Hi ha una aversió molt generalitzada a Occitània vers la idea d’adopció d’un estàndard comú d’intercomunicació. L’obsessió per salvar els dialectes, que ningú pretén eliminar, els priva de trobar solució a la crítica situació de la llengua occitana, en tot el conjunt de la nació.
Els defensors dels dialectes fan prevaldre l’interès de cadascun d’ells per sobre de l’interès general.
Aquesta aversió a un possible estàndard no té cap fonament raonable, científic ni pràctic. Totes les llengües tenen un estàndard i això no comporta la mort dels dialectes sinó la seva consolidació.
És curiós que aquests defensors a ultrança dels dialectes no tenen cap alternativa, ni solució, al problema d’intercomunicació, de cohesió i de projecció exterior. L’única alternativa que tenen és mantenir la situació actual, deixar les coses com són i com estan.
Això comporta mantenir l’agonia de la llengua.
Ningú d’aquests defensors dels dialectes té cap solució alternativa a l’ús pràctic d’un estàndard. Es va veure ahir en l’acte a l’Òmnium i ho he comprovat personalment per tota Occitània. L’únic estàndard per l’occità és el francès.
I això no és una frase meva sinó d’aranesos i d’occitans.
Aquí no estem per dir el que han de fer els occitans sinó per discutir que hem de fer amb aquesta llei de l’occità.
Interessa als aranesos però també als catalans.
No discutim un estàndard occità pels occitans, sinó un estàndard occità pels catalans. Per Catalunya. Aran ja es decidirà.
Aquesta decisió per un estàndard occità pels catalans ja fou presa per l’Oficina de Relacions Meridionals dels anys 30, de la primera Generalitat republicana. Fou un acord entre l’occità Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener, director de l’esmentada oficina. Donà fruits esplendorosos i la primera gramàtica moderna de l’occità basada en el dialecte llenguadocià, a la qual seguí el primer diccionari normatiu. Fou editada, la gramàtica, a Barcelona.
Voleu més títols? Voleu llançar per la borda la història?
Que hi ha resistències i oposició, és ben cert. Però també hi ha ments occitanes i catalanes lúcides, que pensen en el futur i volen que la llengua occitana surti del cul de sac en què l’ha col•locada l’estat francès i els obcecats pels dialectes.
Aquests oposició ja la va tenir Pompeu Fabra per normalitzar el català. Els canonges de Vic predicaven contra Pompeu Fabra. El canonge mallorquí Mn. Antoni Alcover li féu una ferotge campanya en contra. I els valencians igualment.
Però amb fermesa i decisió se’n va sortir i ara la llengua catalana s’ha consolidat sense que cap estat propi l’hagi imposada.
Perquè doncs no és possible per l’occità?
Els catalans novament ajudarem Occitània i els bons resultats seran la millor prova per demostrar que aquest és el camí correcte i l’únic viable.
Repto al qui sigui, que presenti una alternativa.
I si se l’inventa ara mateix que la digui, perquè no la conec ni existeix i no valen trampes de malabarisme ni de màgia.
ENRIC GARRIGA TRULLOLS
Els defensors dels dialectes fan prevaldre l’interès de cadascun d’ells per sobre de l’interès general.
Aquesta aversió a un possible estàndard no té cap fonament raonable, científic ni pràctic. Totes les llengües tenen un estàndard i això no comporta la mort dels dialectes sinó la seva consolidació.
És curiós que aquests defensors a ultrança dels dialectes no tenen cap alternativa, ni solució, al problema d’intercomunicació, de cohesió i de projecció exterior. L’única alternativa que tenen és mantenir la situació actual, deixar les coses com són i com estan.
Això comporta mantenir l’agonia de la llengua.
Ningú d’aquests defensors dels dialectes té cap solució alternativa a l’ús pràctic d’un estàndard. Es va veure ahir en l’acte a l’Òmnium i ho he comprovat personalment per tota Occitània. L’únic estàndard per l’occità és el francès.
I això no és una frase meva sinó d’aranesos i d’occitans.
Aquí no estem per dir el que han de fer els occitans sinó per discutir que hem de fer amb aquesta llei de l’occità.
Interessa als aranesos però també als catalans.
No discutim un estàndard occità pels occitans, sinó un estàndard occità pels catalans. Per Catalunya. Aran ja es decidirà.
Aquesta decisió per un estàndard occità pels catalans ja fou presa per l’Oficina de Relacions Meridionals dels anys 30, de la primera Generalitat republicana. Fou un acord entre l’occità Loís Alibert i Josep Carbonell i Gener, director de l’esmentada oficina. Donà fruits esplendorosos i la primera gramàtica moderna de l’occità basada en el dialecte llenguadocià, a la qual seguí el primer diccionari normatiu. Fou editada, la gramàtica, a Barcelona.
Voleu més títols? Voleu llançar per la borda la història?
Que hi ha resistències i oposició, és ben cert. Però també hi ha ments occitanes i catalanes lúcides, que pensen en el futur i volen que la llengua occitana surti del cul de sac en què l’ha col•locada l’estat francès i els obcecats pels dialectes.
Aquests oposició ja la va tenir Pompeu Fabra per normalitzar el català. Els canonges de Vic predicaven contra Pompeu Fabra. El canonge mallorquí Mn. Antoni Alcover li féu una ferotge campanya en contra. I els valencians igualment.
Però amb fermesa i decisió se’n va sortir i ara la llengua catalana s’ha consolidat sense que cap estat propi l’hagi imposada.
Perquè doncs no és possible per l’occità?
Els catalans novament ajudarem Occitània i els bons resultats seran la millor prova per demostrar que aquest és el camí correcte i l’únic viable.
Repto al qui sigui, que presenti una alternativa.
I si se l’inventa ara mateix que la digui, perquè no la conec ni existeix i no valen trampes de malabarisme ni de màgia.
ENRIC GARRIGA TRULLOLS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada