei obrim les portes cap a Occitània i esborrem fronteres. No em refereixo a obrir les portes al turisme i a l’economia, sinó a la llengua, la cultura, la identitat comuna i l’amistat secular i a un ambiciós projecte cultural i nacional.

Ja he dit abans que tenim a l’abast de la mà l’eina de cohesió més imaginativa i més efectiva entre Occitània i Catalunya i és aquesta llei de l’occità.

Depèn ara dels polítics. La pilota està al taulat del Parlament. Si cau del costat de la lògica lingüística i sociolingüística el camí se’ns obre curull de perspectives.

Si cau del costat polític de vista curta, amb visió casolana, haurem perdut, una vegada més, una gran oportunitat històrica.

Perquè, adoneu-vos que Catalunya, repeteixo, no té cap altre projecte nacional transcendent, tangible, viable i factible que no sigui Occitània.

Occitània ens necessita amb urgència. A Catalunya l’interessa salvar Occitània perquè és el nostre bressol nacional i cultural.

Diputats del Parlament de Catalunya, esperem que fareu honor a la vostra responsabilitat històrica per endreçar aquesta llei en el bon camí.

Així ho esperem. Visca Occitània. Visca Aran. Visca Catalunya.

Enric Garriga Trullols

dilluns, 5 d’abril de 2010

PLA NUALART PUBLICA "AIXÒ DEL CATALÀ", UN LLIBRE QUE APOSTA PER UNA REFORMA LINGÜÍSTICA VALENT I CLARA

Publicat en el diari LA VANGUARDIA dilluns 5 d'abril del 2010

Podeu traduir el text amb www.internostrum.com

Pla Nualart publica ‘Això del català’, un libro que apuesta por una reforma lingüística valiente y clara

Aire fresco para el catalán

Magí Camps


[...] Pla expone la necesidad de revisar la normativa y describe una lista de cambios, “más emblemática que completa”, que reflejan el camino que debería emprender la reforma (véase la lista). Su propuestas le han comportados acusaciones de centralismo barcelonés y de querer cargarse la lengua dando rienda suelta a la entrada de la influencia castellana. El autor se defiende explicando que “hoy el estándar es también lengua coloquial, que sólo suena creíble si se basa en un dialecto, el de mayor peso”, y distinguiendo entre una evolución en que ha influido el castellano, y que hay que aceptar –“fue un error dejar fuera de la normativa el lo neutro”–, y la actual interferencia, que hay que rechazar.

“Hemos de defender lo que somos, no lo que podríamos haber sido”, asegura. “El problema de algunas normas es que son antiintuitivas”, asevera con la fuerza que le dan sus 25 años de experiencia como corrector de estilo y de ver que siempre se tropieza en las mismas piedras. “Acercando las normas al uso facilitaríamos mucho la autonomía de los que escriben”. Dicho está.

divendres, 2 d’abril de 2010

DISCORS D'ENRIC GARRIGA A LA BARCELONETA DELS ALPS

 02/04/2010

Senher Conse de Barcilona,

La distància que i a entre la Barcelona catalana e la vòstra Barcelona provençala demòra encara longa e malgrat que las autorotas an acorchat lo temps del viatge, es encara tròp fatigant un viatge de 12 oras en carri.

Segur que dins un avenidor proche aurèm trins de nauta velocitat que partiràn de la nòstra Barcelona e arribaràn viste a Provença e aprèp serà cortèt lo camin jusqu’a la Barcelona dels Aups.

Mas en despièch d’aquò las relacions occitano-catalanas existisson entre las doas Barcelonas.

Lo CAOC venguèt a Barcilona en 1994 e totjorn n’avèm gardat una emocionanta e agradiva remembrança.

Tanben me soveni de la venguda a Barcelona d’un carri de Barcelona, entre autres del Felibrige en 1986, en l’escasença d’un aniversari de la Santa Estela a Perpinhan.

Foguèron recebuts al Parlament de Catalunya pel President al qual l’avètz liurat alara un plat amb lo blason de la vòstra vila.

Lo president del Parlament, l’istorian Miquel Coll i Alentorn, foguèt estonat de veire qu’es lo meteis blason que lo nòstre de Barcelona. La bandera catalana e la provençala son la meteissa.

Occitània es fòrça granda per èstre visitada aisidament pels catalans. Las relacions son mai prigondas entre les territòris catalans e occitans mai proches. Mas lo CAOC dempuèi 32 ans se bolega per Occitània tota, dempuèi la Val d’Aran fins las Valadas occitanas del Piemont. De la mar grana de l’Atlantic fins la Mediterrànea.

Malastrosament i a encara una granda desconeissença d’Occitània. Mas lo mai penible es l’ignorancia de la nòstra istòria comuna entre Catalonha e Provença.

Aquesta vòstra Barcelona foguèt fundada Ramon Berenguer V de Provença en 1231 que èra nebot del rei català en Pèire que moriguèt a Muret en 1213.

També èra cosin del nòstre gran rei Jaume primièr.

Vòli pas vos balhar una leiçon d’istòria.

Avèm vengut un còp de mai a la Barceloneta perquè en mai de l’istòria entre catalans e provençaus i a tanben l’amistat istòrica e prigonda entre Occitània i Catalonha, que cada cop es mai granda a mesura que aumenta la coneissença mutuala.

D’autra part la recuperacion de la cultura e la lengua catalana ligada a la recuperacion del poder polític catalan a creat una voluntat (fundada en partida en l’existència de la Val d’Aran en Catalonha) per avançar en la normalissacion e la recuperacion del catalan e l’occitan.

En funcion d’aquesta dinamica, l’Estatut d’Autonomia del 2006 declara que l’occitan tanben es oficial en Catalonha.

Ara la Parlament de Catalonha es en trin de fargar una lei d’aplicacion d’aquesta oficialitat de l’occitan.

La nòstra associacion, lo CAOC, participa activament en aquest debat.

Aquò nos permetrà encara de far mai de causas per Occitania. E nos ajudarà tanben per èstre mai nombroses en lo novèl viatge a la Barceloneta.

Grandmercés pel vòstre acuèlh.

Visca Occitània.

Visca Catalonha.

Visca Barcelona (las doas).