dijous, 28 de juny de 2007

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “EL TUDÓ I LA PEDRA” AL CAOC DE BARCELONA

Arnau de Trevillac és l’autor del llibre que avui presentem.

Trevillac és un municipi del Rosselló, al límit amb la Fonolleda (territori occità) a la qual ha pertangut històricament. El poble està a 540m d’altitud. Hi ha els castells de Saquera i Rocaverd. El parlar de Trevillac és de transició cap a l’occità.

El castell de Saquera era propietat de Bernat Berenguer de Parapertusa, el 1420, igual que el castell de Rocaverd.

Tot aquest escenari territorial, històric i lingüístic del poble de Trevillac marca una línia d’entroncament occitano-català.

L’autor desplega una narració històrica en el llibre que presentem que té una munió considerable d’aquests elements primaris que trobem en el poble de Trevillac, producte d’unes grans convulsions que han marcat el territori occitano-català, les gents que l’habiten, i el diferent camí divergent que ens han imposat poders aliens.

Ofegar un poble, una cultura, una llengua d’un passat esplendorós fou l’objectiu que ha reeixit en bona part, però que per desesperació dels botxins la víctima encara viu i respira.

L’autor, Arnau de Trevillac, està amarat d’aquesta tragèdia dels nostres dos pobles, que foren en l’època d’esplendor del temps dels trobadors.

Arnau de Trevilhac és un poeta que descriu la tragèdia nacional a la manera de Ventura Gassol amb les “Tombes flamejants”, “Morir gloriosament” (un avantpassat de l’autor té una tomba en una església de l’Alguer).

Un altre cop veig Arnau de Trevilhac com un militar de nissaga catalana (li ve de família), lluitant per un poble amb l’ideal i l’espasa de la raó. Si s’ha de morir que sigui sempre com els antics cavallers, amb honor i glòria.

D’altra banda, creu que Gandhi tenia raó quan deia que no hi ha cap causa intrínsecament justa que es pugui donar per causa perduda. I també Leclerc que deia que les bales maten persones però no poden matar mai idees.

Finalment confessa que qui més raó té és Chavela Vargas que diu que en el nostre temps el preu de la llibertat equival a patir i a ser pobre.

Doncs ho tenim ben fotut els catalans que ni patim ni som pobres. Som messells agenollats, i això no és cap avantatge per avançar vers la llibertat nacional. Fixeu-vos que la majoria d’independències s’han produït en pobles pobres, que ara avancen amb força en el camí de la prosperitat.

No us donaré gaires pistes sobre l’autor que té, segons les ocasions, imatge real o virtual.

Arnau de Trevillac pertany a una família que en el passat havia estat de militars i mariners, que van ser austracistes, i està emparentat de manera indirecta amb un destacat general català de la Guerra del Francès, i de manera directa, amb una nissaga de carlins. Un seu avi, essent tinent d'infanteria de marina i després d'haver guanyat una condecoració prou important a la Guerra de Cuba,- va decidir deixar, desenganyat, el servei actiu abans d'hora, i l'altre avi, quan la Gran Guerra, va lluitar a França formant part del cos expedicionari de l'exèrcit dels EUA. El seu pare, que ja no en va ser, de militar professional, però que de jove havia fet el servei militar com a quota, va ser mobilitzat cap a les acaballes ja de la Guerra Civil i va haver d'actuar, durant la retirada, com a oficial interí de l'exèrcit de la República, va resultar fet presoner al front i es va haver de passar després, un cop acabada la guerra, un temps internat en un camp de concentració. És el més petit de quatre germans, i ara ja l'únic viu d'entre tots ells, està divorciat, és pare de tres fills, dos nois i una noia, i té una néta.

Feu els estudis de batxillerat i peritatge agrònom a Barcelona. Feu estudis militars a Talarn i Jaca que canvià per estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona.

Després fou productor cinematogràfic i televisiu. Obtingué experiència professional en editorials com a redactor i responsable de publicacions.

Publicà articles i treballs de temàtica molt diversa però hi ha uns temes recurrents com el de poder ser militar català i l’herència amagada del carlisme.

Ha participat en diferents documentals cinematogràfics, com ajudant, com a director, com a productor, com a assessor, com guionista, com a realitzador, etc.

Els llibres publicats anteriorment giren a l’entorn dels temes del llibre que avui presentem.

Els seus antecedents familiars, amb una història farcida d’accions militars, expliquen la gènesi de la trama que després desplega en “El Tudó i la Pedra”.

La història catalana dóna marge per fer llibres com aquest perquè per poc que rasquis surten personatges per tots costats, que enllaçats entre si, formen una fascinant història com la que ara ens conta l’autor.

Si l’objectiu d’Arnau de Trevilhac era fer-nos descobrir les obres dels personatges que fa intervenir en la narració, podem dir que ho ha aconseguit plenament.

Tot això emmarcat en l’antic País dels Trobadors, vertebrat per la Serralada dels Pirineus, fa tant suggerent el tema que la nostra associació el CAOC ha cregut que és un llibre especialment idoni per a ser presentat en aquesta sala que ha vist tantes manifestacions de relacions occitano-catalanes.

Gràcies a l’autor, gràcies a l’editor que ara presentarà l’obra i gràcies a vosaltres per haver vingut.

Enric Garriga Trullols
President del CAOC

dimarts, 19 de juny de 2007

PRESENTACIÓ DE LA GRAMÀTICA ARANESA

Senyores i senyors,
Amics tots,

D’entrada vull recordar que a Barcelona fou editada la “Gramàtica Occitana” de Loís Alibert, per l’Oficina de Relacions Meridionals, amb el suport de la Generalitat.

El Director de l’Oficina era Josep Carbonell Gener. El primer volum aparegué el 1935 i el segon al 1937.

És curiós saber que el novembre del 1940 una comissió d’occitanistes lliurà al Mariscal Petain, a Vichí, la Gramàtica d’Alibert, Els Sants Evangelis traduïts per Cubaynes i La Legenda d’Esclaramonda, de Valeri Bernard. Cal assenyalar que els tres llibres havien estat editats a Barcelona per l’ORM, en occità normalitzat.

L’aportació catalana a la normalització de la llengua occitana fou de capital importància ja que la Gramatica d’Alibert continua essent encara l’oficial de l’Institut d’Estudis Occitans. La Guerra Civil del 36-39 trencà la labor de l’ORM i les relacions occitano-catalanes.

Vull que quedi explícit que la Gramatica Aranesa que presentem em mereix molt de mèrit pel seu acurat i minuciós treball i que considero com un punt de partida vers la interrelació i homogeinització lingüística de tota Occitània.

Dit això em pregunto quin títol tinc per estar en aquesta taula per parlar d’una gramàtica, una persona com jo que no sóc lingüista?

És això el que voldria justificar.

Jo no sóc de lletres, sinó enginyer tècnic químic.

Dos persones capitals en la normalització del català i de l’occità foren Pompeu Fabra i Loís Alibert. Un era enginyer industrial químic i l’altre farmacèutic.

Pompeu Fabra i jo ja ens assemblem per ser enginyers químics tots dos, però si ell s’interessà pel català, jo parlo i escric el català i l’occità.

Vull dir que un pot tenir uns estudis professionals diferents i en canvi interessar-se per la lingüística o per les llengües.

Però no és aquesta la justificació de la meva presència a aquesta taula.

Fa a la vora de 30 anys que fou fundat el CAOC (Cercle d’Agermanament Occitano-Català). Començat el 1977 i oficialitzat el 1978.

Fou el patriota Josep Maria Batista i Roca el que em cridà, en saber que parlava occità. Volia fundar una associació de Relacions Catalano-Occitanes per continuar la tasca de l’Antiga Oficina de Relacions Meridionals que portava Josep Carbonell i Gener abans de la Guerra Civil.

Per tant, sóc cofundador del CAOC i sempre secretari, fins l’any 2000 que en sóc president fins ara.

He participat, preparat, i organitzat tots els actes del CAOC i he assistit a tots ells. Tinc una cronologia occitano-catalana de més de 600 pàgines que acull també els actes del CAOC de forma telegràfica.

Per tant heus aquí les meves credencials.

