dissabte, 24 de maig de 1997

DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A SITGES

Amigues i amics:

Érem reunits en aquest mateix restaurant per sopar ara fa cinc anys, el 13 de juny del 1992, en ocasió de la presentació oficial del llibre "Correspondència entre Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener" del Dr. Manuel Alquézar i editat per l'Institut d'Estudis Catalans. La presentació també s'havia fet al saló gòtic del Palau Maricel. L'acte fou aleshores presidit pel regidor de Cultura de l'Ajuntament de Sitges; el Dr. Josep Roca Pons, per l'Institut d'Estudis Catalans;  la senyora Vinyet Panyella, aleshores gerent de la Biblioteca de Catalunya; Enric Garriga Trullols, secretari del CAOC i Manuel Alquézar, autor del llibre. Fou un acte molt brillant i els discursos de tots ells, molt interessants.

Cinc anys després tornem a repetir els llocs i l'homenatge al preclar patriota sitgetà, Josep Carbonell i Gener, amb motiu de la inauguració oficial de l'any Carbonell. Serà un any en què Occitània serà una mica recuperada per la memòria col•lectiva del nostre poble, per mitjà d'aquest seguit d'actes programats. Els organitzadors volem que tinguin continuïtat i per això hi ha la voluntat de crear un Fòrum permanent d'activitats catalano-occitanes.

Però el record d'Occitània també ens vindrà  enguany per mitjà d'un altre aniversari, el del 125 aniversari de la naixença del compositor occità Deodat de Severac. D'un costat, doncs, commemorarem la memòria d'un català enamorat d'Occitània i de l'altre d'un occità enamorat de Catalunya, que volgué morir en terra catalana, a Ceret.

Tot és útil per enfortir el coneixement i l'amistat entre els dos pobles. El CAOC s'adhereix i participa en els dos homenatges, sense abandonar ni negligir tot el programa específic d'enguany. L'any vinent celebrarem el XX aniversari del CAOC i també el XX Aplec dels Focs de Sant Joan a Montsegur. Tindrem,doncs, unes altres ocasions per continuar les activitats occitano-catalanes.

Aquest matí mateix m'ha telefonat el nostre amic del Carladès, Felix Daval, d'Orlhac, per adherir-se a l'acte acabat de celebrar i m'ha transmès també l'adhesió de les següents entitats: Institut d'Estudis Occitans del Cantal; Felibritge d'Alvèrnia; Associació Carladès, d'Orlhac i de la nova Calandreta del Vernhat, d'Orlhac. Igualment m'ha informat que va per bon camí la celebració catalano-occitana del mil•lenari del monjo occità Gerbert, que vingué a Vic a estudiar matemàtiques i que després fou papa, amb el nom de Silvestre II.

Un altre aniversari que ajudarà a despertar la consciència dels catalans vers les relacions mil•lenàries amb Occitània.

Per acabar, vull regraciar la vostra assistència que dóna suport i relleu als actes del CAOC.

Gràcies a tothom

Enric Garriga Trullols
Secretari del CAOC

diumenge, 18 de maig de 1997

DISCURS D'ENRIC GARRIGA A LANGÒNHA (EN CATALÀ)

Senyor alcalde de Langònha, consellers municipals, amics occitans i catalans.

Un altre cop els catalans i occitans ens hem posat d'acord per aplegar-nos durant les tres jornades de Pentacosta i continuar d'aquesta forma les relacions fraternals que han existit sempre entre els dos pobles, Catalunya i Occitània, des de fa mil anys. La història ens lligà primer, després ens separà i finalment sembla que arriba un nou temps per agermanar-nos políticament, dins una nova Europa de les regions i d'aquesta forma poder conservar i enfortir la nostra nacionalitat catalana i occitana.

No és pas per atzar que som en aquest moment a la Comuna de Langònha. Les coses vénen de lluny. La nostra associació del Cercle d'Agermanament Occitano-Català fou creada farà aviat 20 anys a Barcelona, i la seva finalitat és fer conèixer la cultura, la llengua, la cançó, el folklore i també la cuina i el territori occitans als catalans. I fem això mateix per als occitans: fer-los conèixer Catalunya en la seva globalitat cultural.

Però hi ha encara quelcom de més important per explicar o comprendre millor el perquè de la presència catalana d'avui a Langònha. I aquesta cosa important, que ha fet possible de retrobar-nos aquí, té un nom important, força important, que és a l'encop el nom del nostre Sant Patró de Catalunya, Sant Jordi. Us he donat força detalls o pistes d'aquesta endevinalla per saber que el nostre organitzador, conductor i director occità és el nostre gran amic Jòrdi Peladan, de Nimes. Aquest és el sisè viatge que ens ha organitzat, a part dels cops que hem anat a València, el 1990 i el 1996. De la mà de Jòrdi Peladan, la seva dona i els amics de la MARPOC, hem fet una coneixença profunda i simpàtica de tot el país occità a l'entorn de Nimes.

Cada cop, per poder complaure els catalans, li cal pensar força per trobar nous llocs interessants que encara no hagin vist els catalans en els viatges precedents.

És per això que a cops a Jòrdi Peladan li surt fum del cap i possiblement els catalans són els responsables que els seus cabells s'hagin tornat blancs.

Però aquest viatge es presentava un poc més fàcil i tranquil per a Jòrdi, perquè comptava amb la col.laboració especial de la senyora Abelha Sèrra, que havia preparat un programa molt interessant. Aprofito aquesta oportunitat per regraciar la nostra amiga Abelha Sèrra pel seu treball de preparació del nostre viatge a Langònha i al Gavaldà. Ella sempre ha estat present als viatges del CAOC i abans amb el seu marit vingueren a Barcelona, el febrer del 1989, en ocasió de la III Setmana Occitana i el IV Premi Rei en Pere i també els havíem trobat a Nimes el 1990. La senyora Abelha vingué també a València l'any passat. Dit això, cal dir que alguns cops els programes presenten sorpreses inesperades. Sembla que era previst tocar les campanes per festejar la vinguda dels catalans. Però en lloc de les campanes sonaren les sirenes d'alarma a mitjanit. Jo faig d'aquest fet una interpretació un poc diferent. Les sirenes d'alarma sonaven perquè els catalans havien arribat a Langònha amb la intenció de tornar a recuperar el seu vescomtat de Gavaldà, de l'edat mitjana.

Com ens deia suara en català l'alcalde de Langònha, la vila conserva la bandera catalana en el seu escut actual. Això ja ve de lluny. El 1112, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, es casà amb la comtessa de Provença i vescomtessa de Milhau i Gavaldà, Dolça de Provença. Tots aquests territoris i el Carladès passaren a poder dels catalans. Us asseguro que, malgrat les sirenes d'alarma d'anit, els catalans són vinguts al Gavaldà en so de pau i d'amistat entre els pobles de Catalunya i Occitània.

Moltes gràcies pel vostre acolliment i deixo la paraula a l'amic Jòrdi Peladan, que ens dirà si som nosaltres la causa dels seus cabells blancs.

Enric Garriga Trullols

Langònha, 18 de maig de 1997

Nota: Versió en català del discurs fet en occità.

DISCORS D'ENRIC GARRIGA A LANGÒNHA (EN OCCITA)

Sénher cònse de Langònha, conselhièrs, amics occitans e catalans.

Un còp de mai los catalans e occitans se son botats d’acòrdi per s’amassar pendent las tres jornadas de Pentacosta e contunhar d’aqueste biais las relacions frairalas qu’an existit sempre entre los dos pòbles, Catalonha e Occitania, desempuèi mil ans. L' istòria nos liguèt primièr, après nos separèt e fin finala sembla qu’arriba un novèl temps per nos afrairar politicament, dins una novèla Euròpa de las regions, e d’aqueste biais poder conservar e afortir la nòstra nacionalitat catalana e occitana.

Es pas per asard que sèm en aqueste moment a la Comuna de Langònha. Las causas venon de luènh. La nòstra  associacion del Comitat d’Afrairament Occitanò-Catalan foguèt espelida farà lèu 20 ans a Barcelona e la siá tòca es faire conéisser la cultura, la lenga, la cançon, lo folklore e tanben la cosina e lo territòri occitan als catalans. E fasèm aquò meteis pels occitans: lor faire conéisser Catalonha en la siá globalitat culturala.

Mas i a encara quicòm de mai important per explicar o per comprendre milhor la preséncia catalana d'uèi a Langònha. E aquesta causa importanta, qu’a fait possible de nos retrobar aicí, a un nom important, fòrça important, qu’es al meteis temps lo nom del nòstre Sant Patron de Catalonha, Sant Jòrdi. Vos ai balhat força entresenhas d’aquesta devinalha per saber que lo nòstre organisador, menaire e director occitan es lo nòstre grand amic Jòrdi Peladan, de Nimes. Aqueste es lo sisen viatge que nos a organisat, en despart dels dos còps que sèm anats a Valéncia, en 1990 e 1996. De la man de Jòrdi Peladan, sa femna e los amics de la MARPOC, avèm fait una coneissença prigonda e simpatica de tot lo país occitan a l’entorn de Nimes.

Cada còp, per poder complaire los catalans, li cal soscar, pensar fòrça, per encontrar de novèls luòcs interessants qu’ajan pas vistalhat encara los catalans en los viatges precedents.

Es per aquò que de còps Jòrdi Peladan espelís fum de sa clòsca, e possiblement son los catalans los responsables que los pels de sa tèsta sián devenguts blancs.

Mas aqueste viatge se presentava un pauc mai facil e tranquille per Jòrdi, per que comptava amb la col.laboracion especiala de la dòna Abelha Sèrra,  qu’avià preparat un programa fòrça interessant. Profiti d'aquesta escasença per regraciar la nòstra amiga Abelha Sèrra, per son trabalh de preparacion del nòstre viatge a Langònha e al Gavaudan. Ela sempre a estat present en los viatges del CAOC e abans amb son marit tanben venguèron a Barcelona, lo febrièr de 1989, per la III Setmana Occitana e lo IV Premi Rei en Pèire, e tanben los aviam rescontrat a Nimes l’an 1990. Abelha venguèt tanben a Valéncia l’an passat. Aquò dich i a de còps que los programas presentan de suspresas inesperadas. Sembla qu’èra previst de sonar las campanas per festejar la venguda dels catalans.Mas al lòc de sonar las campanas,  anuèit sonèron las serenas d’alarma a mièjanuèit, sense s’arrestar pendent una ora e mièja. Ieu fau d' aqueste fait una interpretacion un pauc diferenta. Las serenas d’alarma sonavan per que los catalans eran arribats a Langònha amb l’intencion de tornar recuperar son vescomtat del Gavaudan de l’edat mejana.

Lo cònse de Langònha nos a dich totara en catalan que  la vila consèrva lo drapèu catalan en son escudet actual. Aquò ven de luènh. En 1112, lo comte de Barcelona, Ramon Berenguer III,  se maridèt amb la comtessa de Provença e vescomtessa de Milhau  e del Gavaudan, Dolça de Provença. Totes aquestes territòris e lo Carladés passèron al  poder dels catalans. Vos asseguri que, malgrat las serenas d’alarma d’anuèit,  los catalans sèm venguts al Gavaudan
 en son  de patz e d’amistat entre los pòbles de Catalonha e Occitania.

Grand-mercès per la vòstra acollença. E daissi la paraula al nòstre amic Jòrdi Peladan per nos dire si sèm nosautres, los catalans,  la causa dels  sieus pels blancs.

Enric Garriga Trullols                   
Langònha 18 de mai de 1997