Amb aquest acte volem denunciar la desviació equivocada que es vol donar a aquesta llei que es titula erròniament com a “Llei de l’aranès” a Catalunya. La llei catalana de l’occità ben aplicada serà el més gran suport institucional que tindrà la llengua occitana aquí i a Occitània i també el millor escut legal per salvar, protegir i blindar l’aranès, el més petit dialecte de l’occità i el més perifèric.
El CAOC, com a única entitat dels Països Catalans que s’ocupa integrament des de fa 32 anys de les relacions occitano-catalanes i del foment de la llengua occitana a Catalunya, denuncia la desviació equivocada que es vol donar a aquesta llei que es titula com a Llei de l’Aranès a Catalunya.
A l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 es declara oficial l’occità a tot Catalunya (que a l’Aran se’n diu aranès). [Hi ha un detall a remarcar en el text: quan diu occità és en lletra normal, quan diu aranès és en lletra cursiva. Això marca una diferència entre llengua i dialecte].
Que l’aranès és occità ningú no ho dubta, tot i la gran quantitat de paraules castellanes i catalanes contingudes en el seu lèxic popular i habitual. Però l’aranès no és l’estàndard occità, sinó el més petit dels dialectes occitans que, tot i això, ha estat respectat per Catalunya i ara protegit per l’Estatut. Aran té 7.000 habitants i Occitània en té 15 milions i té 6 dialectes principals: gascó, llenguadocià, provençal, llemosí, alvernès i vivarès-alpí. Però només n’hi ha un que té la primacia de dir-se occità sense cap altra precisió: és el llenguadocià. Aquest és l’estàndard, ja que es percep com a no dialectal i com a l’únic referent real amb més pes social, demogràfic, geogràfic i lingüístic. Compta d’altra part amb una centralitat geogràfica (els altres són perifèrics) i una centralitat lingüística. La sociolingüística l’avala.
Els diccionaris dels altres dialectes són indicats com a provençals, gascons, etc. Un diccionari anomenat només occità és en realitat llenguadocià. És la varietat de l’occità que s’ensenya en totes les universitats del món que fan occità. En el qual s’editen la majoria dels llibres occitans i el que nombrosos escriptors occitans d’altres dialectes han adoptat. És un estàndard occità inequívoc. Acceptat de facto, si voleu, però l’únic estàndard amb tots els requisits socials i lingüístics.
Totes les llengües del món es basen en un dialecte cohesionat i que comuniqui fàcilment amb els altres dialectes.
Ningú no pretén posar en perill l’aranès amb aquesta llei de l’occità. Ans al contrari, l’enfortirà i el depurarà. L’Aran ha d’aplicar el model suís i el model alemany: conservar els dialectes i aprendre a l’escola l’estàndard per comunicar-se. [Un noi aranès es queixava a un professor i li deia: em comunico sense cap dificultat amb els catalans i amb els castellans, però no estic preparat per parlar amb els occitans.]
Als catalans, igual que a aquest noi aranès, ens convé aprendre i utilitzar l’occità estàndard per comunicar-nos amb Occitània. Tenim una llarga tradició històrica que no es pot malmetre. Els catalans hem fet i fem els deures. Ara els toca fer-los als aranesos, perquè Occitània també els pertoca en molts sentits.
Ahir, dilluns de Pasqua, érem a Sisteron a l’Alta Provença, i el guia occità Ricard Magnan em deia tot parlant d’aquest tema que, malauradament, l’estàndard per als occitans és el francès, igual com m’han dit a mi els aranesos. Això dóna més raó a la queixa del noi aranès, del qual us he parlat suara.
Els catalans i els aranesos podem treure un gran profit d’aquesta llei si s’aplica amb criteris lingüístics i sociolingüístics. I Occitània tindrà un instrument legal valuós que li servirà per a ajudar a la salvació de l’occità de tota Occitània.
La temptació d’Aran de mantenir el seu aïllament amb el recurs de la seva identitat nacional, històricament reconeguda per Catalunya, es podia justificar fins ara perquè així ho volien els aranesos, però el marc de la llei de la oficialitat de la llengua occitana ja no afecta només a l’Aran sinó a tota Catalunya.
Per tant, reduir l’oficialitat de l’occità a només l’aranès posa en contradicció l’Aran amb Catalunya, que té un manifest interès històric per Occitània que mai no ha expressat l’Aran. Contràriament, l’Aran ha viscut aïllada d’Occitània i els mateixos aranesos manifesten que les relacions esporàdiques de l’Aran amb Occitània es fan en francès. Situació molt diferent de Catalunya que es fan en occità i en català.
La reducció de l’oficialitat de l’occità a l’aranès perjudica a Catalunya, perjudica a Occitània i també perjudica el futur de l’Aran. La llengua aranesa és la variant més petita de totes les variants occitanes. Aran té un futur molt negre si s’aferra a l’aïllament que representa oficialitzar l’aranès a tots els efectes, especialment pel que fa a la relació amb Occitània. Actualment Catalunya ja té més projecció a Occitània que a l’Aran. Això és una situació anòmala i fatal per a l’Aran dins d’un futur immediat. Si en canvi l’Aran oficialitzés l’occità es convertiria automàticament en líder de la recuperació cultural, lingüística i nacional d’Occitània.
Oficialitzar l’aranès a Catalunya és barrar definitivament l’oficialització de l’occità a Europa. La Unió Europea mai no oficialitzarà un dialecte que és alhora molt minoritari.
En canvi, l’oficialitat de l’occità a Catalunya assegura l’oficialitat de l’occità a la Unió Europea en un termini curt, perquè les llengües oficials en un territori de la Unió Europea tenen una base legal indiscutible a favor per ser reconegudes i això, pel que fa a l’occità, només ho pot fer i ho farà Catalunya.
L’Aran en aquesta llei manifesta un especial interès perquè els organismes de la Generalitat s’adrecin en aranès al Conselh Generau o als aranesos en general.
No vull discutir aquest dret però en canvi crec que el major interès hauria de ser que les relacions de l’Aran amb Occitània es fessin en occità. Aquesta és la prioritat. Conservar l’aranès i ensenyar l’aranès no està en contradicció amb oficialitzar l’occità.
A Suïssa es parlen dialectes de l’alemany i del francès que s’ensenyen a l’escola però també ensenyen els estàndards alemany i francès. Això funciona molt bé. Amb aquesta política es conserva el dialecte i alhora serveix per a comunicar-se a l’exterior amb l’estàndard.
L’Aran no vol que els catalans ens fiquem a ordenar la seva casa, el seu país.
Doncs bé, nosaltres, els catalans, no volem tampoc que ens vinguin a dir que l’occità que hem d’aprendre i fer oficial és l’aranès, encara que sigui anomenat occità de l’Aran o “Llei de la llengua de l’Aran”, ja que no acceptem subterfugis. Els catalans ens volem comunicar amb Occitània en l’occità general (estàndard) i aquest és el que volem que s’ensenyi a Catalunya.
Occitània per Catalunya és l’únic projecte nacional transcendent que tenim que sigui tangible, viable i factible.
L’eina de cohesió entre Occitània i Catalunya la tenim a l’abast de la mà i és aquesta llei de l’occità a Catalunya. Si Aran no es vol enganxar al carro perdrà una gran ocasió històrica de ser líder de la recuperació d’Occitània.
Són segles d’història catalano-occitana que no podem ni volem desbaratar ni malmetre per culpa d’una llei que porta un títol minimitzador i unes intencions reduccionistes.
Aquesta llei que hauria d’expressar amb fidelitat la intenció de l’Estatut de Catalunya del 2006, d’oficialitzar l’occità a Catalunya i mantenir la seva unitat a Occitània, ara resulta que s’ha tergiversat de tal manera que és un parany no solament per Catalunya sinó també per l’Aran que tindrà efectes secundaris i perniciosos. La Unió Europea no accepta oficialitzar dialectes, per tant, la llei de l’aranès o llei de la llengua de l’Aran no té cap futur europeu per oficialitzar la llengua occitana a Europa i alhora priva a Catalunya, a l’Aran i a Occitània d’obtenir ajudes i subvencions de tot tipus de la Unió Europea.
És evident que el que s’hauria de fer amb aquesta llei és millorar-la i esmenar i completar les mancances que té i corregir l’estreta visió dels seus redactors. Però tot això queda amagat i el debat es desvia i se centra únicament en la designació del títol. Tant si s’aconsegueix com si no s’aconsegueix canviar el títol i per tant el subjecte clau: aranès o occità, totes les altres mancances, dèficits i insuficiències restaran eficàcia a la llei d’oficialitat, que serà una llei sense altura de mires, casolana i sense cap ambició.
Com que suposo que més d’un podrà pensar que això és pura utopia us informo que els eurodiputats autonòmics de l’Aliança Lliure Europea organitzaren una conferència, el 4 de març del 2010, al Parlament Europeu a Brussel·les. És aquí on l’exeurodiputat català Bernat Joan (actualment Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya) assegurà “que hi ha negociacions en curs per oficialitzar la llengua occitana a nivell europeu”. Llegit a “la Setmana” (revista setmanal occitana, del 18 de març del 2010).
Tot això se n’anirà en orris si s’oficialitza a Catalunya un petit dialecte occità.
Demà al matí comencen les compareixences al Parlament de Catalunya per obtenir informació qualificada per esmenar i aprovar la llei de l’occità. Jo sóc el primer a comparèixer.
Estic segur que la majoria de les persones citades avalaran que la llei es digui de l’occità entès com l’estàndard occità. És un tema lingüístic elemental.
Aquesta llei obre un camí realment important en les relacions occitano-catalanes i que esmicola a trossos el Tractal de Corbeil, de l’11 de maig de 1258, pel qual Catalunya renuncià a ficar el nas a Occitània.
Amb aquesta llei obrim les portes cap a Occitània i esborrem fronteres. No em refereixo a obrir les portes al turisme i a l’economia, sinó a la llengua, la cultura, la identitat comuna i l’amistat secular i a un ambiciós projecte cultural i nacional.
Ja he dit abans que tenim a l’abast de la mà l’eina de cohesió més imaginativa i més efectiva entre Occitània i Catalunya i és aquesta llei de l’occità.
Depèn ara dels polítics. La pilota està al taulat del Parlament. Si cau del costat de la lògica lingüística i sociolingüística el camí se’ns obre curull de perspectives.
Si cau del costat polític de vista curta, amb visió casolana, haurem perdut, una vegada més, una gran oportunitat històrica.
Perquè, adoneu-vos que Catalunya, repeteixo, no té cap altre projecte nacional transcendent, tangible, viable i factible que no sigui Occitània.
Occitània ens necessita amb urgència. A Catalunya l’interessa salvar Occitània perquè és el nostre bressol nacional i cultural.
Diputats del Parlament de Catalunya, esperem que fareu honor a la vostra responsabilitat històrica per endreçar aquesta llei en el bon camí.
Així ho esperem. Visca Occitània. Visca Aran. Visca Catalunya.
Enric Garriga Trullols
