diumenge, 30 de desembre de 2007

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS CAP D’ANY A ALBI

Cars amics,

Sèm contents de tornar vèire los amics d’Albi perquè avèm sovenirs d’autres còps que son difíciles d’oblidar.

Pel CAOC, Albi es una vila que garda vièlhs amics, vielhas amistats, grandas festas i tanben moments tristes coma l’enterrament de Cristian Laus, l’amic dels catalans.

Mas en una ciutat ont i a tantes amics dels catalans sempre ne demòran per los rencontrar en cada viatge e sempre ne rescontram de novèls.

Lo CAOC es pas novèl, es una associación que lo 2 de genièr farà son 30 aniversari.

Aquò es pas gaire dins l’istòria generala, mas fòrça important en las relacions occitano-catalanas qu’an estat jamai gaire aisidas e gaire durables.

Los estats espanhòl e francès nos an empachat d’aver relacions culturalas e mens encara lingüísticas e politicas.

La repression de las nòstras lengas, dels nòstres dos pòbles an estat fòrtas e constants. Quand Catalonha podiá avançar amb la Renaixença, Occitania reculava sota la pression implacable de l’escòla francesa de Jules Ferry que faguèt inviable l’accion del Felibritge e l’exemple catalan.

Quand Catalonha viu e sofrís la guerra civila e la repressión franquista, Occitania ensaja d’avançar amb la creación de l’Institut d’Estudis Occitans mas son model catalan l’IEC es interdit en Catalonha. Sèm copats un autre còp.

Quand Catalonha recupera l’Estatut d’Autonomia es governada per un govèrn trop preocupat per fer avançar lo país, mas qu’oblida l’autonomia de la Val d’Aran mai de 12 ans e fa res per Occitania. De l’autre costat l’Estat francés ajusta l’article 2 a la seuna Constitución per empachar la subrevivença de las autras lengas de l’estat e l’Union Europea permet a França non ratificar la Carta de las Lengas europencas. Malgrat restar encara copats, lo CAOC fa çò que fa degun, mas amb insufisentas ressorsas economicas e mancat de subvencions.

Lo novèl govern de Catalonha se presenta ara amb un novèl fait politic important representat per l’oficialitat de l’occitan en Catalonha, segon lo recent Estatut d’Autonomia. Aquó sembla indicar un cambiament de la política vèrs Occitania, mas de moment a representat una forta davalada de las subvencions al CAOC. Es una contradicción imposible de comprèner.

Sèm al 30 anniversari e sabèm pas se lo CAOC poirà contunhar totas las activitats annadièras consolidadas, per exemple la DICTADA OCCITANA amb los prèmis pels ganhaires, la collaboracion a l’EOE, la Pujada al Pòrt de Salau, los Aplecs de Montsegur e un fum d’activitats ancianas e novèlas. Ongan i a lo 800 aniversari de la naissença del rei Jaume a Montpelhièr e tanben la venguda de Mistral a Barcelona e encara mai de causas. Tot es en perilh.

Lo CAOC resistirà, mas la nostra vocación es avançar, volèm pas recular.

Amb aquesta voluntat sèm venguts a Albi a rescontrar fòrça morala per afortir nòstra lucha per avançar cap a l’independència de Catalonha que nos permetrà ajudar mai aisidament Occitania per poder recobrar sa lenga, sa cultura e sa libertat coma un poble dedins Europa.

Visca Catalonha
Visca Occitania

divendres, 17 d’agost de 2007

DISCORS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A LA 33 ESCÒLA OCCITANA D’ESTIU DE VILANÒVA D’OLT

Sénher president de l’EOE,
Cars amics, caras amigas,

Los catalans del CAOC sèm presents un autre còp a l’EOE e soi vengut cada an dempuèi 1978 aquò fa 29 ans. En aqueste moment a l’Escòla sèm presents aicí 32 catalans amb los musicians.

L’an passat vos ai dich que l’occitan èra declarat lenga oficiala de tota Catalonha amb lo novèl Estatut d’Autonomia. Mas èra pas sufisent una declaracion, lo caliá metre a la practica.

Sembla qu’aquò se farà rapidament perquè la setmana passada lo govèrn catalan a aprovat la creacion de l’Oficina “Occitan en Catalonha” que promourà e coordinarà projectes e mesuras de desplegament de la lenga occitana en Catalonha.

Lo director del programa e de l’Oficina es Josèp-Loís Sans-Socasau, un aranès que foguèt fins ara director de normalizacion de l’aranès en Val d’Aran. Es un amic del CAOC e montèt al Pòrt de Salau lo 5 d’agost per la XX Pujada. Es una bona novèla.

Coma d’abitud lo CAOC vos ofrís uèi un concèrt mas aqueste es plan diferent d’autres annadas.

Lo grop “Ensemble Vint Cordes” es un quintet de la familha catalana Friedhoff-Calvo de cinc musicians, amb dos violons e tres violoncèls que balhan una espessor de son que se rescontra pas en un quintet convencional. Aquò fa que s’aprocha mai a la sonoritat d’una orquèstra de cambra.

La Núria Calvo es professora de l’Orquestra Simfònica de Barcelona. Lo Mark Friedhoff, master de la Universitat d’Indiana, es professor del Conservatori de Badalona. Lo Mark-Antoni es musician, pintre e estudiant d’arquitectura. L’Artur es luthier e estudiant d’engenhariá. L’Isaac estudiant de bachelierat, fa los estudis de piano e de violoncèl.

Lo trio dels tres fraires foguèt recompensat amb lo Primièr Prèmi de Música de Cambra de l’an 2001.

Cal dire tanben que lo grop a fait concerts a gratis en Barcelona per ajudar al sostenement de la Calandreta d’Orlhac a l’Auvèrnha que pairina lo CAOC catalan.

Lo programa, fòrça interessant, es de musica classica e tanben catalana e occitana. La pastorala de Deodat de Severac, que foguèt un gran musician occitan e grand amic de Catalonha, a estat adaptada pel grop “Ensemble 20 Cordes” per aquesta escasença d’uèi a l’EOE.

Ne gardarètz un grand sovenir.

Visca l’amistat occitano-catalana.
Visca Occitania.
Visca Catalonha.

Coralament,
Enric Garriga Trullols
President del CAOC

diumenge, 5 d’agost de 2007

DISCORS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A LA XX PUJADA AL PORT DE SALAU

Cars amics occitans i catalans,

Hem tornat a fer el cim. Hem fet la vintena pujada al Port de Salau.

Novament ens retrobem per la llengua, per la cultura i per l’amistat entre els pobles de Catalunya i Occitània.

Fa vint anys, el 14 d’agost del 1988 vam pujar per primer cop i hem fet camí. Hem fet treball i tenim la moral ben alta per continuar pujant a Salau i per a continuar la lluita per la dignitat i per la llibertat dels vostres dos pobles germans.

Ara contunhi en occitan per dire qu’avèm ongan una granda dolor perque manca la preséncia del nòstre mai grand amic occitan Cristian Duthil, mòrt lo 27 de mai de 2007 per una veitura que l’a percaçat quand se passejava en bicicleta.

Cristian Duthil èra present a la Primièra Pojada amb a Joan-Bernat Molinièr e Jòrdi Ensergueix e ara son totes mòrts los tres amics occitans del Club Occitan de Foish.

Cristian èra totjorn present a cada Pojada amb son acordeon per animar la fèsta, per cantar e dansar.

Cristian tanben fasiá un discors a cada Pojada coma membre del CAOC occitan. Ne foguèt sòci, clavaire e president.

Cristian Duthil a marcat amb sa preséncia e amb son trabalh la rason, la filosofia e los objectius e las tòcas de las Pojadas.

Per la segonda Pojada de 1989, dins son discors, tirèt un còp l’atencion en prevision de possibles desviacionismes e remembrèt que “la principala reivindicacion dels occitans es la lenga e que la seuna preséncia al Pòrt de Salau es per recordar aqueste fait lingüistic qu’afraira catalans e occitans en una cultura comuna”.

Avèm gardat las seunas paraulas e avèm conservat la Pojada liura d’autres interesses particulars o diferents de la defensa de la lenga, la cultura, la dignitat e la libertat dels nòstres dos pòbles.

Sèm, occitans e catalans, en situacions diferentas mas totes sèm amenaçats per un procès de destruccion implacable que menan los estats espanhòl e francés, qu’an un aliat poderós, qu’avèm pas los catalans e occitans : lo temps.

Aquò es vrai. Aquò es una granda vertat. Lo temps jòga contra nosautres.

Sabètz totes que l’Estatut d’Autonomia de Catalonha de 1979 tardèt 27 ans per la seuna aplicacion completa e, abans d’acabar, n’avèm fait un novèl qu’aurà tanben de passar un periòde de 25 ans per èstre aplicat en la seuna totalitat.

Sabètz totes que l’Estat francés signèt la Carta de las Lengas Minoritàrias mas jamai l’a ratificada. Passa lo temps.

Sabètz que la lei Deixonne foguèt aprovada lo 11 de genièr de 1951 e comencèt de s'aplicar 24 ans aprèp, en 1975. L’Estat francés es pas pressat.

Sabètz que lo novèl Estatut d’Autonomia de Catalonha ditz que l’occitan es oficial en Catalonha tota. Mas l’aplicacion metrà un minimun de 4 ans.

Sabètz totes qu’un remèdi aplicat rapidament pòt sauvar la vida. Lo meteis remèdi aplicat vint, trenta, quaranta ans aprèp servís de res. Lo malaut es mòrt.

Luchar contra lo temps e contra l’Estat a l’encòp es fòrça dificil.

Lo camin de la libertat passa per aver un Estat pròpi dins Euròpa.

Passa pas per Madrid ni per París.

Sabètz totes que lo camin de la libertat dels òmes passava per los pòrts d’aquestas montanhas.

Volèm ara que lo Pòrt de Salau siaga lo Pòrt de la salvacion dels pòbles, lo novèl camin de la libertat que farem amassa catalans e occitans.

Visca Catalonha,
Visca Occitania,

Enric Garrriga Trullols
President del CAOC
5-8-2007

dimecres, 4 de juliol de 2007

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “ORIGEN I EVOLUCIÓ DE LA LLENGUA CATALANA”

Avui presentem el llibre “Origen i evolució de la llengua catalana” de Joan Vidal.

El tema de la unitat lingüística occitano-catalana és tot un repte perquè hi ha una èlit intel•lectual catalana que ha defensat aferrissadament que són dues llengües diferents malgrat que la immensa majoria d’aquests catalans no coneix, ni sap, ni parla occità.
   
El 6 de maig de 1934 el diari LA VEU DE CATALUNYA publicava un manifest titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria” signat per 16 intel•lectuals catalans encapçalats per Pompeu Fabra, en que denuncien la “desviació” “provinent d’una confusió de catalanisme amb occitanisme”.
   
L’argument bàsic és que els guanys culturals i polítics obtinguts pel catalanisme es podrien perdre per afebliment de consciència nacional i la dilució en una extensió territorial excessiva.
   
Per justificar-ho consideren que hi hagué un afebliment català en l’ús del nom d’Aragó per a designar la confederació catalano-aragonesa i igualment ells veien que hi hauria un perill similar si les terres de llengua catalana es consideressin incloses sota la denominació d’Occitània.
   
En una lletra del 7 de maig de 1934 Pompeu Fabra s’excusa a Loís Alibert d’haver signat el Manifest suara citat i diu que no ha vegí “cap desafecte envers la vostra terra, de la qual tots els firmants són bons amics”. Diu que aquestes teories ens farien a la llarga més mal que bé i que ja està fent mal”.
   
Aquest refús em sembla molt conjuntural. És reveladora la frase de Fabra “no convé per ara  anar més enllà de les afirmacions fetes per vós i per mi el dia que donàveu la vostra conferència a la Universitat de Barcelona”
   
Malgrat que el Manifest esmentat era signat per 16 persones Pompeu Fabra acaba la missiva defensant davant Loís Alibert que “l’adhesió de Nicolau d’Olwer i la meva (Fabra) en aquell manifest no significa en absolut cap entebiament en la nostra occitanofília; estigueu-ne segur!”
   
Sembla doncs que els altres 14 no eren gaire occitanòfils
   
Anteriorment (1929) Pompeu Fabra en un article en que analitza el català diu que en iniciar-se la decadència era una llengua uniforme. En canvi creu que els parlars occitans són el resultat de fragmentació operat sobre una llengua molt menys homogènia que el català medieval.
   
Creu que l’occità s’encamina cap a la formació d’un grup de dialectes literaris i que poden estar satisfets si arriben a aconseguir que cadascun d’ells sigui perfectament entenedor a la massa parlant occitana, dialectes, llavors d’una sola llengua literària i els dóna consells com ho han de fer. [No s’entén que Fabra digui grup de dialectes literaris i després digui una sola llengua literària. Si són diversos dialectes literaris no és una sola llengua literària]
   
La llengua literària sempre és una, l’estàndard.   
   
Un any després (1930) Loís Alibert afirma en un discurs fundacional de la Societat d’Estudis Occitans que hi ha “el sentiment d’una vasta unitat occitana que agrupa, malgrat les fronteres polítiques, els catalans d’Espanya i de França, els alverniats, els gascons, els llemosins, els llenguadocians i els provençals; o sigui un abast que depassa força allò que havien imaginat els primers felibres”
   
La qual cosa tampoc és exacta ja que Mistral havia imaginat que els Països Catalans eren part d’Occitània.
   
Aquest sentiment l’han manifestat molts lingüistes, especialment occitans i jo hauria pogut amb més temps fer-ne una relació prou extensa.
   
Crec que ni els detractors catalans de la unitat de la llengua occitano-catalana ni els occitans que han proclamat que és una sola llengua no han aportat elements científics suficients.
   
En canvi un organisme internacional (Le Monde 25/8/2005) ha trobat un sistema convencional per a distingir dialecte de llengua. S’escull de cada parlar 600 termes de base i quan el 85% són compartits per dues llengües, es considera que són dialectes d’una mateixa llengua.
   
Si hi ha algú que ho vol fer entre català i occità, aquí té un mitjà fàcil de fer pels lingüistes.
   
El llibre que presentem ara no es fixa tant amb el què són l’occità i català al segle XXI sinó el que era, des del segle XII. És a dir anar a cercar els orígens de la nostra llengua. I això és molt interessant perquè obre les portes vers camps d’investigació fins ara tancats o tabús com diu l’autor.
   
El 16 de febrer de 1935 a Barcelona, al Casal del Metge, Pompeu Fabra defensa que el català és llengua, no dialecte. Afirma que si ho fos, ho seria, en tot cas de l’occità, però mai del grup de llengües hispàniques.
   
El CAOC sempre ha dit que el català i occità avui són dues llengües bessones i que aquesta situació no es dóna en cap de les altres llengües llatines.
   
També hem dit que el fet més transcendent no és la discussió si són o no són la mateixa llengua sinó el fet singular, també en el camp de les llengües llatines, que els catalans i occitans ens puguem entendre sense haver estudiat gens la respectiva llengua veïna (occità o català).
   
També hem dit que els catalans hem d’aprendre l’occità estandard llenguadocià i els occitans el català ja que això fa augmentar la riquesa i la depuració de les dues llengües incorporant manlleus o recuperant mots comuns en desús.
   
El tema és molt llarg i el que ha de parlar ara és l’autor, però en acabar vull citar una frase de Fabra treta d’un article dirigit als occitans, en el que explicava el procés de depuració i normalització del català i que si fan el mateix augura, segons paraules textuals, “el català vindria a ésser llavors com una variant més de la gran llengua occitana retrobada, una germana bessona si voleu, les vostres publicacions podent ésser llegides sense dificultat per la massa parlant catalana i les nostres per tots els francesos (SIC) del Migdia: (SIC) llenguadocians, gascons, provençals”.
   
Heus aquí una esperança. Gràcies.


Enric Garriga Trullols
President del CAOC

dijous, 28 de juny de 2007

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “EL TUDÓ I LA PEDRA” AL CAOC DE BARCELONA

Arnau de Trevillac és l’autor del llibre que avui presentem.

Trevillac és un municipi del Rosselló, al límit amb la Fonolleda (territori occità) a la qual ha pertangut històricament. El poble està a 540m d’altitud. Hi ha els castells de Saquera i Rocaverd. El parlar de Trevillac és de transició cap a l’occità.

El castell de Saquera era propietat de Bernat Berenguer de Parapertusa, el 1420, igual que el castell de Rocaverd.

Tot aquest escenari territorial, històric i lingüístic del poble de Trevillac marca una línia d’entroncament occitano-català.

L’autor desplega una narració històrica en el llibre que presentem que té una munió considerable d’aquests elements primaris que trobem en el poble de Trevillac, producte d’unes grans convulsions que han marcat el territori occitano-català, les gents que l’habiten, i el diferent camí divergent que ens han imposat poders aliens.

Ofegar un poble, una cultura, una llengua d’un passat esplendorós fou l’objectiu que ha reeixit en bona part, però que per desesperació dels botxins la víctima encara viu i respira.

L’autor, Arnau de Trevillac, està amarat d’aquesta tragèdia dels nostres dos pobles, que foren en l’època d’esplendor del temps dels trobadors.

Arnau de Trevilhac és un poeta que descriu la tragèdia nacional a la manera de Ventura Gassol amb les “Tombes flamejants”, “Morir gloriosament” (un avantpassat de l’autor té una tomba en una església de l’Alguer).

Un altre cop veig Arnau de Trevilhac com un militar de nissaga catalana (li ve de família), lluitant per un poble amb l’ideal i l’espasa de la raó. Si s’ha de morir que sigui sempre com els antics cavallers, amb honor i glòria.

D’altra banda, creu que Gandhi tenia raó quan deia que no hi ha cap causa intrínsecament justa que es pugui donar per causa perduda. I també Leclerc que deia que les bales maten persones però no poden matar mai idees.

Finalment confessa que qui més raó té és Chavela Vargas que diu que en el nostre temps el preu de la llibertat equival a patir i a ser pobre.

Doncs ho tenim ben fotut els catalans que ni patim ni som pobres. Som messells agenollats, i això no és cap avantatge per avançar vers la llibertat nacional. Fixeu-vos que la majoria d’independències s’han produït en pobles pobres, que ara avancen amb força en el camí de la prosperitat.

No us donaré gaires pistes sobre l’autor que té, segons les ocasions, imatge real o virtual.

Arnau de Trevillac pertany a una família que en el passat havia estat de militars i mariners, que van ser austracistes, i està emparentat de manera indirecta amb un destacat general català de la Guerra del Francès, i de manera directa, amb una nissaga de carlins. Un seu avi, essent tinent d'infanteria de marina i després d'haver guanyat una condecoració prou important a la Guerra de Cuba,- va decidir deixar, desenganyat, el servei actiu abans d'hora, i l'altre avi, quan la Gran Guerra, va lluitar a França formant part del cos expedicionari de l'exèrcit dels EUA. El seu pare, que ja no en va ser, de militar professional, però que de jove havia fet el servei militar com a quota, va ser mobilitzat cap a les acaballes ja de la Guerra Civil i va haver d'actuar, durant la retirada, com a oficial interí de l'exèrcit de la República, va resultar fet presoner al front i es va haver de passar després, un cop acabada la guerra, un temps internat en un camp de concentració. És el més petit de quatre germans, i ara ja l'únic viu d'entre tots ells, està divorciat, és pare de tres fills, dos nois i una noia, i té una néta.

Feu els estudis de batxillerat i peritatge agrònom a Barcelona. Feu estudis militars a Talarn i Jaca que canvià per estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona.

Després fou productor cinematogràfic i televisiu. Obtingué experiència professional en editorials com a redactor i responsable de publicacions.

Publicà articles i treballs de temàtica molt diversa però hi ha uns temes recurrents com el de poder ser militar català i l’herència amagada del carlisme.

Ha participat en diferents documentals cinematogràfics, com ajudant, com a director, com a productor, com a assessor, com guionista, com a realitzador, etc.

Els llibres publicats anteriorment giren a l’entorn dels temes del llibre que avui presentem.

Els seus antecedents familiars, amb una història farcida d’accions militars, expliquen la gènesi de la trama que després desplega en “El Tudó i la Pedra”.

La història catalana dóna marge per fer llibres com aquest perquè per poc que rasquis surten personatges per tots costats, que enllaçats entre si, formen una fascinant història com la que ara ens conta l’autor.

Si l’objectiu d’Arnau de Trevilhac era fer-nos descobrir les obres dels personatges que fa intervenir en la narració, podem dir que ho ha aconseguit plenament.

Tot això emmarcat en l’antic País dels Trobadors, vertebrat per la Serralada dels Pirineus, fa tant suggerent el tema que la nostra associació el CAOC ha cregut que és un llibre especialment idoni per a ser presentat en aquesta sala que ha vist tantes manifestacions de relacions occitano-catalanes.

Gràcies a l’autor, gràcies a l’editor que ara presentarà l’obra i gràcies a vosaltres per haver vingut.

Enric Garriga Trullols
President del CAOC

dimarts, 19 de juny de 2007

PRESENTACIÓ DE LA GRAMÀTICA ARANESA

Senyores i senyors,
Amics tots,

D’entrada vull recordar que a Barcelona fou editada la “Gramàtica Occitana” de Loís Alibert, per l’Oficina de Relacions Meridionals, amb el suport de la Generalitat.

El Director de l’Oficina era Josep Carbonell Gener. El primer volum aparegué el 1935 i el segon al 1937.

És curiós saber que el novembre del 1940 una comissió d’occitanistes lliurà al Mariscal Petain, a Vichí, la Gramàtica d’Alibert, Els Sants Evangelis traduïts per Cubaynes i La Legenda d’Esclaramonda, de Valeri Bernard. Cal assenyalar que els tres llibres havien estat editats a Barcelona per l’ORM, en occità normalitzat.

L’aportació catalana a la normalització de la llengua occitana fou de capital importància ja que la Gramatica d’Alibert continua essent encara l’oficial de l’Institut d’Estudis Occitans. La Guerra Civil del 36-39 trencà la labor de l’ORM i les relacions occitano-catalanes.

Vull que quedi explícit que la Gramatica Aranesa que presentem em mereix molt de mèrit pel seu acurat i minuciós treball i que considero com un punt de partida vers la interrelació i homogeinització lingüística de tota Occitània.

Dit això em pregunto quin títol tinc per estar en aquesta taula per parlar d’una gramàtica, una persona com jo que no sóc lingüista?

És això el que voldria justificar.

Jo no sóc de lletres, sinó enginyer tècnic químic.

Dos persones capitals en la normalització del català i de l’occità foren Pompeu Fabra i Loís Alibert. Un era enginyer industrial químic i l’altre farmacèutic.

Pompeu Fabra i jo ja ens assemblem per ser enginyers químics tots dos, però si ell s’interessà pel català, jo parlo i escric el català i l’occità.

Vull dir que un pot tenir uns estudis professionals diferents i en canvi interessar-se per la lingüística o per les llengües.

Però no és aquesta la justificació de la meva presència a aquesta taula.

Fa a la vora de 30 anys que fou fundat el CAOC (Cercle d’Agermanament Occitano-Català). Començat el 1977 i oficialitzat el 1978.

Fou el patriota Josep Maria Batista i Roca el que em cridà, en saber que parlava occità. Volia fundar una associació de Relacions Catalano-Occitanes per continuar la tasca de l’Antiga Oficina de Relacions Meridionals que portava Josep Carbonell i Gener abans de la Guerra Civil.

Per tant, sóc cofundador del CAOC i sempre secretari, fins l’any 2000 que en sóc president fins ara.

He participat, preparat, i organitzat tots els actes del CAOC i he assistit a tots ells. Tinc una cronologia occitano-catalana de més de 600 pàgines que acull també els actes del CAOC de forma telegràfica.

Per tant heus aquí les meves credencials.

I en relació a la Val d’Aran us podem dir que el CAOC des de l’inici és més papista que el Papa, és a dir, més reivindicatiu dels drets d’Aran que els propis aranesos. El CAOC ha participat de manera activa en el 1978 per modificar el text de l’Estatut que no concedia cap dret a l’aranès, només respecte i protecció.

Dotze anys després, intervé igualment en relació a la llei de règim especial per la Val d’Aran (aprovada el 28 de juny 1990). El CAOC féu una gran campanya d’abast català, occità i internacional per millorar el projecte. Finalment s’aprova un text molt millorat.

Hi ha alguns documents molt interessants que m’hauria agradat llegir-vos però ens limitaré a citar alguns referents principals de la nostre cronologia referida a la Val d’Aran:

1913    23 octubre. A Barcelona. A l'Ateneu Obrer del Districte II, conferència de Josep Sandaran Bacaria "La Vall d'Aran i els catalans" en què critica el poc interès dels catalans per la llengua de la Vall d'Aran. Precedeix la conferència Josep Aladern, que diu que "tant de bo l'acte d'avui sigui el començament de la gran i patriòtica obra que en l'avenir haurà de relligar Catalunya a ses grans, magnífiques i glorioses terres germanes de l'altre costat del Pirineus". Hi assisteixen molts catalans i aranesos.

1978    16 novembre. Dins el termini legal, el CAOC presenta a la Comissió dels 20, que ha redactat el Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya, un escrit amb una esmena demanant la igualtat de drets, com el català, a la llengua pròpia de la Vall d'Aran.

1978    18 novembre. A Balaguer es reuneixen 600 persones de les comarques catalanes per tractar de la representació comarcal al primer Parlament català i l'aprovació d'un manifest que es lliurarà a l'Assemblea de Parlamentaris. Hi participa Enric Garriga que proposa un estatut especial per la Vall d'Aran i que és acceptat per unanimitat. El text complet és publicat íntegre per l'AVUI, el 19/11/1978.

1978    19 novembre. L'AVUI publica que el CAOC pren l'acord d'adreçar-se als parlamentaris perquè es modifiqui el text de l'Estatut referent a la protecció de la llengua aranesa en aquests termes : " La parla aranesa, en el seu domini lingüístic de la Vall d'Aran tindrà les mateixes prerrogatives d'oficialitat que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya atorgui a la llengua catalana". Es demana per la Vall d'Aran els mateixos drets que el català en llengua, cultura, topònims, ús de la llengua i ordenació del territori ["La Hoja del Lunes" també ho publica el 20-11-78 i CANIGÓ el 25/11/1978]

1979    11 gener. Lluís Maria Xirinachs en carta del CAOC diu que ell fou l'únic parlamentari que defensà la nacionalitat occitana de la Vall d'Aran i l'oficialitat de la seva llengua.

1978    15 setembre. Teresa Pàmies, a l’article “La nostra Vall d’Aran”, sosté que la vall és catalana i rebutja la idea que sigui “una altra cosa”. Diu “és un bocí de pàtria aïllat”.

1979    28 setembre. A l’AVUI  Jaume Taupiac escriu una lletra en català amb el títol “LA VALL D’ARAN ÉS OCCITÀNIA”. És una rèplica a Teresa Pàmies.

1979    13/14 octubre. X reunió conjunta del CAOC a la Vall d'Aran. 13/14/15  octubre A la Val d'Aran es fan tres jornades occitano-catalanes en ocasió de la X Reunió conjunta de les dues seccions del CAOC. De Barcelona hi va un autocar el divendres. El dissabte matí es visiten les esglésies de Betrén, Escunhao, Arties, Salardú i Bossòst i els guies són Frederic Vergés i Artur Calbetó. També Arcadi Puig fa explicacions geogràfiques i històriques. A les tres de la tarda es fa la reunió conjunta a l'Ajuntament de Vielha i entre les decisions hi ha la programació pel 1980 de reunions a Perpinyà, Montpeller, Barcelona i Lleida. Després, en la sessió pública, Joan Amorós, Enric Garriga i Pèire Lagarda presenten el CAOC i les activitats realitzades més importants. A la Taula Rodona, Artur Calbetó parla de la Val d'Aran amb dades històriques i geogràfiques. Enric Garriga parla de l'Estatut  d'Autonomia de Catalunya i la campanya del CAOC a favor de la Val d'Aran de cara els parlamentaris catalans. Elisa Escala llegeix en aranès un article de Joan Cruselles sobre divers aspectes del problema. Jacme Taupiac parla de l'ensenyament de la llengua a la Val d'Aran i que l'aranès és una part de l'occità i que per escriure'l s'havia de bandejar "grafies sucursalistes". Frederic Vergés, mestre aranès de Betrén, diu que l'ensenyament de la llengua dependrà de l'esperit amb el qual s'apliqui l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. L'intercomprensió entre dialectes és més fàcil amb l'ortografia normalitzada de l'IEO. Vol l'ensenyament obligatori de l'aranès i optatiu del català. Gilabert Narióo parla de la primera escola calandreta. Miquèu Baris proposa que l'IEO faci sessions de treball a la Val d'Aran. Joan Amorós diu que cal que la Val d'Aran sigui un punt d'irradiació d'una política encaminada a desvetllar tots els Països Occitans. Frederic Vergès està d'acord perquè la Val d'Aran col.labori en el recobrament d'Occitània. En el col•loqui intervé Manuel Guerrero aranès. Tots els parlaments es fan en occità o català. El diumenge matí es visita l'arxiu de la Val que es conserva a la parròquia de Vielha, que expliquen Vergés i Calbetó. A la plaça de l'església de Vielha un grup folklòric aranès de nens i joves ens ofereixen danses i cançons araneses i s'acaba amb "Aqueras Montanhas" acompanyats del públic. Entre els catalans no citats hi ha Martí Garcia Ripoll, Anna i Lluïsa Domènech, Josep M.Rosés Guardiola, Conrad Curtó, Francesc Caballero, Jordi Pàmies etc. Entre els occitans no citats hi ha Maria Clara Viguier, David i Miquel Grosclaude, Roland Lauras etc.

1979    16 octubre. LA VANGUARDIA publica un informació sobre les Jornades del CAOC a la Vall d’Aran els dies 13,14 i15 i les conclusions de la taula rodona. [ L’AVUI ho publica el 20 d’octubre].

1979    7 novembre.L’ESPLAI fa un reportatge dels actes del CAOC a la Vall d’Aran els dies 13, 14 i 15, signat per Enric Garriga Trullols.

1979    7/15 novembre. L’ESPLAI (núm. 32) publica un article de pàgina sencera d’Enric Garriga Trullols amb el títol “Jornades catalano-occitanes a la Vall d’Aran”. Fa referència a les jornades dels dies 13-14-15 d’octubre de 1979 en ocasió de la desena reunió conjunta de les dues juntes de govern del CAOC. S’indiquen els actes i els participants catalans i occitans. Entre els actes, la taula rodona elaborà unes conclusions.

1979    14 novembre. Carta a l’AVUI d’Enric Garriga: “L’occitanitat de l’Aran” en rèplica a J. Vinyes de Decines (França).

1979    14 novembre. Josep Desumbila anuncia a l’AVUI que a Barcelona a TV3 en el programa “De bat a bat” hi haurà un debat sobre la Val d’Aran amb Joan Castelló-Rovira, Jacme Taupiac, Artur Calbetó, Josep Maria Ainaud de Lasarte i Enric Garriga Trullols del CAOC.

1979    29 novembre. L’AVUI publica la declaració sobre la llengua occitana de la Vall d’Aran de 20 professors universitaris de llengua catalana i de filologia romànica encapçalats pel rector de la Universitat de Barcelona (veure també CANIGÓ, 8/12/1979).

1979    15 maig. A Lleida el Conselh General de la Val d'Aran és presentat pel CAOC de Lleida (delegat Francesc Caballero) i Omnium Cultural (VANGUARDIA 15/5/1980).

1979    17 agost. L'AVUI publica el Manifest del Conselh Generau Provisionau dera Val d'Aran, en ocasió de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. En el punt 2 demana que la llengua aranesa tingui a la Val d'Aran el mateix tracte, drets i mitjans que el català a Catalunya. [Finalment demanen el mateix que fa temps que diu el CAOC]

1985     25-27 maig. A VIELHA (Val d'Aran) II Aplec Occitano-Català. El 26 es signa un comunicat de propostes reivindicatives sobre competències culturals, pedagògiques, de televisió i ràdio, del Registre Civil en aranès, i de l'ensenyament de l'occità a Catalunya. Signen el document Joan Nart, President del Conselh de la Val d'Aran; Bernat Giaccomo, President de l'IEO i Enric Garriga del CAOC.

1990     Pere Coromines publica "El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó" que és la reelaboració i ampliació de la seva tesis doctoral.

1990    28 juny. El Parlament de Catalunya aprova la llei de règim especial per a la Vall d'Aran. Aquesta llei és defensada pels diputats Pilar Busquets i Max Canher. El CAOC feu abans una campanya per millorar el projecte de llei. Hi assisteixen molts aranesos, una delegació del CAOC (Enric Garriga) i un occità (Bernat Giaccomo, invitat pel CAOC).

1990    13 juliol. A Barcelona, el Parlament de Catalunya aprova la llei 16/1990 sobre el règimen especial de la Val d'Aran. Hi assisteix Enric Garriga.

1997    29 abril. Una representació de 140 entitats de Catalunya presenten al Parlament de Catalunya proposicions de cara la nova Llei de Normalització Lingüística. Enric Garriga presenta personalment en nom del CAOC una proposició sobre la Vall d'Aran per equiparar-la amb els mateixos drets dels catalans. També una altra com a President de l'IPECC.

1997    5 d'octubre. En un editorial de l'AVUI, en referència a la normalització lingüística de la Vall d'Aran diu que l'espai lingüístic d'Aran és al Nord, on la referència occitana és solament folklore. El CAOC ha enviat una lletra de protesta signada per Enric Garriga (publicada el 5/10/1997) i també una altra de Joan Barniol, de Bordeus, ha estat publicada el 12/10/1997

1997    19 novembre. A la revista Ousitanio Vivo, Mauro Bertolino, parla de la Val d'Aran, l'Occitània a Catalunya. Parla del procés d'ensenyament de l'aranès a les escoles. Que només es fan10 minuts a la setmana a la televisió i 3 hores diàries a Ràdio Aran. Diu que l'Aran no és cap paradís occità. La desoccitanització de la Gascunya ha isolat aquesta petita comunitat, sense un referent cultural important. La cultura li arriba en espanyol. Conclou dient que perquè l'aranès sobrevisqui, seria necessari el retorn de l'ús públic del gascó a Gascunya, tot  prenent  models de la Vall d'Aran i de Catalunya.

1998    4 juny. La Setmana recull la visita de la delegació de les Valls Occitanes del Piemont a la Vall d'Aran i també de la signatura de Protocol de Col.laboració amb  el CAOC i el Conselh General de la Val d'Aran, signat pel síndic i per Enric Garriga i Xavier Bada pel CAOC.

2002    20 juliol (dissabte tarda). A Vielha (Val d'Aran) el CAOC fa l'anunciada vetllada de danses amb l'Esbart Sant Martí, amb l'espectacle MEDITERRÀNIA, Suite de Danses dels Països Catalans. Una curta pluja abans i la missa després escurcen el temps de duració de l'actuació, però hi ha encara temps per una petita actuació dels infants de 4 anys del grup de Fadrins de Vielha, que desperten una gran simpatia. L'espectacle té una gran qualitat i el públic ho premia amb grans aplaudiments. El grup CEU DE PAU no pot venir enguany perquè és a Amèrica, a Antiqua. [Els actes del CAOC s'han inclòs dins les V Jornades Universitàries Occitano-Catalanes] [Simultàniament a l'Ajuntament es fa la trobada de joves occitans i catalans]

2003    19 juliol. A Vielha el CAOC català organitza enguany la Segona Jornada Occitano-Catalana a Vielha (Val d’Aran). L’acte previst a l’Ajuntament a les 10 del matí s’ha fet més tard per assistir a la roda de premsa de la Joventut Occitano-Catalana a Pont de Rei al límit fronterer al costat del riu Garona. A l’Ajuntament intervenen Enric Garriga, Joan-Pèire Laval (País Nòstre), Jaume Ressaire (PNO), Gustau Aliròl (POC), Mariano Alloco (Paratge). Per part dels assistents intervenen Olivièr Flagel (CROC), Pèire Pessamessa (CAOC occità), Angelina Cases, que es queixa de la no invitació a Unitat d’Aran; Laurenç Revest; Pèire Brun (o Broc); Miquel Aguilar de Nimes i d’altres. Acabat l’acte es fa un dinar amb els conferenciants i acompanyants presidit pel Conseller de Joenessa, Joan Estèvez, i els dos presidents del CAOC, Enric Garriga i Pèire Pessamessa. Acabat el dinar a les 5 de la tarda, a la plaça de l’església, es fa una bona exhibició de danses occitanes per part del grup gascó de Pau “Cèu de Pau” organitzat pel CAOC català. Enric Garriga no pot assistir a tota l’exhibició perquè ha de prendre un tren a Lleida i Jacme Delmàs el porta amb el seu cotxe fins l’estació de tren de Lleida per sortir amb el talgo cap a Barcelona, car demà matí el CAOC va al Pi de les Tres Branques.

dissabte, 16 de juny de 2007

DISCORS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS AL PRAT DELS CREMATS (MONTSEGUR)

Cars amics occitans e catalans,

Los que sèm amassats aicí avèm una nauta moral, perqué malgrat totes los malastres cresem amb la libertat, cresèm amb los dreits dels òmes, cresèm amb los dreits dels pòbles, cresèm amb lo dreit a l’autodeterminacion, cresèm amb lo dreit a viure al país, cresèm qu’es un crim lo genocidi cultural e lingüístic contra los pòbles.

Aviam pensat que amb l’arribada de l’Union Europea la politica de repression lingüística fariá un cambiament, mas non, èra una illusion, una quimèra. Los estats demoran los mèstres de las lengas mespresadas e degun a cambiat la situacion. Lo metòde d’asfixia contunha, d’un autre biais, mas inexorable.

En Catalonha las novèlas immigracions fan front comun amb Madrid per impausar lo castilhan coma lenga de relacion en totes los nivèls.

Es plan coneishut que las lengas son salvadas e recuperadas se an un estat pròpi. E sense estat pròpi van a la mòrt segura.

I a pas cap cambiament per èstre optimista. Los resultats recents de las eleccions a França e Espanha fan evident la permanència de las polticas repressivas jacobinas e centralistas.

E malgrat tot aquò los que sèm aicí avèm un grand esperit de resistència.

Sèm pas gaires, mas avèm l’esper e la fòrça de la rason.

Sabèm qu’ara nos podon pas cremar aicí como abans en aqueste Prats dels Cremats.

Nos volon tuar d’un autre biais, mas ara còsta fòrça de tuar un pòble se i a òmes que luchan per la libertat amb los mejans democratics qu’avèm.

Montsegur simbòl de libertat, dempuèi lo 4 junh, se fa mai fòrt amb las cendres de Crestian Duthil escampadas per aquestes Prats de Montsegur.

Crestian Duthil èra un grand e valent occitanista.

Moriguèt, foguèt tuat, luènh de sa tèrra, mas Montsegur a acolhit sas cendres e son esperit.

Aicí, en aqueste meteis luòc faguèt fòrça discurses e faguèt ausir las nòtas de la musica occitana amb son acordeon al Prat dels Cremats e cada an tanben al Pòrt de Salau, al cimal dels Pirenèus.

Sèm orfanèls sens sa presència personala, mas sèm enfortits per contunhar la batalha pel pòble occitan e pel poble fraire catalan.

Lo CAOC fa uèi aqueste acte a la memòria del que foguèt president del CAOC occitan e que totjorn aviá collaborat amb lo CAOC catalan.

Crestian Duthil, ta presència, ton sovenir nos farà mai forts e valents.

Visca Catalonha!
Visca Occitània!

Enric Garriga Trullols
President del CAOC

diumenge, 13 de maig de 2007

DISCORS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS A L'OSTAL DE LA COMUNA DE MÈSA

Sènher conse adjunt,
Conselhièrs municipals,
President de l’IEO,
President del Cercle Occitan de Mesa,
Professors d’occitan e de la Calandreta,
Amics occitans e catalans de la Catalonha del Nord e del Sud,

Vòli en primièr mercejar al sènher Conse  e a la comuna de Mèsa per la coral aculhença de la nòstra associacion e tanben de l'Orfeon Laudate de Barcelona. Aquestes escambis son plan bons pel sosten de las relacions entre catalans e occitans. Aquò es bon perqué lo sovenir de la paraula de còps se perd, mas la cançón demòra.

Occitans e catalans sèm vesins e cada cop mai proches perqué las comunicacions son mai rapides. A l'autorota, d'un costat, cal ajustar lo trin de granda velocitat que serà lèu una realitat.

Poirèm passar rapidament d'una realitat a una autra realitat plan diferenta.

D'un costat lo catalan e l'occitan son lengas oficialas en Catalonha. De l'autre costat lo catalan e l'occitan son lengas regionalas en perilh d'extincion, mal aculhidas o inexistentas en l'escòla oficiala francesa.

Se volèm fargar una Euròpa democratica amb dreits egals en totes los estats de l'Union Europea cal unificar la legislacion, d'un biais que siaga egal per totes les pòbles en dreits e dignitat. Plan segur per las personas, mas tanben pels pòbles. La patz se salvagarda amb la justícia e amb la reconeissença dels dreits dels pòbles . A Euròpa aquò es plan evident. Totjorn la patz arriba amb la reconeissença dels pòbles.

Lo CAOC es una associacion creada fa 29 ans per promòure las relacions entre catalans e occitans. Sèm testimònis de l'evolucion de las causas en Euròpa. Mas encara i a força reticèncias per cambiar situacions e leis injustas.

Espèri que l'amistat entre los pòbles d'Euròpa farà avançar las causas, especialament la justícia e la libertat.

Visca Occitània
Visca Catalunya   

Enric Garriga Trullols
President CAOC

dilluns, 30 d’abril de 2007

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS. SOPAR COL·LOQUI AL RESTAURANT PLAÇA (BERENGUER DE PALAU) DE CIUTAT DE MALLORCA

Benvolguts amics,
Mallorquins, occitans i catalans.


Abans de sopar hem escoltat al pare Massot de Montserrat que ha parlat de les relacions entre Mallorca i Occitània.

Poca cosa hi haig d’afegir, però la conquesta de Mallorca del 1229 fou una conquesta occitana, atès que el rei Jaume I era occità, ja que nasqué a Montpeller el 1208. D’aquesta naixença l’any vinent serà el 800 aniversari.

Està molt bé que parlem de fets passats per recordar d’on venim i que expliquen la situació actual dels nostres països.

Però caldria divulgar més la història contemporània recent per obrir els ulls a molta gent que creuen que el tema occità ja només és història passada.

I la poca bibliografia catalana apareguda sobre el tema enlloc de descobrir amaga i tergiversa la realitat occitanista d’avui ¿Creieu que és positiu parlar de l’il•lusió occitana, del somni d’Occitània? No, perquè els somnis i il•lusions no són precisament realitats.

I molts dels que això diuen i escriuen creuen que Occitània ja està liquidada o està en un procés terminal sense sortida. No coneixem la realitat.

 Diuen que la llengua no es parla. També molts occitans i francesos han dit que el català no es parla a Catalunya.

Si apreneu l’occità podreu parlar per tot  arreu d’Occitània en occità.

Igualment els occitans i francesos poden parlar per tot  arreu dels Països Catalans en català.

Una vegada Lluís Llach es negà a parlar en català en un concert a Occitània perquè creu que són només quatre gats que el parlen i parlà en francès amb disgust dels occitans i del catalans presents.

En canvi hem assistit a Festivals a Carcassona en el teatre de la Ciutadella totalment ple amb 3000 persones per escoltar en occità, durant una hora i mitja, a Robèrt Martí. No solament l’entenien sinó que es petaven de riure pels acudits i els catalans en canvi ens quedàvem en blanc.

Aquí m’hauria agradat que haguessin vingut aquells que parlen d’il•lusió i de somni occità.

M’hauria també agradat que haguessin vingut a Carcassona el 22 d’octubre del 2005 a la Manifestació de 10.000 persones per la llengua occitana.

M’hauria també agradat que haguessin vingut el 17 de març de 2007 a Besiers a la Manifestació de 20.000 persones per la llengua occitana.

Allà no tenen autonomies ni ensenyament obligatori de l’occità, però tenen 36 escoles calandretes associatives de pares que volen que els seus fills aprenguin en occità.

Us caldria veure la fe dels pares , dels mestres i dels alumnes. Però també caldria veure la penúria en què viuen. Recentment, per Pasqua, el CAOC ha visitat la Calandreta d’Orlhac, la que està més al Nord d’Occitània i els hem fet un important donatiu, dintre de les nostres possibilitats, perquè treballen sota mínims.

 Occitània necessita la nostra ajuda, no la nostra commiseració.

Ni tampoc la crítica d’aquells que diuen que s’espavilin sols.

Durant els 22 anys del govern de CIU, l’ajuda a Occitània ha estat nul•la.

Es calmaven la consciència amb la Val d’Aran.

Durant el tripartit tampoc res. En canvi es destinen milions d’euros pels pobles d’Àfrica i del tercer món. I a l’interior de Catalunya per la  cultura castellana, com la Feria d’Abril.

La prioritat catalana hauria de ser Occitània. Doncs no.

Des del Tripartit rebem menys subvencions, un 50 per cent menys.

Des de que és oficial l’occità a Catalunya no ens subvencionen ni la DICTADA OCCITANA, ni es fa cap curs d’occità subvencionat.

Voldria que m’expliquessin la contradicció de declarar l’oficialitat de l’occità i negar les subvencions pels únics que fem activitats occitanes.

Actualment hi ha tres llengües oficials a Catalunya: català, castellà i occità;  però ara s’intenta que siguin tres llengües obligatòries a l’ensenyament: català, castellà i anglès.

Serem més rics amb l’anglès, potser si. Però serem més pobres  nacionalment en català i occità. Dues llengües fortes enfront de dues llengües dèbils: català i occità.

Per portar una política nacional cal tenir les coses clares i els nostres polítics no les tenen perquè ignoren la realitat occitana i també la catalana. Dic catalana perquè cap polític s’ha adonat que en Catalunya hi ha més independentistes que mai hi havia hagut en tota la història.

Els polítics, cecs, diuen que toquen de peus a terra, però a Europa cada cop hi ha més estats i Catalunya sempre queda a la cua.

Per acabar només vull dir-vos que les accions del CAOC tenen lloc en un territori conjunt de 28 milions de persones que habiten els Països Catalans i els Països Occitans i això és una realitat que no es pot amagar, malgrat els nostres polítics. Per tant endavant.

Gràcies per haver-me escoltat.

Enric Garriga Trullols
President del CAOC

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS AL PARLAMENT DE MALLORCA

Senyora diputada Maria-Antònia Vadell Ferrer,

Amics occitans, mallorquins i catalans,

En nom de tot el grup d’occitans i catalans del CAOC em plau donar-vos les gràcies per la vostra recepció en aquest lloc tant representatiu de Mallorca.

Jaume I conquerí Mallorca el 1229 i només un any més tard el 1230 promulgà la Carta de Franquesa per estimular la repoblació i alhora fixar els drets individuals dels mallorquins.

La conquesta catalana de Mallorca fou feta per un monarca que havia nascut a Montpeller i per tant era de naturalesa occitana, malgrat ser de llinatge català.

És evident que no era l’únic occità present al moment de la reconquesta. En Pere Morey ha estudiat aquesta  presència occitana.

Mallorca i Catalunya tenien les mateixes Corts a Barcelona. Hi hagué, doncs, una unió molt forta entre Catalunya i Mallorca.

Fou el propi monarca Jaume I que disgregà el regne en donar al seu fill segon, Jaume, el regne de Mallorca que comprenia Mallorca, Menorca i Eivissa, Balears menors, més els comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent, Cotlliure i Vallespir. Però també dos territoris occitans: Montpellier i el vescomtat del Carladès.

Aquesta passada Pasqua, el CAOC ha anat un cop més al Carladès, un territori de l’Alvèrnia, al Nord d’Occitània. Carlat amb el seu castell era la capital. Mai ha estat cedit a França que en un moment donat se’l quedà com a fet consumat i destruí totalment el castell. Si els drets de propietat no caduquen per robatori, el Carladès és català i de Mallorca també.

A part d’aquestes consideracions històriques, el Parlament, a tot arreu, és la màxima institució d’un país que pot fer lleis segons el propi govern, d’acord amb la Constitució pròpia, la qual també pot lliurament modificar.

És evident que així funcionen els parlaments d’Estat. Però els parlaments de Mallorca, Catalunya i València no són parlaments d’Estat sinó d’autonomia i no podem canviar la Constitució de l’estat espanyol i amb prou feines podem canviar una mínima part dels Estatuts d’Autonomia respectius. D’altra banda les lleis estan subjectes a la vigilància del Tribunal Constitucional de l’Estat.

Les Corts Catalanes eren una altra cosa perquè la Confederació catalana-aragonesa atorgava drets d’estat als territoris confederats.

Enguany fa 300 anys que amb la Batalla d’Almansa, que com diu la dita a tots “alcansa”, es perderen els drets i la Confederació catalano-aragonesa desapareix i les relacions amb Occitània també.

Aquí estem ara esperant, uns i els altres, recuperar les institucions  amb plens poders per tenir un lloc a la Unió Europea.

Mercès a tots.

Visca Mallorca, Visca Occitània i Visca Catalunya!


Enric Garriga Trullols
President del CAOC

dissabte, 28 d’abril de 2007

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A L’OBRA CULTURAL BALEAR DE MALLORCA

Sr. President,
Amics mallorquins, catalans i occitans,

Anar a Mallorca pels catalans abans era una festa, fins i tot era el lloc on anaven els nuvis en viatge de noces. Però us heu fet tant famosos que els catalans ja no som més que una part petita dels vostres visitants.

Tota Europa us visita i el món sencer us coneix. Però els catalans tenim un privilegi sobre tota aquesta massa que aterra a Mallorca. Som els primers descobridors i els primers turistes. D’altra part nosaltres som de casa i els altres són forans i això que consti.

La nostra associació CAOC farà aviat 30 anys que nasqué a Barcelona amb arrels a tots els Països Catalans. A tot arreu hi tenim socis i a Mallorca també.

Però a diferència d’altres associacions catalanes la nostra és bicèfala té un altre CAOC a Occitània.

Avui, aquí, som presents els dos presidents de cada CAOC. Som dos gats vells, en el sentit estricte, i la nostra militància en l’occitanisme ja ens ve de lluny. Especialment l’amic i president del CAOC occità Pèire Pessamessa. Tres occitans més també ens acompanyen. La presència d’aquests quatre occitans és molt significativa.

Cal recordar dos presidents importants de la secció catalana: Josep M. Batista i Roca i Joan Fuster, de València. Per part occitana alguns dels antecessors de l’actual president foren Pèire Vilar (l’historiador) i Robèrt Lafont (l’escriptor).

Hem viscut les vicissituds de més de 40 anys d’occitanisme i el que es donava per mort i enterrat encara és viu i cueja i de tant en tant fa manifestacions de 10.000 i 20.000 persones a favor de la llengua.

Amb tot l’estat francès en contra, l’occitanisme ha creat 36 escoles d’immersió lingüística en occità que en diuen Calandretes.

L’occità aflora per tot arreu, amb certàmens, festes, congressos, i escoles d’adults i d’estiu.

Fins i tot el govern català introduí l’oficialitat de l’occità a tot Catalunya en el darrer Estatut de Catalunya. Després se n’ha oblidat, però com que fa maco aquí l’han deixat. Ara els haurem d’espavilar perquè no s’adormin.

Estem ben fotuts amb aquests polítics de visió curta, sense decisió, que ballen al compàs que els marca Madrid i que no tenen cap projecte de futur.

I dic el mateix, o pitjor, dels polítics francesos. Heu vist a la recent volta de les presidencials que ha guanyat el candidat més contrari de tots a les llengües dites regionals.

Som uns ignorants de la nostra força i enlloc de procurar per la nostra salvació com a poble vetllem perquè Espanya no s’enfonsi i ells perquè es salvi França.

Som massoques tots plegats perquè ens han conquerit l’esperit i ara ja no veiem la necessitat d’una recuperació nacional. S’ha assolit, l’objectiu de l’estat dominant, Espanya o França, els nacionalment minoritaris abandonen llur nació i s’incorporen a la dominant.

L’Estat al servei de la nació empra la violència,  la coacció, la discriminació i la persuasió, a dosis diferents en cada Estat i període, per tal d’identificar la seva nació amb l’Estat de forma que tots els ciutadans abandonin llur antiga nació per la nova dominant.

Pel que fa la llengua veiem que finalment l’Estatut nou d’Autonomia de Catalunya equipara en drets i obligacions el català i el castellà. El dèbil i el fort. Però la realitat és ben diferent. Els únics bilingües són els catalans. Els altres continuen monolingües, per molts anys que visquin a Catalunya. És més, els que no volen parlar sempre castellà a la feina són acomiadats i en canvi mai s’acomiada una persona que sempre parli castellà.

Pel que fa a França la “generositat política” arriba a la promesa de concedir a les llengües dites regionals l’estatus mateix de les llengües estrangeres. O sigui, aquelles llengües que no tenen territori propi a França i que no es parlen en la societat ni a casa.

Per això cal enfortir l’amistat occitano-catalana ja que té un territori molt gran on hi viuen 28 milions de persones. Aquesta força demogràfica, cultural i lingüística és un fet que ens ha de servir per avançar en l’obtenció de la reconeixença al dret de tenir un estat propi dins l’Unió Europea.

Moltes gràcies.

Visca Mallorca, Visca Occitània, i Visca Catalunya!

Enric Garriga Trullols
President del CAOC i de l’IPECC

dissabte, 7 d’abril de 2007

DISCORS D’ENRIC GARRIGA. VIATGE DE PASQUA AL CANTAL

Sénher conse de Sant Simon,
Sénher Feliç Daval,
Sénhers conselhièrs municipals,
Amics catalans,
Amics occitans,

Vòli en primièr regraciar vòstre amable acuèlh dins aqueste ostal comunal de Sant Simon al nom dels catalans e occitans del CAOC.

Cada dos ans, los catalans de la nòstra associacion CAOC, amb l’ajuda de l’amic Fèliç Daval, sèm venguts en Auvernha e en Cantal, qu’a conservat la remembrança del Carladés ligat a Catalonha durant fòrça annadas, a l’edat mejana.

Se encara actualament las nòstras lengas catalana e occitana son fòrça pròchas una de l’autra, segur que a l’edat mejana èran encara mai semblantas, benlèu èran la meteissa lenga.

Mas los estats modèrnes nos an separat e assimilat culturalament e linguisticament fins al punt d’èstre una simpla província amb una dominacion coloniala de facto.

Aqueste procès contunha encara, malgrat la Declaracion Universala dels Dreits de l’Òme, l’ONU, l’UNESCO, l’Union Europèa, los tribunals, las constitucions, la democracia e la Carta europèa de las Lengas minoritàrias que França a pas encara ratificada.

L’egalitat existís pas en Euròpa e tanpauc en França e en Espanha. Las nòstras lengas an pas los meteisses dreits que las lengas oficialas. Se totes los òmes an los meteisses dreits e libertats perqué i a lengas qu’an pas lo dreit d’èstre ensenhadas a l’escòla oficiala de l’Estat?

Los catalans avèm patit fòrça d’aquesta situacion e sabèm çò que còsta resistir e sobremontar las dificultats e los empachs de tota mena e per aquò sèm sensibles e vesèm las dificultats que ten la calandreta d’Orlhac e cada còp fasèm una aportacion economica per ajudar a la recuperacion de la lenga occitana.

La lenga e la cultura fan partida del patrimòni de l’umanitat e totes los estats e govèrns deurián protegir las lengas mai fèblas e fan tot lo contrari, favorison las lengas dominantas e la seuna projeccion exteriora.

Es un jòc de poder e de dominacion tanben economica.

Sèm a Sant Simon, la patria, lo breç, de Gerbert e del poeta occitan Joan Baptista Veyre que, coma Frederic Mistral, avián somiat una lenga occitana rica e culta coma dins los temps dels trobadors.

La riquesa de la lenga occitana se pòt pas pèrdre.

Sabi pas se la recenta declaracion d’oficialitat de l’occitan a Catalonha ajudarà gaire a la recuperacion de la lenga occitana en Occitania, mas es evident que foguèt una iniciativa catalana, pas de Madrid ont sabon pas qu’es aquò.

L’an que ven farà 30 ans que foguèt fondat lo CAOC. Son trenta ans al servici de las relacions fraternalas entre Catalonha e Occitania. Son 30 ans de trabalh per far comprendre als catalans e a las autoritats catalanas que existís Occitania e que podèm trabalhar amassa per la nòstra cultura comuna.

Avèm fait çò qu’avèm poscut amb los mejans qu’avèm obtengut. L’istòria jutjarà a totes.

Espèri qu’arribarà un jorn la libertat.

Grands mercés a totes.

Visca Occitania e Visca Catalonha,


Enric Garriga Trullols
President CAOC