I en relació a la Val d’Aran us podem dir que el CAOC des de l’inici és més papista que el Papa, és a dir, més reivindicatiu dels drets d’Aran que els propis aranesos. El CAOC ha participat de manera activa en el 1978 per modificar el text de l’Estatut que no concedia cap dret a l’aranès, només respecte i protecció.

Dotze anys després, intervé igualment en relació a la llei de règim especial per la Val d’Aran (aprovada el 28 de juny 1990). El CAOC féu una gran campanya d’abast català, occità i internacional per millorar el projecte. Finalment s’aprova un text molt millorat.

Hi ha alguns documents molt interessants que m’hauria agradat llegir-vos però ens limitaré a citar alguns referents principals de la nostre cronologia referida a la Val d’Aran:

1913    23 octubre. A Barcelona. A l'Ateneu Obrer del Districte II, conferència de Josep Sandaran Bacaria "La Vall d'Aran i els catalans" en què critica el poc interès dels catalans per la llengua de la Vall d'Aran. Precedeix la conferència Josep Aladern, que diu que "tant de bo l'acte d'avui sigui el començament de la gran i patriòtica obra que en l'avenir haurà de relligar Catalunya a ses grans, magnífiques i glorioses terres germanes de l'altre costat del Pirineus". Hi assisteixen molts catalans i aranesos.

1978    16 novembre. Dins el termini legal, el CAOC presenta a la Comissió dels 20, que ha redactat el Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya, un escrit amb una esmena demanant la igualtat de drets, com el català, a la llengua pròpia de la Vall d'Aran.

1978    18 novembre. A Balaguer es reuneixen 600 persones de les comarques catalanes per tractar de la representació comarcal al primer Parlament català i l'aprovació d'un manifest que es lliurarà a l'Assemblea de Parlamentaris. Hi participa Enric Garriga que proposa un estatut especial per la Vall d'Aran i que és acceptat per unanimitat. El text complet és publicat íntegre per l'AVUI, el 19/11/1978.

1978    19 novembre. L'AVUI publica que el CAOC pren l'acord d'adreçar-se als parlamentaris perquè es modifiqui el text de l'Estatut referent a la protecció de la llengua aranesa en aquests termes : " La parla aranesa, en el seu domini lingüístic de la Vall d'Aran tindrà les mateixes prerrogatives d'oficialitat que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya atorgui a la llengua catalana". Es demana per la Vall d'Aran els mateixos drets que el català en llengua, cultura, topònims, ús de la llengua i ordenació del territori ["La Hoja del Lunes" també ho publica el 20-11-78 i CANIGÓ el 25/11/1978]

1979    11 gener. Lluís Maria Xirinachs en carta del CAOC diu que ell fou l'únic parlamentari que defensà la nacionalitat occitana de la Vall d'Aran i l'oficialitat de la seva llengua.

1978    15 setembre. Teresa Pàmies, a l’article “La nostra Vall d’Aran”, sosté que la vall és catalana i rebutja la idea que sigui “una altra cosa”. Diu “és un bocí de pàtria aïllat”.

1979    28 setembre. A l’AVUI  Jaume Taupiac escriu una lletra en català amb el títol “LA VALL D’ARAN ÉS OCCITÀNIA”. És una rèplica a Teresa Pàmies.

1979    13/14 octubre. X reunió conjunta del CAOC a la Vall d'Aran. 13/14/15  octubre A la Val d'Aran es fan tres jornades occitano-catalanes en ocasió de la X Reunió conjunta de les dues seccions del CAOC. De Barcelona hi va un autocar el divendres. El dissabte matí es visiten les esglésies de Betrén, Escunhao, Arties, Salardú i Bossòst i els guies són Frederic Vergés i Artur Calbetó. També Arcadi Puig fa explicacions geogràfiques i històriques. A les tres de la tarda es fa la reunió conjunta a l'Ajuntament de Vielha i entre les decisions hi ha la programació pel 1980 de reunions a Perpinyà, Montpeller, Barcelona i Lleida. Després, en la sessió pública, Joan Amorós, Enric Garriga i Pèire Lagarda presenten el CAOC i les activitats realitzades més importants. A la Taula Rodona, Artur Calbetó parla de la Val d'Aran amb dades històriques i geogràfiques. Enric Garriga parla de l'Estatut  d'Autonomia de Catalunya i la campanya del CAOC a favor de la Val d'Aran de cara els parlamentaris catalans. Elisa Escala llegeix en aranès un article de Joan Cruselles sobre divers aspectes del problema. Jacme Taupiac parla de l'ensenyament de la llengua a la Val d'Aran i que l'aranès és una part de l'occità i que per escriure'l s'havia de bandejar "grafies sucursalistes". Frederic Vergés, mestre aranès de Betrén, diu que l'ensenyament de la llengua dependrà de l'esperit amb el qual s'apliqui l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. L'intercomprensió entre dialectes és més fàcil amb l'ortografia normalitzada de l'IEO. Vol l'ensenyament obligatori de l'aranès i optatiu del català. Gilabert Narióo parla de la primera escola calandreta. Miquèu Baris proposa que l'IEO faci sessions de treball a la Val d'Aran. Joan Amorós diu que cal que la Val d'Aran sigui un punt d'irradiació d'una política encaminada a desvetllar tots els Països Occitans. Frederic Vergès està d'acord perquè la Val d'Aran col.labori en el recobrament d'Occitània. En el col•loqui intervé Manuel Guerrero aranès. Tots els parlaments es fan en occità o català. El diumenge matí es visita l'arxiu de la Val que es conserva a la parròquia de Vielha, que expliquen Vergés i Calbetó. A la plaça de l'església de Vielha un grup folklòric aranès de nens i joves ens ofereixen danses i cançons araneses i s'acaba amb "Aqueras Montanhas" acompanyats del públic. Entre els catalans no citats hi ha Martí Garcia Ripoll, Anna i Lluïsa Domènech, Josep M.Rosés Guardiola, Conrad Curtó, Francesc Caballero, Jordi Pàmies etc. Entre els occitans no citats hi ha Maria Clara Viguier, David i Miquel Grosclaude, Roland Lauras etc.

1979    16 octubre. LA VANGUARDIA publica un informació sobre les Jornades del CAOC a la Vall d’Aran els dies 13,14 i15 i les conclusions de la taula rodona. [ L’AVUI ho publica el 20 d’octubre].

1979    7 novembre.L’ESPLAI fa un reportatge dels actes del CAOC a la Vall d’Aran els dies 13, 14 i 15, signat per Enric Garriga Trullols.

1979    7/15 novembre. L’ESPLAI (núm. 32) publica un article de pàgina sencera d’Enric Garriga Trullols amb el títol “Jornades catalano-occitanes a la Vall d’Aran”. Fa referència a les jornades dels dies 13-14-15 d’octubre de 1979 en ocasió de la desena reunió conjunta de les dues juntes de govern del CAOC. S’indiquen els actes i els participants catalans i occitans. Entre els actes, la taula rodona elaborà unes conclusions.

1979    14 novembre. Carta a l’AVUI d’Enric Garriga: “L’occitanitat de l’Aran” en rèplica a J. Vinyes de Decines (França).

1979    14 novembre. Josep Desumbila anuncia a l’AVUI que a Barcelona a TV3 en el programa “De bat a bat” hi haurà un debat sobre la Val d’Aran amb Joan Castelló-Rovira, Jacme Taupiac, Artur Calbetó, Josep Maria Ainaud de Lasarte i Enric Garriga Trullols del CAOC.

1979    29 novembre. L’AVUI publica la declaració sobre la llengua occitana de la Vall d’Aran de 20 professors universitaris de llengua catalana i de filologia romànica encapçalats pel rector de la Universitat de Barcelona (veure també CANIGÓ, 8/12/1979).

1979    15 maig. A Lleida el Conselh General de la Val d'Aran és presentat pel CAOC de Lleida (delegat Francesc Caballero) i Omnium Cultural (VANGUARDIA 15/5/1980).

1979    17 agost. L'AVUI publica el Manifest del Conselh Generau Provisionau dera Val d'Aran, en ocasió de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. En el punt 2 demana que la llengua aranesa tingui a la Val d'Aran el mateix tracte, drets i mitjans que el català a Catalunya. [Finalment demanen el mateix que fa temps que diu el CAOC]

1985     25-27 maig. A VIELHA (Val d'Aran) II Aplec Occitano-Català. El 26 es signa un comunicat de propostes reivindicatives sobre competències culturals, pedagògiques, de televisió i ràdio, del Registre Civil en aranès, i de l'ensenyament de l'occità a Catalunya. Signen el document Joan Nart, President del Conselh de la Val d'Aran; Bernat Giaccomo, President de l'IEO i Enric Garriga del CAOC.

1990     Pere Coromines publica "El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó" que és la reelaboració i ampliació de la seva tesis doctoral.

1990    28 juny. El Parlament de Catalunya aprova la llei de règim especial per a la Vall d'Aran. Aquesta llei és defensada pels diputats Pilar Busquets i Max Canher. El CAOC feu abans una campanya per millorar el projecte de llei. Hi assisteixen molts aranesos, una delegació del CAOC (Enric Garriga) i un occità (Bernat Giaccomo, invitat pel CAOC).

1990    13 juliol. A Barcelona, el Parlament de Catalunya aprova la llei 16/1990 sobre el règimen especial de la Val d'Aran. Hi assisteix Enric Garriga.

1997    29 abril. Una representació de 140 entitats de Catalunya presenten al Parlament de Catalunya proposicions de cara la nova Llei de Normalització Lingüística. Enric Garriga presenta personalment en nom del CAOC una proposició sobre la Vall d'Aran per equiparar-la amb els mateixos drets dels catalans. També una altra com a President de l'IPECC.

1997    5 d'octubre. En un editorial de l'AVUI, en referència a la normalització lingüística de la Vall d'Aran diu que l'espai lingüístic d'Aran és al Nord, on la referència occitana és solament folklore. El CAOC ha enviat una lletra de protesta signada per Enric Garriga (publicada el 5/10/1997) i també una altra de Joan Barniol, de Bordeus, ha estat publicada el 12/10/1997

1997    19 novembre. A la revista Ousitanio Vivo, Mauro Bertolino, parla de la Val d'Aran, l'Occitània a Catalunya. Parla del procés d'ensenyament de l'aranès a les escoles. Que només es fan10 minuts a la setmana a la televisió i 3 hores diàries a Ràdio Aran. Diu que l'Aran no és cap paradís occità. La desoccitanització de la Gascunya ha isolat aquesta petita comunitat, sense un referent cultural important. La cultura li arriba en espanyol. Conclou dient que perquè l'aranès sobrevisqui, seria necessari el retorn de l'ús públic del gascó a Gascunya, tot  prenent  models de la Vall d'Aran i de Catalunya.

1998    4 juny. La Setmana recull la visita de la delegació de les Valls Occitanes del Piemont a la Vall d'Aran i també de la signatura de Protocol de Col.laboració amb  el CAOC i el Conselh General de la Val d'Aran, signat pel síndic i per Enric Garriga i Xavier Bada pel CAOC.

2002    20 juliol (dissabte tarda). A Vielha (Val d'Aran) el CAOC fa l'anunciada vetllada de danses amb l'Esbart Sant Martí, amb l'espectacle MEDITERRÀNIA, Suite de Danses dels Països Catalans. Una curta pluja abans i la missa després escurcen el temps de duració de l'actuació, però hi ha encara temps per una petita actuació dels infants de 4 anys del grup de Fadrins de Vielha, que desperten una gran simpatia. L'espectacle té una gran qualitat i el públic ho premia amb grans aplaudiments. El grup CEU DE PAU no pot venir enguany perquè és a Amèrica, a Antiqua. [Els actes del CAOC s'han inclòs dins les V Jornades Universitàries Occitano-Catalanes] [Simultàniament a l'Ajuntament es fa la trobada de joves occitans i catalans]

2003    19 juliol. A Vielha el CAOC català organitza enguany la Segona Jornada Occitano-Catalana a Vielha (Val d’Aran). L’acte previst a l’Ajuntament a les 10 del matí s’ha fet més tard per assistir a la roda de premsa de la Joventut Occitano-Catalana a Pont de Rei al límit fronterer al costat del riu Garona. A l’Ajuntament intervenen Enric Garriga, Joan-Pèire Laval (País Nòstre), Jaume Ressaire (PNO), Gustau Aliròl (POC), Mariano Alloco (Paratge). Per part dels assistents intervenen Olivièr Flagel (CROC), Pèire Pessamessa (CAOC occità), Angelina Cases, que es queixa de la no invitació a Unitat d’Aran; Laurenç Revest; Pèire Brun (o Broc); Miquel Aguilar de Nimes i d’altres. Acabat l’acte es fa un dinar amb els conferenciants i acompanyants presidit pel Conseller de Joenessa, Joan Estèvez, i els dos presidents del CAOC, Enric Garriga i Pèire Pessamessa. Acabat el dinar a les 5 de la tarda, a la plaça de l’església, es fa una bona exhibició de danses occitanes per part del grup gascó de Pau “Cèu de Pau” organitzat pel CAOC català. Enric Garriga no pot assistir a tota l’exhibició perquè ha de prendre un tren a Lleida i Jacme Delmàs el porta amb el seu cotxe fins l’estació de tren de Lleida per sortir amb el talgo cap a Barcelona, car demà matí el CAOC va al Pi de les Tres Branques.

dissabte, 16 de juny de 2007

DISCORS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS AL PRAT DELS CREMATS (MONTSEGUR)

Cars amics occitans e catalans,

Los que sèm amassats aicí avèm una nauta moral, perqué malgrat totes los malastres cresem amb la libertat, cresèm amb los dreits dels òmes, cresèm amb los dreits dels pòbles, cresèm amb lo dreit a l’autodeterminacion, cresèm amb lo dreit a viure al país, cresèm qu’es un crim lo genocidi cultural e lingüístic contra los pòbles.

Aviam pensat que amb l’arribada de l’Union Europea la politica de repression lingüística fariá un cambiament, mas non, èra una illusion, una quimèra. Los estats demoran los mèstres de las lengas mespresadas e degun a cambiat la situacion. Lo metòde d’asfixia contunha, d’un autre biais, mas inexorable.

En Catalonha las novèlas immigracions fan front comun amb Madrid per impausar lo castilhan coma lenga de relacion en totes los nivèls.

Es plan coneishut que las lengas son salvadas e recuperadas se an un estat pròpi. E sense estat pròpi van a la mòrt segura.

I a pas cap cambiament per èstre optimista. Los resultats recents de las eleccions a França e Espanha fan evident la permanència de las polticas repressivas jacobinas e centralistas.

E malgrat tot aquò los que sèm aicí avèm un grand esperit de resistència.

Sèm pas gaires, mas avèm l’esper e la fòrça de la rason.

Sabèm qu’ara nos podon pas cremar aicí como abans en aqueste Prats dels Cremats.

Nos volon tuar d’un autre biais, mas ara còsta fòrça de tuar un pòble se i a òmes que luchan per la libertat amb los mejans democratics qu’avèm.

Montsegur simbòl de libertat, dempuèi lo 4 junh, se fa mai fòrt amb las cendres de Crestian Duthil escampadas per aquestes Prats de Montsegur.

Crestian Duthil èra un grand e valent occitanista.

Moriguèt, foguèt tuat, luènh de sa tèrra, mas Montsegur a acolhit sas cendres e son esperit.

Aicí, en aqueste meteis luòc faguèt fòrça discurses e faguèt ausir las nòtas de la musica occitana amb son acordeon al Prat dels Cremats e cada an tanben al Pòrt de Salau, al cimal dels Pirenèus.

Sèm orfanèls sens sa presència personala, mas sèm enfortits per contunhar la batalha pel pòble occitan e pel poble fraire catalan.

Lo CAOC fa uèi aqueste acte a la memòria del que foguèt president del CAOC occitan e que totjorn aviá collaborat amb lo CAOC catalan.

Crestian Duthil, ta presència, ton sovenir nos farà mai forts e valents.

Visca Catalonha!
Visca Occitània!

Enric Garriga Trullols
President del CAOC