dimecres, 16 de març de 2011

PRESENTACIÓ DE LA LLEI DE L’OCCITÀ.DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A MADRID

Hble Sr. Josep Lluís Carod-Rovira,
Senyora Carme Vidal, Delegada de Cultura a Lleida i ex diputada i ponent de la Llei de l’Occità,
Senyora Maria Àngels Cabasés, ponent i ex diputada,
Senyor Francesc Pané, ponent i ex diputat

Benvolguts,

Com introducció a aquesta presentació primer faré ara una referència informativa.

El 22 de setembre del 2010 el Parlament de Catalunya aprovà la LLEI DE L’OCCITÀ, aranès a l’Aran. Aquesta llei ratifica l’Oficialitat de l’Occità a Catalunya segons l’Estatut d’Autonomia del 2006 i estableix les normes de la seva aplicació a Catalunya i l’Aran.

Anteriorment aquesta llei fou presentada a

06/10/2010 a Lleida, al Rectorat de la Universitat
21/10/2010 a París, a la Seu de la Delegació del govern de Catalunya
09/11/2010 a Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans
10/11/2010 a Marsella, al Conselh Regional de Provença
02/12/2010 a Tolosa, al Conselh Regional de Migdia-Pirineu
10/12/2010 a Narbona, al Palau de Treball, per País Nostre

Tot això explica o justifica el perquè de la presència a Madrid. Volem significar el fet inèdit de la declaració de l’oficialitat de l’occità que converteix Catalunya en un territori amb tres llengües oficials.

D’altra banda, a l’edat mitjana Castella ja era coneixedora de la llengua occitana com a llengua dels trobadors presents a les corts reials de Lleó i Castella i el rei Alfons el Savi també en fou un entusiasta que segurament parlava amb el seu sogre, el rei Jaume I de Catalunya i Aragó, ja que havia nascut a Montpeller.

També els occitans sabien que l’existència del regne de Castella. La prova està en un text occità del trobador d’origen gascó Giraut de Calanson (1212) que parla de Madrid i que us llegiré traduït al castellà.

“Buen señor Dios, ¡Cómo puede soportarse tan singular dolor como es el del joven infante, del hijo apreciado del rey de Castilla, de quien jamás nadie se separó entristecido ni sin consejo ni desaconsejado: porqué en él se había restaurado todo el mérito del rey Artús, de quien se suele hablar y contar, en quien encontraban consejo todos los necesitados! ¡Ahora ha muerto el que debía ser el conductor, el mejor de todos los buenos jóvenes del mundo!”

Aquesta Llei per la Vall d’Aran és important per la supervivència de la llengua, però no suficient, perquè Aran s’ha d’integrar dins l’estàndard de comunicació general de l’occità.

En canvi, per Catalunya representa la recuperació de segles d’història comuna amb Occitània. És una llei que sembla feta a mida per les relacions occitano catalanes, mantingudes des de l’edat mitjana (que són força conegudes) fins ara.

Però em fixaré únicament en les relacions contemporànies dels segles XIX, XX i XXI.

1-    Les relacions amb el Felibritge, entre Frederic Mistral i Víctor Balaguer les inicià un català, Víctor Balaguer.
2-    Les activitats de l’Oficina de Relacional Meridional (1928-1939) les inicià un català, Josep Carbonell i Gener.
3-    La iniciativa del Cercle d’Agermanament Occitano Català (1977) fou obra d’un català, Josep-Maria Batista i Roca.
4-    La idea de l’oficialitat de l’occità a tota Catalunya (i Aran) fou també obra d’un català, Josep-Lluís Carod-Rovira, aquí present a la taula a qui regraciem un cop més per la seva iniciativa.

Com a resum, veiem que en els 4 casos descrits la idea fou d’un català, no d’un aranès.

Per tant, aquesta llei ens ve com anell al dit per les relacions catalanes amb Occitània que s’han realitzat sempre en català o amb l’estàndard occità del llenguadocià.

En el temps de l’Oficina de Relacions Meridionals (1928-1939) s’edità a Barcelona la gramàtica de Loís Alibèrt de l’occità modern segons el llenguadocià, que és la variant més parlada i la més central, tant des del punt de vista lingüístic  com del geogràfic. Tots els altres dialectes són perifèrics. L’aranès és un petit subdialecte del gascó i el menys parlat, amb moltes influències castellanes i catalanes.

Aquest estàndard occità llenguadocià s’estudia a totes les universitats estrangeres on s’ensenya l’occità. És el que utilitza la Generalitat (a més de l’aranès per l’Aran) i el que ha utilitzat sempre el CAOC des de la seva creació fa 33 anys. Per tant, és ineludible que a l’Aran s’ensenyi també l’estàndard occità perquè la Vall d’Aran no continuï isolada al marge de la gran Occitània.

Actualment l’occità s’estudia a Catalunya, a Barcelona, gràcies al CAOC i també hi ha cursos de cultura occitana a la Universitat de Lleida i també a Galícia s’estudia el català i l’occità a les universitats i alguns bascos saben parlar la llengua dels seus veïns occitans.

I com deia abans, torno a referir-me al vostre rei de Castella Alfons el Savi, que sabia parlar el castellà, portuguès, occità, francès i català amb el seu gendre Jaume I.
No seria cap disbarat que els castellans també aprenguessin català i occità per emular el seu rei Alfons el Savi.

Per acabar voldria assenyalar que la declaració de l’oficialitat de l’occità a Catalunya produeix una situació inèdita d’un país que té tres llengües oficials. En aquest cas l’oficialitat no és producte d’una imposició, sinó una prova d’amistat mil•lenària, vers una nació amiga, amb la qual compartim història i cultura, amb dues llengües bessones, molt pròximes una de l’altra, que moltes persones històricament han considerat com una mateixa llengua.

Gràcies per la vostra assistència. Gràcies pel vostre interès i gràcies a la Delegació del Govern català que ens ha obert les portes per fer aquesta presentació.

Gràcies novament.

Enric Garriga Trullols
President del CAOC

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada