dimecres, 4 de juliol del 2007

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “ORIGEN I EVOLUCIÓ DE LA LLENGUA CATALANA”

Avui presentem el llibre “Origen i evolució de la llengua catalana” de Joan Vidal.

El tema de la unitat lingüística occitano-catalana és tot un repte perquè hi ha una èlit intel•lectual catalana que ha defensat aferrissadament que són dues llengües diferents malgrat que la immensa majoria d’aquests catalans no coneix, ni sap, ni parla occità.
   
El 6 de maig de 1934 el diari LA VEU DE CATALUNYA publicava un manifest titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria” signat per 16 intel•lectuals catalans encapçalats per Pompeu Fabra, en que denuncien la “desviació” “provinent d’una confusió de catalanisme amb occitanisme”.
   
L’argument bàsic és que els guanys culturals i polítics obtinguts pel catalanisme es podrien perdre per afebliment de consciència nacional i la dilució en una extensió territorial excessiva.
   
Per justificar-ho consideren que hi hagué un afebliment català en l’ús del nom d’Aragó per a designar la confederació catalano-aragonesa i igualment ells veien que hi hauria un perill similar si les terres de llengua catalana es consideressin incloses sota la denominació d’Occitània.
   
En una lletra del 7 de maig de 1934 Pompeu Fabra s’excusa a Loís Alibert d’haver signat el Manifest suara citat i diu que no ha vegí “cap desafecte envers la vostra terra, de la qual tots els firmants són bons amics”. Diu que aquestes teories ens farien a la llarga més mal que bé i que ja està fent mal”.
   
Aquest refús em sembla molt conjuntural. És reveladora la frase de Fabra “no convé per ara  anar més enllà de les afirmacions fetes per vós i per mi el dia que donàveu la vostra conferència a la Universitat de Barcelona”
   
Malgrat que el Manifest esmentat era signat per 16 persones Pompeu Fabra acaba la missiva defensant davant Loís Alibert que “l’adhesió de Nicolau d’Olwer i la meva (Fabra) en aquell manifest no significa en absolut cap entebiament en la nostra occitanofília; estigueu-ne segur!”
   
Sembla doncs que els altres 14 no eren gaire occitanòfils
   
Anteriorment (1929) Pompeu Fabra en un article en que analitza el català diu que en iniciar-se la decadència era una llengua uniforme. En canvi creu que els parlars occitans són el resultat de fragmentació operat sobre una llengua molt menys homogènia que el català medieval.
   
Creu que l’occità s’encamina cap a la formació d’un grup de dialectes literaris i que poden estar satisfets si arriben a aconseguir que cadascun d’ells sigui perfectament entenedor a la massa parlant occitana, dialectes, llavors d’una sola llengua literària i els dóna consells com ho han de fer. [No s’entén que Fabra digui grup de dialectes literaris i després digui una sola llengua literària. Si són diversos dialectes literaris no és una sola llengua literària]
   
La llengua literària sempre és una, l’estàndard.   
   
Un any després (1930) Loís Alibert afirma en un discurs fundacional de la Societat d’Estudis Occitans que hi ha “el sentiment d’una vasta unitat occitana que agrupa, malgrat les fronteres polítiques, els catalans d’Espanya i de França, els alverniats, els gascons, els llemosins, els llenguadocians i els provençals; o sigui un abast que depassa força allò que havien imaginat els primers felibres”
   
La qual cosa tampoc és exacta ja que Mistral havia imaginat que els Països Catalans eren part d’Occitània.
   
Aquest sentiment l’han manifestat molts lingüistes, especialment occitans i jo hauria pogut amb més temps fer-ne una relació prou extensa.
   
Crec que ni els detractors catalans de la unitat de la llengua occitano-catalana ni els occitans que han proclamat que és una sola llengua no han aportat elements científics suficients.
   
En canvi un organisme internacional (Le Monde 25/8/2005) ha trobat un sistema convencional per a distingir dialecte de llengua. S’escull de cada parlar 600 termes de base i quan el 85% són compartits per dues llengües, es considera que són dialectes d’una mateixa llengua.
   
Si hi ha algú que ho vol fer entre català i occità, aquí té un mitjà fàcil de fer pels lingüistes.
   
El llibre que presentem ara no es fixa tant amb el què són l’occità i català al segle XXI sinó el que era, des del segle XII. És a dir anar a cercar els orígens de la nostra llengua. I això és molt interessant perquè obre les portes vers camps d’investigació fins ara tancats o tabús com diu l’autor.
   
El 16 de febrer de 1935 a Barcelona, al Casal del Metge, Pompeu Fabra defensa que el català és llengua, no dialecte. Afirma que si ho fos, ho seria, en tot cas de l’occità, però mai del grup de llengües hispàniques.
   
El CAOC sempre ha dit que el català i occità avui són dues llengües bessones i que aquesta situació no es dóna en cap de les altres llengües llatines.
   
També hem dit que el fet més transcendent no és la discussió si són o no són la mateixa llengua sinó el fet singular, també en el camp de les llengües llatines, que els catalans i occitans ens puguem entendre sense haver estudiat gens la respectiva llengua veïna (occità o català).
   
També hem dit que els catalans hem d’aprendre l’occità estandard llenguadocià i els occitans el català ja que això fa augmentar la riquesa i la depuració de les dues llengües incorporant manlleus o recuperant mots comuns en desús.
   
El tema és molt llarg i el que ha de parlar ara és l’autor, però en acabar vull citar una frase de Fabra treta d’un article dirigit als occitans, en el que explicava el procés de depuració i normalització del català i que si fan el mateix augura, segons paraules textuals, “el català vindria a ésser llavors com una variant més de la gran llengua occitana retrobada, una germana bessona si voleu, les vostres publicacions podent ésser llegides sense dificultat per la massa parlant catalana i les nostres per tots els francesos (SIC) del Migdia: (SIC) llenguadocians, gascons, provençals”.
   
Heus aquí una esperança. Gràcies.


Enric Garriga Trullols
President del CAOC