dissabte, 31 de maig del 2003

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A RIPOLL

Senyor alcalde,
Amics tots,

En primer lloc voldria agrair aquesta recepció, que ens dóna l’ocasió d’evocar un gran personatge de la història, que tingué relació amb Catalunya, des de l’edat de 18 anys.

Es tracta del monjo Gerbert, d’Orlhac, del monestir de Sant Gerard, a la regió de l’Alvèrnia (Occitània).

Orlhac és la capital de l’actual departament del Cantal. El monjo Gerbert era doncs occità.

Això per la nostra associació, el Cercle d’Agermanament Occcitano-Català, és molt important, perquè les relacions occitano-catalanes són el centre de les nostres activitats i estudis. Nosaltres coneixem Orlhac per haver-la visitat diverses vegades i allí hi ha erigida una estàtua al papa Silvestre II, que fou  el nostre amic, el monjo Gerbert.

També coneixem Alvèrnia, que visitem cada dos anys per Pasqua.

La història de Gerbert és una fabulosa història que no tinc ni temps per contar-la, ni autoritat per analitzar-la. Més encara atesa la presència de l’amic Ramon Sargatal especialista en la matèria.

La història, que lliga Gerbert amb Catalunya, comença amb el pas del nostre comte Borrell II de Barcelona pel monestir d’Orlhac, en el seu camí cap a Roergue per demanar, al comte de la ciutat, la mà de la seva filla Letgarda.

Era una tradició que els comtes catalans es maridessin amb comtesses occitanes i això durà fins el temps de la Croada contra els albigesos.

És l’abat del Monestir d’Orlhac qui demana al nostre comte Borrell II (nét de Guifré el Pilós) que es volgués endur a Catalunya el jove monjo Gerbert per estudiar ciències i matemàtiques. Així fou, i el comte català confià Gerbert al bisbe Ató de Vic. Estigué tres anys a Catalunya i es mogué entre Vic, Barcelona i Girona i segurament també Ripòll, atès que hauria estat segurament en contacte amb l’abat de Ripoll i que aquí hi havia una gran i rica biblioteca.

Avançat l’any 970, el comte Borrell i el bisbe Ató van a Roma per obtenir del Papa la restauració de l’arxidiòcesi de Tarragona, amb seu provisional de Vic. Però se’n duen Gerbert com a company de viatge.

El papa Joan XIII, que rebé i escoltà els viatgers catalans, quedà admirat de la saviesa de Gerbert, portat com a mostra de la cultura catalana.

Resultat. El Papa es quedà amb el monjo Gerbert, que volia presentar-lo a l’Emperador.

A partir d’aquí el seu ascens és imparable i us estalvio la relació de càrrecs i llocs visitats, per dir-vos que el 2 d’abril del 999 aquell jove monjo d’Orlhac esdevenia papa amb el nom de Silvestre II.

En el decurs de la seva vida, sempre es recordà de Catalunya i tingué relacions especials amb els monestirs de Sant Benet de Bages i Sant Cugat del Vallès, per citar els més principals. Però fa poc vam veure a Igualada que també hi tingué relació principal.

Com tota gran figura, tingué detractors i malgrat l’abundant documentació que tenim, encara queden aspectes oberts a la imaginació.

Diuen alguns que introduí l’ús del zero. D’altres diuen tot el contrari, que no feu servir el zero, però en el seu lloc  hi deixava un espai en blanc.

Sigui el que sigui, la veritat és que la vida de Gerbert és apassionant. Fou un home de pau, defensor de la Treva de Déu, una persona de gran cultura, molt avançat al seu temps i especialment un amic de Catalunya.

Però després la història es repeteix en la mateixa Alvèrnia. El 1112, el comte català Ramon Berenguer III es casa amb Dolça de Provença, de Gavaldà, Millau, Rodés i Carladès. Aquest  darrer territori, el Carladès, està situat a l’Alvèrnia i fou el que més temps conservaren els comtes catalans a Occitània.

El Carladès és el segon motiu d’interès dels catalans i la Calandreta d’Orlhac és el tercer motiu, perquè ja fa temps que ajudem aquesta escola occitana, que és la ventafocs, la més necessitada d’Occitània.

El CAOC fa saber la nostra història, cultura i llengua a través del coneixement d’Occitània, amb aquests lligams històrics, però també amb aquests lligams culturals que encara perduren.

Gràcies amics, però si la llengua és la clau, la història és la raó de la nostra existència i l’assegurança de la nostra recuperació nacional.

Visca Catalunya
Visca Occitània


Enric Garriga Trullols
President del CAOC

dimecres, 14 de maig del 2003

PRESENTACIÓ DEL DICCIONARI GENERAL OCCITAN CANTALAUSA A L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Honorable Sr. President, amics tots

Aquest acte d’avui és una ocasió molt important per les relacions occitano-catalanes, pel fet de fer-se en aquesta institució catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que representa la voluntat de conservar la nostra llengua mil·lenària amb la dignitat i valor que tots els pobles atribueixen a la seva llengua pròpia.

L’existència de l’Institut d’Estudis Catalans ja representà i representa una fita importantíssima per la consolidació de la llengua i que fou fundat a Barcelona per Enric Prat de la Riba el 1907.

Malgrat totes les vicisituds que haguè de passar l’IEC, el seu prestigi no passà desapercebut pels occitans i el 1945 (38 anys després de l’IEC) fou fundat també a Tolosa l’Institut d’Estudis Occitans, amb l’encoratjament dels catalans malgrat la dictadura franquista.

Només vull referir-me a dos fets de col·laboració de l’IEC amb l’IEO. Un d’ells és l’edició del Llibre de la Correspondència entre Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener (de l’Oficina de Relacions Meridionals) de l’autor Manuel Alquezar.

L’altre és la recent reedició de la Gramàtica, de Loís Alibert.

Malgrat que sempre s’ha desplegat una cordial corrent de simpatia entre els dos instituts, no s’ha avançat gaire en una desitjable col•laboració mútua en aspectes lingüístics, com seria de desitjar, entre les dues llengües bessones, tan íntimament lligades filològicament i històricament.

Dit això, vull comentar el que representa l’aparició del Diccionari General de l’Occità, de Cantalausa.

No és cosa fàcil ser fundador del CAOC i trobar-se mancat durant 25 anys d’eines pedagògiques per aprendre l’occità primer i després per parlar-lo i escriure’l.

Malgrat l’assistència a les Escoles Occitanes d’Estiu, malgrat les revistes i llibres en occità, en diferents dialectes (per complicar més l’aprenentatge), he après principalment la llengua occitana de forma oral, la qual cosa comportà  l’adquisició també de múltiples galicismes usats en el llenguatge socialialitzat, però no normalitzat de l’occità.

Aquesta situació anòmala de la llengua occitana feia encara més necessària que mai obtenir bons diccionaris. Fa 25 anys, apart el de Loís Alibert i el de Roger Barta, no hi havia pràcticament res més referit al llenguadocià modern.

No hi havia, ni hi ha encara, cap diccionari català-occità (excepció del MILA MOTS, de Jacme Taupiac, totalment insuficient). Per tant s’havia de passar pel francès i això suposava i suposa tenir 4 diccionaris: català-francès, francès-català i francès-occità, occità-francès.

Continua la mancança, però l’aparició del Diccionari General Occità de Cantalausa ha simplificat el procés de consulta i de treball i també ha mitigat la sensació d’ofec per la manca d’un diccionari occità-català. La presència de sinònims en el Cantalausa facilita la consulta a partir del coneixement del català, ja que amb molta freqüència coincideix amb un altre sinònim alhora català i occità. El Cantalausa aproxima el català i l’occità de forma pràctica, car si alguns mots són diferents, en canvi coincideixen en un o diversos sinònims del mot aparentment diferent.

Crec que a partir d’ara no podré prescindir del Cantalausa, perquè a més de la facilitat d’identificar els mots, cap altre diccionari conté tantes entrades i definicions.

En català moltes vegades hem de consultar diferents diccionaris, com el Fabra, el Moll, l’Enciclopèdia i de cops el Coromines. Igualment, per l’occità, segurament en ocasions especials de recerca haurem de consultar, l’Alibert, el Barta, el Laus, el Rapin, Tot en oc, etc. Però el Cantalausa s’imposarà   com un recurs imprescindible d’ara endavant.   

Per això, des del punt de vista operatiu i pràctic de utilització i conreu de la llengua occitana, el CAOC és conscient de la importància històrica que representa per Occitània aquesta obra monumental, totalment en occità i alhora un mitjà formidable que es posa al servei dels conreadors exteriors a Occitània, que servirà alhora per normalitzar l’ensenyament de l’occità a l’exterior.

Agraeixo a l’Institut d’Estudis Catalans i al seu president l’acolliment prestat per presentar aquesta obra històrica que marca un nou fet històric i també agraeixo a l’autor l’immens treball que ha realitzat i la seva gentilesa de venir a Catalunya per presentar-nos aquest diccionari.

E ara, per acabar, vòli dire en occitan que los catalans mercejam a l’autor Loís Combas de nos portar la paraula occitana, liura de malas erbas, coma disiá lo nòstre poeta Salvador Espriu. Aprèp la foscor arriba l’alba, qu’a trigat fòrça e qu’avèm  esperat long temps e ara arriba un auçament de lutz en las tenèbras. Vos avètz trabalhat e viscut per nos sauvar los mots, las paraulas e los noms de las causas.


Grands mercès
Moltes gràcies a tothom
Visca Catalunya
Visca Occitània

Enric Garriga Trullols
President del CAOC
Barcelona, 14-05-2003