divendres, 4 de febrer de 2011

TRADUCCIÓ AL CATALÀ DE LA CARTA PUBLICADA A LA SETMANA EN GASCÓ DEL NÚMERO 802 DE 4.2.2011

LLENGUA DE COMUNICACIÓ – per Èric Astié

1) L’Any Nou és arribat i amb ell la llei sobre les llengües minoritzades...?
Esperem que el 2011 les veiem legalitzades i oficials. Ara de moment la reconeixença de l’occità passa per l’escola francesa majoritàriament, amb tots els trasbalsaments que comporta. Feliçment la Calandreta és un agulló dels bons que desvetlla les consciències i crea vocacions en el medi associatiu i dins l’escola de la República.

El CAPES d’occitan remunta al 1992 i després del temps perdura amb 20 places de concurs. Coneixem la situació magra de les quatre places, regularment en unes condicions d’ensenyament que no són sempre fàcils. Les administracions departamentals i regionals manifesten un interès creixent i creen possibilitats de llocs de treball. Paradoxalment les escoles no arriben a fornir el personal qualificat i motivat per correspondre. El Servei d’Ocupació de l’IEO www.emplec.com proposa regularment places que esperen i esperen força temps els candidats. És la serp que es mossega la cua. Les societats franceses, nodrides amb el monolingüisme després del 1789, grinyolen per passar a un bilingüisme amplament europeu i universal.

2) L’occità llengua de comunicació?
És el vot de tots els seus amants, en la realitat és un altre cantar. Els mestres de segon grau, que representen la gran majoria dels transmissors lingüístics, no en creen en la vida quotidiana, de locutors espontanis. Després del batxillerat, l’occità es carrega amb la marca “jo bé que voldria, però...”, els estudiants l’han abordat com a llengua d’estudi el temps per obtenir un diploma i l’obliden després. Quan es troben exprofessors o excompanys d’institut, és la llengua dominant la que xiscla entre les boques.

3) Quina llengua de comunicació?
No conec la manera per mantenir un nivell coherent d’intercanvis d’una llengua que conjuga almenys quatre formes diferenciades. El mètode Òc Ben (gascó, llenguadocià, llemosí, provençal) és una primera petjada. Dins l’absolut, els estudiants adquireixen una coneixença força correcte de la nostra “una dins la diversitat”. Com a professional de la transmissió de la llengua, penso que cal fer un pas més. Si restem cadascú dins el nostre parlar, tancat i normat definitivament, després d’alguns anys i sense els ponts lingüístics (ara quasi desapareguts) progressius del terreny, que passen naturalment d’un parlar a un altre, correm el risc d’almenys quatre escissions dins la unitat.

4) Quina ha de ser la llengua comuna acceptada i practicada com a llengua de comunicació?
Si no tens la solució dins la teva casa, mira la casa del veí. Ensenyar una llengua dialectalitzada és una riquesa i un obstacle. Reacció humanament comprensible, cadascú vetlla pel seu dialecte, abans, durant i després.

Les publicacions són multiplicades per tantes formes diferenciades. Els professors d’italià, d’àrab o d’alemany saben el que és ensenyar una llengua dialectal. Es resolt així: els italians estudien el toscà sense deixar de practicar el dialecte i els germanòfons estudien el Horchdeutsch sense abandonar per això el Dialekt (els alsacians afirmen que l’alsacià és la seva forma oral de l’alemany) i igual pels arabòfons.

Segur que tots coneixen alhora la llengua comuna i la forma regional. Pels occitans allò que ens uneix és més fort que allò que ens separa. N’hi ha prou de viatjar i de confrontar el parlar propi amb els altres parlars, als quatre cantons dels Països d’Oc, per comprendre les forces i les flaqueses. Hem de cultivar el que tenim de comú i ser ambiciosos per la llengua. En l’ensenyament per exemple, escollir d’ensenyar, en les tres hores setmanals, dues hores d’occità regional i una hora d’occità comú.

Per l’escola maternal és evident que aquest procés serà després. Les coses no evolucionaran en un any o en dos. Únicament la pràctica de l’occità com a llengua de comunicació veritable ens donarà una realitat autèntica i perenne.

5) Quin occità comú?
Es parla també de “llengua teulada” Dachsprache en sociolingüística. Cadascú coneix la resposta i ningú la gosa dir: parladissa artificial, imposada per voluntats imperialistes, a llegües de la realitat del terreny... Els arguments abunden, honestos o no.

Dins el casal del veí, Catalunya ha adoptat l’occità com a llengua oficial des de l’any passat, els aranesos exulten d’alegria per aquesta llei i fulminen contra el CAOC que practica i difon el llenguadocià. Com es pot fer per passar davant una forma de gascó molt minoritària amb particularismes extrems, dintre d’una forma d’occità (el gascó), esclafat com “lengatge estranh” des de l’Edat Mitjana ençà?

L’evidència pot ser com una línia dreta com una falç, sobretot si un text d’autor dins la seva forma inicial ha de ser utilitzada com a llengua de comunicació pels principiants… ambició per la llengua dels trobadors...

Feliçment els vots de cap d’any es diuen pertot “Bona annada, plan granada e plan acompanhada” a totes i a tots. La vella no vol pas morir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada