dissabte, 30 de maig de 2009

LA SANTA ESTÈLA DEL FELIBRIGE. 150 ANIVERSARI DE MIRELHA. DISCORS D’ENRIC GARRIGA A SALON (PROVENÇA)

MIRELHA CONQUERÍS CATALONHA


Sénher Capolièr del Felibrige,
Sénher Baile del Felibrige,
Sénhers majorals, sindics, caporals,
Sénhers felibres e sòcis,
Amics catalans e occitans,

Confèssi qu’es gaire aisit per ièu faire una dissertacion sus Mirelha a l’escasença de son cent-cinquanten aniversari. Soi pas un especialista en literatura e tanpauc en istòria. Foguèri destimborlat, cèrqui lo mot just per dire trebolat, tafurat, preocupat, quand acceptèri la proposicion del capolièr per parlar de Mirelha en la Santa Estèla d’ongan a Salon.

Çò que coneissi mai sus aqueste subjècte es lo grand nombre de femnas, chatas e drolletas catalanas que pòrtan lo prenom de Mireia, dins los Païses Catalans.

Aqueste fach que contunha a travers lo temps a una origina evidenta en l’aparicion fa 150 ans del libre Mirelha de Frederic Mistral.

La popularitat del nom Mirelha principalament en Catalonha e Malhòrca foguèt rapida e constanta, quitament ara.

Lo 2 de febrièr de 1859 s’edita Mirèia de Mistral en Avinhon. Tres meses mai tard, lo primièr de mai, se fan a Barcelona los primièrs Jòcs Florals restaurats o recobrats de la Lenga Catalana. Lo secretari, Antòni de Bofarull, dins son discors fa referéncia a la publicacion de Mirèia de Mistral, a Avinhon, lo 2 de febrièr.

Aquesta informacion estimula Terenci Thos, de Mataró, per iniciar la traduccion en vèrs de Mirèia, mas l’acaba pas.

En 1861, Francesc Pelagí comença a publicar una traduccion en vers de Mirèia dins lo jornal LA CORONA de Barcelona.

Tanben en 1861 Francesc Bartrina publica Mirèia, mas sus aquò manca informacion.

Es Josèp Romanilha que en 1862 dins l’ARMANA PROVENÇAU explica lo grand interés dels catalans pel provençal e lo succès de l’òda “I Troubaire Catalan” (als poetes catalans) als Jòcs Florals de Barcelona, en mai de 1862.

En 1864 la Revista Mataronesa, de Mataró, publica la cançon MAGALÍ revirada al catalan per Terenci Thos.

Tanben en 1864 Francesc Pelagi Briz publica Mirelha en catalan [D’aquesta traduccion se faguèron tres edicions posterioras: 1877, 1882 e 1914].

En 1904 a Barcelona, Celestí Barallat publica la traduccion al castelhan (n’ai un exemplari). [GEC ditz 1868].

En 1917 al Teatre Romea de Barcelona, se representa la pèça teatrala Mirèia escenificada per Ambrosi Carrion.

Lo grand succès se passa tanben en junh de 1917 que espeliguèt la primièra edicion de Mirèia de Mistral, revirada en vèrs per la poetessa malhorquina Maria-Antònia Salvà editada per l’Institut d’Estudis Catalans.

Mas aquesta revirada foguèt pas aisida. Lo procès durèt 12 ans.

Pel genièr de 1905 lo poèta catalan Josep Carner fa una proposicion formala a Salvà e li ditz que per acord unanime dels literats malhorquins es a ela de revirar Mirèia al catalan.

L’escrivana Salvà opausèt una granda resisténcia per far la revirada al catalan perque argumentava que la granda similitud entre las doas lengas fasiá innecessària tota traduccion.

En mai de Josep Carner, Salvà foguèt invitada tanben per Miquel Ferrà, Joan Rosselló, Miquel Costa i Llovera, Guillem Colom, Joan Alcover. Lo meteis Mistral l’encoratja tanben.

Foguèt tan granda l’insisténcia que finalament se metèt a escriure e a la prima de 1907 a tradusit la cançon de Magalí. Aprenguèt lo provençal e mandèt poesias en aquesta lenga al poèta de Malhana.

En 1912 mandèt a Mistral la traduccion del Primièr Cant.

A partir de l’estiu de 1912 la traduccion avança rapidament.

En setembre de 1913 acaba l’òbra amb las nòtas e la balha a Editorial Gili de Barcelona.

Quand tot semblava reglat, arriban los problèmas de la correccion que fa en primièr lo poèta Josep Carner, mas aprèp tanben Pompeu Fabra, Emili Guanyavents e Emili Vallès. Aquestas correccions afectan principalament los mots genuinament malhorquins. Aquò comportèt una fòrta polemica amb los escrivans malhorquins que volián faire una edicion malhorquina de l’òbra, mas Salvat volguèt pas per salvar l’unitat de la lenga catalana e tanben per aplicar las novèlas nòrmas del catalan (1913), de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fin finala foguèt l’IEC l’editor de l’òbra en junh de 1917. Amb totas aquestas batèstas e discussions, lo temps passava e la poetessa aguèt pas lo gaug d’ofrir lo libre al poèta de Malhana qu’èra mòrt 4 ans abans en 1914.

Aquesta primièra edicion de 1917 aguèt un bon acuèlh. Aprèp ne venguèron d’autras en 1924, 1935, 1946, 1948, 1958, 1959 e 1979.

Totes los escrivans catalans vantavan estrambordats lo trabalh remirable de la traductritz. Lo comentari mai expressiu es de Josep Maria de Segarra que ditz: “Aquesta traduccion es per ieu una de las mai bèlas gèstas de la nòstra poesia. Mirèia sortís de las mans de Maria Antonia tan pura e tan salvatge coma lo poèma provençal”.

Tanben M. A. Salvà reconeis que aquesta òbra èra la que li aviá balhat mai de renommada e satisfaccion.

Mas en 1997 se descobrís un dossièr dins l’arquiu de l’IEC amb lo manuscrit original complèt de la traduccion faita per Maria-Antònia Salvà dels dotze cants e las nòtas.

Amb aquesta trobalha inesperada ara podèm mesurar l’importància de las correccions faitas qu’ara serián pas necessàrias de faire.

D’aqueste biais, avèm recuperat una òbra istorica, de fisionomia bellissima (d’una granda beutat), rica en expressions e matises de la lenga viva e populara de Malhòrca de quasi 100 ans enrè e rebat de tot un biais de viure e de pensar quasi oblidats.

D’aquò s’a fait una edicion especiala per l’Editorial Quaderns Crema, en 2004, amb la sola adaptacion ortografica actuala e la puntuacion.

D’aqueste biais Mirelha nos a salvat un patrimòni lingüistic catalan fòrça important.

Lo CAOC foguèt totjorn sensible a l’efecte Mirelha en Catalonha e faguèt en 1980 una associacion de Mirelhas, Magalís e Nertas.

En 1980, lo 7 de decembre, a l’escasença del 150en aniversari de Mistral a Barcelona, l’associacion de Mirelhas faguèt nombrosas ofrendas floralas al monument a Frederic Mistral de Montjuïc, a Barcelona.

Tanben, los 23-24 de mai de 1981, venguèron a Avinhon e Malhana e las Mirèias, Nertas e Magalís catalanas que faguèron ofrendas floralas a la tomba de Mistral.

Tot aquò ven de demostrar que lo nom de Mirèia conquerís Catalonha dempuèi fòrça temps.

Ai pas cap estadistica de València, mas en  Malhorca, en 2006, son registradas 21 Mirelhas en la posicion 34. Sabèm tanben que sonque en la Ciutat de Malhòrca i a registradas 133 Mirelhas dempuèi 2001.

Per contra las estadisticas catalanas de la Generalitat revelan que dempuèi 1930 lo nom de Mirelha en Catalonha pren una granda importància e en las decadas de 1970/79 lo nom Mirelha arriba pròche del 7%. En la decada 1980/89 e 1990/99, arriba pròche del 15% e se mèt a la posicion 6 e 12 en relacion del total de noms de femnas catalanas.

En Catalonha fins l’an 2007, tot aquò representa que 19.000 catalans causiguèron per sas filhas lo nom de Mirèia.

Podèm clavar aquesta disertacion amb una dobla possibilitat d’analisi finala: Mirelha conquerís Catalonha o los catalans son tombats amoroses de Mirelha.

Mercés a totes,
Visca Mirelha e visca Mistral !

Enric Garriga Trullols
President del CAOC

divendres, 15 de maig de 2009

ACTE DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE PERE MOREY SERVERA PIRÈNIA, EL PAÍS QUE MAI VA EXISTIR

Senyor President del Centre de Lectura,
Amics tots,

Som aquí per presentar el llibre de l’escriptor mallorquí Pere Morey Servera, gran enamorat de la història catalana i molt particularment de la història d’Occitània i de les relacions històriques entre catalans i occitans.

L’associació que represento, com a president, és el Cercle d’Agermanament Occitano-Català, que fou fundada el 1978, ara fa 31 anys i que en els seus inicis féu molts actes en aquesta mateixa casa, organitzats per Jordi Pàmies, un gran enamorat d’Occitània. Amb la seva mort s’acabaren els actes al Centre de Lectura, però ara feliçment amb el llibre que presentem, reiniciem els contactes directes entre el CAOC i el Centre de Lectura.

El CAOC ja presentà el seu anterior llibre “La metgessa càtara” a Barcelona i ara presenta aquest nou que és una continuació de l’anterior.

Però hi ha una raó encara més profunda. El CAOC patrocina aquestes presentacions perquè Pirènia s’identifica amb l’espai i el contingut del projecte capital i transversal dels països occitano-catalans, del CAOC.

Pirènia es fonamenta en una realitat que té les arrels ben profundes en la història fantàstica i dramàtica dels catalans i dels occitans.

Pere Morey des de Mallorca ens descriu la història catalano-occitana i a les pàgines en blanc del que podia haver passat ens hi posa una ucronia molt versemblant. Tan versemblant que el CAOC ja hi treballa des de fa 31 anys en un projecte comú dels dos pobles germans.

Aquest projecte de l’espai occitano-català ja va entusiasmar el gran polític català Enric Prat de la Riba i el seguí Josep Carbonell i Gener com a director de l’Oficina de Relacions Meridionals. Aquest ideal fou estroncat per la Dictadura franquista i un cop acabada el CAOC el porta endavant des de fa més de tres dècades.

A aquest espai, el nostre escriptor mallorquí, l’anomena Pirènia. Hi posa Aragó per evidents raons històriques. Coma a mallorquí que és no oblida ses illes però València hi està deslligada o absent.

Però amb Navarra, que li agrada, no gosa.

L’ucronia té aquestes coses, quan hi ha diferents possibilitats se n’ha d’escollir una però això no desacredita les altres.


El seu caràcter genuïnament mallorquí fa les delícies dels principatins pel seu llenguatge desenfadat i imprevisible. Quan segueix una línia més o menys seriosa et surt amb una frase pròpia o manllevada amb la qual llança una sageta intencionadament dirigida al personal de fora del context que des de fa centúries ens fan la punyeta.

Aquesta Pirènia és culturalment homogènia, religiosament diversa i lingüísticament imprecisa. Però el tema lingüístic a l’autor no li és pas indiferent i escriu “un foraster no és qui ha nascut a fora, és un que es queda espiritualment a fora i no vol aprendre l’idioma ni compartir els costums”.

La ucrania es fa a partir de fets passats, però l’autor també parla dels fets futurs, en temps passat, com la reunió a Montsegur de tot el govern de Pirènia el 11 de setembre de 2013 en el 800 aniversari de la batalla de Muret, la qual no va guanyar Simó de Montfort. El seny de Pirènia i del rei en Pere van allunyar l’amenaça dels pobles del Nord que volien destruir l’ànima del nostre poble. Té raó en Pere Morey, no han destruït l’ànima del nostre poble, encara que realment vàrem perdre a Muret el 11 de setembre de 1213.

El dilluns 27 d’abril de 2009 jo era a l’alcaldia de Montsegur per parlar amb el batlle del XXXI Aplec a Montsegur que organitza el CAOC des de fa 31 anys. Actualment el poble té 80 habitants. Però això no importa, dins 4 anys l’onze de setembre de 2013, Montsegur tindrà un gran planetàrium per acollir tot el govern de Pirènia: el president, Consell de Ministres, els cònsols que representen cada país, el Consell de Set, els Setze Jutges, i el Consell Superior. Tot plegat les cinquanta persones més significatives de la confederació. Efectivament aleshores Saturn i Venus estaran molt pròxims entre Virgo i Libra, al cel de Ponent. Això és ciència pura.

I quants habitants tindrà aleshores Montsegur? Doncs no ho diu explícitament. Però es pot deduir aproximadament. Diu que en aquella data futura Montsegur té una ambulància perquè està establert que se n’ha de tenir una per cada mil habitants de qualsevol nucli de població. Per tant, com a mínim dintre quatre anys Montsegur tindrà 1000 habitants. Això jo no ho sabia quan vaig veure l’alcalde fa 18 dies. Cal prevenir-lo que Montsegur es farà gran en 4 anys. Mare meva quin trasbals més gran tindrà. Però el detall de l’ambulància li agradarà i a mi també, ja que és molt important. L’any passat a l’Aplec de Montsegur, la meva dona, aquí present, va haver de ser traslladada des del Prat dels Cremats, amb un cotxe particular de la filla de l’alcalde fins l’hospital de Lavelanet, perquè fins ara Montsegur no té cap ambulància. Però ja ho té previst Pere Morey.

Això és una de les moltes coses que podrem descobrir en aquest llibre. I quan l’haureu llegit algú em trobarà la manera d’explicar com és que no havent perdut a Muret el 1213, en canvi cremessin el 1244 els darrers càtars a Montsegur. Però no us alarmeu, ell mateix ho explica: “això era a una altra dimensió temporal”.

Moltes gràcies i benvinguts a Montsegur el 21 de juny.


Enric Garriga Trullols
President del CAOC