diumenge, 18 de maig del 1997

DISCURS D'ENRIC GARRIGA A LANGÒNHA (EN CATALÀ)

Senyor alcalde de Langònha, consellers municipals, amics occitans i catalans.

Un altre cop els catalans i occitans ens hem posat d'acord per aplegar-nos durant les tres jornades de Pentacosta i continuar d'aquesta forma les relacions fraternals que han existit sempre entre els dos pobles, Catalunya i Occitània, des de fa mil anys. La història ens lligà primer, després ens separà i finalment sembla que arriba un nou temps per agermanar-nos políticament, dins una nova Europa de les regions i d'aquesta forma poder conservar i enfortir la nostra nacionalitat catalana i occitana.

No és pas per atzar que som en aquest moment a la Comuna de Langònha. Les coses vénen de lluny. La nostra associació del Cercle d'Agermanament Occitano-Català fou creada farà aviat 20 anys a Barcelona, i la seva finalitat és fer conèixer la cultura, la llengua, la cançó, el folklore i també la cuina i el territori occitans als catalans. I fem això mateix per als occitans: fer-los conèixer Catalunya en la seva globalitat cultural.

Però hi ha encara quelcom de més important per explicar o comprendre millor el perquè de la presència catalana d'avui a Langònha. I aquesta cosa important, que ha fet possible de retrobar-nos aquí, té un nom important, força important, que és a l'encop el nom del nostre Sant Patró de Catalunya, Sant Jordi. Us he donat força detalls o pistes d'aquesta endevinalla per saber que el nostre organitzador, conductor i director occità és el nostre gran amic Jòrdi Peladan, de Nimes. Aquest és el sisè viatge que ens ha organitzat, a part dels cops que hem anat a València, el 1990 i el 1996. De la mà de Jòrdi Peladan, la seva dona i els amics de la MARPOC, hem fet una coneixença profunda i simpàtica de tot el país occità a l'entorn de Nimes.

Cada cop, per poder complaure els catalans, li cal pensar força per trobar nous llocs interessants que encara no hagin vist els catalans en els viatges precedents.

És per això que a cops a Jòrdi Peladan li surt fum del cap i possiblement els catalans són els responsables que els seus cabells s'hagin tornat blancs.

Però aquest viatge es presentava un poc més fàcil i tranquil per a Jòrdi, perquè comptava amb la col.laboració especial de la senyora Abelha Sèrra, que havia preparat un programa molt interessant. Aprofito aquesta oportunitat per regraciar la nostra amiga Abelha Sèrra pel seu treball de preparació del nostre viatge a Langònha i al Gavaldà. Ella sempre ha estat present als viatges del CAOC i abans amb el seu marit vingueren a Barcelona, el febrer del 1989, en ocasió de la III Setmana Occitana i el IV Premi Rei en Pere i també els havíem trobat a Nimes el 1990. La senyora Abelha vingué també a València l'any passat. Dit això, cal dir que alguns cops els programes presenten sorpreses inesperades. Sembla que era previst tocar les campanes per festejar la vinguda dels catalans. Però en lloc de les campanes sonaren les sirenes d'alarma a mitjanit. Jo faig d'aquest fet una interpretació un poc diferent. Les sirenes d'alarma sonaven perquè els catalans havien arribat a Langònha amb la intenció de tornar a recuperar el seu vescomtat de Gavaldà, de l'edat mitjana.

Com ens deia suara en català l'alcalde de Langònha, la vila conserva la bandera catalana en el seu escut actual. Això ja ve de lluny. El 1112, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, es casà amb la comtessa de Provença i vescomtessa de Milhau i Gavaldà, Dolça de Provença. Tots aquests territoris i el Carladès passaren a poder dels catalans. Us asseguro que, malgrat les sirenes d'alarma d'anit, els catalans són vinguts al Gavaldà en so de pau i d'amistat entre els pobles de Catalunya i Occitània.

Moltes gràcies pel vostre acolliment i deixo la paraula a l'amic Jòrdi Peladan, que ens dirà si som nosaltres la causa dels seus cabells blancs.

Enric Garriga Trullols

Langònha, 18 de maig de 1997

Nota: Versió en català del discurs fet en occità.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada